Pocs dies després que Leo Messi debutés amb un golàs de falta directe amb el seu nou equip, l’Inter de Miami, i la seva nova lliga (MLS) –sí, seva, ja que participarà directament del negoci global de la competició–, també es feia públic que la Premier League obrirà una nova oficina internacional als Estats Units. Concretament, a la ciutat de Nova York i aprofitant la disputa de la Premier League Summer Series, per a poder millorar l’explotació comercial del seu negoci. Serà la segona oficina internacional que obra la competició futbolística més valuosa del món després de la que van posar en marxa el 2019 per cobrir el mercat asiàtic, a Singapur. El mercat nord-americà genera la major audiència dels territoris internacionals on es pot veure la Premier League.
Aquests dies també s’ha tornat a evidenciar que el FC Barcelona és el principal ambaixador esportiu de Catalunya, aquesta vegada per generar sinèrgies entre agents econòmics catalans i nord-americans, ja que a la seva gira pels Estats Units també s’hi ha afegit la Generalitat que aprofitant l’estada dels blaugrana ha organitzat actes de promoció amb directius de multinacionals tecnològiques dels Estats Units sota el lema “Colour your business”. Segons informava l’agència Acció, la inversió estrangera dels Estats Units a Catalunya supera els 1.370 milions d’euros i aquest país ja és el primer inversor internacional del Principat.
No cal perdre de vista, però, que l’aventura del Barça amb la seva oficina de Nova York no ha estat precisament de les més exitoses, si la comparem amb els resultats que ha donat la de Hong Kong. La falta de continuïtat en la gestió comercial a l’oficina, o el fet que bona part dels acords amb empreses americanes es consideraven acords globals, no pas regionals, i es gestionaven des de les oficines del Camp Nou poden ser causes del poc èxit de l’oficina novaiorquesa.
És cert que, aquest estiu, alguns equips europeus han estat molt més que temptats pels petrodòlars que provenien de l’Aràbia Saudita. Diversos jugadors han fet el camí que també va recórrer Cristiano Ronaldo, malgrat que possiblement ara ell s’ho pensaria dues vegades abans de tornar-lo a fer. El futbol a l’Aràbia és un negoci dirigit pel govern, amb quatre equips líders que comparteixen propietat pública. Mentre els jugadors poden engreixar les seves butxaques, la indústria queda encotillada pels interessos polítics, per les estratègies de diplomàcia esportiva que teledirigeix l’executiu. No és així als Estats Units, que té un sistema esportiu totalment depenent de la propietat privada i on l’Estat hi té molt poc a dir. De fet, l’oficina encarregada de treballar la seva diplomàcia esportiva, que depèn del Departament d’Estat, té un pressupost ridícul (al voltant de 6 milions de dòlars) en comparació amb el què genera globalment la indústria de l’esport en aquell país. Les estimacions situen en 83.100 milions de dòlars els ingressos de la indústria esportiva nord-americana pel 2023.
Per això, als Estats Units s’hi obren sempre finestres d’oportunitat: sigui perquè els èxits en la gestió del balanç competitiu de les grans lligues (NFL, NBA, MLB i NHL) acaben essent replicats per les lligues menors, perquè les empreses tenen sempre incentius per a poder invertir, perquè els tenders de drets audiovisuals es venen a prou anys vista perquè sigui fàcil arriscar-se per part dels operadors (l’exemple entre Amazon i la NFL és clarificador) o perquè la paquetització de drets i/o contractes amb proveïdors ajuda a maximitzar la seva comercialització i a treure’n el màxim rendiment depenent del públic objectiu a qui es dirigeix.
La gran finestra d’oportunitat actual es el futur Mundial del 2026, que es disputarà a 16 ciutats entre els Estats Units, Canadà i Mèxic. Un esdeveniment d’aquestes característiques és un revulsiu per tothom perquè el Mundial implica gaudir durant un temps determinat d’un aparador mediàtic espectacular, possiblement el millor que avui hi ha: en el darrer Mundial de Qatar, uns 5.000 milions de persones van accedir a continguts del torneig en els diferents mitjans i plataformes. I, en un país com els Estats Units en què la propietat privada és un puntal essencial de la seva identitat això vol dir que tothom tindrà incentius per a buscar la millor manera per a traure’n beneficis futurs. No només l’Estat, com a l’Aràbia Saudita que és qui controla la caixa perquè controla les rendes dels hidrocarburs.