—Juntament amb Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, ha publicat l’obra ‘El somni unitari del regne. La nacionalització dels espais de comunicació a l’Estat espanyol’, on s’afirma que els diferents executius espanyols han afavorit un espai de comunicació nacional espanyol de caràcter unitari que nega la plurinacionalitat de l’Estat. Com s’ha construït?
—Diríem que hi ha un conjunt d’eixos que ho han possibilitat. En primer lloc, una estructuració dels grans mitjans absolutament centralitzada i amb cobertura obligada per al conjunt del territori. Es tracta d’una aposta que s’ha combinat amb una limitació clara de les competències cedides a les comunitats autònomes. En segon terme, s’ha establert el monolingüisme en espanyol a tots els grans mitjans de cobertura estatal. L’últim eix seria el traspàs progressiu de les funcions espanyolitzadores dels grans mitjans públics cap al sector privat, el qual està configurat per grans grups espanyols amb seu a Madrid. Les conseqüències de tot plegat és l’ocupació pacífica de tots els espais de comunicació per part de l’ecosistema mediàtic espanyol.
—Vostès expliquen a l’obra, justament, que la descentralització mediàtica ha estat vigilada, com ara amb el desenvolupament de les televisions territorials.
—En els temps de l’hegemonia audiovisual, el control de la televisió ha estat fonamental per a aquest projecte d’uniformitat dels imaginaris col·lectius, de la llengua i, fins i tot, del sentiment patriòtic. S’havia d’aconseguir per part dels poders espanyols que les televisions centrals ocupessin tots els espais de comunicació, així com que foren monolingües. O dit d’una altra manera: que mantinguessin una visió espanyola i espanyolitzadora de la cultura i de l’star-system, entre altres elements. Per assolir-ho, s’havia d’assegurar que les cadenes autonòmiques emergents foren molt limitades, tant territorialment com en competències, bé sigui en matèria de recursos econòmics o amb la presència internacional.
A casa nostra, de fet, tenim exemples clars de l’actuació dels poders espanyols quan s’ha intentat superar unes limitacions ja establertes al bloc constitucional i després a l’estatut de radiotelevisió. El cas més paradigmàtic ha estat l’emissió de TV3 al País Valencià, on mitjançant la repressió va impedir-se la reciprocitat entre els senyals de les televisions catalanes i valencianes. Avui dia, encara no tenim aquesta reciprocitat entre les televisions públiques de l’espai catalanoparlant, malgrat que semblava, d’entrada, una qüestió fàcil. Al seu torn, ha estat impossible aconseguir que les emissores de ràdio superessin les fronteres administratives entre els territoris catalanoparlants. Només amb l’arribada d’Internet, s’han pogut superar aquestes limitacions territorials.
—Com ha comentat vostè, aquestes limitacions a les televisions autonòmiques es combinen amb una aposta per impulsar grans cadenes privades estatals de continguts unitaris, sense un model de desconnexions com ara el britànic. Per què es decideix impulsar aquest sistema?
—El procés de privatització de la televisió a Espanya és exemplar en la configuració d’un ecosistema comunicatiu unitari. No debades, va restringir-se, d’entrada, la possibilitat d’haver-hi cadenes privades autonòmiques. En els anys posteriors, quan encara RTVE ostentava el monopoli, va decretar-se la possible privatització de la televisió espanyola, però va limitar-se a l’aparició de tres canals que havien de tenir una cobertura obligatòria al conjunt del territori de l’Estat espanyol. Es tractava d’actuacions que tenien una intencionalitat política de rerefons. De fet, també s’intenta minvar les possibilitats d’expansió de les cadenes autonòmiques de caràcter públic perquè podien suposar un repte per a TVE.
Al llarg d’aquests quaranta anys, s’han aprovat diferents regulacions que han ampliat les capacitats i han buscat la conformació de grans grups espanyols. Cada ampliació de les llicències televisives ha estat caracteritzada per la manca de control, atesa la negativa i el desinterès dels diferents executius espanyols per aprovar un Consell de l’Audiovisual Espanyol que reguli el sector com ocorre a la resta d’Europa, i pels interessos polítics i mediàtics del partit governant. D’aquesta manera, s’han distribuït les llicències de televisió a l’Estat espanyol fins a la conformació de vora una trentena de canals espanyols privats amb cobertura al conjunt del territori estatal. Ara bé, també s’ha potenciat la creació de dos grans grups de televisió en obert, Mediaset i Atresmedia. Amb la privatització de la televisió espanyola, s’ha aconseguit allò que no podien fer amb el monopoli del servei públic.
