Teresa Gimpera: “Tot eren drames d’amor al Boccaccio”

La model Teresa Gimpera (Igualada, Anoia, 1936) va ser una de les primeres accionistes del Boccaccio i cara visible de la ‘gauche divine’.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Abans del Boccaccio ja coneixia la gent de la gauche divine?

—Sí, és clar. Els primers accionistes del Boccaccio vam ser l’Oriol Regàs, en Xavier Miserachs i jo, que ens va venir d’una idea d’un viatge a Eivissa. En aquella època, buscàvem sempre excuses per anar tots junts a fer coses. Vam anar a Eivissa al bateig d’un fill d’un amic nostre i allà vam anar a una espècie de discoteca, amb música en viu. I de seguida vam dir: “Escolta, per què no muntem alguna cosa així a Barcelona: un lloc íntim on poder anar a xerrar”. Perquè no hi havia res així. Hi havia les discoteques típiques però no eren punt de trobada. I vam muntar Boccaccio, on el primer pis era per prendre copes i a sota hi havia per ballar. I sempre hi trobaves gent, sempre. Jo és l’únic lloc on he anat sola, per exemple. A una discoteca, sola no hi hauria anat mai.

—Per tant, es coneixien d’abans. Vostè, l’Oriol Regàs i en Miserachs, segur.

—Sí, i d’accionistes també. Com, evidentment, no hi va haver prou diners amb els que havíem posat nosaltres, després s’hi va afegir bastant gent. Després, el més bonic va ser la barreja de cultures molt diferents: l’Òscar Tusquets, l’Oriol Bohigas, en Ricard Bofill, en Senillosa, les models, el Cinto Esteve. I estaven molt barrejats socialment: en Cinto Esteve, de la família més rica de Barcelona; el Bofill, també; l’altre, també; i després hi érem els pencaires. Jo, per exemple, a Boccaccio vaig fer molt poca vida perquè era l’època que treballava molt al cine, aquí i a fora. Hi havia anat, evidentment, però no era un moment que jo visqués de manera molt estable a Barcelona. Però va unir gent molt diferent i hem estat sempre molt amics: amb la Rosa Regàs, ens hem anat veient i reunint…

—Però com coneix l’Oriol Regàs i en Xavier Miserachs, per exemple?

—Jo vaig començar a fer de model per casualitat, perquè en aquell moment de models amb el meu físic no n’hi havia. El meu marit, l’Octavi Sarsanedas, treballava a Seix&Barral i algú em va dir: “Ens aniràs bé per una foto”. Vaig fer aquella foto i, sense voler-ho, tota la publicitat la feia jo. Sempre dic que jo sortia a la tele més que el Franco. Vaig ser una cara molt coneguda. Fins i tot el Perich va fer un acudit: tota la família mirant la tele i hi surtia jo. I cadascú pensava una cosa: el jove “oi, que està bona”, el vell no sé què… I em coneixien com la noia de la tele. Va ser llavors que vaig conèixer tota aquesta gent, a través dels fotògrafs sobretot. I la barreja social que hi havia al Boccaccio era molt estranya perquè hi havia gent que s’hi passava tota la nit allà, però l’endemà dormien, és clar. Per això en deien la gauche divine.

—Més divine que gauche?

—No, evidentment tots érem d’esquerres. Tots contra Franco. El que passa és que jo havia anat a Txecoslovàquia, al Festival de Cine de..., i ens havien donat uns vals per menjar, havíem d’agafar taxis comunitaris. Era una forma de vida molt diferent. Per això, en tornar, li vaig dir al Bofill: “Tu que sempre dius que ets comunista, tu hi has anat mai a cap país comunista?”. I ell em digué que no. “Doncs  vés-hi i veuràs com viuen. Perquè mentalment ets comunista però després tens tots els luxes que vols”. Però és veritat que érem d’esquerres. Vam anar a la tancada de Montserrat. A la Colita la van tancar a comissaria... Però, d’aquella època, si puc dir alguna cosa més positiva, va ser per a les dones −i això ho he parlat de vegades amb la Rosa Regàs, que també era casada i tenia molts fills− perquè les dones vam aprendre a ser lliures de sobte. Era quan hi havia moviments a França, als Estats Units els hippies... Aquí, de sobte, vam començar a descobrir. A més el Dexeus també hi era... Teníem una urgència i anàvem al Dexeus. Això ens va ajudar una mica a ser lliures com a dones. Jo em vaig casar per fugir de casa, no per res més. Avui dia hauria conviscut amb el marit un temps i, si no m’agradava, ho hauria deixat córrer. Però llavors si te n’anaves amb un home, t’havies de casar. Per això sempre dic que érem tots casats però no amb els que volíem ser casats. I per això va haver-hi barreges d’enamoraments... una història molt maca.

—Si el Boccaccio fos un combinat, quines proporcions hi hauria de reunió amb copes, conversa intel·lectual i flirteig?

—Tot això i una mica d’esnobisme. L’Oriol Regàs va saber escollir molt bé el públic, perquè no comencessin a entrar els qui a ell no li agradaven. Recordo que, si no portaves jaqueta, te’n donaven una. Així es van anar filtrant la gent, de manera que tots eren guapos, per dir-ho d’alguna manera.

—La gent guapa de Barcelona?

—Exactament. Que, per cert, se n’ha parlat molt malament també. Perquè la gent no ho entenia tampoc. No sabíem què anàvem a fer allà. Molts, realment, només anaven a emborratxar-se i a passar tota la nit allà. Sóc la primera que ho reconec. Però després vam crear uns moviments i unes amistats que han perdurat.

—Potser algú ho considerava un moviment elitista?

