I arribà el Mazón i el torero i la Catalá [sic], que en el nom porta la penitència, i, «tots a una veu», la tifarada blava per muntera, a podrir València i el seu país s’hi afanyaren. Tot just fa tres mesos des que Mazón conquerí la presidència de la Generalitat meridional i la quantitat de femta ―blava i rojigualda― vomitada sobre la dignitat del poble valencià per aquest trapella de la política i els seus esbirros ha transformat les institucions que regeixen en un femer d’estultícia. Els és igual ―que vergonya no tenen ni la coneixen― comportar-se com a troglodites irracionals. Quaranta anys portem de l’Estatutet de la discòrdia, una inutilitat. L’abaixada de pantalons de l’esquerra pactista d’aleshores, a la vista està, no serví perquè aquells carques del pleistocè descobrissin la civilització. Continuen arrecerats a la caverna franquista, mai no pretengueren sortir-ne, embrutits de despotisme feixistoide i insipiència contumaç. S’han acomodat a la cretina Comunitat, la grípia que els forneix de prebendes, enchufes i pelotazos.
Encara ressona la corrupció extrema de la dreta extrema durant vint anys luctuosos (casos Naseiro, Gürtel, Brugal, Trajes, Pitufeo, Taula, Imelsa, Tabares, Erial, Azud...) i ja tornen a ser ací, apegats al poder «autonòmic» com a paparres xucla-sangs. Arrecerats sota el paraigua del franquisme sociològic que la Transició preservà i l’Estatutet de 1982 glorificà, Mazón, el torero y sus muchachos apel·len a l’espanyolitat retrògrada i donpelayesca, histriònicament cavernària, que s’embadaleix «ofrenant noves glòries a Espanya», o sia, allò que a la valenciana vol dir «parant el cul» als corifeus de la Meseta carpetovetònica. ¡Vivan las cadenas! i ―com no?― que ¡viva la burrera!
Burrera, estupidesa i ignorància
Burrera, estupidesa, ignorància, del tot imprescindibles perquè l’elit cleptòcrata de Madrid ―tots a una veu a la llotja del Bernabeu― i províncies sadollin la golafreria de llurs mastodòntiques butxaques. El mentor de Mazón, el cartagener Zaplana àlies l’«impostor de la política», digué això de «me tengo que hacer rico» i el secretari general del PP a València aleshores (1990), Vicente Sanz, etzibà la frase «estoy en política para forrarme», convertida en doctrina pels catecismes peperos. I ―vaja!― se forraron. Els estúpids ofrenant blavera al muscle, entre «càntics d’amor, himnes de pau», i els espavilats ―ja veieu― de 1990 ençà a forrarse. L’estupidesa arrela en la ignorància, en la més supina burrera amanida de violència, sobre la qual s’ha bastit l’Estat dels espanyols, el d’Unamuno i el de Millán Astray, i l’«autonomia» (vulgar descentralització administrativa) valenciana, la de la derechona blavera i l’esquerra fellona. Així que, «pas a la Regió que avança en marxa triomfal», el País dels valencians fou degradat a imbècil Comunitat que menysprea la raó, la ciència, la tolerància i el progrés, en vies d’esdevenir ―em dol dir-ho― una societat estòlida abraçada al terraplanisme més tronat i regida per cretins lliberticides.
La politiqueria valenciana es refocil·la en la «cultura de la cancel·lació», una cancel culture de tarannà feixistitzant, sorgida més de tres dècades abans que el terme fos encunyat a l’Amèrica anglosaxona. A la Comunitat de cretins per obra i gràcia de l’Estatutet de 1982 el catalanisme és intolerable: cancel·lat dir Catalunya, nom de l’odiosa regió antiespanyola; cancel·lat dir català, oh horror!, el nom de la llengua dels valencians; cancel·lat el corònim del país complet, Països Catalans, una «entelèquia» o «patraña» per a la derechona rància i dissoluta i un «ectoplasma» per a l’arribista neoblaverisme woke; cancel·lat el nom de la terra dels valencians, País Valencià, anatematitzat pels hooligans del «regionalismo bien entendido»; cancel·lada la senyera lliure de la sutja blava que la deshonra; cancel·lat l’ensenyament lliure del «valencià» a tot el territori, que la insipiència cal perseverar-la. Ah!: i prohibida la història del país, susceptible de generar consciència nacional i identitat no espanyola.
