Com definirien a Jorge Wagensberg?
[Riuen]
Sílvia Wagensberg: Hi ha molts aspectes, el primer que penso és que era una persona super generosa, ho podia compartir tot. Sempre convidava, fins a extrems ridículs. Ho oferia tot, les seves idees, la seva bondat.
Wagensberg: Una altre vessant important és que sempre va ser capaç de mantenir, com els infants, la creativitat, el no tenir perjudicis, il·lusionar-se, el joc... Això sempre ho va conservar. En tots els seus actes es podia descobrir aquell nen que sempre es va mantenir.
Com era l'entorn familiar on van créixer?
Maurici Wagensberg: Els meus pares eren migrants. Nosaltres, els fills, som la primera generació nascuda a l'estat. El meu pare, quan va arribar de Polònia, ja tenia 17 anys i mantenia el tret diferencial jueu. Així doncs, el nostre entorn familiar es desenvolupava en una comunitat jueva.
S: Per la família, nosaltres vam anar a escoles estrangeres que eren més obertes. Això l'ha fet portar dins una cultura catalana, però també internacional.
Ruben Wagensberg: Els quatre vau anar a l'escola Suïssa?
M: Sí, sí. Ell va anar al Liceu Francès també.
S: Ara sembla una cosa insignificant, però a l'època dura del franquisme hi havia pocs col·legis laics, mixtes i que ensenyessin idiomes. Això marcava molt als infants.
Com creuen que el travessava el fet de ser fill d'una família jueva?
S: Ell al llibre explica que a l'escola Suïssa estava exempt de classe de religió. Això ho veia com una cosa bona. Créixer sense la imposició de la religió catòlica franquista del moment li va permetre reflexionar sobre el paper de la religió i prendre una posició. El fet jueu com a cultura li interessava molt, però la religió, en general, no anava amb ell, la rebutjava.
M: Crec recordar que un dia que va faltar el professor de matemàtiques hi va anar un capellà. L'home no era capaç de mantenir la disciplina a la classe i un nen va deixar anar una gallina. El capellà no va tenir més remei que amenaçar-los dient-los que Déu els castigaria. A les hores, un nen molt espontani, va assenyalar al Jorge i va dir que ell estava exempt de Déu. Com si volgués dir que es podia alliberar del càstig.
Perquè, fora d'això, els vostres pares, de què treballaven?
S: El meu pare tenia una fàbrica de maletes. A en Jorge li interessava tota la part creativa que veia allà. La meva mare estava a casa i cuidava de la família.
M: Ell admirava molt al meu pare. Va venir de Polònia sense formació, pràcticament començava de zero. L'admirava perquè del no-res va construir una fàbrica. Pel meu pare, la seva fàbrica ho era tot. En Jorge, d'alguna manera entén la feina d'una manera similar. La seva feina abastava tots els aspectes de la seva vida i era fonamental.
Vostès passaven estones a la fàbrica?
S: Sí, tots nosaltres hi passàvem estones. Ell potser el que més. I admirava la creativitat del meu pare pel disseny de les maletes, el de les màquines -que també les inventava el meu pare-, etc.
M: El meu pare també ens involucrava molt i quan feia un nou model ens convidava a veure'l perquè l'admiréssim.
Aquest vector creatiu pot ser l'espurna que el va empènyer a la ciència?
S: Pot ser, ell ho deia així.
D'on li ve l'interès pel món científic?
S: De petit. Sempre li han interessat els animals, la natura, el camp... Tenia curiositat per tothom.
Hi anaven molt a la natura?
S: Sí, als estius sempre hi anàvem. Al meu pare li agradava passejar pels boscos i els animals. Ho teníem a casa i en Jorge li mostrava interès.
M: Ell però, va estudiar ciències físiques. Sí que és cert que des del principi ja va ser una barreja entre física, termodinàmica i tecnologia. Des de llavors, sempre li ha agradat el mestissatge entre disciplines. Diu que la natura no té la culpa que la gent hagi estructurat la ciència en carreres.
R: El museu de la ciència és una prova d'això, no?
M: Sí, i l'Hermitage, que ja tenia al cap, també. Mig ciència, mig art.
Què significava per ell el Museu de la Ciència (CosmoCaixa)?
S: Era molt important. Molt. Durant els anys en què ell era allà, era la seva vida i sempre que el veníem a visitar ens el mostrava. Explicava totes les parts i s'involucrava.
R: Jo tots els records que tinc d'ell, fora d'algun dinar familiar, són dins el museu.
