El millor de tots els temps. O greatest of all time, tal com fa l’acrònim anglès GOAT. No importa l’idioma, perquè el futbol, en realitat, és un idioma universal. I el Mundial disputat recentment al Qatar ha certificat que Lionel Andrés Messi Cuccitini, Leo Messi, és el futbolista més gran de la història.
De gent que negue aquesta evidència, n’hi haurà sempre, però el principal argument per contradir-la s’ha evaporat a Doha, enmig del desert qatarià. Perquè Messi, efectivament, ja és campió del món amb la seua selecció, igual com van ser-ho el brasiler Pelé i el també argentí Diego Armando Maradona.
I ho ha estat, com només poden fer-ho els elegits, a l’edat de 35 anys i adaptant-se a una altra manera de jugar. Menys elèctrica, més tàctica. Amb menys superioritat sobre els rivals, però amb més mèrit encara. Arrabassant-li la copa en una final memorable —èpica, única, potser la millor que s’ha vist mai— a una selecció més potent com la francesa, liderada pel genial Kylian Mbappé, que no va aconseguir aixecar la copa malgrat anotar tres gols, tres!, en el partit decisiu.
“Per mi, abans del Mundial, Leo ja era el més gran de la història”, afirma el periodista Guillem Balagué, un apassionat del futbol acostumat a conversar amb les principals figures d’aquest esport com qui fa un rondo. Teua, meua, teua, meua... “El nivell que Maradona va assolir entre 1985 i 1997 no s’havia vist mai, però Leo ha fet això mateix durant quinze anys, cosa que tampoc no s’havia vist mai”, continua.
—El millor partit de Maradona va ser contra Bèlgica a les semifinals del Mundial de Mèxic 86, i Leo, en el Mundial de Qatar, n’ha tingut dos o tres tan bons com aquell. Leo ha arribat, en aquest campionat del món, al nivell màxim a què va arribar Maradona. Encara més: ha demostrat que caminant també es pot guanyar un Mundial.
—Aquell Maradona tenia 25 anys i travessava el moment estel·lar de la seua carrera. Messi ha aixecat la copa amb 35 anys, en un moment crepuscular i amb una selecció argentina clarament pitjor que unes altres.
—Sí. Sense anar més lluny, l’Argentina de 2014 era millor individualment. El seleccionador [Lionel] Scaloni ha fet com el Pep [Guardiola], que va dir allò de “Leo ha d’estar feliç”. Per això l’ha envoltat d’un equip amb què se sentia a gust. No perquè fossin amics seus, sinó per crear les condicions òptimes perquè Leo triomfi. És una circumstància que s’ha criticat molt al llarg de la seua carrera, però que és totalment raonable: es tracta que tothom es mogui de manera que Leo pugui explotar les seves capacitats. En aquest sentit, tant Di Maria a l’Argentina com Jordi Alba al Barça, n’han estat jugadors clau.
—Durant molts anys, Messi fou durament criticat a l’Argentina. L’acusaven de no marcar les diferències com sí que ho feia al Barça. De penedits, n’hi deu haver molts.
—Això s’ha exagerat una mica. És cert que en tres ocasions va voler deixar la selecció per les reaccions furibundes de maradonians i de gent que es guanyava la vida fent d’anti Messi. Ara estan tots ben calladets, sobretot perquè, en aquest Mundial, s’ha vist que Leo és més argentí que els argentins. Jo porto des de 1991 fora d’Espanya i ja em sento mig anglès, però, en canvi, el Leo que residia a Castelldefels era idèntic al que vivia a Rosario. I envoltat d’argentins, fins i tot reforça la seva argentinitat. El “¿qué mirás, bobo? ¡Andá p’allá, bobo!” és el Leo de Rosario, que continua parlant igual. Els adults no diuen “bobo”, és una paraula de nen de 10 o 12 anys. La pregunta és per què no havíem vist mai aquest Leo.
—Digue’ns-ho.
—En part, perquè ell estava molt enfocat en el seu treball. Però, també, perquè estava a Catalunya. I als catalans no ens agraden les demostracions de superioritat, presumir cada cop que guanyem o exhibir els nostres sentiments. Influenciat per aquest context i per la seua timidesa, a Catalunya vam veure un Messi diferent del d’ara.
—Si la designació del guanyador de la Pilota d’Or de 2022 no s’haguera avançat a la celebració del Mundial, Messi ja en tindria vuit?
—Sí, jo crec que sí. Amb tot, li donem massa importància a una competició de set partits. Si no hi arribes bé, ja no hi comptes. Però ha sigut tan brutal, tot plegat... Jo estava a Doha i es veien moltíssimes samarretes argentines. Els argentins li han donat color, olor i so a aquest Mundial tan atípic. I Messi, que hi era la gran estrella, ha aconseguit guanyar-lo.
