Orient Pròxim

La seducció persa d’Europa

Una intensa mobilització diplomàtica de la república islàmica busca tendir ponts amb Europa després del desgel de l’acord nuclear.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’acord nuclear iranià ho ha canviat tot a l’Orient Pròxim. L’anomenat Pla d’Acció Integral Conjunt (JCPOA per les seves sigles en anglès) ha generat significatives expectatives d’inversió dins i fora de l’Iran un cop que l’entesa ha implicat l’aixecament de sancions. Un canvi de paradigma respecte la passada dècada que ja es comença a notar: el PIB del país ha crescut un 7,8% el primer semestre entre 2016 i 2017, segons estimacions del Fons Monetari Internacional (FMI), després d’una mala ratxa en números negatius. El govern de la república islàmica preveu, de cara l’any que acaba, uns 11,8 mil milions de dòlars en inversió forana directa.

Però no és or tot allò que llueix. Aquest és, precisament, el títol d’un article de la investigadora del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB), Irene Martínez, que arriba en un moment idoni: en plena gira, discreta, de la diplomàcia iraniana per provar de retenir la inversió europea. Martínez matisa les expectatives de creixement a l’informe.

Segons les dades recollides per la investigadora, el creixement deslligat del petroli esllangueix al voltant del 0,8% i les dades d’atur no l’acompanyen gens ni mica. Entre els joves s’eleva al 25,9%. Així, una inversió forana diversificada és una prioritat per a la república dels aiatol·làs, sobretot des que l’administració Trump dels EUA s’ha fet enrere pel que fa l’acord.

Un país no massa ‘business-friendly’

L’economia iraniana és una economia mixta però de forta reminiscència socialista que opera a partir de plans periòdics. El FMI la considera una economia de transició de la planificació central a l’economia de mercat amb un significatiu component clientelar i sobre la qual el govern i el líder suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, hi exerceix prou control. El fet que, per llei, totes les empreses, en un 51%, haguessin d’estar controlades per capital iranià no convertia el país, precisament, en la destinació predilecta dels inversos estrangers. Una situació que ha canviat la tardor passada.

D’un temps ençà, els discursos de l’any nou iranià de Khamenei, els volts del 21 de març, reivindiquen l’anomenada economia de resistència: l’apel·latiu que s’atorga a l’administració sota el bloqueig internacional, explica Irene Martínez. La consigna es va traduir en la temptativa de produir, de forma autocràtica, allò que no podien adquirir via el comerç internacional. El resultat fou la creació d’una indústria del tot “deficitària i obsoleta”, apunta la investigadora del CIDOB. Una indústria típica del dit “capitalisme d’amiguets” en el qual hi ha “estructures mafioses” vinculades als poders fàctics del país, com el Pasdaran, l’exèrcit dels Guardians de la Revolució Islàmica.

Les possibilitats d’obertura de l’economia després del JCPOA van fer perillar aquesta trama hipersubvencionada i el govern, amb el propi Ali Khamenei al capdavant, van voler posar-hi fi. Però la decisió del president dels EUA, Donald Trump, d’enterrar l’acord nuclear aboca de nou l’Iran a l’economia de resistència i podria allunyar inversions provinents de la Unió Europea (UE) per por a sancions a les empreses que també operin als Estats Units.

La signatura del JCPOA el 2015 es va traduir en un increment de les missions comercials per tal d’explorar les possibilitats de negoci. Però ara mateix, mentre una part significativa de l’economia es trobi en mans de la Guàrdia Revolucionària, sempre hi ha el risc de patir els efectes de l’embargament. L’administració estatunidenca no perseguiria, en principi, les relacions comercials amb Iran. Però sí que ha advertit que perseguiria els acords empresarials amb companyies lligades a aquesta branca armada independent de l'exèrcit regular d’aquest país, el Pasdaran. El servei diplomàtic de la UE ha estat clar pel que fa a mostrar suport al comerç amb l’Iran, però les empreses, per ara, s’ho miren de reüll a l’espera de la reacció de Trump.

“Doux commerce” per democratitzar el país?

L’Iran ha mobilitzat bona part dels seus recursos diplomàtics per no deixar que les empreses de la Unió es facin enrere. I ho fan mentre grans companyies de l’eurozona i els EUA estan fent lobby per avançar en l’aixecament de les sancions. Irene Martínez explica que l’Iran, ara mateix, està copsant quins països estan més oberts a establir vincles comercials: i l’Estat espanyol és un d’ells, amb Itàlia i França. El president d’aquest últim país, Emmanuel Macron, va anunciar l’octubre passat la possibilitat de visitar la república islàmica per primer cop des que un mandatari gal hi va ser per última vegada, el 1971. El desgel ja és una evidència.

