Ençà i enllà

El ping-pong dels prudents

El càlcul al mil·límetre de cada acció a què ens està acostumant la política catalana s’ha extremat els darrers dies. Sembla que ni Puigdemont ni Rajoy volen arriscar-se a fer un pas en fals que els pengi l’etiqueta de poc dialogants. Això, però, comporta tensions dins de l’independentisme institucional que, en aquests darrers compassos del procés, manté forts debats sobre l’estratègia que cal seguir.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Només una fina línia separa la cautela de la por. Carles Puigdemont hi ha transitat per sobre tota la setmana. Les diferents lectures que s’han fet sobre la pseudodeclaració d’independència feta pel president el dimarts dia 10 al Parlament català. Entre la jugada mestra i el tremolor de cames, passant per tota l’escala de matisos. Així han qualificat la premsa i els partits la frase que va congelar l’eufòria independentista per uns segons: “Demano al Parlament que suspengui els efectes de la declaració d’independència per arribar al diàleg”.

Les pressions externes d’actors econòmics i de les institucions europees, però també internes —per part de sectors del PDeCAT al voltant de figures com Artur Mas, Marta Pascal o Santi Vila— hauria portat el president català a un canvi d’estratègia. Rebaixar el to de la declaració d’independència per reforçar la imatge d’un Govern disposat a la negociació. Aconseguia, així, d’alguna manera, complir amb el compromís de fer algun gest que simbolitzés el trencament i fer passar la pilota al camp de l’Executiu espanyol assumint el mínim de riscos possibles.

A l’altre costat del tauler, Mariano Rajoy jugava també les seves cartes. Reunió d’urgència del Consell de Ministres i un missatge clar: si hi ha una declaració d’independència per part del Govern català, l’Estat aplicarà l’article 155 de la Constitució que comportaria la suspensió de l’autonomia. Tal vegada, però, evitava posar-lo en marxa immediatament i tornava a ficar la pilota del costat dels independentistes demanant a Puigdemont, en un gest que es podia interpretar fins i tot com a irònic, si realment s’havia proclamat la independència o no.

Així evitava no cedir a les peticions de diàleg, però, a la vegada, no ser ell qui estripés la baralla. Es podria parlar, doncs, també, d’una aplicació en diferit de l’article 155, a imatge de la jugada feta des de Barcelona. Tots dos costats semblen subscrits als discursos pomposos i ensems contundents que en el camp legal i jurídic fan prevaldre la prudència per tal de guanyar la partida de la legitimitat internacional. La comunitat exigeix diàleg i el primer que es mostri disruptiu en aquest punt haurà de justificar molt bé per què ho ha fet.

Això fa que —en el moment del tancament de la revista— els sectors independentistes es debatin sobre quina resposta cal donar a l’Executiu estatal, que sembla de tot menys disposat a acceptar un diàleg. La posició de la CUP és clara des de dimarts, posar un termini màxim per al diàleg i, a partir d’això, cancel·lar la suspensió de la declaració. Mentrestant, els anticapitalistes aposten per mantenir la mobilització als carrers com a eina de pressió, dirigida tant a Madrid com a l’executiu de Puigdemont. A ell li adreçaven una carta divendres al matí en que l’advertien que no entendrien que “la resposta al requeriment del president Rajoy no se situï en els termes del mandat popular que vostè va assumir dimarts passat”. Al seu torn, dijous al vespre l’Assemblea Nacional de Catalunya enviava un missatge als seus inscrits en el qual afirmava que, en vista del posicionament del Govern Rajoy, ja no tenia “sentit mantenir suspesa la declaració d’independència”, per això instaven “el Parlament a aixecar-la”.

/JORDI PLAY

En la mateixa línia s’ha situat la consellera Dolors Bassa, d’ERC, que ha instat el Govern a enviar la Declaració d’Independència a Rajoy com a resposta a la seva sol·licitud. Sembla que aquesta seria una posició sostinguda per bona part dels republicans, a l’espera que el PDeCAT decideixi la seva estratègia. Mentre, els neoconvergents haurien respost positivament a la possibilitat de negociar una reforma constitucional posada sobre la taula per Pedro Sánchez en vies d’aconseguir un referèndum pactat. Això no obstant, sembla que finalment el Govern s’estaria decantant per reafirmar l’aposta independentista a l’executiu espanyol.

Hores convulses

Caldrà veure com s’avança a partir d’aquí. El fet cert és que aquest no és l’escenari que l’independentisme institucional català havia planejat a principis de setmana. Ni tan sols, probablement, el que donaven per fet bona part dels partits i entitats que han capitanejat el procés el mateix dimarts dia 10 després de dinar. Tal com ha recollit la premsa, els fets succeïts aquell mateix dia i la vesprada anterior haurien esdevingut claus per passar d’una declaració formal d’independència —amb la lectura dins el Parlament— que podia ser ajornada, a un discurs del president en què es deixava entendre que es feia aquesta declaració, però que no prenia rellevància més enllà del caràcter polític del discurs i que, a més, quedava suspesa sine die pocs segons després.

