Els crítics

Nit de reis (o el que vulguis)

Crítica a l'obra de William Shakespeare versionada i dirigida per Pau Carrió i que es pot veure al Teatre Lliure des del 21 de setembre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Arribem al Lliure de Gràcia i, a l’entrada, dos activistes de la campanya “El teatre amb el referèndum” ens regalen un adhesiu en què hi ha dibuixada una urna ratllada amb una línia vermella i el lema “llibertat d’expressió”. S’inspira en el dibuix que va idear Fabià Puigserver el 1977 per la prohibició de La torna d’Els Joglars. Com el món de la cultura en ple, l’AADPC també ha difós un comunicat en què, a més de “lamentar” la repressió de càrrecs polítics, defensa la llibertat d’expressió i el dret a votar democràticament en el referèndum de l’1 d’octubre. Bravo!

És molt difícil sostreure’s a la gravíssima situació política actual, en què el Govern del PP ha instaurat, al més pur estil franquista, un estat d’excepció que conculca impunement les llibertats i els drets individuals i col·lectius més bàsics. Amb aquest estat d’ànim, una comèdia com Nit de reis (o el que vulguis) de William Shakespeare, en versió i direcció de Pau Carrió, resulta més àrdua d’assimilar: el cap se’n va cap als moments inquietants que vivim i que han tret la darrera màscara a un Estat corrupte i antidemocràtic com l’espanyol.

Feta aquesta prèvia necessària, perquè els crítics també som “animals polítics”, el muntatge del Lliure de Nit de reis, una de les comèdies d’amors i embolics aristocràtics més simpàtiques i divertides de Shakespeare, vol agradar de totes totes: es desviu perquè el públic s’ho passi molt bé i esbandeixi les cabòries. Des de la interpretació fins a la disposició de l’espai, la profusió de música en directe o la interpel·lació als espectadors, tot cerca la complicitat festiva de la concurrència. Ho aconsegueix només a mitges.

El mèrit més notable de l’espectacle és l’entusiasme que hi esmerça la jove companyia del Lliure, amb actors destacats com Joan Amargós (Malvolio), Clàudia Benito (Viola), Jaume Madaula (Antonio) o Júlia Truyol (Maria), que s’hi deixen la pell. Sense trobar el punt dolç, tanmateix, d’una interpretació homogènia, sòlida i efectiva, ni mantenir el nivell que caldria en les dues hores llargues de funció. Les dificultats evidents de veu i de dicció, l’exageració del gest fins a l’histrionisme i la manca de subtilesa i matís interpretatius desactiven sovint l’efecte còmic i, malauradament, fan perdre molt d’alè a la proposta. 

Els palaus nobiliaris shakespearians han estat substituïts per una immensa pantalla de neons psicodèlics que, a voltes, enlluernen el treball dels intèrprets i dispersen la paraula i la mirada. La música rock —Queen inclòs— acompanya, vingui a tomb o no, algunes de les escenes rellevants per fer més entretinguda la comèdia i atorgar-li encara més modernor. El vestuari airós ens situa anacrònicament en els esbojarrats anys vint del segle passat. El moviment esdevé constant, amb entrades i sortides de vodevil, ràtzies a platea i coreografies al·lusives d’intercanvi de parelles. Un espectacle d’alegre esteticisme estovat, en definitiva, que s’acontenta a accentuar les ambigüitats sexuals, la disbauxa dels secundaris i el desconcert dels personatges.

A la sortida del Lliure de Gràcia, s’acaba l’evasionisme de cop i tornem a la dura realitat: activistes anònims de l’ANC empaperaven les parets dels carrers del barri més republicà de Barcelona amb cartells en blanc i negre que conviden a votar al referèndum del proper 1 d’octubre... Els carrers, sí, seran sempre nostres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.