Espionatge espanyol

Jorge Dezcallar, exdirector del CNI: «No vam veure vindre els atemptats de l'11-M»

Jorge Dezcallar (Palma, 1945) va convertir-se durant la segona legislatura de l'expresident espanyol José María Aznar en la persona encarregada de transformar el vell CESID en l'actual CNI. Diplomàtic de carrera, ha estat ambaixador de l'Estat espanyol als Estats Units, Marroc o el Vaticà. Després de publicar 'Valió la pena' (Península, 2015), un llibre en el qual relata el seu pas per la intel·ligència espanyola, publica 'El anticuario de Therán' (Península, 2018), on narra històries de la seua llarga carrera diplomàtica. EL TEMPS conversa amb ell.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De família aristòcrata i amb germans també apassionats de la vida diplomàtica, Jorge Dezcallar (Palma, 1945) guarda molts dels secrets inconfessables de l'Estat espanyol arran del seu pas pel Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) espanyol. Fa tres anys, de fet, va narrar la seua experiència al servei secret en el llibre Valió la pena (Península, 2015). Ara, publica el seu segon llibre de memòries, El anticuario de Teherán. Historias de una vida diplomática (Península, 2018). «És un llibre de memòries diplomàtiques purament, amb un estil molt anglosaxó. Es tracta d'una obra que mostra el respecte i l'amor que tinc per la professió diplomàtica», afirma a EL TEMPS.

Dezcallar, tanmateix, és conegut per ocupar del 2001 al 2004 la direcció del servei secret espanyol. Encara més, per erigir-se en el primer màxim responsable del CNI de rang civil, ja que fins aleshores hi havia una tradició de situar persones lligades a la intel·ligència militar. Però també per transformar el vell Centre Superior d'Informació de la Defensa (CESID) en l'actual CNI. «Fou una sensació d'enorme responsabilitat i de confiança. Quan va cridar-me el president Aznar, no sabia per què ho feia. I quan va dir-me que era per fer-me càrrec del servei d'intel·ligència amb rang de secretari d'Estat, va semblar-me fascinant. Vaig dir-li que m'ho havia de pensar, però des del primer moment estava entusiasmant amb la idea», rememora.

«La responsabilitat, a més, implicava convertir el vell CESID amb l'actual CNI. Això comportava impulsar una reforma del personal i dels estatuts dels treballadors, instaurar controls de tots tipus, com ara el de caràcter judicial. Vaig saber des del primer moment que acceptaria», recorda. Precisament, l'aprovació de la Llei Orgànica reguladora del Control Judicial Previ, que feia referència a les entrades en domicilis i les intervencions telefòniques, fou un dels mecanismes de fiscalització del CNI que van aprovar-se durant aquella època. L'escàndol dels escorcolls il·legals a la seu d'Herri Batasuna l'any 1998 obligaven a aplicar-ho. I, segons el llibre La Casa II. El CNI: agentes, operaciones secretas y acciones inconfesables de los espías españoles, de Fernando Rueda, Dezcallar va pressionar perquè s'aplicara aquesta legislació.

«No va ser cosa meua. En aquell moment, la voluntat del Govern era crear un marc legal i jurídic de funcionament dels serveis secrets d'intel·ligència. Espanya, de fet, compta amb un dels serveis d'intel·ligència amb majors controls de tota Europa», defensa Dezcallar. I compara: «Els meus col·legues de l'MI6 britànic [el servei secret del Regne Unit] podien fer un enregistrament telefònic només amb una autorització del secretari d'Estat feta per telèfon. Per a nosaltres, en canvi, ens feia falta, i continua així, una autorització per escrit d'un magistrat del Tribunal Suprem, en la qual s'ha d'indicar les raons de la intercepció del telèfon, quant de temps ha de durar aquest enregistrament de les converses, què vols obtenir... Hi ha un control judicial dels enregistraments telefònics».

L'exdirector del CNI, amb tot, va encara més lluny. I exposa altres controls amb els quals compta el CNI. Uns mecanismes de fiscalització, però, que a l'obra La Casa II s'afirma que es poden esquivar mitjançant la contractació d'agents col·laboradors, és a dir, d'espies que no estan en nòmina al servei d'intel·ligència. «Hi ha un control parlamentari i polític a través de la directiva d'intel·ligència, que és secreta, de caràcter anual i que està elaborada pel Govern. Al seu torn, hi ha un control pressupostari dels fons que rebem... Tenim molts controls. Crec que aquests elements de fiscalització són molts bons i estic molt orgullós d'haver contribuït a crear aquest marc de funcionament», ressalta Dezcallar.