—La televisió, precisament, és el mitjà convencional per excel·lència, malgrat afrontar reptes d’audiència en les generacions més joves. Quins efectes ha tingut l’impuls d’un duopoli televisiu espanyol instal·lat a Madrid en termes de centralisme comunicatiu?
—Aquests dos grups han intentat confeccionar uns serveis informatius bastant potents i han aconseguit que els seus canals generalistes acumulen una audiència força elevada. Evidentment, la configuració d’uns bons informatius propicis a l’imaginari espanyol i a la visió espanyola del món per part d’aquestes cadenes dificulta qualsevol possibilitat de confegir una òptica alternativa de la situació política espanyola. Tanmateix, TVE ha intentat competir-ne amb uns informatius que tenen cert prestigi i audiència, així com ho han fet altres cadenes autonòmiques, com ara TV3 o, fins i tot, Canal Sur, TVG o ETB. És evident que tenir una gran presència en els serveis informatius convencionals és un bon triomf per assolir una certa uniformitat de la mirada sobre els grans problemes polítics, siguin aquests interns o internacionals.
—RTVE podria tenir un paper de contrapès a la mirada unitària de les principals cadenes televisives privades. No debades, compta amb delegacions i amb instal·lacions potents fora de Madrid. No obstant això, quin rol ha desenvolupat fins al moment?
—Espero que algun dia es faci una història crítica del paper de RTVE, ja que les obres que hi ha són molt poc crítiques i, de vegades, apologètiques. Tenen una mirada molt curta sobre el paper fonamental que va tenir TVE en uns moments determinats, especialment durant la transformació que va experimentar l’Estat amb la transició política. Els diferents governs estatals han intentat laminar les possibilitats de mantenir un servei públic independent i potent. I no solament això, sinó que en un moment determinat van suprimir la publicitat per engreixar els ingressos dels dos grans grups privats espanyols de televisió, que n’acaparen prop del 90%. És cert que els diferents canals de RTVE han mantingut una certa qualitat, però la seva penetració no és tan gran com la dels grans grups mediàtics privats. Aquesta circumstància no fa cap bé a la ciutadania, ja que priva RTVE de la possibilitat de contrarestar les tendències centralitzadores, centrípetes i molt instrumentals de les grans televisions privades espanyoles.
—Vostè ha comentat abans que els diferents governs espanyols no han impulsat mai un consell audiovisual que controle el sector com sí que ocorre a la resta d’Europa. Quins efectes ha tingut en la centralització del sistema comunicatiu?
—És una evidència més de la deficient democràcia espanyola en el camp de la comunicació i, especialment, de la televisió. L’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero va donar passes per impulsar-ne un, però l’arribada del PP al Govern espanyol va impedir-ho. Els populars, de fet, atorgaren aquestes competències audiovisuals a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència.
—Catalunya, però, ha aconseguit allunyar-se dels efectes del centralisme mediàtic i ha configurat un espai mediàtic propi. Quins han estat els factors que ho han possibilitat?
—La creació d’un espai de comunicació propi a Catalunya respon a la capacitat de resistència catalana, de plantar cara i plantejar alternatives exitoses enfront de l’allau de canals espanyols. No estem parlant només de TV3 i de Catalunya Ràdio, sinó que s’ha de situar en un context on la llengua i la cultura catalanes han demostrat des d’abans de la transició una habilitat proactiva per resistir envers el procés d’espanyolització general. Ara, el repte són les grans plataformes audiovisuals de continguts en línia.
—Acabem. Quines són les conseqüències per al debat polític d’aquest centralisme mediàtic que impera a l’Estat espanyol i amb gran penetració en territoris catalanoparlants, com ara el País Valencià?
—Al País Valencià, quasi totes les televisions són espanyoles i la llengua emprada és el castellà, amb la qual cosa les possibilitats perquè s’articuli un debat autonòmic sobre el futur de l’autogovern, la situació de les grans ciutats, els moviments socials o les forces polítiques són força reduïdes. A les Illes Balears, de fet, diria que l’escenari és semblant, malgrat que IB3 té més presència que À Punt. En els processos i en les campanyes electorals, la preponderància de les televisions espanyoles per marcar l’agenda és avassallador.