Mostra que tot va ser fruit de canvis d’última hora és el fet que les entitats sobiranistes haguessin convocat una concentració a les portes del parc de la Ciutadella. Un acte que generava grans expectatives i un clima d’eufòria col·lectiva, però que, segons després de la intervenció del president català, esdevindria imatge viva de la decepció popular que comportava aquell gest.

Segons les informacions publicades al digital Catalunya Plural, les pressions a Puigdemont perquè trepitgés el fre van començar a prendre força durant el cap de setmana, en concret amb una reunió entre ell i el president del Cercle d’Economia, Juan José Bruguera. Una nova pressió del sector econòmic que ja feia dies que començava a dibuixar una fuga d’empreses que traslladaven la seva seu social fora de Catalunya —un gest que alguns han llegit com a més polític que no econòmic. Malgrat tot, tal com confirma l’article que firmen Arturo Puente i Neus Tomàs —i amb el qual coincideixen informacions publicades en altres mitjans— el dia clau va ser el dilluns. Durant aquesta jornada —tot i que ja ho havia fet el cap de setmana— el president català es va reunir diverses vegades amb el conegut com a estat major, l’òrgan informal que ha capitanejat la via institucional de l’independentisme català i del qual formen part membres de JxSí, ERC, PDeCAT i les entitats independentistes.

Segons sembla, una de les persones clau a l’hora de convèncer Puigdemont perquè refredés la situació va ser l’expresident Artur Mas, que ha estat ben present durant tot el procés com a membre d’aquest estat major. L’expresident català, que divendres anterior hauria expressat en una entrevista al Financial Times —malgrat negar-ho posteriorment— que “Catalunya no està preparada per a la independència real”, hauria estat un dels màxims avaladors de fer una declaració descafeïnada i fins i tot hauria suggerit la possible convocatòria d’eleccions.

Mas, però, no va estar sol en aquesta tasca, sinó que bona part de la direcció del PDeCAT hauria pressionat en aquest sentit. Mostra d’això són les declaracions fetes durant la setmana per Marta Pascal i Santi Vila. La coordinadora general dels neoconvergents, expressava en una entrevista a la Cadena SER que calia trobar “un punt mitjà”. Al seu torn, el conseller d’Empresa demanava en un article al diari Ara evitar “decisions unilaterals”. Segons informacions publicades per El Periódico de Catalunya, que parlen de “motí contra el president perquè faci una declaració retòrica”, les pressions s’haurien estès dins del PDeCAT amb la intervenció, també, de figures com Francesc Homs.

Els senyals que arribaven constantment des d’agents internacionals haurien acabat de fer el fet, i la posició hauria anat guanyant força i calant entre els òrgans de govern. Això és tan cert que el periodista Quico Sallés assegura al digital El Món que durant la reunió del consell executiu de dilluns tots els consellers, a excepció de la independent Clara Ponsatí, s’haurien posicionat a favor de suspendre la declaració d’independència seguint el format que tothom coneix a hores d’ara.

El sotrac

Arribat el dimarts, poc sabien de tot això els diputats de la CUP, que no hi havien participat ni havien estat notificats de cap d’aquestes reunions. De fet, poca gent sabia com s’havia acabat de recosir el text que s’havia de llegir durant la sessió parlamentària prevista per a les sis de la tarda. Potser, el fet que el president del Consell Europeu, Donald Tusk, s’adrecés directament a Puigdemont via Twitter per demanar-li que renunciés a declarar la independència a favor del diàleg aquell mateix migdia va ser l’empenta definitiva per prendre una decisió que aixecaria polseguera dins l’independentisme.

/JORDI PLAY

Gens contents van sortir els membres del grup parlamentari i el Secretariat Nacional de la CUP de la reunió que van mantenir amb membres de Govern una hora abans de l’inici del ple, quan van ser notificats de la decisió presa. Veus de dins de l’independentisme van criticar que no es comptés amb ells per prendre la decisió i que s’esperés tant per notificar-la, que va ser com trencar una unitat d’acció que fins al moment havia imperat dins el bloc independentista.

Tampoc va agradar en excés el redactat als sectors republicans. En especial a la portaveu de Junts Pel Sí i secretària general d’ERC, Marta Rovira, que hauria arribat a amenaçar de dimitir dels seus càrrecs. Tanmateix, ni l’oposició dels cupaires ni la reacció de Rovira van aconseguir grans canvis en l’estratègia prevista. Només una petita victòria, com que no es llegiria la Declaració d’Independència dins de l’hemicicle —fet que li donaria valor parlamentari— seria firmada, amb posterioritat, per tots els diputats independentistes per tal de conferir-li cert valor polític. Tot plegat, juntament amb les trucades que, diuen, no van donar descans als telèfons dels líders catalans, va fer que finalment el ple s’acabés endarrerint una hora a petició del mateix Puigdemont.

Un retard que després podria ser llegit com a símbol de la tensió interna que es viu al bloc independentista en la recta final del procés. Tanmateix, sembla que la permanent porta tancada que l’Executiu espanyol mostra a les forces sobiranistes —també a les que, com l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, demanen una sortida dialogada— hauria de permetre relligar les desavinences en pro de recuperar la via prevista a la Llei del Referèndum i la de Transitorietat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.