Començaré ―si em permeteu― amb una confessió: no hi ha cosa que més avorreixi que la tergiversació d’un concepte honorable, generat per la passió d’un poble per la seva llibertat, per a adaptar-lo a interessos espuris i aliens a l’origen, com li passa al mot «valencianisme», en el seu significat polític, dissortadament convertit, més aviat usat, en referència de la coentor nacional més agosarada, contra l’accepció clàssica (consulto el DIEC) de «moviment polític que reivindica els interessos propis del País Valencià». L’heterodox DNV va, potser, una mica més enllà i el defineix com a «moviment que reivindica els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura». Fixeu-vos, «del poble», que no la gent, les persones, els veïns ni cap altra denominació a l’ús per l’espanyolada woke o el regionalisme kitsch de ballarugues, falles i congues. Ah! Important: i reivindica en especial «la llengua i la cultura» del «poble» (insisteixo, «poble») valencià. I què és el poble valencià? Pregunta ―ep!― amb complicació, perquè no tot qui viu i treballa al País Valencià ―ostres, i vota!― és part del poble valencià, si més no, de la denominació de valencià membre d’un subjecte nacional diferenciat, que se sent diferent, amb llengua i cultura pròpies.
València, valencià, valencianisme...
El mot valencianisme ve de València, que d’antuvi fou una urbs ―mai no un país― fundada pel cònsol romà Marc Juni Brut, en el 138aC, per a acollir els lusitans que s’havien lliurat als romans i també els veterans de les legions d’aquella guerra, la de Viriat, que enfrontà Roma amb el poble lusità. Quin nom posar-li? Algú s’empatollà ―potser el Marc Juni Brut?― dir-li Valentia, en bon llatí, un nom diguem-ne a l’ús aleshores per a referir-se a places fortes, val a dir-ho, no gens original. Ras i curt, un derivat de valens, -entis, participi del verb valere («ser fort»). De Valències, la Romània ―la terra on imperà el llatí dels conqueridors del Laci― n’és plena: Valença (occitana), Valença (portuguesa: do Minho, do Douro) Valence, València, Valencia... (de Alcántara, de Campos, de Don Juan, de las Torres, de Mombuey, de Ventoso...). Als Països Catalans. també hi ha una altra València ―així, amb accent obert sobre la e―, la d’Àneu, al Pallars Sobirà. I, òbviament, el gentilici de totes aquestes Valències és el de «valencians». Mireu si n’hi ha, de valencians, repartits pel món, i sense recórrer al carrincló programa d’À Punt.
En el cas de la València del Túria, una ciutat fundada d’esquenes al país on s’assentava, l’Edetània, terra ibera, d’habitants tan diferents ―lingüísticament com els japonesos dels esquimals― als guerrer cèltics (els lusitans eren d’ètnia cèltica) del cabdill Tàntal, que és qui pactà amb Marc Juni Brut l’establiment dels seus a la nova Valentia. Fixeu-vos, l’historiador Titus Livi, a les seves Periochae escriu: «Iunius Brutus Cos. in Hispania, iis qui sub Viriatho militaverant, agros et oppidum dedit, quos vocatum Valentia», és a dir, «el cònsol Juni Brut, a aquells que combateren sota les ordres de Viriat, els donà els camps i la ciutat que és anomenada València». I ací comença la història de les desavinences de València, la de la desembocadura del Túria, amb el país circumdant. Aleshores lusitans contra ibers, que el Tàntal s’atreví atacar Sagunt, ara els de la tifa blava, blavor arreu, contra la dignitat de ser poble, país. Després dels romans vingueren els visigots i després els àrabs i València continuà sent València, la ciutat. La resta anava pel seu compte. Ah! Aprofito l’avinentesa per a cridar l’atenció a tots aquells que escriuen ―i el que és pitjor, ho pronuncien― Balansiya per a referir-se a la València andalusina, fins i tot algun irreverent convertint en tònica la i. Error greu (els de la Viquipèdia, si us plau, corregiu), que València sempre fou València. En àrab, amb bilabial oclusiva (b), però València. Aleshores cada comarca circumdant a València anava pel seu compte i risc. València comença a ser «Ciutat i Regne» quan la conquesta catalana de Jaume I. Sí, catalana, i tot allò referent a València part de la nació catalana era, inclòs el Regne que li concedí el rei dels catalans, també dels aragonesos, però sobretot dels catalans.
