FEMINISME

Del #yesallwoman al #cuentalo, passant pel #MeToo

Les dones fan seues les xarxes socials per denunciar els casos de violació i abusos. EL TEMPS repassa un fenomen que va nàixer als Estats Units, molt abans del #MeToo.

 

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La sentència a la Manada, ara fa tot just una setmana, va desfermar la reacció del moviment feminista. Milers de dones van eixir al carrer per protestar contra els tres jutges de l’Audiència Provincial de Pamplona que van dictaminar que la violació de la manada no era tal, sinó un cas d’abús sexual. La indignació es va escampar. Paral·lelament, a les xarxes socials ha emergit un moviment de denúncia que, amb el haghstag #cuentalo i a imatge del #MeToo, invita les dones a denunciar casos d’abús. A casa nostra, l’escriptora catalana Bel Olid o les polítiques valencianes Isabel Lozano o Marian Campello s’han afegit a la denúncia col·lectiva explicant les seues històries personals. El haghstag el va llançar el mateix dia de la sentència contra la Manada la periodista i escriptora Cristina Fallarás.

En els dies posteriors, milers de dones a l’estat espanyol, i també a Amèrica Llatina, han compartit les seues històries a través de Twitter i Facebook. Les xarxes han servit per posar a sobre de la taula una realitat -el de l’abús sexual cap a les dones- que ha estat històricament invisibilitzada. La «llei del silenci» de què parla Rebecca Solnit al seu magnífic llibre La mare de totes les preguntes, ha començat a esquerdar-se. «El silenci i la vergonya s’encomanen, com ho fan la valentia i el discurs», assegura aquesta activista nord-americana. En els últims anys, moltes dones arreu del món, han testimoniat una història personal per arribar a la convicció de que aquest és un fenomen col·lectiu. Un fenomen, el dels abusos envers les dones, que té les seues arrels en l’assumpció tàcita que l’accés als cossos de les dones era un dret que elles no podien obstaculitzar. Un fenomen, el de la violència sexual que, en últim terme, ha servit per apuntalar el patriarcat en el seu espai de privilegi.

Milers de dones, tanmateix, han alçat la veu per dir que és a ells a qui cal culpabilitzar. L’any passat, el #MeToo, emergit després de fer-se públics els abusos del productor nord-americà Harvey Weinstein, va convertir-se en un fenomen global. Les denúncies de les actrius que havien estat víctimes d’aquest magnat del cel·luloide van esperonar milers de dones a traure a la llum altres casos d’abusos. Hollywood va servir de caixa de ressonància. Molts han volgut veure en el #MeToo un punt d’inflexió. Tanmateix, ja en els anys previs moltes dones havien utilitzat les xarxes per testimoniar la seua experiència personal en aquest àmbit, del #YesAllWoman al #WhyILeft, passant pel #yesalldaughters.

No es pot passar per alt que, abans que a Hollywood, moltes joves -és a dir, nadiues digitals- havien utilitzat les xarxes per denunciar i fer sororitat. El setembre de 2014, a Norman, Oklahoma, un dels racons més conservadors de Nord Amèrica, tres joves van denunciar haver estat violades per un company de classe, però ningú en la comunitat educativa les va prendre seriosament, per bé que el mateix violador va fer circular un vídeo. L’enregistrament, de fet, només va fer que agreujar les burles dels companys. Aleshores, un grup de dones, entre les que hi havia Danielle Brown, companya de les xiques violades, va llençar l’etiqueta #yesalldaughters. El 24 de novembre de 2014, centenars de persones a Norman van manifestar-se per fer costat a les tres joves violades i instar l’institut i les autoritats a no restar al marge.

Uns mesos abans, al maig, Elliot Rodger, de 22 anys, va provocar una massacre a Isla Vista, Califòrnia, prop de la Universitat de Califòrnia, a Santa Bárbara. La notícia va passar per les notícies com una matança més de les perpetrades als EUA. No ho era, però, perquè Rodgers tenia la voluntat, explicitada a les seues xarxes socials, d’assassinar dones. Després de matar tres estudiants al seu apartament, se n’anà a una residència femenina propera, «plena de noies rosses que estigueren bones, el tipus de noia que sempre he desitjat però que mai no he pogut tenir perquè em menyspreen». Rodgers era, en definitiva, un misògin de manual.

Aquesta massacre va afegir-se al debat més ampli que, a EUA, s’havia obert a propòsit de la violència contra les dones. Com a reacció, alguns homes començaren a utilitzar a les xarxes l’etiqueta #notallmen, per fer veure que no tots els homes són uns assetjadors o uns violadors. En resposta una jove que tuitava sota el pseudònim Gilded Spine va llançar l’etiqueta #yesallwomen, per fer entendre que si bé no tots cometen aquests crims, ocorre que totes les dones reben el seu impacte. Durant 2014 milers de dones van utilitzar aquell haghstag per canalitzar les seues denúncies. Posteriorment també va fer fortuna l’etiqueta #ibelieveher (el precedent al #YoSíTeCreo), amb què dones del món anglosaxó han fet costat les víctimes de violadors com l’estrela de la ràdio canadenca Jian Ghomeshi o els jugadors de rugby irlandesos Paddy Jackson i Stuart Olding.

L’arribada a la Casa Blanca de Donald Trump encara va reforçar més la resposta feminista. Al vídeo en què Donald Trump parlava d’agafar les dones «pel cony» li va seguir un reguitzell de piulades amb l’etiqueta #notokay. En el mes posterior a que es fera públic aquell enregistrament, vint-i-set milions de persones van fer ús d’aquell hashtag.

Són els precedents que han obert el camí perquè el món prenga consciència de la magnitud d’aquest fenomen. El feminisme ha aprofitat les xarxes socials per obrir esquerdes en un mur de silenci. A força de petits comentaris, es construeix una crítica acumulativa. Perquè al capdavall, com diu Rebecca Solnit a La mare de totes les preguntes «el silenci es una forma d’opressió».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.