Vostè assegura que el procés sobiranista català és el moviment democràtic més important que s’ha produït a Europa d’ençà de la caiguda del Mur de Berlín.
—Una de les sales del Parlament europeu porta el nom de “La via bàltica”, en homenatge a la cadena humana que va unir al seu dia les tres capitals de Letònia, Lituània i Estònia. Doncs bé, si fa no fa, hi va participar el mateix nombre de gent que a la “via catalana” de 2013. Ateses la magnitud i la perserverança de les mobilitzacions, així com el seu caràcter civicopopular, podem afirmar que Europa no està a l’altura de les circumstàncies. És una Europa trista, encara sota els efectes del Brexit. Tal com diuen Ramon Tremosa i Aleix Sarri, l’Europa dels Estats està fent fracassar la Unió Europea.
—En quin sentit?
—Perquè la UE està blocada en un moment crucial. És com quan vas en bicicleta i no pots deixar de pedalar, perquè si no, caus. És cert que ja hi ha el mercat únic, l’euro, un seguit de directives ambientals i el programa Erasmus, però encara calen moltes més coses: integració fiscal, integració social, una directiva europea contra la violència masclista, etcètera. Si no fem tot això, la bici caurà.
—Fins a l’1-O, la UE tampoc va mostrar gaire atenció al procés català. Per què hi vivia tan d’esquena?
—Val a dir que Catalunya ha desplegat una tasca internacional molt bona, amb Raül Romeva al capdavant. Els actes al Parlament europeu amb Artur Mas i Carles Puigdemont van ser un èxit: encara que en tots dos casos hi havia força catalans residents a Brussel·les, van assistir-hi prop d’una trentena d’eurodiputats. I, sobre un total de 750, vora una trentena en són molts, perquè a tot allò que no té relació directa amb el Parlament, no n’hi van més de vuit o deu. En canvi, Catalunya va aconseguir reunir representants de tot l’arc parlamentari, tret de l’extrema dreta i dels euròfobs.
Ara bé, tant l’actual Comissió Europea —presidida pel senyor [Jean Claude] Juncker, afeblit per un presumpte cas d’evasió fiscal a Luxemburg— com el Consell Europeu —l’òrgan presidit per Donald Tusk, on són presents els enviats dels Estats—, que cada cop li resta més protagonisme, fins ara han preferit mirar cap a una altra banda. Fins i tot al si del nostre grup —Aliança Lliure Europea (ALE), on també hi ha ERC—, sempre que hem tractat de la qüestió catalana, la meitat dels membres han optat per marxar. El conjunt dels eurodiputats és conscient del que succeeix a Catalunya, però és un tema que molesta a la majoria. Saben que hi ha oberts dos fronts semblants a Escòcia i Flandes. En definitiva, Europa és un club d’Estats amb dificultats d’assimilació de la diversitat interna.
—Ateses les circumstàncies, creu que la UE pot oficiar com a mediadora en el conflicte Catalunya-Espanya?
—Amb una Comissió Europea ambiciosa de debò, reivindicativa, és clar que sí, però malauradament, l’actual Comissió sembla el departament administratiu de la UE, no l’executiu. Caldria exigir-li això, però costa d’imaginar. Ja hem vist quines declaracions ha efectuat Juncker sobre la violència policíaca, considerant que va ser proporcionada. O siga que queden Suïssa, el Vaticà i l’ONU... L’Alt Comissionat dels Drets Humans, de fet, ha obert una investigació sobre l’actuació de la policia i la Guàrdia Civil durant el referèndum de l’1-O, cosa que situa Espanya al nivell de qualsevol dictadura.
—La UE no hauria d’obrir una investigació sobre això? Està prevista la suspensió dels Estats membres que atempten contra la seua població.
—Sí, ho recull el famós article 7 del Tractat de la Unió. De moment s’ha advertit França —quan va expulsar romanesos massivament—, Hongria i Polònia, però mai no s’ha aplicat. Tot i que Espanya no té gaire pes a la UE i que el PP tampoc no en té dins del grup popular europeu —va arribar a quedar-se en solitari defensant la seua política immigratòria—, el Govern de Mariano Rajoy ha reeixit a l’hora d’acotar el conflicte a les fronteres de l’Estat.
—És un tema delicat, que genera posicions enfrontades no sols entre els partits, sinó també dins dels mateixos partits. És el cas de Compromís, la coalició de què forma part el Bloc Nacionalista Valencià, on no tothom veu igual el procés català. Per exemple, l’entusiasme que vostè demostra dista bastant de la posició que manté Mónica Oltra.
