La indústria del futbol està canviant de manera accelerada. Ja des dels orígens, el futbol va configurar-se a partir d’una lògica capitalista. La lectura del llibre de Gary James, The Emergence of Footballing Cultures: Manchester, 1840-1919 (2019), sobre la formació de l’ecosistema del futbol a Manchester, n’és un bon retrat per començar. Avui, passat més d’un segle, aquesta lògica la trobem en la manera com aquesta indústria ha fet front a l’aparició de nous actors que volen participar del negoci (fons, banca d’inversions o estats rentistes) o la redefinició dels models empresarials que hi ha darrera dels clubs. Els professors Simon Chadwick, Paul Widdop i Michael M. Goldman en lideren una bona anàlisis en el volum col·lectiu titulat The Geopolitcal Economy of Sport (2023), recent sortit a la venda. Sense anar més lluny, amb dades publicades per 2Playbook, la UEFA té registrats 180 clubs, 82 dels quals a les primeres divisions europees, que formen part de holdings futbolístic i que congreguen uns 6.500 jugadors.
El boom dels holdings multipropietat, l’exemple més conegut per molts lectors és el City Football Group (CFG), mostra com l’adopció d’estratègies empresarials pròpies d’empreses multinacionals d’altres sectors (alimentació o retail, per exemple) també és aplicable al món de l’esport: economies d’escala, maximització de recursos, cooperació entre unitats de negoci, eficiència en la gestió o creació de filials. Entre aquests holdings, però, en destaquen uns de concrets: els de capital nord-americà. Les inversions nord-americanes en el futbol –sigui per exemple en el cada dia més estable mercat europeu o al creixent mercat brasiler– son una tendència a l’alça.
Avui, el 50% de clubs de la Premier League (la vertadera Superlliga Europea) ja pertanyen a grups empresarials dels Estats Units. Molts d’aquests, a més a més, no només focalitzats en el negoci del futbol, sinó amb la mirada posada a la globalitat del negoci de l’entreteniment. Aquí recau una de les claus per entendre perquè, avui, els clubs de futbol han passat a competir en un mercat molt més agressiu, complex i transnacional. I quan es fa aquesta anàlisi, ens adonem que clubs com el FC Barcelona o el Reial Madrid, per posar dos exemples, tenen davant seu conglomerats que els quadrupliquen el seu valor de mercat: segons la revista Forbes, mentre el Reial Madrid és el club de futbol més valorat (5.100 milions de USD), i el Barça el segon (5.000 milions), el primer holding esportiu mundial té un valor de 20.800 milions de dòlars. Aquest és Liberty Media, propietari de la F1. El tercer d’aquest rànquing “d’imperis esportius” és el conglomerat de Jerry Jones, propietari de l’agència Legends encarregada de traçar el business plan pel futur Spotify Camp Nou, i que té un valor d’11.320 milions. A la força que tenen aquests conglomerats per condicionar el mercat, només cal afegir-hi les inversions particulars dels xeics, com Jassim Al-Thani, que en els darrers temps ha ofert 6.000 milions d’euros per comprar el Manchester United, valorat amb 4.600 milions segons Forbes. Gasodòlars i petrodòlars marquen la geopolítica econòmica global.
En aquest context, i amb un endeutament de 1.500 milions d’euros després de llançar-se (crec amb raó) a remodelar l’estadi, on queda el model de propietat del Barça? Com a club, al marge de la seva idiosincràsia, no és diferent a d’altres multinacionals de l’entreteniment que han de construir la seva marca produint entreteniment, gestionant coneixement, millorant la seva eficiència gràcies a l’obtenció i gestió de dades, i maximitzant l’ús de la tecnologia per crear contingut, controlar la distribució i millorar el producte. Què el fa diferent? El seu simbolisme: la propietat col·lectiva, així com l’arrelament a la comunitat i al país. Allò local. Però, podrà sobreviure tal com és a les dinàmiques homogeneïtzadores de la geopolítica econòmica global?
Per contestar aquesta pregunta, els debats que haurà d’afrontar el Barça en un futur són de fons. Ha de ser una assemblea de socis compromissaris, escollits per sorteig, els que han de tenir l’última paraula sobre un pressupost de més de 1.200 milions d’euros? Socis que, a més a més, tenen tots els drets però cap deure. Potser s’ha de començar per canviar el sistema d’elecció dels compromissaris per poder-los atorgar major representativitat? I, al marge dels socis, com es pot donar veu als 300 milions de fans escampats arreu del món (en alguns casos penyistes) que també volen expressar la seva opinió? S’ha de professionalitzar la junta directiva o cal consolidar l’estabilitat d’una doble estructura (directius i executius)? En definitiva, tot acaba en una mateixa qüestió: és aquest el model d’organització que, en un entorn hipercompetitiu, pot competir de tu a tu amb holdings i xeics que dopen permanentment el mercat?
No hi ha estudis seriosos que ens diguin que ser una societat anònima sigui millor que mantenir l’actual estructura d’organització sense ànim de lucre, o viceversa. Tot depèn de la voluntat dels qui dirigeixen l’organització, de les seves competències professionals, capacitacions i la transparència de la seva gestió. Fins i tot, de com comuniquen i què comuniquen. De la narrativa. Pensar col·lectivament el futur del Barça implica que els socis hauran de prendre decisions entenent el context en què competeix el club, i que no es redueix a veure com fer front als seus competidors tradicionals de fa vint anys. El Barça coopeteix, compateix i alhora coopera, amb el Real Madrid, que de facto ja es comporta com una SAD, però també amb Disney, MadisonSquare Garden o Liberty Media.
En la transformació del model de governança, de fet, hi ha veus que parlen que l’evolució lògica seria adoptar una fórmula mixta com la del Bayern de Munich: un 75% en mans dels socis i un 25% repartit igualment a mans de tres inversors privats, campions alemanys (Adidas, Allianz i Audi). Però, a Catalunya seria possible? L’estructura empresarial del país no ho fa pensar. Segons Acció, un 84% de multinacionals catalanes factura menys de 50 milions d’euros anuals. Els nostres campions, i evidentment no son de capital majoritari català, serien: SEAT (11.157 milions de facturació), Grifols (6.000 milions) i Lidl Supermercados SA (4.398 milions). Xifres modestes si ho comparem amb les multinacionals bavareses que acompanyen els de Munic. El debat serà llarg, però d’actualitat i vital.