—Com va començar a interessar-se per la mitologia catalana?
—Aquesta fal·lera comença quan era jovenet. Als anys vuitanta, quan vaig a viure a la masia de Can Clarich, a Hortsavinyà. En aquella època tenia força feina a tirar la masia, que estava mig en ruïnes, en un mitjà que desconeixes i has de viure de coses que desconeixes perquè venia d’un entorn urbà. Però, tenia un oncle, que tenia una sabateria a Calella, i li anava bé. Era un home que s’estimava molt la llengua i la cultura. Tots els venedors d’enciclopèdies en català el coneixien, perquè, per ajudar a la cultura, els ho comprava tot. Però, moltes d’aquestes enciclopèdies se n’anaven directes a Can Clarich. Una de les coses que em va arribar van ser els cinc volums del Costumari català de Joan Amades. Em va fer descobrir moltes coses que desconeixia de festes, costums, vides de sants, danses, cançons… Però, enmig de tot això, Amades deixa anar referències a la nostra mitologia. Gràcies a Amades, vaig descobrir que els catalans tenim una mitologia pròpia.
—I comença a estirar el fil…
—Al cap de pocs anys, el 1989, vaig fer un viatge per la costa cantàbrica. Vaig veure que mentre aquí a les botigues de souvenirs hi havia barrets de mexicà, braus, nines sevillanes, allà moltes vegades trobaves figuretes de personatges de la mitologia autòctona. I llibres, i pòsters. Vaig pensar que no podia ser que nosaltres no ho tinguéssim. Em vaig proposar de posar remei a la manca de productes d’aquesta mena. Quan vaig arribar, vaig començar a repassar el Costumari de dalt a baix i a fer fitxes a mà que encara m’han fet servei per fer el llibre. A més, vaig anar a la Biblioteca de Catalunya a buscar informació d’altres folkloristes anteriors a Amades. Tot això va materialitzar-se en un pòster que va sortir el 1993. El 1995, vaig engrescar el meu germà perquè es posés a fer figuretes de mitologia i les anàvem a vendre a mercats medievals. Ell encara ho fa. Després vaig estar molt ficat en el treball de camp al Montnegre.
—Gravava la gent que viu a les masies. Què hi troba?
—Hi vaig perquè m’expliquin la seva vida i la feina que feien. No m’ho esperava, però encara trobo alguna gent que m’explica històries de bruixes, de dones d’aigua, d’ànimes en pena, de la Pesanta o del serpent. A finals del segle XX i principi del XXI, encara hi havia gent que et podia explicar històries d’aquestes. A més, amb el serpent, sis persones de les que me’n van parlar creien fermament que existien. Aquesta evolució de la serp que té propietats màgiques i és immortal. Després d’això, començo el blog de mitologia catalana i col·laboracions a la ràdio. Faig també els calendaris de mitologia catalana el 2016 i el 2017. Arribo a la pandèmia, el 2020, començo a reflexionar i veig que he fet tot el que volia fer de mitologia catalana, pràcticament. Només faltava el més important: fer un llibre com Déu mana. Tenia molta feina mig feta, però s’havia de polir.
—Com fa la feina de documentació de la resta del país?
—Ve d’una pila de folkloristes que vaig estar llegint. L’Amades potser és el principal, però n’hi havia d’altres anteriors, de finals del XIX, com en Cels Gomis, o valencians, com Francesc Martínez de la vall de Dénia, o Enric Valor. Al Diccionari català-valencià-balear, mossèn Alcover, a dins, també hi explica històries d’aquestes. I també internet, per buscar personatges d’arreu del món que s’assemblessin als nostres.
—Per què decideix incorporar aquests personatges d’arreu del món al llibre?
—Per veure si hi tenim connexions. Sí, els nostres personatges s’assemblen a altres d’arreu del món perquè ens ajuden a entendre els nostres. La nostra mitologia ens ha arribat per transmissió oral, no és com la grega, en què els escriptors grecs agafen els personatges populars, els passen pel filtre de l’escriptor i en fan personatges nous. A la que passen pel filtre, es converteixen en personatges més gloriosos, més èpics, ja no és el mateix. Diem mitologia a la mitologia grega, però fins a quin punt és mitologia i fins a quin punt és literatura, si entenem com a mitologia allò que creu la gent. En canvi, aquí no vam tenir escriptors. Bé, dels ibers, no ho sabem perquè no ho sabem interpretar. I a la literatura medieval pràcticament no surten personatges d’aquests. Surt un drac al Tirant lo Blanch, però no és la part de Joanot Martorell, és als capítols que afegeix després Martí de Gualba. Fins que no arriba la Renaixença amb mossèn Cinto Verdaguer i Canigó o L’Atlàntida, o amb Víctor Balaguer i el comte Arnau, no es fan recreacions literàries. Però, ja no afecten la tradició oral, perquè són molt recents, de finals del XIX, i no es barreja una cosa amb l’altra.
