Música

L’era irrepetible del ‘pop mediterrani’

La reedició per part de La Casa Calba d’un dels discos seminals del pop valencià, ‘Humitat relativa’, de Remigi Palmero, publicat el 1979, treu la pols d’una obra fonamental de la història musical del País Valencià. Però també serveix per llançar una mirada retrospectiva sobre el moment brillant en el qual Palmero, juntament amb Pep Laguarda i Juli Bustamante, llançaren una altra mirada musical i vital sobre les coses, l'anomenat 'pop mediterrani' que, en realitat, era moltes més  coses.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sovint es parla de la dècada dels 2000 com la del gran esclat estilístic de la música al País Valencià cantada en la nostra llengua, la d’un nou escenari fragmentat que trenca amb el monopoli de l’ska combatiu i derivades i la cançó. Els melòmans més veterans, tanmateix, aquesta història ja l’havien viscuda. A la dècada del 1970, abans que l’arribada de l’esquerra a les institucions donara per amortitzada la cançó protesta, l’escena musical valenciana comença a produir derivades pop com 4Z, Els 5 Xics o, fins i tot, una efímera formació de rock progressiu influenciada per King Crimson, Cotó-en-pèl. O grups com Cuixa, una banda que jugava en algun terreny entre la cançó protesta i el rock progressiu.

Pep Laguarda

No són els únics agents diversificadors. Però pocs tingueren l’impacte que provocaren Pep Laguarda i Tapineria amb el seu Brossa d’ahir (1977), un disc enregistrat al Banana Moon Observatory de Daevid Allen, component dels The Soft Machine i Gong, bandes que estan en els orígens del space-rock. Amb Pau Riba de productor. Com explica Josep Vicent Frechina en La cançó en valencià, l’influx del mallorquí i el seu disc Dioptria és evident, «però no més que la de Jaume Sisa o, sobretot, la del Bob Dylan de Pat Garret & Billy the Kid». 

Hi ha més influències, com la del folk de Nick Drake, però com aclareix Frechina «és impossible escapar a la marca de rock mediterrani que ja aleshores féu fortuna: hi ha brunzir d’insectes i ombra de figuera, sentors de mar i secà, silencis de migdiada, fresca nocturna i una llum violenta que s’escola a través de les persianes entreobertes». Un àlbum que augurava un futur prometedor, però el que havia de ser el seu segon treball, Plexison impermeable, enregistrat el 1979, no va veure la llum fins molts anys després, el 2012, convenientment remasteritzat.

Càlida i vivificant humitat

El treball diversificador de Laguarda, afortunadament, no caigué en sac foradat. Remigi Palmero, nascut a Alginet (Ribera Alta) el 1950 i foguejat amb els esmentats Els 5 Xics, irromp el 1979 amb Humitat relativa, «una de les obres més importants de la música valenciana de tots els temps», dictamina Frechina. Palmero s’havia fartat de fer versions de grups americans, volia fer cançons pròpies i ensenyar que la nostra llengua podia ser vehicle per a tot tipus d’estils, de la salsa al vals passant per les flaires mediterrànies. Una actitud, segons el mateix interessat, que «trencava un poc amb la uniformitat que regnava en la música en català del moment».

El resultat és un disc càlid, ple de sensualitat i de goig de viure. Un àlbum excepcional, la reedició del qual es publica avui (en format vinil i amb CD remasteritzat a partir de la cinta original), que contava amb composicions del que seria el tercer pilar del pop valencià d’aquells anys, Juli Bustamante. Un disc que la revista Efe Eme situava l’any 2003 com el número 41 dels millors discos de pop espanyol de tots els temps. I un dels cent millors de la música en català per a la revista Enderrock.

Remigi Palmero, en els anys d'Humitat relativa / Arxiu Vicente Fabuel

Què fa especial aquest disc? Com escriu el crític musical Carlos Pérez de Ziriza en el full promocional, “alguns discs són, més que simples col•leccions de cançons, tot un estat d’ànim. Representen un moment que resulta gairebé impossible de reeditar. Un instant de fulgor creatiu pràcticament encegador, aliè a qualsevol coordenada de temps i de distància”.

