Ençà i enllà

Europa desmenteix el Suprem... i posa a prova La Moncloa

L’extradició ‘limitada’ de Carles Puigdemont decretada pel tribunal de Schleswig-Holstein obre un nou escenari que ha satisfet el sobiranisme i ha enfurismat gran part dels polítics espanyols. La resolució alemanya qüestiona més que mai les decisions de Pablo Llarena, fet pel qual els encausats exigeixen la retirada de l’acusació de rebel·lió, per la qual hi ha nou presos preventius. La pilota és a la teulada de la Fiscalia General de l’Estat i, per tant, de Moncloa, que s’ha limitat a “respectar” la decisió

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La notícia esclatava cap al migdia de dijous dia 12. La resolució del tribunal de Schleswig-Holstein podia ser imminent. Tres setmanes abans, la defensa de Carles Puigdemont explicava a aquest setmanari que no esperaven cap decisió des d’Alemanya abans del 15 de juliol. El termini de tres mesos fixat pel mateix jutjat per prendre una decisió havia estat superat. Segons la  defensa del president exiliat, el retard es devia a un enviament massiu de documentació des del Tribunal Suprem. Documentació sense traduir a la llengua del país receptor. Adreçada, segons algunes especulacions, a endarrerir, tant com fora possible, una decisió previsible. I és que cap de les parts implicades en aquest procés no s’ha mostrat massa sorpresa per la resolució. Hi ha vencedors i derrotats, sí. Només cal contemplar les reaccions. Però aquest final no era gaire inesperat. I els derrotats, diuen els vencedors, el volien ajornar. 

El tribunal del Land alemany acceptava l’extradició. Limitada, però. Ni la rebel·lió ni la sedició existien en els fets de l’1 d’octubre. Carles Puigdemont no era “el líder espiritual de cap violència”, atès que “només li preocupava el referèndum”, diu el document alemany on queda reflectida la decisió. Abans, però, que transcendiren aquests detalls, Isabel Elbal, del despatx Boye-Elbal Abogados —que treballa activament en la defensa del president exiliat—, desprenia una gran preocupació per la resolució. Segons explicava a aquest setmanari, poc després de la notícia, que la malversació podia ser castigada a l’Estat espanyol amb fins a 12 anys de presó si s’aplicaven tots els agreujants. Perquè fora així, el jutge havia de determinar que la despesa havia superat els 250.000 euros de diner públic. Atesos els precedents, l’advocada temia que el Tribunal Suprem treballara per garantir aquesta condemna màxima. Poc després d’expressar aquesta por, Elbal tornava a telefonar a la redacció d’EL TEMPS. “He parlat amb Gonzalo [Boye]. La pena màxima a  què s’enfrontaria Carles Puigdemont és de cinc anys. És una gran notícia. És un ridícul internacional de la justícia espanyola”, deia l’advocada, que confessava no haver-se sentit alleujada fins a la conversa amb el seu soci.

Isabel Elbal

Cinc anys en el pitjor dels casos. És el màxim de condemna per malversació prevista al Codi penal alemany. Pel principi d’especialitat previst en aquests casos, Puigdemont haurà de ser condemnat, si és finalment extradit, obeint els límits alemanys. Mentrestant, la defensa encara pot presentar un recurs davant el Tribunal Constitucional alemany per evitar l’extradició per malversació. Té trenta dies per fer-ho i la decisió final, segons l’advocada Isabel Elbal, es prendrà en un temps mínim d’entre tres i sis mesos en els quals Carles Puigdemont restarà en llibertat. El tribunal de Schleswig-Holstein considera que el president exiliat ha complert amb tots els requeriments presencials de la justícia alemanya.