De la seua etapa, però, també destaca la creació del Centre Criptològic Nacional, que buscava combatre les amenaces a la xarxa com ara el ciberterrorisme. «Un dels grans mèrits del CNI fou en aquest camp, ja que va veure aquest problema abans que altres serveis d'intel·ligència. Actualment, el Centre Criptològic Nacional és potent i està al nivell d'altres països del nostre entorn», reivindica. «Recorde dels meus anys d'ambaixador als Estats Units, una conversa amb Leon Panetta, que aleshores era secretari de Defensa i després va ser director de la CIA. Els nord-americans estaven obsessionats amb la ciberdelinqüència i el ciberterrorisme perquè ho consideraven com la gran amenaça. De fet, no hi haurà cap guerra en el futur que no compte amb un component cibernètic. Un país pot agenollar-se si interfereixen el sistema de distribució d'electricitat o el sistema bancari. La revolució tecnològica és una cosa fantàstica, però compta amb els seus perills», adverteix.

Jorge Dezcallar ha escrit les seues segones memòries després de relatar la seua estança a la direcció del CNI. Aquesta vegada narra la seua experiència com a diplomàtic. 

Al marge dels canvis interns al CNI, el mandat de Dezcallar va estar marcat per la guerra d'Iraq i pel discurs d'Aznar en favor de la invasió d'aquell país amb l'excusa que hi havia armes de destrucció massiva.

-A l'Anticuario de Teherán, recorda la seua tensa relació amb Aznar a compte de la guerra d'Iraq. Com va reaccionar l'expresident espanyol quan van dir-li des del servei secret espanyol que no tenien constància de l'existència d'armes químiques?

-Aznar mai va dir-me què havia de fer. I jo vaig expressar-li honradament tot allò que havia de dir-li en cada moment. Encara que no descartàvem que Sadam Hussein comptara amb armes, no teníem cap prova que indicara l'existència d'aquest arsenal. La lleialtat més gran amb un superior és dir-li la veritat. Aznar, però, tenia altres elements de judici. No només m'escoltava a mi. Imagina tot el que li podia contar Tony Blair, el president de França, etc. Jo no sabia quines fonts d'informació tenia ell, com Aznar tampoc controlava el meu treball. Jo vaig complir amb la meua feina, dient les coses com sincerament les creia perquè sempre he estat independent.

-Dies abans dels atemptats de l'11-M, el CNI va avisar del risc de desaparició de terroristes amb intencions d'atacar. Es penedeix de no haver pressionat al govern d'Aznar per intentar que el tingueren més en compte?

-No, nosaltres vam fer el que havíem de fer. I tampoc teníem proves que fora així. Nosaltres només advertíem del risc creixent per la desaparició de gihadistes que podrien estar preparats per atemptar, tal com van avisar-nos els nostres agents. I, efectivament, així va ocórrer. Però tampoc ho vam veure vindre. Mai vam pensar que poguera produir-se un atemptat com el que va tenir lloc a Madrid. Ho dic sincerament.

-Com va prendre's que el govern de l'expresident desclassificara uns documents recents, en aquell moment, per transferir al CNI la culpa de la presumpta autoria d'ETA de l'atemptat?

-Això vaig contar-ho al meu anterior llibre. No vull dir res més sobre el CNI. Vaig explicar-ho ja.

-Disculpa que insistisca sobre el CNI. Al llibre La Casa II, de Fernando Rueda, es diu que era proper a la monarquia espanyola i que durant la seua estança a la direcció del servei secret va fer-se un informe sobre l'actual reina Letícia. És certa aquesta informació?

-Del que fa el CNI i del que va fer durant la meua època, no diré res. El senyor Fernando Rueda pot dir el que vulga. Jo no he llegit el seu llibre, però del que fem, com comprendrà, no vaig a parlar-ne.

Dezcallar, com a bon diplomàtic, manté una posició singular de la qüestió catalana. Com va indicar a TV3, «es tracta d'un assumpte intern que han de resoldre els catalans». Per a l'ambaixador, s'ha d'apostar pel diàleg i no per la resposta judicial. Això sí, tenint en compte la batalla pel relat. «Crec que els independentistes estan fent-ho millor. No es pot abandonar el relat. Es poden fer més coses», va assenyalar a la cadena pública catalana. Amb tot, va deixar clara la seua posició: «No és democràtic anar contra la Constitució i les lleis. Cal recordar que el partit de Puigdemont a Alemanya estaria prohibit».

La participació del CNI al procés català ha deixat alguns punts foscos. Que el servei secret espanyol no trobara les urnes del referèndum de l'1 d'Octubre, la relació entre l'espionatge espanyol i el presumpte cervell dels atemptats terroristes de Barcelona o la investigació dels geolocalitzadors del CNI al cotxe del president català Carles Puigdemont per part de la Fiscalia belga en són alguns. «Preferisc no parlar del CNI. Fa temps que no em dedique a la intel·ligència i desconec les qüestions actuals», assegura a aquest setmanari.