M: Jo sempre li deia que l'únic que li faltava era tenir un llit allà on dormir. Era com els artesans que no tenien la diferència entre la vida professional i familiar. La prova d'això és que, si no estava de viatge, tots els caps de setmana estava al museu. Nosaltres l'anàvem a veure allà sempre.
S: Anàvem a dinar al restaurant del Museu de la Ciència.
R: No descartem que algun dia es quedés a dormir a la cadira del Cosmocaixa.
Quan tu i els teus cosins ereu petits, us ensenyava el Museu?
R: De fer, d'això en vam parlar a l'enterrament, perquè tots els records que tenim de petits són anant-lo a veure allà. Ens ensenyava les diferents fases. Quan va estrenar l'exposició de l'Amazones, cada setmana ens n'ensenyava l'evolució. També recordo el Toca-toca tancat per nosaltres sols.
S: Va muntar al museu una part molt important pels nens. Estaven lliures, sense els pares, per gaudir dels experiments.
M: Als nebots els feia servir de conillets d'índies. Em demanava que els portés perquè provessin el Toca -Toca. Era l'antítesi del "no toquis, no" dels altres museus. Ell volia que la gent participés. Va ser una innovació.
R: La major part del Museu està pensada perquè sigui igual d'interessant per un xaval de 6 anys que per un home o una dona gran.
S: Era per aprendre jugant.
Li interessava l'educació dels infants.
S: Sempre explicava que l'educació era molt important, que els nens són com una esponja i que cal que s'ho passin bé. Fins i tot, deia que si una cosa era avorrida pels nens, ho era per tothom. Estava en contra de tota la literatura feta només per a nens.
M: Em ve a la memòria d'una frase que deia ell. Estava en contra de les joguines. Interpretava que eren una infantilització d'una cosa d'adults. Sempre deia que nosaltres ja som prou infantils per a haver d'infantilitzar més les coses. Un nano preferirà sempre un martell de veritat a un de joguina. Crec que tenia molta raó. L'altra cosa que em ve al cap és que al funeral, va venir molta gent que eren alumnes seus que se'm van presentar com a fidels seguidors de la seva obra.
Aquesta faceta educadora també la tenia cap a dins de casa?
S: Sí. Ell ha gaudit molt del seu fill i hi ha jugat molt. Sempre expressava aquestes idees i les posava en pràctica amb ell.
No era d'aquella gent que de portes en fora predicava una cosa i després en l'àmbit privat fa diferent, oi?
R: No, al revés! Si veus una entrevista seva a la televisió, podria semblar que estigués parlant amb tu a casa. No era d'aquella gent que canviava el to.
M: És el que et deia, no sabries on posar la línia entre la vida professional i familiar. Sempre era ell.
I l'afany divulgador d'on li venia? Ja era d'explicar coses de menut?
M: És curiós perquè, de petit, a la comunitat jueva hi havia un grup de teatre i ell sempre s'hi apuntava. És curiós perquè sempre ha sigut un gran comunicador. Tenia un èxit enorme fent teatre. És una qualitat innata.
S: Alguna vegada ha explicat que quan era nen i estava al sistema educatiu se sentia frustrat perquè estava prohibit parlar. Per ell, que els nens aprenguessin a dialogar era essencial.
M: Això ho va concretar en el disseny de la part de taller del museu. La majoria de les sales no tenen una disposició rectangular habitual. Són circulars, el típic fòrum romà. Amb la intenció de què tothom pugui parlar entre si.
Era un bon orador també...
S: Moltíssim.
Quan es barallaven de petits, sempre tenia la millor excusa?
S:No ens barallavem
R:No?
M: T'explicaré una anècdota que no he explicat mai. Quan érem petits, sopàvem distribuits per la cuina perquè era petita. Jo sempre seia al seu costat, per edat. Vam arribar a un acord. Ell sempre tenia molta gana i jo, no gaire. El tracte que vam fer va ser que jo li passava el meu menjar a canvi de que ell m'expliqués un conte. Això, al cap dels anys, ell sempre ha estat gras i jo prim i ell ha parlat molt i jo, no tant. És un tema evolutiu!
Era de bon menjar, doncs?
S: Molt! Per ell els cuiners eren uns bons artistes. Ha gaudit molt de restaurants.
Cuinava?
S: No.
M: En aquest sentit, ell ho portava a l'excelència. Al Cosmocaixa va organitzar una trobada per contribuir al prestigi de la cuina espanyola contemporània. Va convidar a l'Arzak, l'Adrià i d'altres on es debatia de cuina i ciència. Va ser una cosa que va ajudar a la nova cuina a agafar rellevancia.