Que València és Catalunya, trobo que no descobreixo la sopa d’all. Almenys ho és si fem cas a la «nacionalitat» dels encara els seus autòctons, els que viuen en la llengua que arrelà al territori amb Jaume I i els seus connacionals. No debades, Baltasar de Romaní escrigué això de Las obras del famosíssimo philósofo y poeta Osiás Marco, cavallero valenciano de nación catalán (1589). I no debades Gaspar Escolano a les seves Décadas escrivia: «fue poblado [el Regne de València] desde su conquista casi todo, de la nación catalana y tomó de ella la lengua y están paredañas y juntas las dos provincias, por más de trecientos años han pasado los de este Reino debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos». Comptat i debatut: «pasando por una mesma nación la de Cataluña y Valencia».
Citacions com la d’Escolano, o la de Romaní, n’hi ha multitud, tantes que caldria una enciclopèdia per a recollir-les. Aleshores, per què la por als orígens, al ser, a la identitat dels valencians? El problema, òbviament, és Espanya, la mires per la dreta o per l’esquerra, per la reacció o per la progressia. Espanya no admet la catalanitat, la repudia i, en conseqüència, rebutja la «valencianitat», el «valencianisme» que vol reduir, precisament, a ballarugues, falles, congues, pets i rots, la «imbecilíssima» comunitat a què van reduir el «poble» valencià els factòtums de l’Estatutet de 1982, i que ara imiten, com a micos de repetició, els practicants del blaverisme woke, aqueixa nova fornada de capsigranys que, amb la fe del convers, pretenien, ben empastifats de blau, perpetuar-se a les institucions de la Imbecil·litat Valenciana.
«Ser o no ser», heus ací el problema
La citació, sí, és del Hamlet de Shakespeare, però ara la recull de la Síntesi del criteri valencianista d’Eduard Martínez Ferrando, un opuscle publicat en 1918 per la Joventut Valencianista. Ser o no ser: què ser? L’Eduard ho tenia claríssim, l’Eduard i els seus germans no menys patriotes, el Jesús-Ernest i el Daniel: catalans! O catalans o el desastre. Bé, així va la cosa, la tragèdia des de quan l’Eduard escrivia ençà. El valencianisme polític començà a caminar quan el metge d’Alaquàs, Faustí Barberà, pronuncià a Lo Rat Penat un discurs, el 7 de novembre de 1902, anys després publicat amb el títol De valencianisme i valentinicultura (1910). Faustí Barberà, doncs, encunyà el terme, valencianisme, com a reivindicació del dret a l’autogovern. A partir d’ací el valencianisme evolucionà i aviat connectà, perquè no podia ser d’una altra manera, amb el catalanisme del Principat. Ser o no ser i calia ser, ser català, recuperar la catalanitat que Gaspar Escolano descriu a les Décadas i recuperar el país. Barberà ja ho apuntava al seu discurs: «a elles [Principat de Catalunya i Mallorca] devem guardar la matjor simpatia com relligats qu’estem ab los vincles de la llengua, de la història y de una comunió’spiritual de llarchs sigles». Catalunya completa, en definitiva, és una realitat històricament i lingüística irrefutable. Fins i tot Barberà esmenta la fraternitat entre «els païssos [sic] de llengua Catalana». I és que no pretenia ser pas, el de Barberà i la societat València Nova, a la qual pertanyia (reconvertida en Centre Regionalista Valencià), un «regionalisme» de pa sucat amb oli, a la manera neoblavèrica dels de les ballarugues, falles i congues, per a no sulfurar els amos de Madrid. Ara bé, de moment el valencianisme polític no fructificà, no arribà a les masses. Per què? Hi havia el populisme blasquista, el Podemos d’aleshores però més bèstia, ben assentat a la capital valenciana, i els valencianistes, ofegats per aqueix populisme, no tingueren capacitat d’arribar a la resta del país.