El diplomàtic, amb tot, també destaca per la seua estança en diferents ambaixades. Marroc, els Estats Units o Roma han estat algunes de les seues destinacions. Una experiència sobre unes entitats que representen l'Estat espanyol a l'exterior i que han estat esquitxades per la corrupció (com és el cas de l'ambaixada del Congo), de clientelisme i de nomenaments polèmics com ara el de l'exministre d'Aznar, Federico Trillo, assenyalat per la tragèdia del Yak-42.

-Quines sensacions extrau de la seua llarga carrera diplomàtica? Les ambaixades són percebudes com a entitats endogàmiques i algunes s'han vist involucrades en escàndols.

-Sí, és cert allò que em diu. Les ambaixades són institucions al servei de l'Estat en l'exterior. Una funció dels ambaixadors és ajudar a crear llocs de treball a Espanya, donar suport als nostres empresaris. També hi ha altres qüestions, com ara lluitar contra els tràfics il·legals. La funció diplomàtica ha canviat molt. S'ha d'estar amb contacte amb la premsa, amb els empresaris... No sols s'ha de relacionar-se amb els polítics. Crec que hi ha una imatge, de vegades, massa elitista del món diplomàtic. Sembla que sempre s'està de copes i de festes, però, realment, és la part més pesada d'aquest treball. Quan acabem la nostra feina, hem d'anar-hi a festes d'aquest tipus. I, personalment, voldria estar en casa amb un bon llibre, un bon disc, una bona pel·lícula o veient una sèrie a la televisió. La gent es creu que això és esbarjo, i és treball. No acudeixes a passar-ho bé. Per exemple, has de treballar per aconseguir el telèfon privat d'algun ministre amb el qual has de parlar després. Això és part de la teua feina, i la gent ha d'entendre-ho. Al diplomàtic, se li atorguen instruments per aconseguir la seua missió. No són privilegis.

-Al llibre, comenta el seu pas per la direcció general de Política Exterior per a Àfrica i l'Orient Mitjà. I d'aquesta experiència, destaca el cas de Guinea Equatorial. Quin tracte té l'Estat espanyol amb aquesta excolònia? Es tracta d'un règim dictatorial.

Són relacions complicades. Sempre hi ha un element passional, irracional que, de vegades, altera les percepcions. Ara bé, són països amb els quals cal entendre's, ja que tenim interessos amb ells. I cal ajudar-los a evolucionar en la mesura del possible. És a dir, sense interferir per a res en la seua sobirania nacional, podem ajudar-los perquè siguen més participatius, a obrir espais de llibertat per a la seua gent. També, òbviament, en la mesura que aquests països es deixen. Tu pots modular la relació amb ells, les ajudes que els atorgues. Però és una relació força complicada, ja que està alterada, com dic, per aquests elements irracionals.

-Vostè ha estat a l'ambaixada del Marroc. Quines diferències hi ha de tractament entre una dictadura, com ara Guinea Equatorial, i una monarquia de similars característiques al Marroc?

Quan estava a Polònia, hi havia un règim comunista que era infumable. I allí tenies unes fórmules de treball que, naturalment, no són les mateixes que s'empren en Guinea Equatorial o, tal vegada, al sud-est asiàtic. Cada país té la seua especificitat i, per això, és bo que hi haja gent sobre el terreny, que conega la idiosincràsia del país, que compte amb coneixements de com cal fer les coses, d'allò que està tolerat, de les coses que es poden fer i d'aquelles que no, els punts dèbils... Per aquestes coses, serveixen els diplomàtics. Aquests poden aconsellar als seus governants perquè facen les coses d'una manera determinada. És a dir, tu et converteixes no només en representant del teu país, també en el representant del país en el qual vius davant del teu govern, ja que expliques a l'executiu la manera de fer les coses per tenir èxit tenint en compte la situació en la qual es troba aquest país i la mentalitat que té.

-Com va ser la seua estança com a diplomàtic a la Santa Seu? Es nota la influència del Vaticà al món?

El Vaticà té l'extensió de deus camps de futbol i la seua influència al món és molt gran. Stalin deia: «Aquest Vaticà del qual em parles, quantes divisions de tancs té?». Stalin era bastant ignorant respecte de la capacitat d'influència del Vaticà. La seua influència no són els tancs, sinó la capacitat de lideratge moral en el món. És impressionant: qualsevol declaració del papa sobre els refugiats o sobre la guerra a Síria té una repercussió mundial immediata. És completament desproporcionat a la seua mida. I és com a conseqüència del lideratge moral que l'església ha sabut mantenir durant anys.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.