—Com a autor de la seua biografia autoritzada, editada per primera vegada en 2014 i actualitzada en 2018 i 2022, què pensa que hauria estat de Messi si el Barça haguera refusat el seu fitxatge quan tenia 13 anys i arrossegava uns problemes de creixement greus?
—Hauria tornat a Europa. Tenia una qualitat increïble. El Madrid el volia, l’Arsenal va tractar de fitxar-lo quan jugava a l’equip cadet del Barça... El pare de Leo tenia molt clar que el talent del seu fill exigia emigrar del país. Com explico al llibre, la pregunta és què hauria succeït si els Messi, abans del naixement de Leo, arriben a establir-se a Austràlia, tal com van rumiar. Hi coneixien gent i van valorar molt aquesta possibilitat. Potser hauríem vist Messi jugant amb la selecció australiana en algun Mundial —“mira com la toca aquell d’Austràlia que té arrels argentines”— i res més. Ara bé, jo tinc la percepció que, si el Barça no l’hagués acceptat, Messi hauria triomfat en algun altre equip europeu. Per mi, era com una roca baixant per una muntanya. Imparable.
—El paper de Carles Rexach —mai més ben dit— va ser tan decisiu com sembla? Fou ell qui va fer-li el primer contracte, en un tovalló.
—Algú havia de dir que sí! És una mica de pel·lícula, però el Charly —que acabava d’arribar de l’olimpíada de Sydney— va entrar al camp on jugava el Messi i es va quedar glaçat: “Com és que encara no heu fitxat aquest?”. “Perquè t’estàvem esperant”, van contestar-li. Era tan obvi... Jugava amb nens que tenien dos anys més i era superior a tots. Com us deia, era una roca baixant per una muntanya. Molts se n’atribueixen la paternitat i fins i tot s’inventen històries, però de pare, només en té un. El seu. De fet, d’aquí prové la idea de fer la biografia de Leo.
—Amb la complicitat de la seua família.
—Sí, sí. Jo havia fet un documental sobre ell a Sky Sports. La família estava farta de gent que s’inventava relats sobre Messi i jo vaig dir-los que una biografia podia servir per deixar les coses clares. “No t’ajudarem a fer-la, però et direm amb qui has de parlar i qui no”, em van comentar. Jo ja havia fet el llibre sobre el Pep [Guardiola] i vaig posar-m’hi a fons. Després de dos anys d’investigació, quan ja duia escrites unes 600 pàgines, vaig dir-los que havien de llegir-ho per veure què els hi semblava. Els va agradar tant que van dir-me que podíem dir-li “biografia autoritzada”. Allò em va permetre entrar en el món Messi. Un gran privilegi, sens dubte.
—En la seua primera etapa com a professional, Messi patia moltes lesions. Era com de vidre. Un dels seus grans mèrits —i del Barça — va consistir a trencar aquella dinàmica.
—Va haver de deixar de banda coses que formaven part de la seua vida des de petit: les coca-coles, les pizzes, les napolitanes... En una època, convé recordar-ho, en què a tot això no se li donava tanta importància.
—Com expliqueu al llibre, va tenir ofertes per marxar cedit, entre les quals una de l’Espanyol. Ni ell ni el club no van considerar-ho convenient. Allunyat del joc ofensiu del Barça, Messi hauria patit?
—És un bon exercici de ciència-ficció. Com s’hauria adaptat el Leo de 17 anys a un Madrid, un Inter o un Milan. Admiro moltíssim la competitivitat del Reial Madrid, la seva exigència per superar-se una vegada rere l’altra... El Leo, al Madrid, amb un estil del tot diferent, també hauria gaudit moltíssim. El Madrid domina el 80% dels partits, i jugant a la contra, ell hauria destacat igualment. A més, sempre ha estat un gran finalitzador. De segur que hauria triomfat, l’entrenador hauria creat les condicions perfectes per esprémer al màxim les seues aptituds.
—Continuem amb la ciència-ficció. Si en lloc de jugar amb Xavi, Iniesta, Busquets, Piqué, Puyol i companyia, haguera caigut en el Barça dels 80, Messi hauria resultat tan impactant?
—En aquest cas, hauria estat el màxim golejador de cada temporada i hauria guanyat alguns títols, però l’equip no hauria estat el millor de la història. El Barça del Pep sí que ho ha estat. I Messi va tenir la sort de coincidir-hi. El Barça de Guardiola, que combina el millor de Cruyff i de Van Gaal, va canviar la història del futbol.