Un moviment d’emancipació ha de cercar la transversalitat. Bé, sembla una obvietat, però ―ai llas― hi ha el tòtil polític que, per amor a la prebenda, no ho pensa així. A Madrid, la metròpoli que subjuga, no hi ha res a rascar. Es digui com es digui, la mona, encara que es vesteixi de seda, mona es queda, li diguin Yolanda, Ione o Perica. El valencianisme primerenc ho tenia claríssim, volia ser. L’ajut d’on podia venir? Doncs, òbviament, de l’altra part del país que despertava, el Principat. Així, el partit successor del Centre Regionalista Valencià, la Unió Valencianista Regional, s’alià amb la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. El partit valencianista, liderat per Ignasi Villalonga, encetà el seu periple polític amb un míting al Teatre Principal en 1918, amb parlaments i discursos en la llengua del país. Gràcies a la intervenció de Cambó, la Unió Valencianista Regional es féu amb el control del diari La Correspondencia de Valencia i el 14 de novembre de 1918, a les pàgines d’aquest periòdic vespertí es publicà la Declaració valencianista que propugnaven la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista, el primer manifest valencianista (valencianisme en el sentit pur del terme, no una blaverada) que es publicava al País Valencià.
La Declaració valencianista reclamava l’Estat valencià, no una imbecil·líssima Comunitat d’Estatutet. Quedi això clar, és important. La Declaració Valencianista fou publicada també al Diario de Alicante. Alacant aleshores era una ciutat plenament catalanoparlant. Ara no ho és tant, però els catalans encara hi som i no renunciem a continuar sent. La mà de la Lliga s’albira en la redacció de la Declaració en l’al·lusió a la «personalitat»: «El Poble valencià, integrat per els habitants de les tres províncies actuals constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d'una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat de història i de condicions econòmiques». Precisament, en el projecte de la «Gran Espanya», una Espanya plurinacional, proposada pel regionalisme de Cambó i els prohoms de la Lliga, allò que feia aigües era la personalitat de les regions espanyoles. Fou un fracàs, la fauna espanyolista, a dreta i esquerra, ho impedí. Espanya, ja ho sabeu, és irreformable. Governi Sánchez o Feijóo, la mona sempre serà mona.
Valencianisme amb criteri
El projecte reformista per a Espanya que proposava Cambó i el regionalisme català, aliat amb la resta de regionalismes perifèrics se n’anà en orris amb el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, amb el suport del Borbó de llavors, Alfons XIII. Un cop d’estat, sobretot, contra els catalans. La llengua catalana fou proscrita i també el valencianisme incipient: la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista foren il·legalitzades.
El valencianisme havia avançat i ja, clarament, abraçava la causa de la nació completa. En 1918, la Joventut Valencianista publicà, a Barcelona, la Síntesi del criteri valencianista, l’opuscle que Eduard Martínez Ferrando havia anat editant successivament, per parts, des de 1917 fins a febrer de 1918, a la revista Ofrena, que publicava la societat La Nostra Parla, amb redaccions a Barcelona, Perpinyà, València i Ciutat de Mallorca. Molt crític amb el valencianisme dels tòpics, el folkloritzant ratpenatesc, Eduard Martínez Ferrando propugnava directament, sense pèls a la llengua, la constitució de la Catalunya sencera: «heus ací la medul·la del nostre pensament, sa raó d’ésser: l’assimilació de la cultura i els procediments catalans té de produir a la curta o a la llarga un ressorgiment de València». Calia reconstruir la nació i per això escriu: «El pancatalanisme aspira a la reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina, per la identitat de la raça i de la llengua. Unió espiritual que si no es realitza farà que perilli l’art, el teatre, la literatura, de tots aquests pobles per no ser suficient l’economia d’un sol d’ells per a mantenir els propis luxes intel·lectuals. Aquella unió també implica una intel·ligència i una acció mancomunades per a una política comercial mediterrània al futur.»
Així, doncs, «ser o no ser», cal la catalanització de València: «La catalanització de València que suposaria el retorn al tronc comú d’origen, l’assoliment del caire més genuí de nostra raça s’imposa, doncs, a la nostra consciència de patriotes, la història i un dret discurs de la intel·ligència l’abonen i a la nostra raó se’ns presenta com aqueixos empelts que millorin les condicions dels arbres, com aqueixos creuaments de races que les vigoritzen...». La Declaració Valencianista propugnava la creació de l’Estat Valencià, però quin estat? El Reialme de València —així expressat— és Estat de Catalunya. Barcelona és la «metròpoli de la raça» i on lluitaren, per «sublim amor humà», els regiments valencians de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer en 1714 per les llibertats de Catalunya.
