ENÇÀ I ENLLÀ

Coses que s'han de fer abans de reprendre la independència

L’expresident Artur Mas declarava la setmana passada al ‘Financial Times’ que calia fer efectiva la independència i això implicava “el control del territori i les infraestructures, les duanes i les fronteres; que la gent ens pagui els impostos i una administració de justícia que faci complir les lleis del Parlament català”. Analitzem cas per cas què implica aquest control.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El territori

El control de la República en transició seria el primer i més genèric dels objectius que s’haurien de garantir l’endemà de la proclamació efectiva d’una independència. L’article 6 de la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República explicita que “El territori de Catalunya, als efectes de l’exercici de la seva plena sobirania, està compost per l’espai terrestre, inclòs el subsòl, corresponent als seus límits geogràfics i administratius en el moment d’entrar en vigor aquesta llei, pel mar territorial, inclòs el seu llit i subsòl, per l’espai aeri situat sobre l’espai terrestre i el mar territorial de Catalunya”.

El desenvolupament efectiu d’aquest article és el més complex perquè el Govern català compta amb les forces de seguretat pròpies, els Mossos d’Esquadra, però aquests reben, des de la convocatòria del referèndum, ordres de vegades contradictòries dels jutjats —promogudes per l’Estat— i de l’Executiu català. Aquesta duplicació de legitimitats podria quedar resolta de dues maneres: d’una banda, si s’aconsegueix un altre dels objectius analitzats, el control de la justícia, i, d’una altra, si es garanteix el suport monolític de la policia catalana a la nova situació. Però, en el context actual, un altre factor compromet l’èxit en el “control territorial”: l’arribada de nous efectius de les forces de seguretat de l’Estat —Policia Nacional i Guàrdia Civil— suma incerteses sobre les possibilitats reals de control.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya serà el Suprem

 

L’administració de justícia

En l’exposició de motius de la Llei de Transitorietat Jurídica s’exposa sobre l’administració de justícia el que després es desenvoluparà en el títol V de l’esmentada norma. Amb la voluntat expressa de “ser continuista en relació amb la planta, les places i les normes processals” existents —diu la llei—, “s’adopta la planta judicial existent a Catalunya amb adaptacions puntuals”. La continuïtat de la planta, continua l’Exposició de motius, “també es lliga a la continuïtat en les places que ocupen els magistrats, jutges, fiscals i lletrats, els quals les mantenen amb els mateixos drets econòmics i professionals. En virtut de la clàusula general de continuïtat de les normes, es continuen aplicant, amb caràcter general, les normes processals vigents”.

Però la nova situació demana estructures d’Estat també en matèria de justícia. Per això “hi ha adaptacions dignes de comentar”, entre les quals que “L’actual Tribunal Superior de Justícia de Catalunya esdevé el nou Tribunal Suprem de Catalunya” i “Manté els magistrats i les sales actuals amb algunes adaptacions”. No cal dir que aquesta continuïtat podria generar estranyes contradiccions perquè actualment el TSJC lidera les causes contra antics membres del Govern de la Generalitat per haver organitzat el 9N (Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega) i membres de la Mesa del Parlament de Catalunya per permetre discutir punts que el Tribunal Constitucional considera hereus de declaracions o normes suspeses per ell mateix (la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i altres membres de la Mesa).

Per això s’ha previst que el màxim òrgan judicial s’embegui del nou Estat. En primer lloc es fan unes adaptacions del TSJC més aviat tècniques per tal de desenvolupar la feina de Tribunal Suprem, com a mínim durant la transició: “L’actual Sala Civil-Penal es desdobla en una Sala Civil i en una altra de Penal. Es crea una Sala Superior de Garanties que coneix els recursos d’empara que abans de la successió coneixia el Tribunal Constitucional, els conflictes de jurisdicció, les impugnacions especials de reexamen i els recursos electorals, entre d’altres que li pugui atribuir la llei”.

Però la llei també especifica que “La Sala Superior es compon pel president del Tribunal Suprem, els presidents de les altres quatre sales i 2 magistrats designats pel Parlament, per majoria absoluta, entre juristes de reconeguda competència amb 15 anys d’exercici professional”. A més, “es dissenyen dues institucions per assegurar que el nou poder judicial s’autogoverna de manera independent però alhora coordinada amb el poder executiu”. Una és la “Sala de Govern del Tribunal Suprem, la qual exerceix el govern del poder judicial” i “es compon pel president del Tribunal Suprem, els presidents de Sala d’aquest Tribunal, els presidents de les audiències provincials i 5 magistrats o jutges elegits pel Parlament, per majoria absoluta, d’entre els membres de la carrera judicial”.

També es crea una “Comissió Mixta, que reuneix de manera paritària la Sala de Govern del Tribunal Suprem i el Govern de Catalunya” i “té funcions tan rellevants com les de proposar el nomenament del president del Tribunal Suprem i dels presidents de Sala d’aquest Tribunal”.

Lògicament, aquesta estructura podria canviar posteriorment, si una assemblea constituent així ho decideix: “La Llei no prejutja ni condiciona decisions com la creació o no d’un Tribunal Constitucional o d’un Consell General del Poder Judicial que correspon adoptar al poder constituent”.