—El llibre repassa els moments antològics de Messi en el Barça. Vostè és capaç de destacar una temporada, un partit o un gol en concret, dels seus 16 anys en el primer equip?
—És complicadíssim. De fet, perquè queda molt a prop, em ve al cap el partit del Mundial contra Austràlia. Va ser d’una intel·ligència enorme, entenent els límits i jugant com un equip. Del Barça em venen els cinc gols que va fer en aquell partit de Champions contra el Bayer Leverkusen, els quatre gols que li va fer a l’Espanyol poc després que el Pep anunciés que no continuaria en el Barça, els tres gols que va marcar-li al Madrid en el seu primer clàssic al Camp Nou, quan a penes tenia 18 anys... N’hi ha tants!
—Se us enllumenen els ulls. Aquesta és la màgia de Messi: no poder triar un sol moment, de tants que n’hi ha hagut de bestials.
—És així! Recordo un partit al camp del Sevilla, amb [Ernesto] Valverde com a entrenador, en què el Leo partia com a suplent. El Barça anava perdent i, des de la banqueta, va fer un parell de comentaris tàctics. Valverde, que estava dret, va dir-se a si mateix: “¡Qué cabrón, si tiene razón!”. Quan faltaven 30 minuts perquè acabés el partit i va fer-lo sortir a la gespa, va agafar-lo pel muscle i va dir-li: “Tú mismo”. El Barça anava perdent dos a zero i va acabar empatant a dos.
—Va beneficiar-li la rivalitat amb el Madrid, i especialment amb Cristiano Ronaldo? Sense un antagonista tan dur, hauria corregut el risc d’acomodar-se.
—És clar que aquesta competència va fer-los millors, a tots dos. Tant l’un com l’altre tenen vides paral·leles i arriben on arriben perquè es creuen els millors.
—És Guardiola, a finals de la temporada 2008-2009, qui el mou de la banda per situar-lo al centre de l’atac, on es farà un fart de marcar gols. En canvi, de cara a l’any següent, el Barça acaba fitxant un davanter centre nat com Zlatan Ibrahomovic. Per què?
—La decisió de posar-lo pel mig no va ser ofensiva, sinó defensiva. Va ser en el partit de vuitens de final de la Champions [de la temporada 2008-2009] contra l’Olympique de Lió. Escorat a la banda, Leo no defensava i el lateral, Dani Alves, patia de valent.
—Quina de les persones properes amb què va coincidir al Barça —Guardiola, Ronaldinho, Pinto, Mascherano, Suárez, Rijkaard...— era més estimada per Messi?
—Ronaldinho. Pep, a l’inici, hi va xocar una mica, però de seguida va tenir l’encert de modelar l’equip perquè Leo s’exhibís; quan va marxar del Barça, van xocar de nou, en aquest cas perquè Leo volia que es quedés. En el cas de Ronnie, era el millor del món i va decidir afillar-lo. És ell qui li dona la primera assistència de gol i qui el penja als muscles per celebrar-ho. Leo estava fent el seu salt al món professional i amb Ronaldinho va saber què estava bé i què no. Va veure’l fer coses que ell també volia fer, però no va caure en el parany gràcies al pare i a una altra gent propera. Ho explico al llibre: un dia Ronaldinho surt del pàrquing del Camp Nou accelerant per evitar els fans, i el Leo, que conduïa el cotxe del darrere, va fer com ell, però el pare, que hi anava de copilot, va dir-li que girés i que atengués els fans. En tot cas, quan Ronnie se’n va del Barça, en 2008, ho passa fatal.
—Hi ha moments en què Messi també sospesa la possibilitat de marxar, però tothom confiava que això no succeiria. I ha passat. S’ha proclamat campió del món sense ser jugador del Barça. Tan malament s’han fet les coses?
—S’han fet les coses molt malament. Malgrat que ingressava més diners que mai, el Barça va deixar de ser un club competitiu. Ningú no va tenir el valor de fer fora gent que acumulava molta experiència, però que ja no tenia el nivell necessari per jugar a l’equip. El Leo n’era conscient, però des de la directiva van dir-li que arribarien jugadors amb els quals l’equip tornaria a ser competitiu, i s’ho va creure. Fins i tot podria haver-se construït una narrativa al voltant de Messi i els joves [Pedri, Gavi, Ansu Fati, Balde...] que li hauria fet el pes. En definitiva, construir un equip com el de l’Argentina per gaudir de Leo més temps. Hi ha hagut una manca de visió brutal, no han capit que el jove afeccionat de l’Índia no entén un Barça sense Messi ni un Messi sense el Barça. No han percebut aquest potencial. S’ha pensat més en el present que no en el futur.
—Messi hauria acceptat un Barça low cost, sense opcions de guanyar Champions?