Irrompre en el moment oportú no sempre és garantia de perdurabilitat. Però només sonar el primer tall de la reedició composat per Juli Bustamante, “Veles en la mar”, les seues guitarres, pianos i percussions, l’estrofa bressolada més que cantada, ensumem la capacitat de traspassar les gairebé quatre dècades transcorregudes. Sabor a clàssic com el té “Plens de sol de bon matí”, amb un influx del flamenc que molts anys després veurem en artistes com Sanjosex. Un disc amb “Olor a garrofa”, cançó que recollia el reflux de l’Atlàntic, amb petjades africanistes abans que això fora una constant en el pop.

A “Ràdio Alger”, un altra composició de Bustamante, s’apunten futurs operatius, mentre que “D’Anna” transmet la impressió de les cançons difícils d’ubicar, barreja de moltes coses diferents, amb un to màgic i diferent, d’una certa solemnitat. Estranyament compartit amb el folk rar de “Deixeu-me sol”, sobre lletra de Josep Lozano, i de la instrumental “El carrer de la lluna”, entre el folk progressiu i el jazz de fusió. Tots aquells temes són representatius de l’àlbum, però pocs contenen l’essència espiritual de “Cançó de festa”, un vals festiu i optimista: “(...) Un acordió / que sona qualsevol racó, / revetles d’estiu a la voreta / del riu, les xiquetes van tan / boniquetes, que fan tremolar els / meus sentits, tots plens de foc, / tots plens de foc, / plens de foc i foc”.

Disbauxa matisada en “Temps de pluja a la ciutat”, potser un dels pocs temes que no ha aguantat del tot bé el pas del temps, potser per l'excés de pirotècnia als teclats. Tot just el contrari que li passa a “Angelets”, un tema esplendorós i lisèrgic, també signat per Bustamante, que tanca l’àlbum amb el sabor inconfusible de les grans obres.

Juli Bustamante.

A partir d’ací, Palmero tingué una carrera irregular. Escriví cançons en castellà amb Bustamante en el grup In Fraganti, perllongaria l’essència mediterrània en Provisions (1987), en col•laboració amb Carles Barranco, i signaria algun disc més sense la rellevància i transcendència dels anteriors. Fins que l’any 2006 enregistrava una senzilla maqueta, amb veu i guitarra, farcida de cançons sensacionals. Tan bona que l’any 2009, Sense comentaris adoptà la forma de disc diguem-ne oficial. Temes que ratificaven, més enllà de les batedores sonores d’una època concreta, la capacitat com a compositor.

El tercer pilar

Més regular ha estat la trajectòria de Juli Bustamante, el tercer pilar d’aquell esclat meravellós. La seua aportació, a més de la col•laboració amb Palmero, fou Cambrers (1981), un disc del qual, un dels crítics més respectats de l’Estat, Diego A. Manrique, escrivia l’any 2004: «Los que pillamos Cambrers nos quedamos cegados. Cegados de belleza, de luz mediterránea. Era pop pero con mandolina de rondalla, con saxo de orquestina, con percusiones de playa». Un disc, agrega Frechina, «amerat d’hedonisme i sensualitat», que conté temes seminals com “Senyoreta X” o la mateixa “Cambrers”, una història propera i entranyable que parla de “ballar amb els 5 Xics” i veure l’alba a la platja de la Malva-rosa.

La trajectòria posterior, sobretot en castellà, el consolida com un autor de culte. Però ha estat en la dècada del 2000 quan els músics de les noves generacions han descobert un compositor extraordinari, encara en actiu, amb perles tan recents com el magnífic La misión del copiloto (2017). O amb aquella col•laboració gloriosa amb joves músics valencians que fou el projecte Maderita i un excepcional disc, Vivir para creer (2010).

Per la construcció definitiva de la memòria sonora, tanmateix, calia una operació com la que s’ha fet amb Humitat relativa. El record d’una era irrepetible en la qual la música valenciana esclatà i s’expandí com les palmeres dels focs d’artifici. Deixant una llum en el cel que encara perdura.

Títol

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.