Una entitat històrica

Societat Coral El Micalet: la llum que no s’apaga

Rescatem aquest reportatge amb motiu dels 125 anys de l'entitat.

Fa uns dies, la històrica Societat Coral El Micalet de València celebrava la trentena edició dels Premis Miquelet acompanyats d’una atapeïda Setmana Cutural. Un dels molts punts de referència generats al voltant d’una societat que ha estat un focus impagable d’activisme educatiu, nacional i cultural i que, l’any vinent, celebrarà els primers 125 anys d’història. Una llum que mai s’apaga.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com quasi sempre, en passar el llindar de la porta de la Societat Coral El Micalet, al carrer de Guillem de Castro de València, es percep l’agitació de gent que va i ve, particulars o activistes de diferents col·lectius que tenen aquest espai com a punt de trobada. O persones que es fan alguna cosa a la cafeteria mentre esperen la funció teatral. Sovint, també és visible el tràfec d’alumnes o de músics i cantants de les diferents agrupacions corals o instrumentals, actors d’una impagable oferta docent i musical. Un focus de cultura i activisme al bell mig d’una ciutat massa vegades hostil a les iniciatives alienes a l’oficialitat conservadora i fallera.


Al batec normal de la casa, tanmateix, se sumava dies enrere la celebració de la Setmana Cultural associada a uns guardons, els Premis Miquelet 2017, que enguany arriben a la trentena edició i que han distingit l’Associació de Juristes Dones d’Alzira (Miquelet d’Honor Col·lectiu) i la lingüista i activista política Maria Conca (Premi d’Honor Individual). En companyia d’aquests guardons, la Societat Coral atorga d’altres distincions com ara el Premi Micalet de Teatre, l’Enric Soler i Godes d’experiències pedagògiques o el Joan Coromines d’investigació filològica, històrica o cultural. No són uns guardons qualsevol: els atorga, per acord de la junta directiva, una entitat  fundada l’any 1893 com a Orfeó Valencià del Micalet i que, per tant, l’any vinent complirà 125 anys d’història.

Tonetxo Pardiñas posa amb els retrats de Salvador Giner a l'esquena / Foto: Miguel Lorenzo


Tot i i dur una agenda tan ajustada, el president de l’entitat, Tonetxo Pardiñas (Guitiriz, 1956), un gallec arrelat a València, ens rep amablement, fent forat entre la preparació del seu discurs per al dia del lliurament dels premis (“sempre el faig a última hora”, es disculpa) i la presentació d’un dels actes de la Setmana Cultural, una conferència del periodista i editor Francesc Bayarri sobre els lligams de Vicent Blasco Ibáñez i l’esquerra. També hi ha hagut conferències per parlar de la Revolució russa, de la relació entre Catalunya i el País Valencià a propòsit del procés o per presentar el volum Nosaltres les fusterianes.


La Societat Coral, de fet, respira història, música i valencianisme per tots els pors. Es veu en la “flama de la llengua catalana”, exposada en un lloc preeminent, al costat de versos de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Enric Valor. Un símbol viu custodiat per la Societat Coral des de l’any 2012, coincidint amb el 80 aniversari de les Normes de Castelló. Es nota també per les fotografies i els quadres penjats a les parets de la recepció i de l’escala, testimonis d’un passat ben atapeït de referents.


També respira història el despatx del president de la Societat, adornat a la manera vuitcentista, fins i tot amb cadires decoratives, tan velles i inestables que ja han perdut la funció original. Una estança presidida per retrats del compositor valencià Salvador Giner, a qui s’atribueix erròniament la fundació de l’entitat. El mestre, això sí, tingué un paper cabdal com a protector d’una iniciativa nascuda el 1893 però que podria tenir arrels anteriors: l’Orfeó Valencià fundat per Manuel Penella Raga en la dècada del 1860. “Ens falta completar la cadena. Esperem en algun moment poder becar una persona perquè vaja a investigar en l’Arxiu Nacional de Catalunya, on hi ha els fons històrics de l’Associació dels Cors Clavé de Catalunya”, adverteix Pardiñas. L’entitat valenciana pertanyia a l’associació catalana segurament per l’amistat que unia Salvador Giner a Josep Anselm Clavé, compositor i impulsor del moviment coral a Catalunya.

Les escales de la Societat, amb l'Ovidi Montllor ben present / Foto: Miguel Lorenzo


Una ressenya al quinzenal Aurora, la revista dels Cors Clavé, a la dècada del 1870, o un acta de dissolució d’un orfeó, el 1893, germen de l’actual entitat, alimenten aquella idea. “Suposem que la coral que apareix a l’acta és la mateixa que va fundar Penella Raga, encara que hi ha estudiosos que diuen que no. Però sí que podria existir aquella continuïtat. I saber-ho és el que ens falta per poder dir que la nostra entitat naix en la dècada del 1860”.

Les etapes d’una llarga vida


En tot cas, el solatge de l’entitat, que adopta el nom definitiu de Societat Coral El Micalet el 1905, és poc qüestionable. Constituïda ben aviat com a institut musical, Micalet té també un vessant obrerista, de traure els obrers de la taverna i fer-los canviar l’amor a l’ampolla per l’estima a les notes musicals. La societat dels inicis és també un punt de trobada cívic, amb visites habituals de personatges com Blasco Ibáñez. Així mateix, és un focus musical de primer ordre, difusor de l’òpera a la ciutat de València sota el mestratge de Salvador Giner, una figura que “sempre estava allí”, acota Pardiñas, donant suport a la societat des del seu prestigi i autoritat. La mort del mestre, el 1911, fou de fet un fort colp per a la Coral.