—Si pogúerem prémer un botó i retrotraure el procés cinc anys enrere, de segur que a Compromís no hi hauria cap divisió. Tothom pensaria igual. Ara, però, Compromís tracta de consolidar un govern alternatiu al del PPCV amb el PSPV com a soci i el suport extern de Podem, una experiència complexa que està eixint bé. Estem avançant, hem situat a l’agenda una qüestió cabdal com és l’infrafinançament, i l’esclat del procés ha permès que el PPCV rescate el seu discurs més anticatalanista. Un discurs de caràcter identitari que ara com ara no és la prioritat de Compromís, en absolut. Davant d’això alguns companys han optat per posar-se de perfil, com si aquesta no fóra la nostra guerra. Els entenc, és perfectament comprensible, perquè només podem eixir-ne enfangats. Tanmateix, la virulència de l’Estat espanyol ha superat tots els límits, ha trencat totes les regles democràtiques, i ha fet que alguns no hàgem dubtat a situar-nos del costat de la part feble; som al costat de la dona a qui van obrir-li el cap, no del senyor de la porra, i ho hem de dir molt clar. Grosso modo, aquest és el debat subjacent en Compromís. Una conjuntura ben incòmoda.
"Alguna gent d’ERC esperava una postura més ferma de Compromís en favor del procés"
—Els eurodiputats catalans li han transmès aquests dies el seu malestar per l’ambigüitat de Compromís?
—Malgrat entendre la complexitat de Compromís, és cert que alguna gent d’ERC sí que esperava una postura més ferma en favor del procés. En qualsevol cas, per al Bloc Nacionalista Valencià el dret d’autodeterminació és irrenunciable. Sempre ens tindran al costat seu.
—Vostè s’ha posicionat en contra dels pactes preelectorals amb Podem. Quina relació hi té, a l’Eurocambra?
—Només queda una dels cinc membres del grup inicial, Lola Sánchez Caldentey, amb qui tinc una relació molt bona. També tinc simpatia per l’anticapitalista Miguel Urban. A Podem jo sempre li he retret que siga una creació artificial, perquè no és creïble que una organització política, sense el suport d’alguns mitjans de comunicació, arribe on ha arribat Podem.
—És un partit populista, Podem? Al Parlament europeu, de populistes, n’hi ha un cabàs...
—Segons la ciència política, populista és qui s’atorga la representació del poble. En aquest sentit, Podem sí que ha incidit molt en allò de la “casta” contra la “gent”. Des d’aquest punt de vista, per tant, podria dir-se que ho és. Al meu parer, però, el partit més populista que hi ha a l’Estat és el PP, i només cal veure els discursos de Xavier García Albiol, que cada dia, en els tres minuts diaris que té assignats a TVE, afirma encarnar “la veu de la gent”. Els populistes i els proteccionistes estan molt mal vistos al Parlament europeu; a mi no m’han acusat mai de populista, però de proteccionista, sí.
—Vostè és periodista i escriptor. Troba que la qualitat periodística dels mitjans espanyols és tan baixa com diuen? Percep moltes diferències amb les altres televisions, ràdios i diaris de l’Europa occidental?
—Estem tornant al passat. Ens informem millor del que passa a l’Estat a través de la premsa estrangera que no de la d’ací. Hi ha cap diari espanyol que valga l’euro i mig que costa? Diria que no, i sóc periodista i professor de periodisme.
—Parlem una mica del seu dia a dia en la política europea. Ha estat eurodiputat durant la primera meitat de la legislatura i ara treballa com a assessor del grup Primavera Europea. Què esperava trobar-se a Brussel·les i què s’hi ha trobat?
—M’ha sobtat agradablement la capacitat crítica: els exàmens als comissaris europeus o que els candidats a presidir el Parlament visiten els diversos grups per tal de convèncer els eurodiputats sobre la conveniència de la seua candidatura. O la transparència dels lobbies, que estan registrats i actuen a cara descoberta.
Per contra, m’ha entristit profundament veure la gran quantitat d’eurodiputats que no tenen el mínim interès en els afers europeus; se’ls en fot, Europa, només pensen en el seu interès particular. També resulta molt dur de compartir hemicicle amb tantíssima gent de l’extrema dreta, persones que directament són feixistes. Als dos europarlamentaris polonesos que van proclamar que les dones no haurien de votar perquè són uns éssers inferiors que han de ser tutelats, els ha votat la gent! Aquestes coses neguitegen molt.
—La ultradreta és una bèstia que creix tan ràpidament com sembla?
—Sí, sí, sí. És un perill real. El president austríac dels Verds [Alexander Van der Bellen] va guanyar en segona ronda i de ben poc; estem contents perquè els feixistes holandesos no han aconseguit el poder, però ja tenen més del 20% dels vots; Marine le Pen no ha guanyat, però també va superar la primera ronda i disposa d’una estructura de partit brutal! A més, l’errem de ple, quan pensem en ella com l’extrema dreta habitual.
"Le Pen és una oradora brillant, que fa un discurs molt mesurat i molt ben adreçat a qui més pateix la crisi que travessa Europa. Ha rebaixat molt el to xenòfob a fi d’atreure nous suports"
—Per què?
