El 23 de març de 2022 serà recordat pels membres del Botànic per ser el dia de la Grossa. Encara quedaven moltes setmanes per al sorteig que anualment se celebra al Teatre Real de Madrid, però al Palau de la Generalitat el cava deguera destapar-se amb l’efusivitat amb què el destapa qui se sap sobtadament milionari. Aquell dimecres postfaller Volkswagen va fer públic que havia triat Sagunt per ubicar la seua planta de bateries elèctriques, una inversió multimilionària que altres autonomies cobejaven.
L’elecció de la multinacional alemanya ha estat la gran notícia econòmica de la legislatura que ara s’acaba. És, també, el gran trofeu que Ximo Puig i el conjunt del Consell pot mostrar en la seua vitrina d’assoliments. No és l’únic, però, ja que el País Valencià ha esdevingut els darrers anys destinació de diverses empreses multinacionals que hi han obert seus. És el cas de Hitachi, que ha ubicat un centre de desenvolupament de software on treballen un miler de persones. O HP, que poques setmanes abans de l’anunci de Volkwagen, va decidir situar ací el seu nou centre d’innovació. Més recentment, Siemens Mobility, Lufthansa o Toshiba han desembarcat a València o l’àrea metropolitana.
A les comarques del nord és igualment destacat l’aterratge d’Amazon i Stadler a Onda i la Vall d’Uixó, respectivament, totes dues a la comarca de la Plana Baixa. A tot això caldria sumar la decisió de Ford de no tancar la planta d’Almussafes, una amenaça que va planar durant alguns mesos, tot coincidint amb l’estratègia de la multinacional de l’oval de reestructurar el seu negoci a Europa.
Ha estat amb un govern nítidament d’esquerres que les grans multinacionals han fixat la seua mirada en aquest territori. El País Valencià es va situar l’any 2022, de fet, com la quarta destinació de la inversió estrangera a l’Estat espanyol, per darrere de la Comunitat de Madrid, Euskadi i Catalunya.
Pista d’aterratge
La capacitat d’atraure empreses és, segons la major part dels agents econòmics i socials consultats per a aquest reportatge, una de les més importants fites del Consell. “S’ha construït una estabilitat al nostre territori que ens ha allunyat del risc reputacional que arrossegàvem —exposa Ana García, secretària general de Comissions Obreres al País Valencià—. Ara podem dir que és una comunitat en la qual s’implanten empreses importants, gràcies a aquest progrés i aquesta pau social que ens dona l’enteniment en el diàleg social, la qual ens ha dut a grans acords per a disminuir l’impacte de les dues últimes crisis”. “Hi ha hagut un clar impuls a la innovació a través de l’Agència Valenciana de la Innovació i s’han captat inversions industrials d’enorme transcendència i gran capacitat d’atracció sobre el teixit econòmic i empresarial valencià”, afegeix Ismael Sáez, secretari general de la UGT.
Ximo Puig, de fet, ha jugat fort la basa de l’estabilitat en el tauler polític espanyol. Així doncs, tant Banc de Sabadell com CaixaBank van optar per traslladar les seues seus socials a Alacant i València, respectivament, durant la tardor de 2017, quan el procés català va agafar embranzida, una circumstància que, de fet, ha servit per estretir els llaços institucionals amb les entitats.
Ha estat CaixaBank, de fet, la que ha omplit de contingut l’Àgora, un edifici projectat en temps de Francisco Camps que romania sense ús en la Ciutat de les Arts i les Ciències. Difícil trobar un gest amb pes més simbòlic, sobretot tenint en compte que durant els últims cinc anys de govern del Partit Popular els sistema financer valencià se n’anà en orris per una barreja d’imprudència, mala administració i indigestió de totxo.
Puig, de fet, s’ha trobat còmode entre l’empresariat, amb qui ha establert una relació cordial i respectuosa, res a veure amb les embranzides que Joan Lerma va rebre durant la darrera part del seu mandat.