Atenció! Parlem del valencianisme, valencianisme amb criteri nacional i valencianisme ―val a dir-ho― prefusterià, el dels inicis. Joan Fuster no inventà els Països Catalans, ja hi eren. En els temps que corren la neoblaverada, la que fixava les posaderes a les institucions regides per la conxorxa «botànica», ha predicat tot el contrari, tot aplicant la censura de la cancel culture més estricta: prohibit dir País Valencià, prohibit dir Països Catalans, prohibit dir Catalunya, prohibit dir català, prohibida la senyera, prohibides les línies en català, prohibit el català ben parlat, prohibit el requisit lingüístic, prohibit veure TV3, prohibit l’Institut Ramon Llull, prohibit... Visca la burrera! Ostres, i aquesta colla de barruts pretenien que els valencianistes els votessin!
El valencianisme, comptat i debatut, és la territorialització del catalanisme al País Valencià. El valencianisme com a deler per conquerir la llibertat nacional. Comprendreu, sense pretensió d’ofendre, que em molesti quan el concepte és vilment grapejat pels qui se situen als antípodes de la defensa de la llengua, la cultura, la identitat i la nació dels valencians, o els que, autoproclamats valencianistes, tenen el criteri d’una soca d’olivera. De nou el ser o no ser de Martínez Ferrando. Hi hagué una València romana, que fa segles s’exhaurí, una de visigoda també, una d’andalusina que la dissort ―la dissort per als àrabs d’Alandalús― s’emportà, una de catalana que encara perdura i ―compte!― una d’espanyola, macabrament espanyola, que amenaça l’anterior amb reduir-la a un simple record històric. Agradi o no aquest és el dilema, és a dir, o ―tot citant Estellés― «Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble» o l’apocalipsi, en forma de «Paso a la Región / que avanza en marcha triunfal» fins a l’extinció final.
Catalunya o Espanya, vet ací la qüestió; o reafirmar-se en la catalanitat o sucumbir com a poble. Eduard Martínez Ferrando, ell que fou un dels signants de la Declaració valencianista, era conscient d’això i escrigué la Síntesi del criteri valencianista, que consta d’una introducció i quatre capítols: 1/ El reialme de València, Estat de Catalunya, 2/ El decandiment valencià, 3/ Revifalla nacional. Nous horitzons, i 4/ Aplec documental històric sobre la catalanitat inconclusa de València. Ras i curt, el «criteri» del valencianisme, per a Eduard Martínez Ferrando i la Joventut Valencianista, es resumeix en una frase, senzilla i contundent: València és Catalunya. Altrament, la Síntesi està dedicada a Enric Prat de la Riba, de qui diu Eduard Martínez Ferrando: «El pensador que encertà a donar a l’Ibèria un ideal de grandesa i esplendor, amb la veneració de son més humil deixeble en aquesta terra de València». Enric Prat de la Riba, el fundador i president de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1917), el creador de l’Institut d’Estudis Catalans i qui recolzà i tirà endavant l’obra de Pompeu Fabra. El Principat de Catalunya donà el primer pas i els valencians, doncs, l’havien de seguir, i no pretendre que «el pensament valencià sia fecunditzat per si mateix». Tal pretensió, continua Eduard Martínez Ferrando, «és un absurd de lesa ideologia, l’aspiració a un hermafrodisme espiritual que no pot conduir més que a l’esterilitat, puix essent lògics llurs defensors, cal suposar que aqueixa muralla de la Xina que alcen per Catalunya no ha pas d’ésser capriciosa i que el mateix s’ha d’alçar per als demés pobles de la terra.»
Però tretze són tretze, hom persevera en la ignomínia: insisteix l’espanyolàs, persisteix el blavero histèric i atorga el neoblavero d’esquerra caviar, poltrona botànica, conga, pandereta i brillibrilli, tots tres units en l’anticatalanisme, en l’espanyolíssima tírria contra el Principat català derivada de la conquesta borbònica de 1707. Contra això, Eduard Martínez Ferrando escrivia: «Presentant a Catalunya com a absorbent, el que és una injustícia de les més greus, davant del testimoni de la història, se la fa antipàtica, i es retarda el jorn del nostre despertar, evitant que els valencians es mirin en son espill i s’orientin cap a ella, el que tanta falta els hi fa, car sols establint aquest contacte, podran sentir el redemptor estímul que els hi salvi.»
