És convenient que l’ANC es plantegi impulsar una llista cívica al marge dels partits?
No. Gens. Fer-ho ara, des de la situació actual, i amb el temps que falta per les hipotetiques eleccions, em sembla totalment un error. Primer cal seure a veure com fem que tot l’independentisme tinguem un full de ruta compartit. Si això no és possible, cal plantejar-se altres alternatives. Però, fer-ho del revés, perquè com que no ens en refiem dels partits muntem una quarta llista per confrontar-los i denunciar que no volen la independència és suposar més del compte i aïllar-nos. És dir que els independentistes bons som nosaltres. Si haguéssim anat per aquest camí, seguiríem en el 15% d’independentistes de fa 15 anys enrere.
És un tema que els estatuts de l’entitat no contemplen.
Els estatuts deixaven clar que l’ANC mai faria aquest pas. Que mai promouria una llista ni donaria suport a una agrupació d’electors que anés a eleccions. Presentar-se a les eleccions seria carregar-se l’ANC. L’Assemblea és essencialment una entitat social transversal. A la que et mulles cap un costat o l’altre, perds la transversalitat i la raó de ser.
Va en contra dels objectius fundacionals de l’entitat?
És evident. L’Entitat va néixer després de més de dos anys de feina als despatxos i als bars per parlar amb tots els actors possibles de l’independentisme. Alguns que sempre s’hi havien manifestat i altres que no havien passat de dir-se sobiranistes o nacionalistes, però que dins les seves files hi havia molta gent independentista. Van ser més de dos anys de feina per saber quin era el mínim comú denominador per fer néixer una entitat com l’ANC que havia de ser el motor del procés. Quan neix l’ANC, el 2011, ja neix amb una força impressionant. El que vam fer en aquell moment, penso que es podria tornar a fer ara, adaptat a les circumstàncies. Que jo sàpiga, cap dels independentistes ha deixat de ser-ho. Aquestes baralles em semblen fratricides, no hauríem d’anar per aquí. Quan no hi ha un objectiu compartit, és més fàcil fotre’s amb el veí que amb l’adversari.
Creu que s’està tirant per terra la feina que havien fet?
No. Això tampoc. La feina feta ja està feta. Ja va donar uns grans resultats. Una altra cosa és que molta gent estigui desanimada perquè el 2017 no es va arribar fins al final. També hi ha molta altra gent que diu que no la tornin a buscar perquè no és creïble. Recuperar la credibilitat és el que hauríem de fer ara entre tots. No serà possible fins que no hi hagi una feina conjunta i recuperem el procés de tornar a seure i treballar sense fer soroll -perquè són moltes les feines a fer i hem après molt-. Alguns diuen que anàvem amb molta ingenuïtat, jo crec que anàvem amb la directa posada per enganxar-los amb el peu canviat. A la que vam donar temps a l’adversari, l’adversari és més fort i ens ha passat el que ens ha passat i el que ens passarà si ens tornem a reforçar.
Com ha vist la crisi que el debat ha obert a l’entitat?
A l’ANC, les crisi d’aquesta mena han estat constants des del minut zero. No em sorprèn que hi hagi disparitat de visions i que aquests enfrontaments es visibilitzin al si del secretariat. En una entitat realment transversal, amb tants punts de vista diferents, és lògic que hi hagi confrontació. El problema és quan no se sap arreglar això. Quan es perd de vista el que és l’entitat. És el que temo que ha passat ara. Quan es parla de majories i minories, anem malament. Quan en una entitat transversal va de minories i majories, la transversalitat va malament. Fins al punt que es tensa tant la corda que alguna gent decideix marxar. Per mi el problema no és aquest.
Quin és, doncs?