R: Tenia bona relació amb el Ferran Adrià...
M: Oi tant. Recordo que el darrer dia abans de tancar al Bulli, hi vam anar amb en Jorge i vam dinar a la taula de dins la cuina amb el Ferran Adrià.
També tenia una predilecció per la música..
S: Sí. El nostre pare tocava el violí i nosaltres en vam aprendre també. En Jorge i en Mauro el violí i nosaltres dos l'acordio. Sempre li ha agradat molt la música, l'ha gaudit molt. Ha tingut molts amics músics. El funeral va tenir una gran part de música. Va col·laborar amb el seu amic Jordi Cervelló en la composició de les seves músiques.
M: En Cervelló és algú a destacar. Era present a l'enterrament i no va voler parlar perquè va pensar que no acabaria i va ser la seva dona la que va parlar. Va considerar que estava obligada a que la família Cervelló tingués algunes paraules. Ell va influir moltíssim a la sensibilitat per la música del Jorge.
A tu, Ruben, et revisava les produccions?
R: No! Quedava molt allunyat de la música clàssica.
S: Ell tenia una predilecció per la música clàssica i, sobretot, per Bach.
És habitual que molt científics se sentin interpel·lats per Bach...
R: Li agradava molt Bach i odiava molt Wagner. Deia que la música de Wagner era com himnes que eren una trampa. Que impulsaven a la gent a un sentiment col·lectiu que no li havia agradat mai. Em va dir que evitava escoltar Wagner per por que li arribés a agradar.
M: Sempre recordava una frase de Woody Allen que deia que "quan escolto a Wagner, m'entren unes ganes d'invair Polònia...".
R: Amb 18 anys, quan punxava electrònica, sempre pensava..."si ho escoltés en Jorge això..ai!".
Una altra cosa també força coneguda d'ell eren els aforismes. Era una persona de fer frases sentencioses?
M: Ell ha explicat varies vegades el que era l'aforisme per ell. No hi ha una relació amb un caràcter de sentència. En Jorge creia que era el més semblant a una fórmula matemàtica. Breu, codificat, senzill i escèptic possible. Hi ha quelcom de científic en això.
R: Una cosa curta que porta una llarga reflexió.
S: Jo no sé exactament com ho explicava. Però, jo sempre ho he interpretat com un punt de partida perquè la gent pugui començar a pensar. I inclou el sentit de l'humor.
R: A ell li agradava molt conectar qualsevol cosa, per molt enrebassada que fos, amb un exemple quotidià.
M: Recordo que sempre em comentava els aforismes. Jo tenia la tendència a intentar completar-los. Però ell sempre em deia que havia de tenir lo mínim, que els altres havien de completar sols el que jo havia pensar.
Era de la broma?
S: Molt. Explicava acudits i era el millor fent-ho. Ens feia riure i era molt divertit.
Recordeu algun acudit?
S: El seu sistema no era un acudit bo. Era un darrere l'altre. El primer feia riure i el següent més. Anava en augment. Al final, no podies parar de riure i no sabies perquè.
M: A més, seria un error reproduir-ho. La gràcia està en com ho explicava
R: Eren molt tontos.
S: També era molt observador i imitava la gent. Recordo, per exemple, quan tothom va començar a dur mòbil, ell imitava com la gent parlava amb el marit o amb els fills.
R: Sempre deia que l'humor era la forma més intel·ligent de crítica
Per acabar, us demanaré que em recordeu el seu aforisme que més us agradava...
R: És típic, però a mi m'agrada aquell de "si canvies de resposta és evolució, si canvies de preguntes és revolució". Parla molt bé d'allò que ell sempre buscava, que tothom s'ho preguntes tot. Sempre deia que l'única fe que pots tenir és la fe en el dubte. Enllaça molt amb els nens, que sempre tenen una pregunta o una cosa a qüestionar.
S: N'hi ha un sobre la mort que diu que la gent no vol morir, fins que s'adona que l'eternitat és un avorriment perquè no s'acaba mai. Això és d'una línia de filosofia que va des de Nietcheze a Borjes.
R: Deia que "tens tot el temps del mort per estar viu i poc temps per estar viu. Quina pena que només puguis estar mort d'una manera i viu de moltes".
M: En el recordatori que vam entregar a l'enterrament hi havia una col·lecció de sis aforismes sobre la mort que havia fet ell. El que recordo més d'ell és el primer que va fer. Diu que "si la natura és la resposta, quina és la pregunta?".