Ara, la defensa treballarà per evitar l’extradició per malversació. Com? “Quasi totes les resolucions a propòsit de la malversació s’expressen en condicional. No hi ha cap fet constatable ni cap unanimitat en les xifres”, segons la interlocutòria o l’informe policial que es consulte. “Si no tenim la certesa de quina ha estat la quantitat defraudada, tampoc tenim la certesa que la font del coneixement que ens ha dut fins ací haja estat solvent i infal·lible”, deia Elbal. “Per tant, no tenim necessitat de donar per vàlida cap xifra: posem en dubte tota la investigació”, concloïa, no sense assenyalar que “a Espanya, en qualsevol causa oberta i judicialitzada per malversació, el primer que es té en compte és l’informe d’Hisenda”, recordant les paraules de l’exministre Cristóbal Montoro, qui negà reiteradament el finançament públic del referèndum de l’1 d’octubre.

Aquests paràmetres determinaran el recurs per evitar l’extradició del president exiliat. La resolució, a més, tampoc  aporta xifres. Accepta l’extradició per malversació perquè considera que “la confirmació d’aquestes acusacions ha de ser aclarida exclusivament en el context penal espanyol”. Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal a la Universitat de Barcelona, reconeix que no esperava del tot l’extradició, però explica que la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein la podria haver “pres qualsevol tribunal del món” en matèria de malversació. “Nosaltres també tenim aquest delicte, facin vostè el que creguin dins del seu ordenament”, diu posant veu al tribunal alemany. En tot cas, Queralt determina que la decisió d’extradició ha estat un acte de “cortesia professional amb el Suprem”. El catedràtic destaca també que “el fet que la corrupció no aparegui enlloc serà un dels motius del recurs que es presentarà al Tribunal Constitucional alemany”.

Joan Queralt

La defensa de l’acusat també es plantejarà en termes de drets humans. La resolució descarta la persecució política de Puigdemont per part de l’Estat espanyol, però els advocats insisteixen en la realitat d’aquest fet.

No està gens clar, alhora, que el magistrat Pablo Llarena accepte una extradició plenament insatisfactòria per als seus interessos. Per rebutjar-la, hauria de retirar l’euroordre de detenció, tal com va fer a Bèlgica quan va pronosticar una negativa dels tribunals d’aquell país a extradir Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig. La possibilitat d’obrir un doble judici, on el màxim responsable de la causa podria ser condemnat a una pena molt menor que la resta d’encausats, l’atemoreix. Així ho asseguren diversos mitjans d’àmbit estatal. Puigdemont podria evitar fins i tot la presó en cas d’extradició per la pena menor del seu delicte i exercir com a diputat. La justícia espanyola —i, en conseqüència, l’Estat— han quedat tocats. Tal com diu Joan Queralt, una possible retirada de l’euroordre —possibilitat oberta però no confirmada— “no deixaria en bon lloc el paper d’Espanya”. Mentrestant, els escenaris que s’obren són múltiples.

 

Redissenyar el delicte... o les acusacions

La resolució alemanya deixa ben clar que “assumeix que els tribunals espanyols respectaran el principi i no processaran per càrrecs de rebel·lió el perseguit Puigdemont després de la seva extradició”. En cas contrari, la justícia espanyola no sols desobeiria les condicions de la justícia alemanya, sinó que trencaria el principi de confiança entre països de la Unió Europea. Joan Queralt recorda que la llei diu ben clar que a l’Estat espanyol no se’l podria jutjar per cap altre delicte que no siga el de malversació. “Ara, ho volen fer? Jo no puc evitar que em detinguen per un delicte que no he comès. Seria un altre escàndol”, argumenta.

Quan des de l’Estat espanyol es començava a pronosticar una decisió com la que ha pres el Tribunal de Schleswig-Holstein —arran de l’alliberament del president exiliat deu dies després de la seua detenció a finals del mes de març—, n’hi hagué moltes, de veus que plantejaren solucions per pal·liar aquell contratemps. Una de les idees la llançava Pedro Sánchez, llavors encara a l’oposició i cada cop més castigat per les enquestes. En aquell moment, l’ara president del Govern espanyol s’apuntava a la cursa anticatalanista liderada pels altres dos partits del 155: PP i Ciutadans. I en aquell context, Sánchez proposava un canvi en la tipificació del delicte de rebel·lió en el Codi penal per tal de poder encabir-hi fets com els de l’1 d’octubre. D’aquesta manera, la violència o l’alçament armat no serien els requeriments exclusius per patir una condemna de fins a trenta anys de presó.

El catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona, Xavier Arbós, explica que aquesta possibilitat existeix, “tot i que s’hauria de mirar si una hipotètica regulació és compatible amb la Constitució”. Per a l’especialista, però, el més important és que aquest canvi no podria ser aplicat retroactivament, i per això no afectaria els fets de l’1 d’octubre, però sí possibles episodis posteriors. “La Constitució prohibeix l’aplicació retroactiva de les disposicions desfavorables. És a dir: si per alguna raó es configura un nou delicte de rebel·lió per tal que encaixin els fets esdevinguts a Catalunya, i dels quals serien responsables els ara acusats per rebel·lió, això no es podria aplicar abans de l’entrada en vigor d’una hipotètica reforma. Això no admet discussió”, diu l’expert. Una de les dificultats per dur a terme aquest possible propòsit seria la necessitat d’una majoria parlamentària al Congrés que li done suport. Tot això s’esdevé en un moment en què la divisió a la cambra espanyola és molt accentuada i aquest afer, possiblement, crearia un debat entre els partits constitucionalistes, que podrien competir a l’hora de voler eixamplar el delicte.

Xavier Arbós

Preguntat per si una hipotètica ampliació del delicte de rebel·lió podria fer encabir esdeveniments molt més subtils que un referèndum unilateral, com ara una manifestació massiva —recordem que la Guàrdia Civil va valorar en un atestat al desembre que es podia considerar rebel·lió totes les diades celebrades des de 2013—, Arbós ho descarta. “Recordem que el model espanyol no és el d’una democràcia militant, aquella que va en contra dels qui s’oposin a la Constitució. Llavors, des del meu punt de vista, no cabria limitar la llibertat de manifestació només perquè es reclamés la independència. Seria totalment contrari al marc de la Constitució i, per tant, totalment indesitjable”.

Arbós, que recorda que no és sobiranista, considera que “qui vulgui erradicar  el sobiranisme amb una reforma del Codi penal, estarà molt equivocat. El sobiranisme és una posició legítima i el que s’ha de fer és combatre’l, qui vulgui, en el mercat de les idees”. I és per això que defensa la retirada de l’acusació de rebel·lió, “que no se sustenta per enlloc”. En aquest sentit, demana “aprofitar l’alternativa secundària que s’ha plantejat” arran de la resolució del Tribunal de Schleswig-Holstein. “L’opinió pública només té en compte les solucions proposades, i si ara canvien els plantejaments tenint en compte el que ha passat a Alemanya i possiblement passarà a Escòcia, Bèlgica i Suïssa, potser demostraran que hi ha un altre camí que el de la repressió, que causa més nosa que servei”. “Però tot això ja ho veurem”, afegeix, cautelós, el catedràtic.

De moment, els afectats per la causa i els seus representants han exigit, amb més suport legal que mai, la retirada de les acusacions de rebel·lió contra els empresonats. Una acusació que manté encarcerades nou persones des de fa nou mesos. Una acusació que més d’un centenar d’especialistes ja van qüestionar i rebutjar en un manifest el passat novembre. Una acusació que no es fonamenta segons les justícies dels quatre països on encara hi ha exiliats. Una acusació que, si és mantinguda per la Fiscalia General de l’Estat, duria a judici nou persones encara empresonades que s’enfrontarien a 30 anys de presó. Ara, la pilota és a la teulada d’un Estat que només diu “respectar” la decisió judicial d’Alemanya. Caldrà veure si el respecte es transforma en rectificació. Ara, més que mai, aquest és el clam dels presos polítics i dels exiliats. La base legal sustenta aquesta exigència. Però l’última paraula la té La Moncloa, de qui depèn la Fiscalia General de l’Estat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.