—Le Pen és una oradora brillant, que fa un discurs molt mesurat i molt ben adreçat a qui més pateix la crisi que travessa Europa. Ha rebaixat molt el to xenòfob a fi d’atreure nous suports... Quan s’ha abordat la incorporació de Turquia a la UE, per exemple, s’ha referit a la violació dels drets humans i a la manca de llibertat d’expressió, però no al component musulmà. És que fins i tot critica els abusos contra la població kurda o els abusos dels lobbies a Europa que eliminen la lliure competència! No pots aplaudir-la perquè saps qui és, però de vegades penses: “Ostres, si aquest és el meu discurs!”. Marine le Pen ha sabut desempallegar-se de la capa violenta que se li pressuposa a l’extrema dreta i ha connectat molt bé amb les capes desprotegides. El seu discurs de protegir la producció agrícola europea és exactament el nostre, com el de Compromís. “Com pot ser que jo coincidesca amb aquesta persona?”, em pregunte sovint. Doncs perquè els tractats de lliure comerç que ha signat la UE per tal d’eixir de cada crisi només han servit per afeblir els nostres productors, i ella ha estat capaç de plasmar-ho.
—En paral·lel a la crisi econòmica i de model, hi ha una onada de terrorisme gihadista molt potent. Com es veu això al cor de la UE?
—Només es planteja la resposta policíaca, i la premsa europea en té part de culpa. La Comissió i el Consell han lligat el concepte de “protecció contra el terrorisme” al concepte de “vigilància frontererera”, que no tenen res a veure. En realitat, però, més del 90% dels responsables dels atemptats de Londres, Brussel·les, Niça, Berlín o Barcelona eren europeus, no vinguts de fora... Si fins i tot n’exportem a l’ISIS! I els terroristes no europeus procedeixen del nostre amic el Marroc.
—Com quedarà la UE un cop es materialitze el Brexit?
—El Brexit va significar un sotrac molt fort, producte de la ingenuïtat. Ningú no esperava un resultat així, ni tan sols els euroescèptics d’allà. Parlant amb la gal·lesa Jill Evans, eurodiputada del Plaid Cymru, recorde que desconfiava de les enquestes que auguraven que hi hauria Brexit, perquè tothom pensava que finalment la gent seria sensata. Fins i tot es rumoreja que finalment no n’hi haurà, sinó que es dilataran les converses ad infinitum. La realitat és que ni la Unió ni el Regne Unit no saben com fer-ho, perquè l’eixida d’un país és una cosa que no estava prevista. És tan complicat desfer ara els lligams econòmics, socials... Per això és absurd que diguen que Catalunya quedaria fora d’Europa, com ha advertit Juncker. És absurd pensar que Catalunya quedaria fora de la Unió, amb tot el que això comportaria. No, no està prevista una cosa com aquesta.
—Acabem. L’Estat espanyol, en general, s’ha mostrat sempre bastant europeista. En canvi, ben aviat passarà a ser aportador net de fons econòmics, en comptes de rebedor. Troba que això afectarà la visió que els seus ciutadans tenen de la UE? Hi creixeran moviments euroescèptics com els que ja s’han reproduït en una bona part del continent?
—Europa ha sigut una màquina de creació de pau i de progrés. Sempre n’hi ha que diuen “això no serveix per a res!”, però cal tenir en compte que, des que va posar-se en marxa, a Europa occidental no hi ha hagut cap guerra. Amb tot, és cert que alguna gent hi va dipositar unes esperances que no s’han vist respostes. Ara bé, no hauríem d’oblidar els efectes positius que ha tingut en matèries com la política ambiental: si no haguera estat per la nostra pertinença a la Unió, el boom immobiliari de la dècada passada hauria asfaltat per complet el País Valencià, que semblava condemnat a esdevenir un territori format per milions d’apartaments i centenars de camps de golf, un escenari dantesc que, afortunadament, les normatives europees van poder evitar.
—D’acord.
—Com que Catalunya sempre ha estat el motor de l’europeisme a l’Estat espanyol, una hipotètica eixida podria afavorir la desafecció que vostè comenta. L’Estat ja pràcticament no rep fons de la UE, i la cosa s’agreujarà els pròxims anys. A més, el 2020 es reformarà la Política Agrària Comuna (PAC), que sempre ha estat molt poc beneficiosa per als interessos valencians. La taronja sud-africana, per exemple, troba molta facilitat de penetrar en el nostre mercat, encara que no fa servir els nostres estàndards de qualitat i poden utilitzar productes que ací estan prohibits. Com expliquem als llauradors valencians una cosa així? Com puc persuadir-los de les bondats de la UE? L’altre dia, sense anar més lluny, vaig ser a Brussel·les amb membres de la Plataforma per la Dignitat del Llaurador, que havien acudit a entrevistar-se amb el director general de Salut Vegetal. Vaig haver de dir que els agricultors valencians guanyaven més diners abans de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. El director general va contestar-los que això no tenia sentit, al·legant que les coses han canviat molt i que encara estarien en una situació pitjor si Espanya no formara part de la UE. Va mostrar-se condescendent, i potser tenia raó en les seues paraules, però no deixa de ser preocupant que cada vegada més gent dubte dels beneficis de ser-hi. No és una qüestió menor que hàgem d’obviar, en absolut. Els agricultors francesos pensen, també, que amb el Front Nacional els aniria més bé... Si tot plegat s’agreuja, hi ha el risc evident d’una descomposició gradual de la Unió. Pels corredors del Parlament europeu creixen les veus que alerten d’una erosió imparable del desafecte envers la UE, cosa que em sembla molt alarmant. •