El problema és que, per la informació que tinc, el secretariat està massa tancat en si mateix. No hi ha una visió de l’estat de salut de l’organització ni sembla que importi massa. Jo, que segueixo vinculat a nivell territorial, veig que hi ha una desmobilització interna brutal. Quan veus que això està generalitzat, que a les reunions hi va poca gent i que no se sap sortir del que han fet sempre… Hi ha una desconnexió forta entre el secretariat i els problemes de la base, això és el que em fa témer pel futur de l’entitat. L’ANC, si no té base, no és ningú. No ens enganyem, l’ANC és la gent. El secretariat de l’ANC està actuant com el comitè central d’un partit. Estan tancats en el reducte per defensar la barraqueta. No n’hi ha prou en fer xerrades i portar persones de prestigi que fan que s’ompli la sala per dir que revitalitzen l’entitat. És una lectura esbiaixada, l’entitat té força quan és viva i permanent. S’ha anat perdent perquè l’entitat no té un full de ruta adaptat a les circumstàncies actuals.
Quina part de responsabilitat té Dolors Feliu?
No vull personalitzar. Com més presidencialista es torna l’entitat, més culpa té el president o presidenta del que li passa a l’entitat. Aquesta ha estat una desviació del projecte inicial molt important i que arrosseguem des del començament. La gent va aparellant l’assemblea amb el president o presidenta de torn. La qüestió és fins a quin punt el president exerceix el càrrec amb una certa autoritat o autoritarisme dins l’organització. La Carme Forcadell no ho va fer en cap moment. Dins el secretariat era una més. Això va anar canviant. Jordi Sánchez ja va anar sent un president omnipresent, l’Elisenda Paluzie ia la mateixa alçada i Dolors Feliu ha heretat aquesta tendència. Després ja és una qüestió de talla personal. Si el president és gent valuosa que comet pocs errors perquè és sòlid, es nota menys, si no ho és, l’entitat fa aigües, que és el que passa ara.
Quina influència creu que hi han tingut els partits en aquest conflicte?
En la mesura que l’ANC ha anat perdent pistonada els grans partits, que l’han tingut sempre en compte, s’ho miren de reüll, però tampoc es molesten gaire a controlar-la. Això ha donat peu a que petits partits s’hi hagin pogut posar. Si mires el secretariat nacional, dels partits polítics que hi ha més gent és de partits extraparlamentaris, com per exemple Solidaritat. Els partits hi tenen influència, però no la que havien tingut, ni molt menys. Ara, en tot cas, a l’ANC alguns la veuen com una plataforma de llançament de les seves propostes. Potser això explica que l’ANC hagi centrat el debat en la llista cívica. Un partit, el que vol, és tenir presència parlamentària, directament o no.
Creu que l’actual secretariat o la seva direcció estan legitimats per seguir capitanejant l’entitat?
Jo, si fos ells, faria un acte d’humilitat i plantejaria una moció de confiança. Els estatuts no en parlen, però tampoc ho impedeixen. Però, qui la presenta i qui la vota? El Comitè Permanent la planteja al Secretariat quan al Secretariat l’oposició ha anat plegant? No crec que sigui la manera. Cal una assemblea extraordinària per atacar els problemes de base de l’entitat. És un problema intern que s’ha de debatre dins l’entitat. No tant per buscar nova direcció, sinó per replantejar el paper de l’entitat en l’etapa actual. Que no pot ser, ni molt menys, el paper de la primera etapa. No li convé al moviment una entitat que ho protagonitzi tot, perquè és més fàcil d’escapçar.
Ha estat molt crític amb la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista d’aquest cap de setmana.
És necessari un acord així? Sí. És necessari que el moviment civil doni exemple i endreci la casa. Però, això no es fa des d’una sola entitat. Comença demà i els que estem apuntats sabem que hi ha unes ponències i uns ponents, però no sabem els continguts de les ponències. Hi ha una sessió al matí per entitats i una a la tarda pels particulars amb uns relators que prendran nota. Que l’endemà ja s’expliquin unes conclusions o es facin públiques, jo no m’hagués atrevit mai a donar-li el vist-i-plau. El primer que has de fer és buscar les entitats, parlar amb elles, consensuar com es fan les coses. Que tu ho organitzis i protagonitzis perquè has tingut la idea, d’acord. Però les altres entitats hi han de ser. Per mi, és una conferència muntada a corre cuita per tapar els problemes interns de l’ANC. És una fugida endavant. Així ho veig ara. Tant de bo, diumenge quan surti vegi que m’he equivocat. Però, les coses que neixen malament, difícilment produeixen un bon producte.