Hi ha més dates fonamentals en aquest relat, com ara la inauguració de la seu actual a Guillem de Castro, el 1954. Un procés llarg: el solar s’havia adquirit el 1934, durant la Segona República, però per culpa de la manca de recursos econòmics no es va posar la primera pedra de l’edifici fins el 1946. 


En la dècada de 1950, la societat “és un casinet”, diu Pardiñas citant un dels socis més històrics, Enric Tàrrega. Una entitat en la qual es va voler introduir l’esperit d’“educación y descanso” de la Falange a través del nomenament d’un delegat en la Societat Coral, un fet que va provocar la dimissió de la junta, segons va quedar reflectit en una acta. En tot cas, posar en marxa la nova seu requerí el suport de les autoritats franquistes. 

Acte de la Setmana Cultural de la Societat / Foto: Miguel Lorenzo


En les dècades posteriors, la infiltració, com en altres organitzacions, de joves universitaris d’ideologia nacionalista i progressista, alguns procedents de les joventuts de Lo Rat Penat, va renovant la Societat, canvia la línia cap a l’esquerranisme i el valencianisme, amb iniciatives com la creació, a proposta de Tàrrega, del premi d’assaig Joan Fuster, base dels actuals premis Octubre. 


En la dècada de 1970, a més, la Societat serà un dels aixoplucs de la Nova Cançó i d’altres escenes —per allà actuen de Quico Pi de la Serra a la Companyia Elèctrica Dharma passant per Tete Montoliu— i de les noves tendències teatrals. I és un focus d’activisme ben important durant la Transició a la democràcia: entre les seues parets es produïen reunions de formacions de tot l’espectre esquerrà, del PSAN al PSPV, passant per UPV o el PCPV. Frederic Jordan —president de la societat des del 1973 fins a la seua mort, el 2003— recordava en un reportatge que EL TEMPS dedicà al centenari de la societat, el 1993, que Ernest Lluch havia fundat el PSPV a la biblioteca. O que la primera reunió pública del sindicat CCOO, ja governant UCD, amb la Internacional tancant l’acte, es va fer a l’entitat. Fins i tot el Sindicat Unificat de Policia es va gestar allí.


En tot cas, la Societat Coral va passar moments complicats coincidint amb el “colp d’Estat a Lo Rat Penat”, diu Pardiñas en referència a l’expulsió de referents com Manuel Sanchis Guarner i el gir cap al secessionisme, el 1977, o l’acaçament del diari Las Provincias en el fragor de la batalla de València. “La societat es va anar tancant, sobre ella mateixa”, apunta el president. Uns atacs per part de la dreta que mai han cessat: recentment hi hagué una concentració d’extrema dreta per la celebració d’un acte de suport a Catalunya. Amb tot, un dels episodis més lamentables fou l’atac contra Àngel Colom per part del Grup d’Acció Valencianista. Era l’any 1994. Sovint, també hi ha hagut pintades i trencament de vidres. 


Més amable, però amb molta dimensió pública, ha estat la polèmica per les desfilades de les Magues, organitzades per la Societat. Inspirada en una cavalcada republicana de 1937, però sense els trets bel·licistes originals, la iniciativa ha estat el blanc de les crítiques de la dreta, que la considera una contraprogramació de la tradicional Cavalcada de Reis i una exaltació dels valors republicans. “En cap moment es va fer l’activitat contra ningú, era una celebració del solstici d’hivern, una festa”, aclareix Pardiñas. “És una celebració laica. I continuarem fent-la”, afegeix.

Teatre i obertura a la societat


Tot i que la Societat havia acollit representacions teatrals, la creació el 1995 de la Companyia Teatre Micalet, i la remodelació de l’espai teatral culminada l’any 2001, marquen un punt d’inflexió. “De cara al públic, com a nom, com a imatge, el pes de la companyia és més important que el de la mateixa societat. Hi ha molta gent que ve al teatre i el projecte té tot el suport des del principi de la directiva”, resumeix el president.


  Amb molt escàs suport institucional, la companyia ha acumulat centenars de milers d’espectadors i un grapat d’èxits importants. No és l’únic focus d’apertura a la societat. Pardiñas remarca que han trobat aliats en els darrers temps en Ca Revolta i el Centre Octubre de Cultura Contemporània —també en l’eclosió de Benimaclet—, nous espais que arreceren l’activitat cívica i cultural progressista i allunyen els temps en els quals la Societat Coral era una illa. Així i tot, la seu de Guillem de Castro continua  acollint actes culturals i polítics de tot tipus i reunions de petits col·lectius. També ha estat la seu dels guardons del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics en Valencià.

Les Magues del Micalet / Foto: EFE


Pardiñas, tot i això, veu en el moment present un perill de desmobilització i anestèsia, amb el govern del Botànic (“ara que han guanyat els nostres, ja podem dormir”, ironitza), com es va donar durant els anys 80. I també veu un perill fomentar des de l’administració la cultura del “gratis total”, que ja va tenir conseqüències negatives durant els primers governs socialistes. “Pot haver-hi subvencions, però tot ha de costar alguna cosa. El públic ha de saber que assisteix a una activitat que és un treball”, dictamina. “Encara és necessària la col·laboració i la participació econòmica, perquè, si no, les entitats estaran molt debilitades en el moment que vinga un canvi, perquè la gent ja no estarà acostumada a participar. Costarà reactivar de nou la gent. És una situació que cal evitar, perquè no passe de nou com en els 80 i 90”, conclou. 


Comptat i debatut, la Societat mira endavant. En l’agenda, el 125 aniversari. I Pardiñas, president des de 2003, mira de trobar relleu al capdavant de l’entitat. “Porte massa temps. No vull estar trenta anys, com el Frederic. No ho resistiré!”, diu entre rialles. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.