L’esplèndid mural realitzat per Javier Parra que reprodueix una obra de Josep Renau, «El futur treballador del comunisme», instal·lat en el rebedor de l’OctubreCentre de Cultura Contemporània, ha estat el magnífic fons d’una nit dels Premis Octubre que, com sempre, va reunir significativa representació del món de la cultura, la societat i la política del sud, de terra endins i de mar enllà. Tot i que, per motius obvis, la presència del president Pere Aragonès va focalitzar l’atenció. A ningú se li escapava la innegable significació de la visita en un context de criminalització institucional de qualsevol vincle cultural o social -de política ni en parlem- entre Catalunya i País Valencià. Com habitualment, hi hagué més càrrecs importants, com ara l’expresidenta del Parlament de Catalunya Laura Borràs, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes Izaskun Arretxe i polítics del País Valencià com ara el president preautonòmic Josep Lluís Albinyana, l’expresident de les Corts Valencianes Enric Morera, el síndic de Compromís Joan Baldoví, la diputada provincial Rosa Pérez Garijo o l’exconseller socialista Vicent Soler. També van estar presents alcaldes com el de Xàtiva, Roger Cerdà. I uns altres regidors que tenen un capítol a banda en aquesta crònica.
L’acte, conduït per les presentadores Reis Juan i Laura Sangrà, va començar tot just amb un recordatori a Josep Renau i els tradicionals agraïments a les moltes entitats cíviques i polítiques que donen suport als premis. Enguany, amb un esment especial al tradicional seguiment de TV3 als premis, especialment a dues persones, el productor Xavier Barrera i el càmera Miquel Segarra, que porten tota una vida ajudant a difondre aquest certamen i la resta de notícies del País Valencià. Segarra no va poder estar present, però Barrera tingué paraules d’agraïment a l’editor Eliseu Climent pel recordatori i va aprofitar la presència en l’acte del director de TV3 Sigfrid Gras, per demanar que «ens envien més tropa i poder fer més cas al País Valencià». L’actual delegada de la televisió de Catalunya a València, Pepa Ferrer, va continuar amb el mateix to desenfadat per contar anècdotes al voltant de la història sobre el sempre conflictivitzat visionat de TV3 al País Valencià.
Un reconeixement amb un rerefons menys amable és el que va recollir l’antic regidor de cultura de Borriana (Plana Alta), Vicent Granel, testimoni directe de la que va ser, segurament, la primera mesura intolerant de Vox ja en les institucions, amb la censura a les publicacions en català, entre elles EL TEMPS, sols tres dies després del pacte municipal amb el PP. Granel va fer una detallada explicació de la polèmica. «Borriana és i serà sempre terra de cultura», va dir el polític obrint una finestra al futur.
La prohibició judicial del català en els plenaris de la Catalunya Nord per una sentència judicial fou una altra de les circumstàncies sagnants que no foren oblidades en la Nit dels Octubre. El catedràtic medievalista Antoni Furió va contextualitzar la història de l’annexió a França d’aquests territoris a partir del Tractat dels Pirineus del 1659. Diversos representants de les poblacions afectades per la prohibició, Elna, Portvendres, Sant Andreu de Sureda (Rosselló), Ells Banys d’Arles (Vallespir) i Tarerac (Conflent), pujaren a l’escenari per rebre una càlida i llarga ovació. En nom de tots, el batlle de la població nord-catalana d’Elna, Nicolas Garcia, va agrair el reconeixement, «especialment emotiu» al País Valencià, i va destacar el paper d’Eliseu Climent com a pont entre els diferents territoris. «Per què fem això? Perquè volem parlar la nostra llengua. Volem formar part dels Països Catalans. La llengua és una riquesa, també per a l’Estat francès», va dir, abans de recordar els versos de Raimon: «qui perd els orígens perd la identitat». «Aguantarem. Els tribunals no ens faran callar, perquè tenim la raó», va concloure.