La intolerància s’ha ensenyorit de les institucions, fomentada per politicastres de tot pelatge, siguin de la dreta o de l’esquerra convencionals, espanyolíssimes les dues, inclosa la que pretén ser valencianista (valencianisme i bonyigues blavoses amb corona són incompatibles) i fa figa per les seves contradiccions. En conseqüència, els intel·lectuals valencians que no s’avenen a acceptar la depauperació nacional del seu país han estat i són blasmats, agredits (inclús amb l’ús d’artefactes explosius), silenciats i condemnats vilment a l’ostracisme, ras i curt no existeixen, quan no directament castigats i purgats per no seguir les directrius emanades de la catalanofòbia governamental. Fins i tot s’han atrevit ―quins caps de carabassa!― a esmenar Joan Fuster. El savi de Sueca ja ens advertia en 1977 contra «los ‘regnícolas’, ‘regionalistas bien entendidos’, ‘ratpenateros’ y demás fauna arrodillada» (La Vanguardia) i contra «una qualsevol ‘esquerra’», que al País Valencià «serà plenament ‘nacional’ o esdevindrà automàticament dreta...» («L’autonomia, els polítics i el poble»).
Cancel·lar «València»
Les eleccions municipals i «autonòmiques» del passat 28 de maig trasbalsaren el mapa institucional valencià. El Botànic, o comunió governamental de les esquerres caviar, Barbie i woke (PSOE, Compromís i Podemos), se n’anà en orris després de vuit anys de decepcions (qui xipolleja en la femta blava, en bonyiga blavosa es convertirà) i al seu lloc, a la Generalitat i a gran part dels ajuntaments valencians s’ha instal·lat novament la dreta casposa, acèrrimament espanyolista, de PP i Vox. Des del primer moment (discurs d’investidura com a president de la Generalitat meridional, 13 de juliol de 2023), l’arribista Mazón, en vèrbola castellana como Dios manda, advertí de les seves intencions inquisitorialment cancel·ladores: «el gobierno del cambio [del canvi feixistoide] eliminará todo el apoyo a aquellos que nos quieran imponer els Països Catalans». És a dir, que castigarà tot aquell que pretengui impulsar i dignificar la llengua i la cultura pròpies del País Valencià o, el que és el mateix, que punirà les persones i institucions defensores del «valencià». Això inclou actes, publicacions, persones, entitats, o com succeí el 5 d’octubre passat, a rebutjar (Barrera, el torero feixista, pren la paraula) l’ajut d’1,5 milions d’euros a l’audiovisual «en valencià» del Ministeri de Cultura espanyol.
En definitiva, volen cancel·lar el «valencià»; els fa nosa, els provoca una tírria terrible que es parli, s’escrigui o es pensi en català, a Mazón i a Barrera (a PP i a Vox), president i vicepresident ara de la Generalitat, que ignoren a dretcient la llengua pròpia dels valencians, i també a l’ara alcaldessa del cap i casal María José Catalá, una paràsita de la cosa pública des que un arrencaqueixals la convencé en l’any 2004 de formar part de la llista del PP de Torrent (el seu poble). I d’aleshores ençà, a viure envoltada del glamour cleptocràtic pepero, la que demana disculpes per tenir ―diu― el «defecte» de parlar valencià . Vaja pájara! L’autoodi la corroeix i, un cop convertida en alcaldessa, escup aqueix odi contra la llengua i la cultura de la ciutat que dirigeix. Ella és la responsable de l’esperpent onomàstic ―insult a la intel·ligència― que protagonitza l’Ajuntament que presideix per a vergonya i escarni dels valencians.
