LLENGUA

Avel·lí Flors: "La supervivència de la llengua no es pot fiar només a l'escola"

Avel.lí Flors (Castelló de la Plana, 1988) és sociolingüista i investigador del Centre d'Investigació en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona. Membre de Castelló per la Llengua, acaba de llegir la seua tesi sobre l'ús de la llengua per part dels adolescents. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En la seua tesi ha analitzat els discursos lingüístics de tres grups de joves adolescents de Manlleu, Mataró i Castelló. La tesi s'emmarca en un treball d'investigació més ampli que encapçala el professor Xavier Vila. Quines són, a grans trets, les conclusions que han estret?
La conclusió és que el català, en funció del territori, ha assumit una posició diferent. Així a Catalunya ha assolit un cert estatus de llengua d'ús públic –això vol dir que es parla català independentment de les llengües familiars de les persones presents-, i s'entén que està legitimada per ser utilitzada com a tal. Usar el català està perfectament ben vist i normalitzat. En canvi, al País Valencià el català continua molt reclòs entre els adolescents les famílies dels quals són catalanorparlants. Les persones que s'han socialitzat primàriament en castellà, encara que hagen assistit al programa d'ensenyament en valencià, tenen problemes per activar l'ús social del català i per a ser reconeguts com a parlants legítims de la llengua.

Per tant, hi ha una gran diferència de la percepció de l'idioma que tenen uns adolescents i els altre?
En la configuració dels usos lingüístics és molt important quines són les majories lingüístiques que hi ha a cada espai. És a dir, quan hi ha molts catalanoparlants en un espai, el català es normalitza com la llengua d'ús per defecte. En canvi quan en un espai predominen molt els castellanoparlants és el castellà la llengua que tendeix a ocupar aquesta posició. A hores d'ara Castelló és una ciutat on els catalanoparlants són una clara minoria i això té repercussions en la manera com es socialitzen els adolescents.

La seua tesi forma part d'una investigació més amplia anomenada "Resol: ressocialització i llengües: els efectes lingüístics del pas de l'educació primària a secundària en contextos plurilingües". Cap a on apunta l'estudi?

L'estudi està en curs pel que fa a la presentació de resultats però sí està finalitzat el treball de camp. Té per objectiu analitzar l'impacte de l'escolarització sobre els usos, competències i actituds lingüístiques dels adolescents i s'ha realitzat a Catalunya, la Franja i Mallorca. Una de les característiques principals de la investigació és que és longitudinal, és a dir, agafem adolescents de sisè de primària i anem seguint-los fins a quart d'ESO, batxillerat i cicles formatius. Per tant, és un estudi interessant perquè dóna una imatge de canvi en temps real amb els mateixos protagonistes. Una de les conclusions bàsiques és que el canvi de llengua des de primària a secundària depèn sobretot el context demolingüístic de l'escola, és a dir, de la presència de catalanoparlants i castellanoparlants en el centre. Les úniques trajectòries de canvi en els usos lingüístics depenen de la presència de catalanoparlants i castellanoparlants. La qual cosa significa que si vens d'una escola amb majoria castellanoparlant i vas a un institut amb majoria catalanoparlants, adaptaràs els usos a la majoria. És una conclusió de sentit comú però en tot cas és interessant remarcar el següent: que no és el pas a secundària el que per se determina la castellanització dels usos lingüístics. Aquesta és una impressió que normalment s'ha transmès i que aquest estudi desmenteix.

