Els crítics

El pes de la solitud

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La sensació de vulnerabilitat davant la vida i la mort ens deixa sovint sense capacitat de reacció. En un tres i no res, tot pot canviar irreversiblement. De la primavera a l’hivern, sense transicions. Com si fos una qüestió d’atzar. Aquesta fragilitat de l’ésser humà afecta també les relacions humanes. Per més esplèndides que siguin, no poden conjurar el sentiment de la solitud i de la insatisfacció. Arribem a aquest món i en marxem sols.

Hivern de Jon Fosse explora obsessivament la incomunicació de dos éssers anònims que busquen el reconeixement en l’altre per esquivar el pes insuportable de la solitud. La seva trobada fortuïta, en les entranyes de la ciutat, els lliga per sempre en una espiral de rebuig i dependència. Ell (Ramon Bonvehí) deixa enrere un món fet de convencions, monòton i poc engrescador. Ella (Bàrbara Roig) sembla atrapada en un cercle autodestructiu de relacions que no duen cap a res.

Plena de tòpics sobre la incomunicació i la solitud, amb derives existencials, Hivern es basteix sobre una mena d’inversió de rols en la dinàmica d’atracció i rebuig de la parella protagonista: de primer, és Ella que mira de lligar-se a Ell com un pop; després, és Ell que s’aferra a Ella com una taula de salvació. Per fas o per nefas, no es troben de cap manera. Tots dos traginen un passat fet de derrotes. En un espai assetjat per la neu o en una cambra d’hotel inhòspita, la fredor de la seva relació i la seva insistència a escamotejar el diàleg arriben a ser exasperants.

La dosificació densa de la història, tan premeditada, en desvela l’entrellat en el desenllaç, quan el sofert espectador lliga caps. El final miquelangèlic —amb Ell i Ella acostant-se amb els dits sense arribar a tocar-se— sintetiza molt bé el sentit metafòric del text. Però l’addenda final que deixa entendre la dificultat d’una relació que contravé el decòrum social i que impedeix emprendre una vida en comú sembla ridícula. Per arribar a aquesta conclusió, francament, no calia tantes marrades, ni tantes reiteracions.

Dirigida per Ester Roma, que també n’assumeix la dramatúrgia i signa la traducció, el disseny escenogràfic, la il·luminació i el vestuari, Hivern és un muntatge ben intencionat, fet amb pocs recursos, que confia en excés en la potència del text i en la interpretació. Des d’un minimalisme deliberat, el text de Fosse es construeix a partir de repeticions i silencis, en frases inacabades i anacoluts pertorbadors que pretenen expressar la dificultat de comunicar-se i d’entendre’s amb l’altre. En la interpretació, malgrat tot, Bàrbara Roig aconsegueix amb feines i treballs donar vida a un personatge esqueixat, afligit, sobreposant-se fins i tot a un ritme sincopat que no és capaç de convertir-se en melodia.

Hivern és un text que hauria fet furor a la dècada dels vuitanta, quan emmirallar-se en autors com Jon Fosse feia postmodern. Actualment, tanmateix, resulta més aviat extemporani i nimi. Com bona part de la dramatúrgia catalana d’aquells anys, que s’endurà el vent gèlid de la història. Tant de sí-no-potser-monòleg-disfressat-de-diàleg-en-què-ningú-comprèn-ningú en un món tan trasbalsat i dur com el d’avui, amb una transformació alliberadora dels vincles afectius i de les rèmores morals, esdevé irrisori. Ni la densitat dels silencis i les el·lipsis, ni l’entotsolament dels personatges, ni el sentit final de la història que proposa Hivern tenen, ara i aquí, gaire interès.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.