Els cafres de Vox no volen «València». Per a ells que sigui sense titlla, sempre!, amb accentuació a l’espanyola i la c convertida en interdental fricativa sorda, com la pronuncien a la riba del Manzanares, la c de circo. És el topònim ―diuen― en espanyol i l’únic que cal. Ara bé, per a esvalotar una mica més el galliner blaver, proposen també incorporar la variant valenciana del nom sota la forma antinormativa «Valéncia», amb accent agut sobre la e. Òbviament, en català es una paraula esdrúixola i la normativa exigeix la titlla; el cas, però, és que la l'accentuació a la valenciana del topònim és tancada encara que en altres mots similars (equivalència, referència, paciència) la pronúncia és amb e oberta i per tant amb accent greu, è. La tradició escrita, com explica el dictamen l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) de l’any 2016, aconsella continuar fent ús de la forma amb è de «València», àmpliament acceptada pels usuaris valencians de la llengua des de les Normes de Castelló de 1932. Amb aquest aval, el predecessor a l’alcaldia de la Sra. Catalá, el Sr. Joan Ribó, s’atreví a formalitzar la forma en català «València» com l’única oficial, que ara PP i Vox volen eliminar.
Aleshores, è o é? La polèmica no és nova ―nihil novum sub sole― i la Sra. Catalá, per tal d’agitar el blaveram, ja gosà, abans que ho fes Vox, insinuar-la quan aspirava a l’alcaldia en el 2019. Deia aleshores en un tuit: «Siempre defenderé la cooficialidad del nombre de la ciudad de Valencia, en castellano y en valenciano. Pero en ningún caso entiendo que en valenciano deba llamarse “València” en lugar de “Valéncia”». Diu que no entén per què «València». Òbviament, aquesta dona o és curta d’enteniment, que sí demostra tenir-ne poc, o ras i curt té una barra descomunal, com la del conseller mazònic Rovira, el d’Educació, un altre que tal, qui manifestà, arran d’un tuit del conseller d’Agricultura (de Vox), que cadascú escrigui el «valencià» com li vingui en gana, una declaració que vulnera l’Estatutet (reforma de 2006) que proclama l’AVL com la «institució normativa de l’idioma valencià». Comptat i debatut, bramaran però la boutade de la Catalá ―Estatutet en mà― no prosperarà. Tot plegat, un divertimento efímer de politicastra de fireta, indigna de la dignitat que ostenta.
Quan València vingué al món
I per què València? No és, precisament, un topònim força original. La Romània (terres de llengua romànica) n’és plena, de Valències: Valença, Valence, València, Valencia... El nom primigeni, Valentia, amb e breu tònica, és un derivat del llatí valens, -entis, participi del verb valere («ser fort»). València vingué al món per obra i gràcia dels romans, que, en el 138 aC, fundaren un oppidum (lloc elevat urbanitzat i fortificat) en un illot fluvial amb un tossalet (a València, encara avui, hi ha la plaça del Tossal) situat a prop de la desembocadura del riu Túria (Tyrius en llatí), per a establir d’antuvi, lluny de la seva terra, els veterans de l’exèrcit lusità de Tàntal, successor del cabdill Viriat. Tàntal negocià la pau amb el cònsol romà Marc Juni Brut i aquest els instal·là a l’oppidum de Valentia, sota control romà i envoltats d’ibers edetans.
