Fotografia

Miserachs: Llambordes i platges sota la retina

Les revoltes estudiantils de maig del 68, a París, i la Costa Brava són dos dels escenaris que van quedar gravats en els negatius de Xavier Miserachs (Barcelona, 1937 - Badalona, 1998).  Els recordem ara que la Fundació Catalunya-La Pedrera li dedica la primera exposició panoràmica després de la seva mort. S’inaugura el 16 de març

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El maig de 1968, el fotògraf Xavier Miserachs trepitjava els mateixos bulevards de París que aquells estudiants que buscaven la platja sota les llambordes. I, probablement, anys després trepitjaria la mateixa sorra de la Costa Brava que alguns d’aquells rebels que no l’havien trobada. En tots dos casos l’objectiu de Miserachs era imprimir aquells moments en la retina de la història a través de la seva càmera fotogràfica. Sense cap voluntat de canviar res però amb la intenció de fixar-ne el moment sobre el nitrat de plata. I impressionar.

Xavier Miserachs en un retrat de Pilar Aymerich 

Algunes d’aquelles instantànies, i moltes altres, es podran veure a l’exposició “Xavier Miserachs. Epíleg imprevist” que estarà a la Fundació Cataluya-La Pedrera del 16 de març al 15 de juliol. La comissària d’aquesta retrospectiva és Laura Terré, experta en història de la fotografia i filla del també fotògraf Ricard Terré. Ella destaca la importància de Miserachs en la història recent de la nostra fotografia. Tot i ser un dels més joves d’aquella generació que va canviar “la manera d’entendre la fotografia catalana i espanyola després de la Guerra Civil” —la generació d’Oriol Maspons, Ramon Masats, Ricard Terré i Leopold Pomés, entre d’altres—, en Miserachs és una peça clau per diverses raons. La primera, segons Terré, és que va ser “pioner” en l’edició d’un llibre de fotografia, Barcelona. Blanc i negre. “Va ser importantíssim perquè era la primera vegada a l’Estat que es feia un llibre amb una intenció narrativa des del punt de vista de la fotografia; la primera vegada que la fotografia d’autor era la protagonista d’un llibre”. Altres vegades s’havien fet llibres que combinaven text i fotografia, però cap centrat únicament en la imatge. “Això —diu Terré— l’entroncava amb les avantguardes d’Europa i Amèrica en aquell moment”. I no era casualitat perquè s’havia inspirat en el llibre Roma de William Klein, demostrant “un llenguatge molt personal per descriure la Barcelona de 1962, com un testimoni molt genuí de l’època”.

Barcelona. Blanc i negre ja tenia llambordes. Moltes. Era el llibre d’un fotògraf que s’havia corregut la ciutat de mar a muntanya i barri a barri, retratant la vida que es mou a les voreres, a l’asfalt, les ombres que projecten els edificis o els missatges que pengen de les façanes, dels aparadors i de les porteries.

Quan va fer les fotografies del llibre, el 1962, Miserachs només tenia 24 o 25 anys però ja havia consolidat un estil únic de copsar el moviment. Les fotografies més icòniques de Miserachs —a banda dels muntatges per publicitat— expressaran moviment com poques: el policia que passeja per la platja de Tossa, el noi que llança floretes a una barcelonina en plena animació de Via Laietana o la jove que camina amb seguretat ignorant el cordó policial en ple maig del 68.

Laura Terré explica que la fotografia de Miserachs, com la de tots els components d’aquella generació, volia ser “molt directa, poc manipulada”. Els fotògrafs no pretenien utilitzar-la com un recurs per expressar-se ells mateixos sinó per expressar el món que els envoltava. “Existia —diu Terré— un grau de compromís de testimoniatge del que estava passant”, però no es tractava d’una fotografia de denúncia. No creien que les seves obres poguessin canviar el món. Però volien “entrar en la dinàmica de la vida, de les realitats lliures que flueixen” sense que el fotògraf “les hagués de dominar ni entendre”. Ells servien més aviat com a “mèdiums” per interpretar aquells fets que estaven passant.

Terré no parla per parlar: una altra de les singularitats de Miserachs és que va deixar escrit allò que pensava sobre la fotografia. En un art tan interpretable com aquest, Miserachs va explicar què volia fer i per què. “Va deixar per escrit tot el que era el seu pensament fotogràfic en tres llibres. Per si volem entendre quines eren les seves intencions a l’hora de treballar la fotografia —ja que la fotografia permet afegir-hi molts sentits i opinions”. La conseqüència és que sabem perfectamaent que “no era una fotografia banal, o amb l’únic interès de disparar, sinó que reflectia una manera d’entendre el món”.

Aquesta manera d’entendre el món tenia molt a veure amb la seva manera de fotografiar. Per a tota la generació de Miserachs, “el més important és la vida” i, afegeix Terré, per això “podríem dir que són experimentadors de la vida”.

Tossa de Mar (1965) / Xavier Miserachs

La platja

Xavier Miserachs serà un dels principals fotògrafs de la Costa Brava, de la seva transformació, dels últims dies d’un paradís proper i de dues faunes que s’hi troben, l’autòctona i la invasora. El 1965 publica un altre llibre de fotografia d’autor, Costa Brava Show. En aquest volum capgira el rellotge de sorra que mesura el temps de vida que li queda a l’autèntic Empordà: “Costa Brava Show sí que el va concebre com una crítica intencionada a l’explotació turística d’un món que per a ell era el paradís”, diu Terré.