L’homenatge a Al Tall
Qualsevol moment és bo per homenatjar Al Tall. Però en aquest viatge, concorrien no poques circumstàncies que fan el tribut oportú i necessari. D’una banda, la desaparició sobtada d’un dels seus fundadors, Manolo Miralles. De l’altra, la infame retirada del nom de Vicent Torrent de l’auditori de Torrent (Horta Sud), una altra de les accions reactives del primer estiu amb la ultradreta en connivència amb el PP. Tot i que també, en una clau més positiva, és l’any de la necessària publicació de la biografia de Torrent en Sembra Llibres, a càrrec del musicòleg Josep Vicent Frechina.
Ha estat un tribut en què s’ha glossat la trajectòria del grup. Però, com no podia ser d’una altra manera, també va ser un homenatge amb un fort contingut musical. Borja Penalba i Mireia Vives, dos habituals dels premis, sobretot el primer, interpretaren un dels temes emblemàtics d’Al Tall, «Per Mallorca». A continuació, una de les estrelles emergents de l’escena musical, La Maria, va cantar la molt combativa «A Miquel Grau», dedicada al jove activista d’Alacant assassinat el 1977 pels intolerants. Sandra Monfort, la pota valenciana de Marala i una artista que també està fent camí en solitari, s’afegia a l’homenatge interpretant «La colometa». Foren interpretacions magnífiques i sentides, des de discursos musicals diferents però igualment valuosos. Acompanyades de parlaments amb els quals aquestes artistes mostraren el seu agraïment per la tasca d’Al Tall i recordaren la influència que havia tingut en les seues carreres.
La projecció d’unes evocatives imatges del grup i l’actuació d’Alba Blanco interpretant una espectacular dansa vertical acompanyada de la música d’Al Tall, una actuació portentosa i molt aplaudida, complementaren aquesta part del tribut. Un fet significatiu: Alba és la filla del productor Oswaldo Blanco, un dels motors d’Al Tall en els inicis i una figura cabdal que va faltar el passat mes de març.
Moltes persones podrien haver introduït la trajectòria d’Al Tall, una formació molt estudiada i que ha deixat una petjada importantíssima en l’escena. Però va ser molt emocionant que tot just un altre recuperador de la tradició popular, però a l’altra banda del mar, l’eivissenc Isidor Marí, glossara la trajectòria del grup. En acabar Marí, l’apoteosi: la pujada a l’escenari de Torrent acompanyat de Miquel Gil i Jordi Reig, enmig d’una ovació atronadora amb el públic dempeus.
Després d’un recordatori al desaparegut Manolo Miralles, els tres membres presents feren parlaments expansius, bonics i amb tocs d’humor, des del missatge imaginari del Tio Canya que Miquel Gil va traslladar al públic («volia jubilar-se i no hi ha manera, però en 300 anys no han pogut amb nosaltres»), a la forma en què Jordi Reig va tractar de desmitificar l’aura del grup assegurant que més que herois, eren músics que s’ho havien passat molt bé. «Cal continuar, fent revolucions emprant l’amor com a única arma», conclogué Reig. Els mites, tanmateix, són els mites. I Vicent Torrent, després de llançar alguns míssils contra aquells que «ens estan emprenyant amb una cosa que els importa una merda», en referència a la llengua, va protagonitzar el moment més emotiu de la nit. Guitarra en mà, amb els seus companys als cors, Torrent va entonar, una vegada més, els versos finals del «Tio Canya», els de les bones notícies. I un corrent elèctric va recórrer el centre Octubre, un sentit de pertinença col·lectiva que va més enllà dels lemes que, com sempre, es van corejar en alguns moments. Alguna cosa semblant a l’eufòria.
