Iran

‘Amb l’acord nuclear, el capitalisme obligaria l’Iran a transformar-se’

Parlem amb Irene Martínez, experta del CIDOB sobre el trencament de l'acord nuclear amb l'Iran i les implicacions geopolítiques que pot tenir.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Quines són les implicacions d’aquest trencament?

És un èxit total per a Israel i l'Aràbia Saudita. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ho ha presentat no només com una forma de suggestionar Donald Trump, sinó també a nivell domèstic. Li interessava molt posicionar-se com el gran home que està a l’aguait del que passa al seu país. L’home fort i implicat en la seva defensa. Que al discurs de Trump es mencioni la presentació de Netanyahu és una victòria aclaparadora per a ell. No és cap suposició: a nivell domèstic, això li anirà molt bé perquè implica un suport total al que havia defensat el mandatari. Tot mentre els analistes i l’Agència Internacional de l’Energia posaven en dubte les seves afirmacions. Per a l’Aràbia Saudita també un gran èxit. El que estan fent és provar d’ofegar Iran des de dins per obligar el país a replegar els seus tentacles i refer la seva política exterior. Una situació que Iran sempre ha mirat d’evitar externalitzant el conflicte. És així com es fa present a Síria, al Iemen, a Iraq… Qualsevol escenari possible que no sigui dins del mateix Iran.

—A través dels seus agents externs com Hesbol·là.

Exacte. I ara es troba que l’escenari de batalla, a nivell econòmic, serà intern. I a més, amb els seus propis jugadors. Perquè el que volen és ofegar el país econòmicament perquè hi hagi protestes. El més probable és que Trump i la seva administració hagin fet un error de càlcul. Creient que debiliten l'Iran, el que fan és debilitar l’única part del règim que ha estat escollida, entre cometes, democràticament, que és l’administració de Hassan Rouhani. Encara més: ajudarà les posicions més radicals i conservadores que defensaven que no es podien refiar d’Occident.

—De fet, un alt oficial de les forces armades, Mohammad Baqeri, ja ha afirmat que no s’hauria d’haver signat l’acord nuclear d’un bon principi...

Bàsicament, l’acord nuclear, més enllà de la qüestió nuclear en si mateixa, el que acabava fent és regular i forçar l’obertura del règim internacional. Un país que fa una dècada que està aïllat. A part de la corrupció que es genera de forma natural quan les relacions econòmiques i de poder polític es troben tan lligades, amb una situació com aquesta el que acabes provocant és que estat i poders fàctics s’uneixin d’una manera que és impossible desenganxar-los. Com li passa a Corea del Nord o a altres països que tenen poc accés al món. Amb la manera com es plantejava l’acord nuclear, no només s’obria Iran al món, sinó que s’assumia que el capitalisme obligaria l'Iran a transformar-se. Que, al cap i a la fi, és un dels problemes principals del país. Era un mecanisme indirecte d’obertura del règim que forçaria la reestructuració del mateix estat.

—Estem parlant d’un procés, entenc.

Que això no seria a curt termini és segur. Però és evident que tindria molts efectes al país sense que calgués cap actuació activa dins del país per canviar el règim. Crec que la de Trump ha estat una decisió poc encertada, i que mostra, sobretot, que qui l’ha presa no té visió d’Estat. Que no és capaç d’entendre les dinàmiques del que passa dins de l’Iran. El fet que s’haguessin d’obrir havia provocat una obertura pel que fa a telecomunicacions, pel que moltíssima gent ha tingut accés a informació fora del país, i d'altra banda, aquesta informació ha provocat que pel fet que Iran és un país en vies de desenvolupament, la seva pròpia societat s’adonés de la desigualtat que existeix dins del país i del país a l’exterior. I això ha provocat tensions, no només regionals, si no també de classe. D’aquí que afloressin les protestes de desembre.

—Els motius de les quals no estaven massa clars, em deia fa uns mesos.

Aquestes protestes van ser un mecanisme d’autoregulació de l'Iran per poder, d’alguna manera, obrir, sobretot, el tema de la corrupció i el fet que els grans estaments, les forces vives del règim, estiguessin massa lligades i controlin en excés el funcionament del país. Aquestes protestes van permetre que el règim fes concessions, sobretot per la part econòmica, i d’allà podria haver començat un camí positiu de reestructuració de la guàrdia revolucionària, el Pasdaran… Bàsicament, el que seria el règim en si mateix, com la societat iraniana. Això necessitaria temps, però ja es començaven a veure els efectes malgrat que fa només dos anys i mig que l’acord nuclear es troba vigent.

—Però, a més, no es pot dir que les dades aportades fossin massa concloents, no?