La notícia de la fundació de Valentia la recullen les Periochae de l’historiador Titus Livi, en concret la núm. 55, que diu així: «Iunius Brutus Cos. in Hispania, iis qui sub Viriatho militaverant, agros et oppidum dedit, quos vocatum Valentia» («El cònsol Juni Brut, a aquells que combateren sota les ordres de Viriat, els donà els camps i la ciutat que és anomenada València»). Ah! Però els que s’hi establiren eren lusitans, empeltats al bell mig de l’Edetània, terra ibera. Els lusitans parlaven lusità, una llengua cèltica de l’occident peninsular, abans de romanitzar-se, i els edetans, ibers com eren, parlaven una llengua diametralment distinta. Què us diré? València nasqué ―diguem-ne― viciada d’origen, d’esquena al país on s’inseria: la València naixent era lusitana (cèltica) i el país era edetà (iber). I, vaja!, no s’avenien bé els uns amb els altres, que Tàntal arribà a atacar la ibera Arse, predecessora de Sagunt. Una situació que té punts de concomitància amb la València d’avui, entossudida a ser maniàticament diferent: València cap i casal està corcada per la febre blava, el país no. L’Homo blavericus és un esnobisme coent més enllà de les creus de terme de la capital «de las flores, de la luz y del amor» i àrea immediata d’influència. Trobar un blavero ―un neoblavero també― a Morella, Castelló, Ontinyent, Alcoi, Alacant o Elx és tan inversemblant com localitzar un ós polar a l’Àfrica equatorial. En temps dels romans, no res a veure tenien els habitants importats de Lusitània a Valentia amb els autòctons ibers de Saguntum, Edeta (Llíria), Saetabis (Xàtiva), Dianium (Dénia), Lucentum (Alacant) o Ilici (Elx).
La romanització ―Roma era l’ama per dret de conquesta― avançà i aquells pobles autòctons de la Ibèria s’aculturitzaren. El llatí rústic dels colonitzadors del Laci acabà desplaçant les llengües autòctones i homogeneïtzant lingüísticament el territori, que no succeí d’un dia per a l’altre. L’Edetània patí els embats de la guerra Sertoriana (80-72 aC), guerra civil romana que enfrontà el partit d’extracció popular encapçalat per Quint Sertori contra el nobiliari del dictador Lluç Corneli Sul·la. Sertori independitzà Hispània de Roma i establí la seva capital a Osca. Edeta, també dita Lauro (d’ací ve Llíria), es manifestà per Sertori i, com a conseqüència, fou destruïda pels romans de Sul·la enviats a combatre Sertori en el 76 aC. L’any següent Pompeu, el general de Sul·la, atacà l’exèrcit de Sertori establert a València. Els sertorians foren derrotats i València, arrasada, passà a la disciplina de la ciutat del Tíber. Les hostilitats acabaren tres anys després de la destrucció d’aquella primera Valentia, amb la mort de Sertori, assassinat pel seu lloctinent Marc Perpenna Ventó.
Acabada la guerra Sertoriana, a València arribaren contingents de colons itàlics, de naturals de Roma i de veterans de l’exèrcit romà que, fos quin fos el seu origen, tenien o havien obtingut la ciutadania romana. Això suposà una població «valenciana» formada pels veteri o habitants anteriors a la destrucció pompeiana, fossin d’origen romà o lusità, i els veterani, o sia, els llicenciats dels exèrcits romans arribats posteriorment. Cap a l’any 5 aC, ja quan August regia l’Imperi, Valentia obtingué l’estatus de «colònia» —així la designa Plini el Vell— romana, és a dir, habitada per ciutadans romans, la Colonia Valentia Edetanorum o València la dels edetans. València, en definitiva, era a l’Edetània, el país que s’estenia del riu Millars (Udiva) al riu Xúquer (Sucro). Ara bé, Valentia mai no superà en importància, en l’època de plenitud romana, la veïna Sagunt (Oppidum Civium Romanorum), també edetana, la qual gaudia del prestigi guanyat per la fidelitat a Roma contra Aníbal i els recursos suficients per a construir un teatre i un circ.
València no, si més no, no en un primer moment. Valentia arribà a tindre circ, sí, però teatre, que sapiguem, no, o almenys encara no s’ha descobert. També a l’Edetània prosperà Edeta (Municipium Edetanorum), també reconstruïda després de la guerra Sertoriana. Amb el temps ―en els temps del Baix Imperi i època visigòtica― Sagunt s’enfonsà, que es convertí en una ruïna, o sia, en un Murus Veterus (mur vell), d’on deriva el topònim, transformat per l’àrab, Morvedre, mentre que València, en canvi, reeixí, o més aviat resistí, que vingueren temps difícils que la ciutat de la desembocadura del Túria sabé capejar i d’aquí la importància que la ciutat assoliria en el futur.