Ha tingut ocasió d'analitzar una mostra de Castelló on, com a la resta del País Valencià, s'ha aplicat el model de la doble línia, en valencià o en castellà. Quin balanç en fa?
La valoració és a diferents nivells. Una part de la investigació és l'anàlisi dels usos lingüístics a l'aula més enllà del que marca el currículum. En primer lloc, es posa de manifest que a nivell de secundària a Castelló només hi ha un 25% d'alumnes que afirmen rebre les classes sobretot en català en els programes d'ensenyament en valencià. Així doncs, cal assenyalar és que els programes no han funcionat tal com estaven dissenyats. A més, es posa en evidència que hi ha un canvi molt gran entre la primària i la secundària: és a dir, a primària els programes d'ensenyament en valencià funcionen molt millor que no en secundària, on l'èxit depèn sobretot del professorat. Això explica certes coses que passen als instituts.
A banda, a nivell general, la divisió en línies ha tingut un efecte important: la segregació de l'estudiantat en funció de la llengua. Aquest és un efecte secundari que cal tenir en compte. En aquest sentit crec que la nova llei de plurilingüisme significa un avanç. A nivell competencial sí que sembla que els programes en valencià garantien un bon nivell competencial en català, en comparació als de castellà. Però l'ús social, en última instància, depèn molt més de la configuració del context lingüístic que no de la llengua a l'aula És a dir, que fer l'escola en català, tot i ser important, no ho és tot. L'ús de la llengua no depèn exclusivament de l'escola. Recentment vam tenir una trobada de sociolingüistes a la Nucia i Toni Mollà va posar en dubte la idea molt estesa entre el valencianisme que transformant els usos lingüístics a l'escola podíem transformar els usos lingüístics i impulsar l'ús del català a fora.
En aquest punt, jo tinc el següent plantejament: l'escola és una institució encara universalista –per on passen totes les persones-, per tant és el millor mitjà per garantir que tota la població siga competent en les dues llengües oficials. Ara bé, l'ús no depèn només de l'escola. La supervivència de la llengua no es pot fiar només a l'escola. Per usar una llengua hem de percebre que hi ha recompenses en el futur. Per tant, la transformació del mercat lingüístic, l'impuls del valor lingüístic a l'hora d'accedir a un lloc de feina o l'organització dels espais urbans tenen una importància molt més crucial que no l'escola en la configuració dels usos lingüístics i en el creixement d'una llengua.

Així doncs, més enllà de l'escola, què s'hi pot fer per impulsar l'ús de l'idioma?
En primer lloc, cal conferir-li prestigi al valencià per accedir al mercat laboral. En segon lloc, cal crear espais on l'ús del català siga un ús no marcat. És a dir, espais on s'hi done un ús normal i que, a més, resulten atractius. Hi ha l'exemple de la música en valencià: en els darrers anys ha tingut un prestigi i reconeixement i té una certa connotació d'autenticitat. Això ha provocat que atrague més usuaris. Per tant, les persones més conscienciades i favorables hem de generar espais que siguen atractius socialment. Cal que la gent que no és catalanoparlant tinga interès en formar-hi part.
Després hi ha un altre debat: com entenem el sistema educatiu. I arribats a aquest punt hi ha propostes diferents: per exemple, el sociolingüista Josep Conill ha proposat una estratègia que passa per la creació d'escoles valencianes en llengua i contingut, això vol dir escoles on la gent és molt conscient que els seus fills hi van perquè parlen en valencià i d'aquesta manera mantenen una comunitat catalana amb uns límits molt ben definits. Aquesta estratègia podem dir que és prou contrària a la corrent majoritària del valencianisme. A hores d'ara segurament el més assenyat és deixar que l'escola faja el que pot fer (vehicular el coneixement del valencià i que tothom isca de l'escola amb un coneixement bàsic i elemental) i intentem que aquests grups de referència funcionen.
En tot cas, aquesta és una qüestió que s'ha de plantejar el moviment valencianista: estem en un moment en què les fronteres de l'ús lingüístic del català són molt poroses i hi ha un risc real de la dissolució de la comunitat, és a dir, que arribe un moment en què els valencianoparlants tinguen serioses dificultats per a reconèixer-nos pel carrer. És a dir, que assumim que el castellà és la llengua que vehicula les relacions amb tothom amb qui a priori no ens hem relacionat mai. Potser sona catastròfic però és veritat que quan els estudiants arriben a l'institut, és un moment de canvi, no coneixen a la gent i no saben identificar qui és catalanoparlant i qui castellanoparlant i aleshores el que fan és refugiar-se en l'ús del castellà perquè, en un primer estadi, és la llengua que no els marca. Això provoca que moltes relacions entre catalanoparlants familiars, a l'institut es vehiculen en castellà i es mantinguen així al llarg del temps.

