La història de la Copa de l’Espanya Lliure guanyada pel Llevant FC en 1937 —després de derrotar, per un gol a zero, el València FC a la final disputada en l’estadi barceloní de Sarrià— està condensada en la cançó que porta per títol “La Copa és nostra”, del xativí Xavier Copado, Lliure. Un granota de pedra picada.
En primer lloc, hi ha la posada en escena: “València duia un clam, la por pels carrers, els polítics feien la seua Espanya en tertúlies de café. En el cafè Ideal, escriptors i militars, i a l’altra banda de València, entre el Grau i el Cabanyal, entre bombes i destruccions, romania una il·lusió: que el seu equip del poble guanyara a Barna l’or”.
L’equip del poble era el Llevant FC, arrelat als Poblats Marítims i guanyador de la Copa del 37. Un trofeu maleït, que no ha estat reconegut fins ara. “La Copa és nostra, per saber i per llei, esportivament lluitada, amb 90 grams de pell. La Copa és nostra, feu saber a tots que el meu equip ja té una Copa i l’Espanya lliure un campió”, continua la lletra.
“La Copa és nostra, i ho diu qui ho ha perdut tot, patí el malson d’una guerra i un refer-se de nou. La Copa és nostra, ho vulga o no Madrid, que la tenim amagada, incrustada al nostre pit. La Copa és nostra, i feu saber a tots, que el meu Llevant ja té una Copa i l’Espanya lliure un campió”.
Lliure és membre de la penya Tòtil, una de les més actives de les que poblen la grada d’Alboraia de l’estadi Ciutat de València. Registrada en el llistat de penyes del club en 2004, aquest col·lectiu ja funcionava de feia alguns anys i, de fet, és un dels precursors del camí que ha culminat amb el reconeixement de la Copa de l’Espanya Lliure com a continuadora, el primer any de la contesa bèl·lica, de les antigues Copa del Rei i Copa del President de la República.
En els partits exhibien una pancarta quilomètrica amb el lema “Reconeixement de la Copa, any 37” junt amb alguna estelada, alguna quadribarrada i una bandera espanyola republicana amb el lema “Volem la Copa” i el trofeu al centre.
Un altre integrant de la penya, Xavi Rius, fou l’encarregat de dur el cas per la via legislativa. Volia rescabalar el club d’aquella injustícia. El seu iaio, membre de la CNT de la federació del vidre, sempre li havia dit que el Llevant tenia un títol, però que ningú no en parlava. Com si s’haguera evaporat. Com si no existira.
Rius, que militava a Esquerra Unida i ara ho fa a Compromís, aconseguí que la seua formació —a través d’Isaura Navarro, llavors diputada al Congrés per IU i actual consellera de Compromís— elevara el cas a l’hemicicle espanyol, on la petició del reconeixement oficial de la Copa de l’Espanya Lliure va obtenir, en 2007, la unanimitat de tots els grups.
Amb tot, aquella proposició no de llei, avalada per la creació de la llei estatal de memòria democràtica, deixava clar que el reconeixement oficial del títol depenia de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), una organització de caràcter privat.
Un títol compartit
En paral·lel a la política, progressava el treball dels investigadors. D’una banda, el de Felip Bens i José Luis García Nieves, autors d’una enciclopèdia de quatre volums sobre la història del club, en què van comptar amb l’ajuda inestimable de José Ricardo March. I, de l’altra, el d’Emilio Nadal, periodista i actual responsable de l’àrea de patrimoni històric granota.
A Nadal, la primera referència de la Copa li va arribar de molt jove, quan, un dia qualsevol, l’aleshores president de l’entitat, Ramón Victoria, els ho va contar a un nebot seu i a ell. Poc després, l’any 2000, escrigué un article epifànic a El Mundo i un dia, regirant les relíquies de l’estadi, van exhumar la copa, coberta de pols però que conservava la suor dels que la guanyaren, en alguns casos alternant la gespa i el front per contenir l’avanç franquista.
Amb el trofeu entre les mans, l’objectiu consistia a dotar-lo de l’oficialitat que havia tingut. Havia estat un torneig inevitablement anòmal —impulsat per les federacions de futbol catalana i valenciana i amb la implicació personal de qui era president republicà del València FC, Josep Rodríguez Tortajada—, però que es pretenia continuador de la clàssica Copa.
Només van prendre’n part quatre equips —els dos de València, el Girona i l’Espanyol, atès que el Barça va emprendre una gira americana— però la màxima autoritat federativa espanyola, Ricardo Cabot, va donar-hi suport. Estava previst que el president de la República, Manuel Azaña, lliurara el trofeu al guanyador a l’estadi de Sarrià, però l’esdevenir de la guerra va impedir-ho.
No debades, el Llevant, com la resta de participants, va haver de reforçar-se amb jugadors d’uns altres equips. En el seu cas, del Gimnàstic, club amb què es fusionaria en 1939 i en el camp del qual Vallejo disputaria els partits de casa a partir d’aquell moment. Amb tot, les baixes de jugadors clau eren més notòries que les adquisicions d’urgència.
A Bens, amb Rh granota pur, qui primer li parlà de la Copa fou son pare. En els vuitanta, quan el Llevant travessava una crisi galopant, a la Penya El Polp, al cor del Cabanyal, hi havia gent que en parlava.
Amb l’arribada del nou segle, diverses publicacions editorials impulsades per ell —de nou, amb la col·laboració valuosa de March— i l’interès creixent dels mitjans —també d’abast estatal— van situar el reconeixement a l’agenda. A més, la Penya Tòtil va contactar per carta amb el Barça, l’Espanyol i el València a fi de capbussar-se en els seus arxius a la recerca d’informació sobre aquell període i trobar-hi actes de la competició. El Llevant, per contra, hi restava al marge.
Per als dirigents del club era un tabú i no se n’han volgut involucrar fins als darrers anys, quan el reconeixement ja semblava a prop i fins i tot van adreçar-se a la FIFA per aplegar documentació que en reforçara l’oficialitat.
Les evidències historiogràfiques i la insistència de Compromís —al Congrés, amb Joan Baldoví, i al Senat, a través de Carles Mulet— han permès que, 85 anys i set mesos després, el president de la RFEF, Luis Rubiales, hi faça entrega del trofeu.
Divendres passat, a l’estadi Ciutat de València, en un partit de Lliga contra el Reial Saragossa en què el Llevant va jugar —com en la final— amb samarreta de ratlles blanc-i-blaves, l’afició per fi va poder assaborir-lo. El seu equip ja figura en la llista de guanyadors de Copa.
Un acte reparador, de justícia, amb la presència de familiars dels jugadors d'aquella època, que tindrà continuïtat amb la presentació d’un llibre de Nadal —el 13 d’abril, a la Beneficència— sobre aquell campionat i aquells herois, capaços d’alçar un títol en plena guerra.