 

Aeroport de Barcelona

Les infraestructures

En el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya es posava molt èmfasi en la necessitat de garantir un relleu organitzat de les infraestructures més bàsiques, com l’energia, l’abastament d’aigua o les comunicacions i les tecnologies de la informació. És cert, però, que aquests serveis haurien de quedar garantits pels mateixos operadors privats per pura voluntat de negoci i la por de perdre un bon bocí de mercat.

D’altres infraestructures, en canvi, estan controlades per empreses privades amb un control efectiu de l’Estat. És el cas d’AENA, l’ens gestor dels aeroports, que està participada pel Govern espanyol en un 51% i, per tant, controlada per l’Executiu de Rajoy. L’aeroport de Barcelona, doncs, seria una de les grans infraestructures totalment controlada per l’Estat, que no pensa avançar en la privatització d’aquest ens. Fa uns mesos, el director d’AENA, José Manuel Vargas, era partidari de cedir protagonisme del sector públic. Però la setmana passada el Govern espanyol va informar que el substituirà Jaime García-Legaz, un exsecretari d’Estat de Comerç amb un perfil molt més polític que el seu predecessor: García-Legaz va ser diputat del PP per Múrcia i secretari general de la Fundació FAES, el think tank dels populars presidit per José María Aznar.

Una situació semblant és la que afecta els ferrocarrils. Adif és el gestor estatal dels ferrocarrils perquè el Govern espanyol s’ha negat a avançar cap a la privatització de les xarxes ferroviàries. El control intern dels rodalies de Renfe, però, seria més fàcil pel fet que la Generalitat té un peu dins de l’estructura.

Port de Barcelona 

Les duanes

La síntesi del Llibre Blanc de la Transició Nacional també preveu la creació d’un Servei de Vigilància Duanera (SVD) i explica com: “Caldria crear un servei o una autoritat de duanes per portar a terme les funcions de comerç exterior i vigilància, control i inspecció de mercats. Es podria constituir a partir del Servei de Vigilància Duanera estatal (SVA), que té un òrgan desconcentrat a Catalunya (Àrea Regional, amb seu a Barcelona), sis unitats operatives (Barcelona, Aeroport del Prat, Tarragona, Palamós, Girona i Lleida), una unitat combinada (Figueres), i dues bases marítimes (Palamós i Barcelona)”. La substitució, en aquest cas, podria ser senzilla en la majoria de casos amb l’excepció evident de l’Aeroport del Prat, on aquestes tasques es duen a terme sota la vigilància estricta de les forces de seguretat de l’Estat.

 

La frontera de la Jonquera, vigilada després dels atemptats de la Rambla de Barcelona

Les fronteres

Segons l’article 4 de la Llei de Transitorietat aprovada pel Parlament de Catalunya, i preparada per entrar en vigor amb la proclamació de la independència, “El dret de la Unió Europea manté la seva naturalesa i posició respecte al dret intern”. Per tant, les fronteres haurien de passar a control de la Generalitat de Catalunya però no deixarien de funcionar com ho estan fent ara entre l’Estat espanyol i França, perquè la República Catalana assumiria tot d’un plegat la seva pertinença a la UE. A pesar de les amenaces que alguns líders de la Comissió Europea han llançat a Catalunya sobre la seva sortida de la UE en cas d’independència, és difícil materialitzar l’expulsió de la mateixa UE de ciutadans europeus. Una ciutadania europea implícita per a tots els catalans perquè la mateixa Llei de Transitorietat reconeix la doble nacionalitat en un primer estadi: “L’atribució de la nacionalitat catalana no exigeix la renúncia de la nacionalitat espanyola ni de qualsevol altra”.

 

Hisenda

Entre les estructures d’Estat que fa 18 mesos que teòricament s’estan bastint per preparar l’endemà de la independència, el més explicat i reivindicat ha estat la Hisenda catalana, l’Agència Tributària Catalana, que el Tribunal Constitucional va suspendre el juliol de 2016.

Aquesta és probablement la més necessària de les estructures si la nova administració estatal vol començar a finançar-se. Segons la Llei de Transitorietat Jurídica, “la Generalitat” passa a ser “l’autoritat que exigeix al territori de Catalunya tots els tributs i totes les quotes i obligacions de tot tipus del sistema de seguretat social i de classes passives, així com qualsevol altre ingrés de dret públic, sense perjudici de les facultats atribuïdes per la llei als ens locals”.

Per fer efectiu aquest punt —que el mateix Artur Mas destacava com a bàsic en dir que la independència real vol dir “que la gent ens pagui els impostos”— la llei només preveu que la Generalitat pugui “establir mecanismes de coordinació, col·laboració o cooperació amb altres administracions públiques i amb entitats i associacions, públiques o privades, per a l’aplicació dels tributs i la recaptació dels ingressos públics”.

Allò que sí que s’ha previst, per evitar multes d’altres administracions, és que la Generalitat adopti “les mesures necessàries per tal que les persones i entitats que hagin complert les seves obligacions tributàries i de cotització al sistema de seguretat social d’acord amb les previsions d’aquesta Llei (...) no pateixin conseqüències econòmiques negatives ni mesures sancionadores”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.