Eduard Martínez Ferrando escrigué, efectivament, una síntesi del «criteri» del valencianisme, el de debò, o sia el que predica i actua com a valencianista, com a patriota de la pàtria d’Ausiàs March, no de qui arriba a l’eretisme sentint el Francisco cantant l’himno, o de qui s’obceca a «perdre un temps preciós» (vuit anys perduts, a les escombraries), car —torna a ser contundent l’Eduard Martínez Ferrando— el que toca és «difondre la cultura catalana entre els valencians de bona voluntat, car tenint aquella un camí traçat, a nosaltres ja no ens toca més que seguir per ell, ben segurs de que [sic] al final, trobaríem reconstruïda la nostra nacionalitat». En definitiva, de voler o no «reconstruir» la nació dels valencians es tracta, que passa necessàriament per compartir l’espai cultural de la catalanitat completa. Ben bé, com deia Joan Fuster (Destinat (sobretot) a valencians), «les ‘polítiques’ a curt termini són decisives; però, ben mirat, només resultaran eficaces si arriben a ser imaginades de cara a una ‘emancipació nacional’. Si no és així, tot es diluirà en pura descentralització». Eduard Martínez Ferrando pensava i exercia en clau d’emancipació nacional, d’això el seu valencianisme sincer, conseqüent, alliberador i patriota. Bé que mereix, en els temps que corren, amb l’amenaça renovada de la dreta extrema i l’extrema dreta carpetovetòniques contra el País Valencia, tenir ben present el «criteri» de la Joventut Valencianista de 1918, sobretot després del pas decebedor per les institucions regionals valencianes del «botànic» oblidadís de quin és el país ―o ras i curt li importa un rave― que ha de defensar.
Admirador de Prat de la Riba i socialista
Eduard Martínez Ferrando nasqué a València en 1883. Enguany es compleixen, doncs, cent quaranta anys del seu naixement. El seu pare era Pasqual Martínez Romualdo, un advocat de prestigi a la ciutat del Túria. I germans seus foren Daniel, escriptor, i Jesús-Ernest, arxiver, historiador i també escriptor. Tots tres valencianistes i creadors en llengua catalana. Eduard estudià dret i filosofia a la Universitat de València. Valencianista de pedra picada, des de la revista Pàtria Nova contribuí destacadament a l’expressió política del valencianisme. Al Jocs Florals de 1915 protestà contra la designació del conservador espanyol, el malagueny José Estrada, com a mantenidor dels jocs. Els Jocs Florals pervertits per la política espanyola. La protesta era contra Estrada i també contra els mètodes caciquils de l’aleshores batle de València, Francisco Maestre, que volia pactar cromos —els seients— al Congrés a Madrid. La policia intervingué: detingué l’Eduard juntament amb altres valencianistes, com Miquel Duran i Tortajada i Marià Ferrandis, i Pàtria Nova fou clausurada.
L’Eduard era seguidor d’Enric Prat de la Riba, d’aquí la dedicatòria a la Síntesi del criteri valencianista. En 1908 pronuncià una conferència (Solidaridad y regionalismo) on diferenciava entre nació-estat i nacionalitat segons el pensament del líder catalanista i president de la Diputació de Barcelona. També, conseqüència de la influència de Prat de la Riba, defensà la creació d’una Confederació Ibèrica, però, òbviament, amb totes les seues parts en pla d’igualtat. Bé, era el pecat original del primer catalanisme polític, no decidit per l’alliberament nacional perquè encara estava massa llastrat per la idea que una altra Espanya era possible. Era partidari d’una federació que reunís les terres catalanes; tanmateix, no veia encara clar quin havia de ser el model d’estat pel que fa a les competències que li correspondrien. Altrament, en referència al moviment obrer, considerava que havia de ser competència dels estats confederals, i defensà l’autonomia dels estats com a model de democràcia i bona gestió. Des de la Unió Valencianista Regional defensà la catalanitat de València.
En 1919 evolucionà cap al socialisme i publicà, a La Correspondencia de Valencia (5 de novembre de 1919), un article en què deia: «sólo aspiraciones como las que integran nacionalismo y socialismo suponen una esperanza de redención que nos permitan un mañana mejor: el primero porque representa la exaltación de todas las virtudes [...]; el segundo porque implica en muchas de sus fórmulas las más razonables y justas soluciones que hasta hoy se han propuesto para resolver el problema social». És autor, a més a més, de les obres L’arxiu municipal (1919), La casa de la Generalitat del Regne de València (1920), La indústria valenciana de la seda (1933), el llibre de records Vida d’infant (1921) i l’estudi Cuatro industrias de abolengo, inclòs a les memòries de la Cambra de Comerç de València. Fou un dels signants de les Normes de Castelló de 1932. Traspassà a València, el 22 de juny de 1935, a conseqüència de haver estat atropellat per un tramvia.