Quin hauria de ser, a parer seu, el rol de l’ANC en un moment com l’actual?
Ho tinc claríssim. Què ha estat el que ha fet molt bé l’ANC aquests anys? La seva capacitat mobilitzadora ha estat brutal. Però, clar, no perquè l’ANC convoqui manifesació sempre serà un èxit. S’ha d’encertar el motiu i la manera. Que seguim convocant els 11-S i mantenim el llistó alt em sembla lògic. Hi ha un altra mena de mobilització més permanent, de visualització del moviment dins el país, amb feina al carrer, que és imprescindible. Hi ha un altre tipus de mobilització més defensiva, més a la contra, més de protesta, que l’ANC té capacitat de fer-la, sabent que no sempre hi haurà multituds, però sempre cal ser-hi. Si l’ANC té prestigi, hi haurà més gent que si no en té. Tindrà prestigi en mesura que tingui prou força interna per fer-se present de debò. Hem de ser molt forts organitzativament. L' ANC ha de ser entitat mobilitzadora.
Cal també fer una sèrie de mobilitzacions que són les que es van trobar a faltar el 27 d’octubre. Però això no ho ha de fer l’ANC. Molta de la seva gent hi serà, però no ho ha de fer perquè no entri en risc una organització que té un altre paper fonamental. Espero, la conferència nacional serveixi perquè el moviment civil trobi el mínim comú denominador per pressionar al braç polític, institucional i internacional - que seria el Consell per la República- i tots treballin coordinadament. Això és el que a mi m’agradaria que passés. Però, si analitzes l’estratègia d’Òmnium i la de l’ANC, i veus que hi ha pocs punts en comú, quin serà el comú denominador d’aquestes dues entitats quan només organitza una? Òmnium no deixarà d’anar-hi, però no me n’espero grans acords perquè no s’han fet les coses ben fetes.
Òmnium tampoc ha fet les coses ben fetes o es refereix només a l’ANC?
Jo puc parlar per l’ANC perquè és la que visc des de dins i de la que en soc soci. D’Òmnium no en soc soci i no m’atreviré pas a opinar. El que surt a la premsa, de l’estratègia d’Òmnium, em sembla necessari fer-ho. Avui, Òmnium és l’entitat amb el nivell de prudència lògic d’una entitat amb la seva història que vol perviure i sap que no se la pot jugar al 100%. Els plantejaments d’Òmnium els veig molt coherents amb la seva línia de sempre i ocupant un espai concret que algú ha d’ocupar. Com passa amb la política. ERC està ocupant un espai concret que, en agradi o no algú ha d’ocupar, els de Junts encara estan definint quin espai és el que volen ocupar i els de la CUP diria que encara estan més despistats. Però, tothom ha d’acabar trobant un espai i hem d’aconseguir que siguin complementaris.
Parlava de la branca internacional. Creu que el rol actual de Puigdemont contribueix a la cohesió del moviment?
Ajuda millor ara que uns anys enrere. Crec que ho hauria d’haver deixat abans la presidència de Junts i desvincular-se orgànicament d’un partit quan el Consell havia de ser el Consell de tothom. Malauradament no ho va fer des del començament i va donar peu a que ERC s’apartés de la dinàmica del Consell i això encara ho patim. Val més tard que mai. El que fa des de l’exterior el Consell i especialment el president diria que en general és encertat. Falta que el Consell tingui un rol molt més definit. Els passa el mateix que l’ANC, amb la diferència que l’ANC s’ha de resituar perquè ja venia d’una posició determinada i el Consell ha d’aprendre a trobar el seu espai i no voler-ho abraçar tot. El gran problema del Consell és que va néixer intentant abraçar-ho. Cal una endreça que només es pot produir amb un full de ruta compartit. Això no ho pot fer una pota. No es pot dir que el Consell coordina, s’ha de fer en pla d’igualtat. Tothom té la pell molt fina en aquest país, doncs, desgraciadament, hem de partit d’aquí, no hem de canviar la pell. Tocar de peus a terra i saber on som ho vam saber fer fa uns anys i ho hem de saber fer ara. Sembla mentida que no en siguem capaços.