Premis amb veu de dona
El fort simbolisme de tots els homenatges i missatges que són llançats a través de la Nit dels Octubre de vegades fan oblidar que la gènesi de la gran vetllada de la cultura del País Valencià són uns premis literaris que es van gestar fa més de cinquanta anys per dinamitzar l’escena literària valenciana i, més tard, la del conjunt dels territoris en llengua catalana. Aquest any, a més d’un rècord de participació històric (349 originals entre les diferents categories), es donava una circumstància ben significativa: tres de les quatre categories dels premis van estar adjudicades a dones, una prevalença femenina que té un precedent en la trentena edició, quan foren guanyadores Isabel Clara Simó, Tònia Passola i Júlia Blasco l’any 2001. A més d’això, els veredictes dels quatre jurats acabaren confeccionant un palmarès amb una barreja de veus consolidades i emergents, diferents generacions i un considerable equilibri territorial entre guardonats de Catalunya i el País Valencià, després d’alguns exercicis amb presència balear que no s’ha produït enguany.
Però parlàvem de dones. I la primera en pujar a l’escenari, per arreplegar el Premi Pere Capellà de Teatre, va ser Paula Llorens (Canals, Costera, 1986) qui va guanyar amb La nòria, «una al·legoria contra l’amor romàntic i les violències patriarcals», tot i emprant referents de la literatura infantil universal, segons va explicar el jurat format per Pau Alabajos, Judith Pujol i Aina Tur. Llorens és una autora amb trajectòria, que es va adjudicar l’any 2019 el premi a la millor versió dels Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana per l’adaptació teatral de Tirant lo Blanc. Optaven al premi un total de 66 obres, la qual cosa és ben eloqüent sobre el mèrit del guardó d’enguany. Llorens va dedicar el seu premi a «totes les víctimes d’agressions sexuals, perquè sàpiguen que no estan soles», al mateix temps que mostrava la seua preocupació per l’ascens d’una extrema dreta que «amenaça els drets de les dones» i posa també en perill la llengua.
Sense ser habitual, tampoc no és estrany que els Octubre adjudiquen un premi ex aequo, aquesta vegada compartit per Ferran Garcia-Oliver (Beniopa, Safor, 1957) i Joan Duran i Ferrer (Sitges, Garraf, 1978). La circumstància més curiosa, tanmateix, era que tant l’un com l’altre han repetit com a premiats la Nit dels Octubre, tot i que en unes altres categories: Garcia-Oliver va guanyar el Joan Fuster el 2015, mentre que Duran i Ferrer es va adjudicar el Vicent Andrés Estellés el 2019. Ara tornen al palmarès dels guardons de Tres i Quatre, però amb altres gèneres, el valencià per Entrànsit, una obra que ha seduït el jurat per «descriure extraordinàriament la història recent del País Valencià», una «excel·lent novel·la sociopolítica». Tornaràs a mirar-me,l’obra de Duran, ha estat premiada per la «plasticitat de la llengua» i la «minuciosa descripció de la crueltat humana amb una sensibilitat extrema». El jurat, format per Anna Punsoda, Núria Cadenes i Jaume C. Pons Alorda, va recordar que s’havien presentat 121 obres a l’Andròmina, amb un nivell de qualitat a més destacable, la qual cosa justificava «una aposta decidida per dues propostes diferents, dos estils, dues generacions, dues veus que constaten la vitalitat de la literatura catalana».
Joan Duran va donar les gràcies a Eliseu Climent per «tornar a fer els premis i aguantar les envestides», va explicar els fonaments d’una novel·la que pretén ser un homenatge «a un món desaparegut», a les persones que van patir «el flagell de l’heroïna i les mentides de la Transició». I va acabar fent visques «a la terra lliure i sencera». Per la seua banda, Garcia-Oliver va agrair també el motor dels premis per poder viure un nit així, i va explicar sobre el seu llibre la necessitat de fer memòria de la Transició «també des de la ficció», la qual cosa ha fet a través d’una novel·la d’amor, que parla del moment en què «totes les esperances i il·lusions són possibles, un homenatge a la meua generació».