—Quina és la conseqüència que els nostres mites arribin per tradició oral?
—Per una banda, reflecteixen més bé com ho creia la gent de fa centenars d’anys, però, de l’altra, pel camí, es poden haver anat perdent detalls i significats. Llavors, a vegades, trobes un personatge similar a l’altra punta del món que s’ha mantingut millor i t’ajuda a entendre’n el teu.
—En quin moment és més vigent aquesta mitologia?
—Jo crec que és manté força bé mentre la majoria de la gent és analfabeta. Fins a finals del XIX, pràcticament el 80% de la població no sap llegir ni escriure. Com que l’únic accés a la informació és per via oral, queda molt més fixat a la memòria de la gent. I l’estil de vida era molt més rural. Els vespres són molt importants per a la tradició oral. Les vetllades d’hivern al voltant de la llar de foc per no passar fred o a l’estiu a la fresca són el lloc ideal on els avis expliquen aquestes històries als nens una vegada i una altra. A la canalla això els queda absolutament gravat i seran capaços d’explicar-ho als seus nets. A partir del segle XX, la canalla es comença a escolaritzar. Que potser anaven a escola només mig any, però ja era suficient perquè aprenguessin a llegir i escriure, i això els obre un món nou, la cultura escrita. A partir dels seixanta, arriba la televisió i es fa amo i senyor dels vespres familiars. Els relats orals desapareixen. La televisió acaba de matar la transmissió oral.
—Quina és la vigència d’aquests mites en l’actualitat i per què tenen sentit avui?
—És allò de qui perd els orígens, perd la identitat. Serveix per entendre’ns a nosaltres i a la nostra evolució. La mitologia serveix per entendre una mica el món de les creences de la gent més enllà de les religions, les quals han volgut imposar la seva mitologia, però n’hi ha una que és anterior a la religió dominant d’aquí i queda reflectida en molts d’aquests personatges. És la utilitat d’entendre l’evolució de les nostres creences. Uns mesos abans havia tret un altre llibre, 60 ermites del Montnegre i el Corredor. Pots pensar que és contraposat, una cosa és cristiana i l’altra pagana. Per a mi no ho és tant. Tot és el món de les creences. Moltes vegades, el cristianisme agafa personatges que no pot eliminar i els converteix en sants. Com sant Llop, o els atributs de la llegenda del gegant Puigmal, a la vall de Núria, els agafa sant Gil. Sant Jordi és la versió cristiana de l’heroi matadracs que ja trobem a la tradició grega, babilònica o sumèria. Quan el cristianisme no pot abolir aquestes creences, les adapta.
—Al llibre, decideix fer una explicació més descriptiva i contextual dels mites que no pas relatar-los com una història.
—Procuro explicar el que en sabem. Procuro no passar els mites pel meu filtre d’escriptor. Procuro que a través del llibre la gent els rebi tal com la gent els creia. Allà on poso més la banya és en trobar el significat o les explicacions dels personatges.
—Com tria els mites que inclou al llibre?
—Intento triar els personatges que crec que tenen substància. En rondalles en surten molts més, però n’hi ha que no passen de ser espantacriatures. Aquests, a mi, no m’interessen. Hi ha personatges que ja formen part de la mitologia, però que són moderns, com els dips, que és un invent de Joan Perucho. No m’interessen. M’interessa els que tenen substància i que tenen antiguitat. M’interessa conèixer les creences dels nostres avantpassats.
—Hi ha qui es podria sorprendre perquè al llibre convisquin el simiot o el serpent amb Otger Cataló o la Moreneta.
—Otger Cataló és una mica discordant amb la mitologia del llibre, però jo l’hi volia posar. És un intent de formar part de la nostra mitologia, però aquest és d’origen escrit. Se li encarrega a Pere Tomic quan la noblesa catalana està enfrontada amb la nova dinastia dels Trastàmara i els interessa crear un nou relat sobre l’origen de la nació catalana. Pensava que l’havia de posar al llibre. La Moreneta no ho tenia previst, però al final és un mite molt potent dels catalans. La gran muntanya sagrada dels catalans és Montserrat i allà també hi ha tot un tema de fertilitat. Quan es comencen a fer viatges de nuvis, a l’època dels meus pares, molta gent anava a Montserrat. No hi anava perquè sí, era perquè pensaven que era un lloc de fertilitat per la forma fàl·lica de les muntanyes. En altres llocs, aquesta creença hi és amb els menhirs. D’alguna manera, les marededeus trobades són hereves de les antigues deesses paganes.