No s’ha de passar per alt que l’empresariat valencià arribà desballestat a l’última etapa dels governs del Partit Popular: desvertebrat per la preponderància de les organitzacions provincials; assetjat per casos de corrupció en el cas de la provincial de Castelló; maldat de recursos propis... Durant la primera legislatura es tutelà, des de la distància, el procés de reorganització i vertebració patronal, tot seguint la pauta de “cosir” el País Valencià, un dels mantres més repetits per Ximo Puig durant la primera legislatura. Només a Alacant un xicotet grup d’empresaris s’ha mantingut en la postura cantonalista.
La segona legislatura ha estat marcada per la covid-19 i en aquest context l’entesa assolida a través de l’acord Alcem-nos, així com els paquets d’ajudes procedents de l’Administració, han contribuït a mantenir un clima de concòrdia institucional. Per a Salvador Navarro, líder de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), cal “valorar la gran capacitat de diàleg que hem demostrat a la Comunitat Valenciana. Considere que l’aposta pel diàleg social i la predisposició per aconseguir acords en benefici de tota la societat valenciana ens ha fet més forts, a més de situar-nos en una millor posició per a eixir de la crisi”.
Empelts de tensió empresarial
Amb tot, però, les relacions Generalitat-empresariat no han estat exemptes de turbulències. La política fiscal progressiva aplicada pel Botànic no agrada a la patronal, la qual reclama “una fiscalitat més competitiva per a les empreses”. “Continuar augmentant la pressió fiscal és incompatible amb la creació de nous llocs de treball i nous projectes”, opina Salvador Navarro.
L’aprovació de l’anomenada taxa turística el novembre de 2022, que grava les estances turístiques i que començarà a aplicar-se l’any que ve, ha estat motiu de displicència entre empresariat i Generalitat.
Aquest ha estat, de fet, un dels àmbits on les diverses sensibilitats que conformen el Botànic s’han fet més paleses. Mentre la branca socialista es negava a l’aplicació d’aquest impost (fins al punt que el secretari autonòmic, Francesc Colomer, va amagar amb dimitir), Compromís i Unides Podem hi han empentat decididament a favor, per bé que, finalment, s’aprovara un model de taxa d’aplicació municipal. Es tracta, segons Nuria Montes, secretària general d’Hosbec, de “la taca de l’expedient turístic del govern valencià”. “És un impost sense sentit, que penalitza l’exportació. El nostre turisme internacional és exportació i cap país assenyat posaria un impost d’aquestes característiques”, assegura.
L’altre element de dissensió ha estat l’ampliació del port de València, una obra llargament cobejada pel teixit productiu, però amb greus efectes mediambientals per a les platges al sud de València.
La relació entre empresariat i Botànic, doncs, no ha estat lliure de turbulències, per bé que ha estat amb Compromís i amb Unides Podem, especialment, amb qui les topades han estat més evidents, sobretot després que els morats convertiren l’empresari Juan Roig, propietari de Mercadona, en diana de les seues crítiques. A aquest respecte, Salvador Navarro assegura que se senten assenyalats per una part del Govern valencià que “veu els empresaris com enemics. “Cal millorar el tracte a l’empresariat, que realment és qui crea riquesa i llocs de treball, i buscar vies de col·laboració que, en aquest Botànic, estan frenades per una part del Govern”, exposa el president de la CEV.
La pau laboral
També en l’àmbit del mercat laboral l’evolució ha estat positiva (vegeu els gràfics). Quan el PP es va veure desallotjat del Palau de la Generalitat, el País Valencià navegava en un mar d’indefinició, assotat per una crisi de model econòmic, un atur llampant i una Administració en crac tècnic. L’atur se situava, aleshores, en el 23% de la població, quan en l’actualitat està quasi deu punts per sota. També la taxa d’atur juvenil ha disminuït, com també ho ha fet la bretxa salarial entre homes i dones.
Les dades també fan palès el dinamisme del mercat laboral: el nombre d’afiliats a la Seguretat Social va incrementar-se d’un 26,6% entre juny de 2015 i abril de 2023, la taxa més alta de tot l’Estat. S’han creat, a més a més, 438.000 llocs de treball, en passar d’1,6 milions a 2 milions. “Les dades d’ocupació i de cotitzants a la Seguretat Social són les més altes de la nostra història; es redueix la xifra d’atur i millora la qualitat de la contractació en major mesura que en la resta de l’Estat, i, per tant, per damunt de la mitjana nacional”, exposa Ismael Sáez.