—Sí, perquè no deixaven entrar a tothom. Malgrat que l’Oriol sempre deia que tenia espies. De fet, quan li van posar la bomba al Via Veneto és que sabien alguna cosa. Era un moviment antifranquista total. Això, sí. El que passa és que no eren descamisats com ara Podemos o com la CUP, que van mig trencats. Nosaltres sempre anàvem molt... Hi havia les models, que eren molt guapes i molt vistoses. Era un poti-poti de gent molt diferent.

Teresa Gimpera / Jordi Play Teresa Gimpera / Jordi Play

—Deia que hi havia moltes classes socials però la majoria venien d’una burgesia més aviat alta...

—Sí, sí, la majoria. El Regàs no tenia un duro, però venia d’una família benestant –passa que l’avi ho havia deixat tot a l’Església. Culturalment teníem un nivell, tots plegats. I parlàvem i parlàvem. I fèiem viatges i sortíem.

—Van fer un viatge a Nova York, com a mínim.

—Això no ho vaig fer mai, per la feina, però sí, sí. Van anar a Nova York, a Roma, jo què sé. L’únic que vaig fer jo va ser el de Cancún, quan van inaugurar l’Up&Down de Cancún. Ens van posar un vol xàrter i tots cap allà. I després vam anar a Sevilla en tren. Allò va ser... un tren xàrter Barcelona-Sevilla. A Madrid vam parar i vam baixar tots els homes vestits d’esmòquing i totes les dones amb sabates de talons, brindant amb xampany. Després de tres dies en tren ja no hi va haver qui aguantés els talons, tots desfets. El meu marit, en Craig, anava dient: “Nunca hubiera imaginado que mi casa sería un tren”. Perquè a Sevilla no teníem hotel; tornàvem al tren a dormir. A mi el traca-trac, traca-trac em va durar... Una setmana després d’arribar a Barcelona encara sentia com un traca-trac del tren.

—El flirteig també era comú?

—Sí, sí, en aquella època vam descobrir una cosa que malsona però és certa: que el sexe no és només per procrear. La nostra generació... Jo havia tingut tres fills en quatre anys. Si no surt la píndola anticonceptiva, potser en tindria vint de fills avui. Però llavors vam descobrir això; parlàvem les unes amb les altres; consultàvem amb el Dexeus; algú anava a comprar a Andorra. Això ens va ajudar a alliberar-nos una mica com a dones. Si t’agradava un home o tu li agradaves a ell, tenir un flirteig i tenir una història.

—La majoria de vostès eren casats?

—Sí. Tots estàvem enganxats a la religió i a la moral. I allà vam descobrir coses. Per què el sexe només ha de servir per procrear? El sexe també pot servir per gaudir o enamorar-te d’algú. Això, per a mi, que havia estat formada en una educació molt estricta, va ser un alliberament. També em va ajudar la feina, evidentment. Jo anava rodant per tot el món i em va donar una seguretat. I quan ets independent econòmicament també t’ajuda a ser lliure. És clar.

—On es trobaven abans d’obrir el Boccaccio?

—No en tinc record. Amb el meu nòvio, amb qui després em vaig casar, recordo haver anat al Bikini, al Las Vegas, però no era típic anar-hi. A banda que econòmicament no sempre et podies permetre gaire cosa i anaves al Tibidabo a passejar, per exemple. La gent no disposava de diners per anar de copes. Jo no tenia res a veure amb aquesta gent. Però a la meva vida tot ha estat una casualitat... Jo, a 16 anys, vaig dir que mai em maquillaria ni em posaria talons, perquè era excursionista, i tot el dia a la muntanya, amb les xiruques... I després, imagina’t si em vaig haver de maquillar. Portava una vida totalment diferent.

—Ana María *** parlava de la boutique de Montse Esther i Isabel Bohigas, Saltar i parar, com un altre dels centres de pelegrinatge de la gauche divine?

—Sí, clar, era el moment que començava el prêt à porter. Jo vaig ser maniquí de Pertegaz, que era un costurer d’aquells superpulcres. Però a partir dels seixanta va començar el prêt à porter i allà, al carrer Tuset, s’hi instal·laven botigues modernes. I anar a Londres ja era... Anar a Carnaby Street i començar a comprar-te roba... després t’adonaves que era una merda, però era de Londres. Jo em vaig quedar parada amb les minifaldilles perquè, clar, aquí arribaven a dos dits del genoll; a Londres  eren ben bé curtes.

—On més anaven?

—Al carrer Tuset, al passatge aquell que va de Balmes a Tuset, en un bar d’un que havia estat boxejador; després a La Mariona [Ca l’Estevet]. Allà teníem una taula gran i hi anava arribant gent per dinar o per sopar. Allà vaig conèixer el Serrat, per exemple. Anàvem fent aquest recorregut i el Boccaccio era l’últim.

—El Flash Flash, el restaurant que impulsà Leopold Pomés, va ser posterior.

—Sí, va obrir a finals dels setanta, diria. Però allà encara ens trobem alguns. Els que quedem.

—Però encara es veuen. No va ser tan superficial que les relacions es fonguessin amb el Boccaccio.

—Nooo. Encara ens trobem. Amb el Bohigas ens havíem trobat; amb la Colita, parlem. Amb en Miserachs i en Maspons vam continuar sempre l’amistat. Amb la Rosa Regàs som molt amigues.

—Els clients: barreja de professions liberals, creatius i...

—... i poca feina tenien. Ha, ha, ha... Que treballessin... Sobretot els homes que jo veia per allà... L’Òscar Tusquets no sé si havia acabat la carrera llavors. Estava amb la Beatriz de Moura en aquell moment. Tot eren drames d’amor llavors. Érem molt joves.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.