“Als seixanta la Costa Brava es converteix en una mena d’indústria turística i ell critica aquella situació des d’una òptica molt àcida, en el sentit humorístic: amb ironia sobre els turistes que només es fixen en els tòpics espanyols i en la bellesa dels entorns naturals mentre hi estan construint i fent tot el possible per carregar-se’ls”.

Però la seva aventura a la Costa Brava no acabarà aquí. Miserachs, amb Oriol Maspons i Colita, seran els testimonis gràfics d’una generació que es movia entre la Barcelona del Bocaccio i Cadaqués: l’anomenada gauche divine, un grup d’intel·lectuals i artistes que no eren conscients de ser un grup i que reunien, més o menys intensament, tres condicions: eren moralment liberals, políticament d’esquerres i econòmicament independents.

Miserachs va ser un dels principals membres d’aquell club sense socis: fundador del seu temple, el Bocaccio, amb l’Oriol Regàs i la Teresa Gimpera i assidu a les trobades empordaneses, el fotògraf va immortalitzar aquella generació. “És una peça fonamental —apunta Terré— però sempre va dir que no eren conscients de ser un grup homogeni o una generació. Sí que és cert que l’actitud de tots ells a l’hora de viure els confrontava amb el que seria l’statu quo de la dictadura. Eren universitaris, eren solvents, eren professionals i tenien la possibilitat de viure els costums de manera més oberta i més lliure que altres persones. L’entorn on això es donava a la perfecció era Cadaqués, perquè havia esdevingut un espai d’influència d’artistes estrangers, amb una certa màniga ampla per part de les autoritats”.

 

Les llambordes

L’habilitat de Xavier Miserachs per captar el moviment, per pitjar el disparador al moment precís, el mestratge que havia mostrat amb 25 anys retratant El piropo... havien de fer de Miserachs un gran fotoperiodista. La revistaTriunfo se n’adona i el 1968 li ofereix un contracte d’exclusivitat que ell accepta. “Triunfo —explica Terré— estava en un moment de renovació i volia agafar els millors professionals de l’escriptura i de la fotografia. Si entre les signatures literàries hi havia Miguel Delibes o Eduardo Haro Tecglen, en fotografia contracten el Miserachs perquè fes reportatges d’autoria i d’interpretació de la realitat”.

Això permetrà a Miserachs ser testimoni de les revoltes estudiantils de maig del 68 a París. Ell mateix explicava en la seva biografia, Fulls de contactes (Ed. 62, 1998), com va anar tot en aquell fet històric del qual aviat farà cinquanta anys: “Jo hi era, treballant per a Triunfo, enviat a cobrir la primera conferència de pau EUA-Vietnam a l’Hotel Meurice, quan va esclatar la revolta. L’experiència d’Eduardo Haro Tecglen, que era qui m’acompanyava com a redactor, va endevinar de seguida que la conferència no resoldria res, i que el conflicte creat pels estudiants era, informativament parlant, molt més ric, així que vam seguir-ho de cap a fi”.

Reportatge de Miserachs i Eduardo Haro Tecglen al núm. 311 de Triunfo

El periodista Haro Tecglen, efectivament, va signar sengles cròniques en els números 311 (que il·lustra aquestes pàgines amb fotos de Miserachs) i 313 de Triunfo. Només una vegada s’acosta a la crònica en primera persona: “Un noi amb gavardina barra el pas al cotxe en una cruïlla del carrer Bonaparte. Té el gest precís i professional d’un agent de trànsit. De la foscor d’un portal surt una noia: s’acosta a la finestreta i demana informes amb correcció i precisió: De quin barri venim? Hi ha molts guàrdies? Quants? Cap a on se senten les bombes de mà? En aquell moment dos ciclistes s’acosten. Donen no sé si instruccions, consignes o informació. Els ciclistes marxen; l’estudiant-agent obre pas al cotxe. Dels portals, de les cantonades, surten grups: en un moment és una manifestació al Bulevard Raspail”.

Miserachs, amb el temps, expressava la seva decepció per com va acabar aquella revolta i les seves conseqüències. En Fulls de contactes, Miserachs escriu que, de conseqüències, n’havia tingut “ben poques”. I continua: “El poder segueix sense la menor imaginació. Els qui proposaven assaltar-lo estan ara immersos en l’escalafó dels partits polítics convencionals, si no integrats en la dictadura burocràtica de l’administració —si no l’explotació— de la mediocritat”.

Tot i això, després matisa un pèl el seu pessimisme: “L’únic positiu que crec derivat de l’esperit del 68, de la primera batalla formal que s’ha produït a occident contra la societat de consum, és el naixement d’una incipient consciència ecologista. Poca cosa més”.

Les fotografies de Miserachs a París, segons Terré, “són reportatges en els quals es veu la seva espontaneïtat, la implicació amb la gent del carrer; molt directes. Tenim un Miserachs molt fresc i també molt inèdit perquè moltes fotografies no són conegudes —excepte alguna d’icònica— i moltes altres tampoc no van ser reproduïdes en aquell moment”.

L’exposició de la Fundació Catalunya-La Pedrera és la primera panoràmica de Miserachs després de la seva desaparició. Abans, el 1992, se n’havia fet una, però després de la seva mort, el 1998, només s’havien fet mostres parcials com la que el MACBA va fer a partir del llibre Barcelona. Blanc i negre. Laura Terré ha seleccionat una cinquantena d’imatges després de visionar més de 10.000 fotografies que componen l’immens arxiu d’en Miserachs. Les llambordes i les platges no hi podien faltar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.