Sí. Es deia, bàsicament, que no tenien cap tipus de substància. El que s’ha limitat a dir Netanyahu és que disposava d’una informació que no podia desclassificar però que podia donar detalls. I tots els detalls eren antics: no aportaven res de nou. Que l'Iran tenia un programa nuclear abans d’arribar a acords això estava clar. Que a més tenia la capacitat per seguir desenvolupant tecnologia nuclear, que ho estava fent i, a més, canviava la tecnologia de bases per no donar pistes a la comunitat internacional d’on estava desenvolupant-la també és cert. Però una vegada es va arribar a l’acord, es va acabar. Els inspectors de l’Agència Internacional de l’Energia han tingut accés a les instal·lacions nuclears.

—I doncs? En què es basen?

Trump al·legava que Iran no donava accés a les seves instal·lacions militars. Però és que cap país del món no dona accés a les seves instal·lacions militars! Sembla que amb Iran hi ha un barem diferent. Quin país del món dona accés a les seves instal·lacions militars a inspectors de l’Agència Internacional de l’Energia? Són posicions molt difícils de mantenir: no tenen cap sentit. El barem que utilitzen amb Iran està tan desproporcionat que arriba fins el ridícul.

—Però a més, les últimes declarcions del president dels EUA dient que l'Iran està finançant Al Qaeda denota el seu desconeixement sobre la regió.

És ridícul. Al Qaeda ha atemptat diverses vegades a l'Iran. El problema que té Trump és que ha simplificat moltíssim la regió. Tenint en compte com de complexa és i els moviments de fons que hi ha, li han fet un esborrany molt senzill dient-li qui són els bons i qui els dolents i qui ataca coses. S’ha quedat amb aquest esquema i desconeix els detalls. Al tenir una visió tan simplificada de la realitat acaba prenent decisions sobre la regió que són completament ridícules. Estan basades o bé en desconeixement o bé en coneixement erroni, com el que acabes de dir.

—Sembla una aproximació molt simplona, sí.

Pot semblar una bajanada, però el fet que els aiatol·làs no duguin americana i corbata, sinó túnica i turbant, d’alguna manera fa que Trump tingui la sensació que són els que més lluny es troben dels valors occidentals. Els saudites el que fan és, malgrat que al seu país vesteixin com a tal, quan van als EUA vesteixen de corbata. I així sembla que duguin el vestit de demòcrates, el d’occidentals, i canvia totalment la visió d’algú que desconeix la regió. Perquè dona a entendre que, al cap i a la fi, es poden adaptar a Occident.

—Ara mateix, doncs, la pilota sembla que està a la teulada de la Unió Europea.

Sí. Està duent a terme una ofensiva diplomàtica molt forta. Ahir quedava clar que Trump es baixaria del carro des que l’alta representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, Federica Mogherini, va anunciar que es faria un comunicat simultàniament a l’anunci del president estatunidenc per minimitzar les conseqüències. El que dona a entendre que Donald Trump ja havia avisat que trencaria l’entesa. Per a mi això du dues coses aparellades: l’una, que Trump ha dit que posarà sancions molt dures, que això és quelcom que pot desencadenar una guerra comercial, si d’una vegada per totes la UE es posa d’acord. L’element més díscol a la Unió és Emmanuel Macron, que no es vol enfrontar directament amb els EUA, però hi ha altres països que hi tenen molts interessos a Iran, i que no en tenen tants als Estats Units.

—Quins són?

Àustria, República Txeca o Itàlia. Aquests països han vetat resolucions de la UE per imposar sancions per qüestions com els míssils balístics. Són països que tenen menys pes a la Unió, però tenen dret a veto i interessos a l'Iran, en tant que és un mercat emergent. Els EUA, en canvi, són un mercat saturat i difícil. És un mercat madur. D’una banda, el tema de les sancions, i de l’altra, com Europa anirà a la una per defensar els seus propis interessos i defensar l’acord nuclear.

—I la segona qüestió?

Doncs quina pot ser la reacció de l’Iran. La declaració de Rouhani va donar a entendre que dins les faccions i corrents d’opinió va guanyar la postura d’esperar a veure què fan els europeus. Si no abandonen, agafar-se a ells. És normal que, d’alguna manera, se sentin ferits en l’orgull. Fa setmanes que aguanten insults i, com a país, han de respondre a les agressions. Però d’alguna manera, Rouhani ha pogut contenir l’ala més radical, que mirava a Corea del Nord, que havien desenvolupat tecnologia balística nuclear i els hi ha acabat funcionant. Però la primera reacció de Hassan Rouhani és esperar. Mogherini ja ha dit que la UE el preservarà.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.