Els mecanismes de protecció i foment de l’ocupació durant i després la pandèmia són percebuts per alguns agents socials com els aspectes més positius. “En plena pandèmia, amb Alcem-nos, es va protegir l’economia i l’ocupació amb ajudes per als autònoms i treballadore en ERTO, es van reforçar els serveis públics en un moment tan complicat i es va establir un full de ruta valencià per al canvi de model productiu, tot posant el focus en la innovació, el desenvolupament sostenible i les polítiques actives d’ocupació”, explica Ana García, secretària general de CCOO, que, no obstant això, considera “inacceptables els retards en el desenvolupament de la llei que regula les clàusules socials”. Aquestes clàusules permeten millorar les condicions laborals dels qui desenvolupen el seu treball per a empreses subcontractades per les administracions públiques.
L’especialització en el sector serveis i l’important pes que el turisme continua tenint en l’economia provoca, en tot cas, que el País Valencià continue tenint uns salaris mitjans per sota de la mitjana. El sou brut mensual mitjà l’any 2022 va ser de 1.954 euros, segons l’INE, quan la mitjana estatal és de 2.086 euros, i Euskadi, l’autonomia amb millors registres, s’encimbella fins als 2.452 euros al mes.
Dels grisos al multicolor
Per la seua banda, Beatriu Cardona, portaveu d’Intersindical Valenciana, considera que la gestió de la pandèmia va ser “una oportunitat perduda”. “En lloc de servir per reactivar la nostra indústria, o recuperar sectors gairebé extints (com el tèxtil), no s’han posat en marxa els canvis estructurals que necessitem i s’han mantingut, o fins i tot s’han reforçat, les dinàmiques que fan que el sector serveis represente una part enorme del nostre món laboral”, exposa Cardona, que troba a faltar una política industrial dissenyada en clau interna.
“Els esforços s’han posat majoritàriament a atraure i mantenir empreses estrangeres (amb ajudes milionàries), en lloc de potenciar el nostre malmès teixit propi”, afegeix la representant d’Intersindical Valenciana, la qual advoca per una reedició del Botànic que genere “un marc propi de relacions laborals”. Aquest hauria de “tenir en compte la nostra realitat concreta i respondre a les nostres necessitats”.
Amb tot, però, Cardona valora, com a aspectes positius d’aquestes dues legislatures, la posada en marxa de la renda valenciana d’inclusió; el reforç dels programes vinculats a Labora per fomentar la inserció laboral de col·lectius vulnerables; l’impuls (“encara reduït”, diu) de la jornada laboral de 32 hores o quatre dies, i l’augment públic d’habitatge. “Ens juguem molt a les eleccions, perquè ja sabem com estàvem abans de 2015 —afegeix Cardona—: corrupció sistèmica, polítiques fetes a esquena de la ciutadania... Ara a algunes persones sembla que se’ls ha oblidat que vivíem de color negre, i que ara, per sort, i a pesar de totes les dificultats i mancances, tenim un present millor i l’esperança d’un futur que ho siga encara més”. “Definitivament, i a pesar del context hostil, el model valencià —afegeix Ismael Sáez—, el model valencià ha sigut durant aquests anys un model d’èxit econòmic”.
La veu del turisme
El sector turístic genera al País Valencià al voltant del 15% del PIB. Si bé la interlocució durant aquests vuit anys ha estat, en termes generals, positiva, des d’Hosbec, a més de rebutjar la taxa turística, reclamen altres tres aspectes: en primer lloc, una política d’habitatge que tinga en compte l’impacte que el turisme té en l’accessibilitat als treballadors i treballadores del sector. En segon lloc, lamenten que no s’haja habilitat un PERTE, en col·laboració publicoprivada, per a la renovació de les destinacions madures. En tercer lloc, Hosbec reclama una millora del finançament dels municipis turístics, ja que el fet de tenir molta població flotant els penalitza. “Mentre els municipis no turístics cobreixen entre el 30% i el 40% del pressupost amb fons autonòmics o estatals, en els municipis turístics aquest percentatge se situa entre el 10% i el 15%”.