A continuació, l’hora de la poesia, de nou, amb una dona premiada. La crossa de l’aorta, de la poeta i dramaturga Irene Tarrés (Girona, 1979), es va adjudicar el Vicent Andrés Estellés gràcies, segons el jurat, «a la coherència formal de l’obra: observem que hi ha un treball tècnic i de llenguatge en l’estructura poètica del llibre, així com una acurada atenció en la sintaxi i la versificació». Roger Mas, Irene Mira i Blanca Llum Vidal integraren el tribunal encarregat d’adjudicar aquest premi, una obra que pel fa al contingut «es construeix com un viatge a través de l’experiència de la maternitat i de la reconfiguració identitària de la veu poètica». Irene Tarrés va aclarir que el seu era un poemari «d’amor al meu fill», un diàleg amb ell i sobre la mirada neta dels infants, com va explicar en la roda de premsa del matí. Per a la nit, es deixà una bonica anècdota: les hores anteriors a saber-se guanyadora, explicava als seus alumnes Ausiàs March a través de la cançó Veles e vents de Raimon. La seua manera d’explicar la vinculació amb el País Valencià.
La darrera escriptora en pujar a l’escenari va ser Neus Penalba (Tarragona, 1982), per arreplegar el Joan Fuster d’Assaig. Que aquesta categoria, que porta el nom de l’assagista de Sueca, tanque els premis sempre tindrà sentit, però enguany hi havia una circumstància afegida: l’any passat, en el context del centenari de Fuster, el jurat prenia una decisió molt valenta en deixar desert el guardó. La raó, no trobar cap aportació a l’altura d’una efemèride així. Amb un any de retard, arriba Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, «la contribució important d’exploració crítica d’una novel·la que genera debat i és objecte d’atenció, sobre tot els darrers anys», explicava el jurat, format per Margarida Castellano, Francesc Montero i Damià Pons. La gènesi del llibre és una tesi que Penalba va gestar en una estada a la residència Faberllull d’Olot (Garrotxa). Aquesta especialista en literatura ha desenvolupat el seu treball en diverses universitats catalanes i d’Europa. I actualment és professora associada en la Universitat de Cambridge, la qual cosa la va obligar a un desplaçament exprés a València. «Tinc molta son», va dir, cansada i feliç durant la roda de premsa del matí.
A la nit, ja més descansada, va fer una intervenció en la qual va recordar que Joan Fuster va ser qui va recomanar Joan Sales la publicació de La Plaça del Diamant, tot i no haver aconseguit el Premi Sant Jordi. I a continuació va justificar el seu interès per una novel·la que considera «un monument a la llengua catalana», una obra que fins fa poc era menystinguda però amb nombroses capes, amb referents com la literatura francesa de no ficció, el cinema etnogràfic a les avantguardes pictòriques. Una obra que de segur despertarà interès en el món acadèmic i en la legió cada vegada més nodrida d’admiradors de La mort i la primavera.
Lliurats els guardons, el parlament final va ser cosa de la principal autoritat present, Pere Aragonès. El president de la Generalitat de Catalunya va definir la Nit dels Octubre com una «festa de la fraternitat, en un moment en què l’extrema dreta ens intenta trencar i dividir». Va felicitar els guanyadors, va tenir un record pels alcaldes de la Catalunya Nord, pel treball de TV3 i va dedicar una part gran del seu parlament a glossar Al Tall i el que representa. «Avui és un dia per reivindicar la nostra llengua i la nostra cultura, davant d’aquells que volen reduir-la a un reducte folklòric», va dir. Aragonès va dedicar també unes paraules a la tasca d’Eliseu Climent i la seua esposa i còmplice tots aquests anys, Rosa Raga, i va revelar que quan li va comunicar a l’editor que li atorgaria la Medalla d’Or de la Generalitat, l’impulsor dels Octubre i de l’editorial Tres i Quatre li va expressar que no se’n considerava mereixedor. El president acabà amb un dels lemes que es va repetir al llarg de la nit, una mena de reacció a les coaccions de la dreta valenciana: «Visca el País Valencià i visquin els Països Catalans». En el rovell de l’ou. A uns centenars de metres d’unes institucions que ara ocupa el PP i el seu soci necessari de Vox.
La interpretació de «La Muixeranga» va tancar, com sempre, l’acte. Amb una versió preparada per Borja Penalba i els seus músics que va sonar com un tro, més forta i sòlida que mai.