La València àrab
L’Imperi romà s’enfonsà (any 476). A l’antiga Edetània i la major part d’Hispània fou substituït pel regne dels gots occidentals, els visigots, que perdurà fins a l’any 711. Aleshores hi vingueren els àrabs, els àrabs i també nord-africans arabitzats que professaven una nova religió en expansió, l’islam, i una llengua ―la llengua de la revelació per als musulmans―, l’àrab, que s’imposà a les parles autòctones derivades del baix llatí existents, també conegudes com a «mossàrabs». En llatí vulgar tardà el grup –ti evolucionà a –ci, d’això que els arabòfons arribats a València a les primeries del segle VIII sentissin el topònim Valencia, amb c amb so dentoalveolar fricatiu sord, com el català actual) i accentuació sobre la e. No li canviaren el nom i mantingueren Valĕncia [Ba'lensia], amb la v inicial convertida en bilabial oclusiva sonora (en b), com avui dia es pronuncia en la major part del domini lingüístic català.
Ras i curt, els àrabs anomenaven València a València, en àrab clàssic i en l’algaravia vulgar. També hi hagué, entre els agarens, qui l’anomenà Madīna at-Turāb («la Ciutat de la Pols»), com el geògraf almerienc al-‘Udrī, però el nom per tothom acceptat era el de [Ba'lensia] i així l’escrivien, «Ba-'len-si-a», que, per les particularitats de l’escriptura de l’àrab clàssic ―el clàssic o fuṣḥà― és transcrit, segons la transcripció a l’ús, «Balansiya» (pronuncieu [Ba-'lan-siy-a]). És a dir, escrit amb les consonants bā’, lām, nūn, sīn, la semiconsonant yā’ amb valor de i i la tā’ marbūta que indica la a final.
Hi ha gent ―massa!― que, des de la ignorància de l’àrab, es pensa que Balansiya, amb transgressió de la pronúncia esdrúixola convertint-la en plana [Ba-lan-'si-ya] és el nom àrab de la ciutat i ―arrea-li― el publiquen, l’anuncien i àdhuc el canten. Balansiya, amb i tònica, és una falsedat, un fake, bastit sobre la insipiència i que cal rebutjar. A més a més, no es pot reduir l’àrab dialectal, l’algaravia valenciana, a les tres úniques vocals de l’àrab clàssic (a, i, u). La e i la o també existien, que no debades el darrer emir valencià es deia Zaén o Zaién (transcrit en àrab clàssic Zayyān), com llegim al Llibre dels feits de Jaume I i a la documentació de l’època, i el mot abū («pare») es pronunciava abo en àrab balensí (valencià).
Fa temps, era l’any 2006, les autoritats «autonòmiques» del moment, s’empatollaren un musical titulat Balansiyyá [sic] amb motiu de l’America’s Cup. Era aleshores Esteban González Pons, avui dia un primera espasa de la guàrdia pretoriana del corifeu pepero Feijóo, conseller de Relacions Institucionals i Comunicació i Alejandro Font de Mora el conseller de Cultura i Educació. Governava aleshores la Generalitat meridional el bien trajeado i amiguito del alma de la trama Gürtel Francisco Camps. Més enllà de l’espifiada del nom, el musical, cantat en castellana lengua del imperio, Balansiyyá era un nyap totalment ahistòric que se situa poc abans de la conquesta de València per Jaume I, una mena de Romeo i Julieta «a la valenciana», o sia, amb molta coentor, lletra de pena i música de circumstàncies. L’estrenaren a València, al Teatre Principal, i posteriorment fou representat a Rabat, Madrid i Torrevella.