—Van dir-li que vindrien [Christian] Romero, [Gini] Wijnaldum i [Sadio] Mane, cosa que no va passar, però tot i així va voler continuar al Barça. Amb Laporta, estava disposat a cobrar 10 milions d’euros la temporada següent. Va ser una errada enorme. Xavi el vol, és el motor d’aquesta història, ell vol que el Leo torni. Quan l’equip perd, en moments de dificultat, sempre surt el tema Messi. Però no pot ser. No passarà. Això no passarà.
—Ho diu plenament convençut.
—Què proposa el Barça? Res! Què prepara estratègicament, econòmicament o comercialment perquè arribi el Leo? El París Saint-Germain, en canvi, ho té molt clar, i durant el Mundial ja va haver-hi reunions. Hi ha un acord de paraula per prorrogar el contracte que acaba el juny vinent.
—No veurem Messi al nou Camp Nou.
—Quan el convidin o amb el PSG, potser sí. Però aquesta història s’ha acabat, Messi no tornarà a jugar amb el Barça. Leo va prendre una decisió irrevocable. Després del PSG vindrà l’Inter de Miami o qui sigui, baixant el nivell un o dos anys.
—Jugarà el Mundial de 2026, amb 39 anys?
—Ell va dir que, “lògicament”, el de Qatar havia de ser el seu últim Mundial. Però no sols no ha anunciat que plega de la selecció, sinó que ja som a un any i mig de la Copa Amèrica. Vols dir que no la jugarà? I després quedaran dos anys per al Mundial, que precisament serà als Estats Units, Mèxic i el Canadà. Scaloni ja ha dit que l’espera, ni que sigui per jugar alguna estoneta.
—Tornarà a viure a Barcelona?
—Això sí que està clar. I tornarà al Barça, però no com a jugador. Però se li ha de plantejar bé: no anirà a qualsevol Barça, sinó a un Barça on pugui fer coses. Té bon ull per captar talent jove: també podria ser un assessor del president, però, sigui com sigui, no crec que sigui una feina diària.
Roda el món i torna a fer gol
Guillem Balagué (Barcelona, 1968) és el periodista català de més repercussió internacional. Les seues col·laboracions televisives i els seus llibres s’han colat a cases de tots els països del món. Va estudiar Periodisme a la UAB i de seguida va establir-se a Anglaterra, on esdevindria corresponsal de l’extint Diari de Barcelona i de revistes tan distintes com Lecturas i Cambio 16. En 1996, quan ja feia un lustre que residia a Liverpool, va estrenar-se com el gran especialista en futbol britànic del setmanari Don Balón, una faceta que l’any següent, en direcció inversa, li va obrir les portes del canal Sky Sports. En aquest cas, com a gran expert de la Lliga espanyola.
Ja fa 25 anys, doncs, que Balagué és una veu popular i autoritzada en el futbol de primer nivell. En aquest temps ha tingut accés als principals referents d’aquest esport i n’ha escrit diversos llibres, el primer dels quals A Season on the Brink, sobre la gloriosa temporada 2004-2005 del Liverpool, en què el club, 24 anys després, va tornar a proclamar-se campió d’Europa. En 2012 va treure a la llum Pep Guardiola: Una altra manera de guanyar, en 2014 la primera edició de la biografia de Messi, en 2016 la de Cristiano Ronaldo, en 2018 Un mundo nuevo: Diario íntimo de Mauricio Pochettino en Londres, i, finalment, en 2021, Maradona: El pibe, el rebelde, el dios. Un reguitzell de best-sellers que, en qualsevol cas, queden enfosquits per l’èxit planetari de la seua biografia autoritzada de Leo Messi, que ja ha tingut diverses actualitzacions.
Col·laborador esporàdic o habitual de nombrosíssims diaris —The Telegraph, The Times, The Observer, Marca, Sport...—, revistes especialitzades —Champions, Football Index...—, ràdios —Talksport, la cadena SER...— i televisions analògiques o digitals —BBC, CBS, ITV, World Soccer...—, va arribar el moment en què va decidir conèixer el futbol de més a prop encara.
Fruit d’això són la seua titulació com a entrenador —amb llicència B— en 2013 i la presidència del Biggleswade United, una entitat modesta de la ciutat homònima —situada 60 quilòmetres al nord de Londres—, de la qual ja va ser director esportiu entre 2014 i 2019. A més, Balagué ha compost cançons per a dues bandes: Best Boy Grip i King and Scholes.
Un periodista sempre inquiet, de projecció global, que pròximament actualitzarà de nou la biografia de Messi, incloent-hi la victòria al Mundial del Qatar. Un barceloní universal que no s’està de fer gols amb els seus llibres.