El diagnòstic és força pessimista.
Sí, la situació és complicada. Entre el 17 i el 18% dels estudiants d'institut de Castelló són catalanoparlants familiars. És una proporció realment baixa. Però s'ha de tenir en compte que l'adolescència és una etapa vital marcada per la necessitat d'acceptació per part dels iguals. Per tant, qualsevol cosa que ens puga distingir d'entrada tendim a ocultar-la.

El requisit lingüístic és molt necessari, doncs.

Portem dos anys i mig de legislatura d'un govern progressista i valencianista i encara no s'ha aprovat. La competència lingüística és necessària per una qüestió de principis, perquè els ciutadans quan ens adrecem a l'administració hem de poder fer-ho en igualtat de drets. Per tant, més enllà que siga positiu a nivell sociolingüístic, és una qüestió de garantia de drets. Després qualsevol mesura que reforce el valor instrumental del català és positiva perquè les famílies que no estan vinculades sentimentalment a la llengua, necessiten raons econòmiques per sumar-se al carro d'un programa educatiu en què el català tinga la màxima presència. És el que el sociolingüista gallec Fernando Ramallo diu augmentar les recompenses per sumar nous parlants a les llengües minoritzades.

Parlem del decret de pluriligüisme. La Generalitat va presentar un decret de plurilingüisme en primera instància que va ser tombat per la justícia i ara s'ha presentat un segon model. Aquest contempla un percentatge mínim d'hores lectives en castellà i català del 25% i d'anglés un 15%. També estipula que el màxim de docència en català ha de ser del 60%. Vostè és un dels experts que ha d'anar a la comissió de les Corts a parlar-ne. Quina opinió li mereix aquest decret de plurilingüisme?
En primer lloc cal dir que el fet que es consolide la idea d'un sol programa és un pas positiu. Després hi ha la qüestió dels models: el model més reduïts, on el català només ocupa un 25% és molt probable que no servisquen per a que l'estudiantat tinga una competència suficient al final de l'escolarització. Aquest és un objectiu que pot semblar ambiciós però cal recordar que està en la mateixa Llei d'ús i ensenyament des del 1983. Per tant, no és una cosa nova. El problema que hem tingut és que no hi hagut avaluacions serioses del model i per tant a hores d'ara no podria afirmar amb dades d'un estudi que els programes d'incorporació progressiva –en què el català té una presència reduïda- no serveixen per assolir la competència. Però és evident que els programes amb més presència del català garanteixen un millor coneixement. Per tant els programes d'ensenyament òptim haurien de ser aquells que aspiren a un nivell major d'ús del català, per tant entre un 50 i un 60%.
Després hi ha la qüestió del mínim del 25% d’hores lectives en castellà. Em sembla que no és voluntat del govern valencià mantenir aquest mínim, sinó que això deriva de la LOMCE i de tot un conjunt de jurisprudència que s'ha generat al voltant del model lingüístic català que fixa que quan una família demane ensenyament en castellà, s'ha de considerar com a mínim un 25% d'ús lectiu del castellà. Per tant, per més ambiciós que volguera ser, el govern valencià sembla que està nugat de peus i mans.

Tanmateix aquest model deixa en mans de cada centre la tria del seu programa lingüístic. Als governs se'ls suposa que han d'impulsar una determinada política lingüística. Deixar aquest tema en mans dels centres no és eludir responsabilitats?
A nivell general jo crec que respectar l'autonomia dels centres i democratitzar les decisions és un encert. De fet, el que havia passat és que la majoria de centres escolar havien optat pel model avançat o intermedi, on la presència de l'idioma era majoritària. Això era una molt bona notícia. Ara bé, respectar l'autonomia dels centres no eximeix Conselleria d'assumir responsabilitats i treballar i prendre mesures perquè les propostes pedagògiques que consideren òptimes tinguen el lloc que els correspon en el sistema educatiu. És a dir, que si estan convençuts que els programes amb més presència del català són els que garanteixen millor la competència lingüística han d'impulsar els programes que són òptims.