El títol d’aquella empastrada musical i escènica no caigué de sobte de la figuera. La titularen Balansiyyá, amb accent agut (més burrera encara), perquè els autors triaren el títol, de segur, enganyats per l’asinocràcia acomodada a la Comunitat de l’Estatutet. A l’igual que la denominació cretina de Comunitat passen els anys i ha fet forat, el de Balansiya (amb i tònica) doncs també i l’error, lluny d’esvair-se, es propaga per tot arreu i arriba a persones i entitats que, malauradament, no combreguen precisament ―vull pensar que no― amb els postulats dels que desitgen una societat valenciana burra, submisa i agenollada.
Molta ha estat la meva sorpresa en descobrir la nova cançó de Xavi Sarrià titulada Balansiya que forma part de l’àlbum Causa (editat per Propaganda pel Fet!), amb la col·laboració de Rafel Arnal, Sandra Monfort i Pep Gimeno Botifarra. S’ha editat un vídeo promocional de la cançó ―musicalment molt aconseguit, val a dir-ho―, que a mi m’ha arribat per un munt de canals, però que ―ai llas!― «A les nits de l’alqueria» on «hi ha llaüts i guitarrons» s’escola «la lluna de Balansiya [Ba-lan-'si-ya]». Ep, botifarra al canto! L’espifiada ―lamento dir-ho― no la puc perdonar. Xavi Sarrià canta, en una mena de tornada (dues vegades): «A les nits de l’alqueria, a la lluna de [Ba-lan-'si-ya]». I més endavant: «filles de [Ba-lan-'si-ya]». En tots dos casos ―uf!― la y a la manera d’una y a la castellana. En àrab ―en àrab clàssic!― és una prepalatal semivocal, que no s’ha de pronunciar mai com la y de yate. Senzillament, València en àrab és [Ba-'len-siy-a], o millor [Ba-'len-si-a], és a dir, «València». Ni Balansiya ni bacinilla: València.
Fa anys, dècades, diguem-ne que tota una vida dedicada a l’estudi, que vinc advertint de les peculiaritats de les transcripcions de l’alifat àrab a les grafies llatines i de la pronúncia de la toponímia andalusina. Si els catalans de Jaume I haguessin arribat a Balansiya, com canta Xavi Sarrià, no tingueu dubte que avui dia es diria Balansija i els seus habitants balansijans o una cosa semblant. Quan els àrabs vingueren (el naixement d’Alandalús) respectaren els topònims romànics, com als Estats Units s’han respectat els d’origen castellà: Los Angeles, Sacramento, San Antonio, El Paso... Ara bé, els àrabs els adaptaren a la seva grafia i d’aquí surt que, en reescriure’ls de l’àrab a la llengua romànica en textos acadèmics, en algunes publicacions apareguin formes com Dāniya (Dénia), Batrīr (Petrer) o Uryūla (Oriola).
En el primer cas la ā representa la e del romànic, a més tònica, com habitualment feien els andalusins, mentre que la y és una semiconsonant que adverteix (els àrabs no escriuen les vocals) de la vocalització de la consonant nūn (la n). En el segon cas, la lletra p no existeix en àrab clàssic, per la qual cosa es feia servir la bā’, mentre que la ī en aquest cas correspon a una e tònica. Si fem ús de la transcripció acadèmica, grafema per grafema, sortirà Batrīr, que era pronunciat pels àrabs autòctons [pe'tɾer], avui dia pronunciat [pe'tɾe], sense r final, en aquesta localitat de les Valls del Vinalopó. En l’últim exemple, on hi ha u i ū la pronúncia és o, i la ū indica que és la o tònica. Oriola sempre ha sigut Oriola.
Comptat i debatut, una altra qüestió de noms insidiosa. Al País Valencià convivim ―l’hem de suportar― sumits en una eterna disputa onomàstica: la del corònim del país, la de la llengua que parlem, la de la toponímia, l’actual i la històrica... En fi, serveixi aquest escrit com una crida al seny, a la decència i al respecte per la ciència, la històrica i la filològica.