Que s’estrenyin els lligams entre la UE i l’Iran té un valor simbòlic important, apunta Martínez. El jovent iranià mira a Europa. L’accés garantit a la universitat ha permès que un nombre significatiu de joves disposin d’una instrucció excel·lent. Uns joves que no combreguen amb la retòrica revolucionària que impera a les instàncies governamentals del país, que tenen comptes a xarxes socials i que se superposen al bloqueig que imposa l'executiu a les citades aplicacions utilitzant VPNs i mostrant-se al món en un acte de rebel·lia íntima.

El professor de relacions internacionals de la universitat Xiahid Beheixti de Teheran, Mahmood Sariolghalam, escrivia a l’Anuari Internacional del CIDOB de 2015 que els trets essencials del poder iranià són essencialment ideològics. Per als líders revolucionaris, “la ideologia és un mitjà amb què compensar els perjudicis comesos el passat”, sosté l’acadèmic. Una manera de venjar-se dels països, com els EUA, que van col·locar titelles a les seves ordres al seu govern nacional. I així, la república dels aiatol·làs fa de la disconformitat amb les potències estrangeres un tret d’identitat essencial. Sota aquesta premissa, les conseqüències econòmiques que això pugui tenir passen a un segon pla.

Irene Martínez recorda que artistes i blogueres de moda de la capital de l’Iran utilitzen massivament Instagram. Això el règim no ho pot aturar i aleshores, diu ella, integra l’acostament a Europa com a part del seu relat mentre els seus diplomàtics es mostren als líders com l’aliat menys intervencionista de la regió.

El cert és que el procés de transformació entre el jovent ve de lluny. La politòloga a la parisenca SciencesPo-CERI, Fariba Adelkhah, mostra a un text de l’Anuari del CIDOB, a través de la televisió, com canvia la fisonomia del país poc a poc. El programa Jandewaneh, “El tall de síndria que somriu” en persa, s’ha convertit en la vàlvula d’escapament on s’hi parla de gairebé tot. S’hi mostren persones vestides a la manera occidental que s’atreveixen a citar el nom de candidats reformistes i esmentar la “revolució verda”, un moviment encapçalat pel també reformista, l’ex-primer ministre Hossein Mousavi, davant les al·legacions de tupinada les eleccions presidencials de 2009. I un moviment integrat per molts joves com les instagramers referides.

Un aliat natural a Orient Pròxim

Al tour europeu que fan els representants de l’Iran s’hi transmeten tota una sèrie d’idees força. La diagnosi que volen difondre és que a l’Orient Pròxim, avui, hi abunden els estats fallits, el poder dels grans actors s’ha reduït, hi han aparegut actors no-estatals com l’Estat Islàmic i, amb ell, ha aflorat el terrorisme a gran escala, i massa poders forans han posat cullerada a la situació. Hi ha un excés de crisis sense mediadors creïbles, consideren.

La qüestió palestina, la guerra del Iemen i el paper que hi té l’Aràbia Saudita, el seu adversari a la zona, o Israel, que consideren un agent forà, no poden faltar en aquest còctel explicatiu. Les crides a la necessitat que els diferents actors regionals cooperin —saudites inclosos— sense ingerències externes, per a ells principalment estatunidenques, és una reivindicació constant.

El cert és que els seus diplomàtics tenen raó quan diuen que l’Iran, com a tal, fa segles que no ha agredit ni ocupat cap país veí —malgrat que sí que ha utilitzat els seus grups afins com Hesbol·là per fer-ho. Fins i tot quan l’Iraq de Saddam Hussein (amb suport saudita) va utilitzar armes químiques prohibides en contra seva durant la guerra de la dècada dels 80, la república islàmica no s’hi va tornar emprant-ne, també, malgrat que disposaven de la tecnologia per fer-ho. Avui, el principal escull diplomàtic que perjudica les relacions entre els aiatol·làs i la UE o els EUA és la retòrica agressiva contra Israel dels seus dirigents. Una avinentesa però, que pot canviar.

La investigadora del CIDOB, Irene Martínez, sosté a EL TEMPS que el jovent iranià és cada cop més reticent a la causa palestina, amb la qual el govern d’Iran hi està implicadíssim. Comencen a estar-ne farts. Per a ella, com fa un parell d’anys el mantenir-se al marge dels àmbits de governança global copats per les democràcies liberals, és una qüestió d’orgull. Quelcom identitari. Però com avui, quan aquesta opció davant el món s’esquerda amb la seducció persa d’Europa, els anys i els processos esmentats poden canviar la posició vers l’Estat jueu. El que ja és una evidència és que l’Orient Pròxim i les seves relacions de poder estan canviant d’arrel.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.