Intersindical ha sigut molt crítica amb el darrer decret de plurilingüisme. Hi havia marge per a un model millor, tenint en compte la cotilla que suposa la LOMQE i les sentències judicials?
Era difícil aspirar a un model molt més proper a les aspiracions del valencianisme polític i els sindicats afins a aquest plantejaments. Cal tenir en compte la cotilla judicial. A més, hi ha la qüestió dels equilibris polítics que han d'assolir dins d'un govern bipartit. No es pot perdre de vista que hI ha una part del PSPV que no està gens d'acord amb aquest model. I després hi ha la dificultat d'avançar en les comarques castellanoparlants, sobretot més al sud del País Valencià. Aquest és un model molt millorable però segurament és el millor ateses les circumstàncies.
La meua és una valoració crítica, no ho puc negar. És essencial que hi haja sectors del valencianisme polític que siguen crítics amb el Govern, perquè si no sembla que els únics que es mobilitzen són els qui aspiren a una menor presència del valencià. Per tant és molt important que Intersindical faja el seu discurs crític, amb l'objectiu final, compartit per una part del govern, de fer avançar el valencià.

Com a sociolingüista, què li sembla que la nova llei mantinga les exempcions?
Des d'un punt de vista objectiu, mantenir una exempció és contraproduent per a les persones afectades perquè, per exemple, a l'hora d'accedir a un lloc de feina en l'administració pública, estan en desigualtat de condicions respecte dels estudiants de les zones catalanoparlants. Ara bé, dit això crec que és més fàcil intentar convèncer a les persones que estudiar en català és un capital que després podran fer servir en el futur, i per tant aspirar a una gestió més de seducció.

Però la seducció pot tenir en efecte en llocs on el castellà continua tenint tant de prestigi social?
A mesura que augmente la percepció que el català és útil, les persones tendiran a voler accedir a models escolars on el català tinga més presència. Ara bé, no podem esperar que un dia es sentiquen seduïts sinó que cal fer passos perquè realment s'hi senten.
En tot cas, personalment hi ha una qüestió que em preocupa molt: més de 30 anys després de la Llei d'ús i ensenyament encara és molt llunyà el consens social a propòsit dels beneficis que suposa que la població siga competent en ambdues llengües. Crec que una part de tots els problemes deriven del fet que no existeix un consens social a aquest respecte, sobretot per la posició incendiària que fan determinats partits a les mesures per dignificar la posició del valencià. No hi haurà solució per al català mentre aquesta consciència social no existisca.

Vostè és membre de Castelló per la Llengua, que cada any commemora la signatura de les Normes de Castelló. Enguany s'ha reivindicat l'entrada en funcionament d'À Punt i la recuperació del senyal de TV3.
És crucial disposar de mitjans de comunicació en llengua pròpia. En primer lloc perquè cal una informació de proximitat. En segon lloc perquè en les societats contemporànies hi ha un espai públic que es configura més enllà de l'espai físic. Em referisc a l'espai de comunicació propi, les xarxes socials... La presència del català en aquest àmbit és fonamental per poder pensar en un espai comunicatiu de futur. I finalment és important perquè hem de recuperar una indústria audiovisual pròpia.

La reciprocitat de les televisions públiques és suficient o, com diu l'historiador i comunicòleg Josep Gifreu, cal anar més enllà?
Jo ara parle com a portaveu de Castelló per la Llengua: és evident que la reciprocitat és un primer pas per avançar en la construcció comuna d'un espai de comunicació. Però hem de construir un espai on els productes culturals circulen sense compartimentacions autonòmiques.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.