Fenòmens musicals tan històrics –i alhora tan vius– com el d’Al Tall no s’explicarien sense la tasca discreta, i alhora decisiva, del productor Oswaldo Blanco. Aquest valencià, que va faltar dilluns als 73 anys, era un home amb la vida pràcticament feta, però va decidir apartar la comoditat per a treballar per la cultura en un context bastant advers.
Fill d’un dels dirigents del totpoderós Banc de València, Oswaldo Blanco treballava a la central de mecanització comptable de Bancaixa. Aquell món, en canvi, li avorria fins al punt que es va dedicar a moure’s amb entusiasme pels circuits culturals de València.
Vicent Torrent, fundador d’Al Tall, havia conegut Oswaldo Blanco a mitjan anys seixanta, als scouts, on va sorgir l’Equip València-Folk, precedent de la formació històrica. L’intèrpret recorda que guardaven l’equip musical, adquirit a través d’una subvenció de la Fundació Huguet –aconseguida per Joan Fuster–, al saló parroquial de Torrent (Horta Sud). La tasca musical de la formació consistia a interpretar en català músics de l’època com Bob Dylan o Joan Báez als bars del barri del Carme, als pobles i carrers valencians, en col·legis majors i en altres espais. Oswaldo Blanco acostumava a assistir a les actuacions i a donar-los suport.
L’evolució del grup va ràpida i es va transformar en Al Tall. L’èxit inicial va empentar els seus membres van deixar de banda els seus oficis o estudis per a dedicar-se íntegrament a la música. És aleshores quan, segons recorda Vicent Torrent, s’adonen que necessitaven una persona per a fer les tasques de mànager. Oswaldo Blanco s’integraria professionalment en l’estructura del grup allà pel 1978, tres anys després de la formació d’Al Tall.
Segons Miquel Gil, també exmembre d’Al Tall, amb Oswaldo Blanco, aquesta formació va passar a ser “alguna cosa més que un grup d’amics que assagen”
Abans, Blanco ja havia acumulat experiència amb l’organització de concerts de grups com ara Ball a banda o cicles de ball tradicional. “Anava fent-se un espai en el món cultural valencià”, recorda Miquel Gil, un dels altres protagonistes de l’època que encara continua en actiu. “La cultura li venia impregnada, era un home molt llest que hauria encaixat perfectament amb la generació beat, i que se’n va vindre amb nosaltres”, diu Gil referint-se al seu tarannà contracultural.
Segons Miquel Gil, també exmembre d’Al Tall, amb Oswaldo Blanco, aquesta formació va passar a ser “alguna cosa més que un grup d’amics que assagen”. La professionalització va ser obra seua. Enric Ortega, que va faltar el 1978, havia proposat el seu nom com a responsable d’aquesta tasca. “El que vam fer en Al Tall va ser gràcies a la seua faena. Era un home intel·ligent, amb molta capacitat d’acció, coincidíem molt en la manera de veure el món i la vida”, recorda Torrent, qui destaca el “cosmopolitisme anarcoide” que definia Blanco. “Era molt actiu, es va desviure i va anar atenent, contractant i programant totes les actuacions. Va permetre que poguérem viure de la música, i sense aquesta possibilitat mai no hauríem evolucionat com vam evolucionar”.
Entre seus èxits de Blanco hi ha el de contribuir a la introducció d’Al Tall a Catalunya, on van poder protagonitzar diversos concerts. També va estar darrere, a partir de 1981, de les primeres edicions de la Trobada de Música del Mediterrani, que encara es continua celebrant a València i que és una data cultural imprescindible. Segons recorda Torrent, la gènesi d’aquest projecte es troba en una visita que Oswaldo, amb altres membres d’Al Tall, va fer a la ciutat provençal d’Arles, on va poder conèixer un ambient cultural que calia, com a mínim, intentar emular i mirar de compensar les limitacions del cap i casal en aquest sentit. La fundació de la discogràfica Difusió Mediterrània i també va ser responsabilitat seua.
Són molts els projectes a què Oswaldo Blanco va contribuir des de l’ombra. Aquest va ser sempre el seu lloc: el de la discreció compatible amb un treball reeixit, i que va servir per a establir un pòsit cultural en una etapa de recuperació no només necessària, sinó també obligada, després de dècades de dictadura i d’arraconament.