El 17 d’abril de 1960, tretze universitaris viatjaven de València a Barcelona en transport ferroviari. El viatge s’havia organitzat amb una intencionalitat clara: reforçar els vincles entre les dues principals ciutats del país en un moment en què la foscor del franquisme ho impedia. Entre aquells universitaris, que havien evidenciat les seues inquietuds nacionalistes, hi havia l’escriptor Josep Palacios, l’editor Eliseu Climent o altres personalitats que poc més tard destacarien en l’àmbit de les lletres, com ara Lluís Aracil i Lluís Alpera. També hi havia Miquel Mestre Navarro, qui havia nascut a Oliva el 1931 i qui, segons Joan Fuster, era un home “inclinat a la filosofia, però dels més seriosament preocupats pels problemes polítics i socials”.
Miquel Mestre va faltar aquest divendres a 91 anys. L’Alzheimer havia anul·lat la seua capacitat a l’hora de transmetre lucidesa, un atribut que el va caracteritzar sempre, especialment quan feia referència al món clàssic, el terreny que més dominava, tot i que no l’únic. Va estudiar filosofia i va adquirir una formació cultural que el va distingir dels seus coetanis. Va ser aquest un dels motius pels quals Fuster el va seleccionar entre uns dels qui viatjarien a Catalunya per a conèixer el monestir de Montserrat i altres racons emblemàtics i reforçar, així, la consciència i els vincles amb el nord.
Aquell viatge no només va canviar la vida d’aquells protagonistes, sinó també l’esdevenir del país gràcies a un canvi de consciència. Jordi Pujol, a setmanes de ser detingut, jutjat i empresonat per haver organitzat els Fets del Palau; Max Cahner, a dos anys de fundar Edicions 62; i l’arquitecte Oriol Bohigas, en van ser els amfitrions. També ho va ser, tot i que de manera pòstuma, l’historiador Jaume Vicens Vives, atès que els assistents es van nodrir de les seues reflexions, que també serien decisives anys després de la seua mort.
Mestre, que segons el seu amic Vicent Malonda va ser introduït al món nacionalista pel benisser Josep Iborra (1929-2011) –escriptor que també va ser un dels primers col·laboradors d’aquest setmanari–, va acudir a aquell viatge amb Lluís Monferrer, també natural d’Oliva, i va ser acollit per Joaquim Maluquer (1930-2011), sociòleg que més tard presidiria la Institució Catalana d’Història Natural i que es va implicar, al cent per cent, en la recuperació cultural i política.
Finalment, Mestre, que mai no va deixar de tindre inquietud i de treballar pel país, es dedicaria a la inspecció educativa i quedaria apartat, per voluntat pròpia, de la vida orgànica de les entitats i dels partits que més es dedicarien, de forma visible, a la reconstrucció nacional. La seua saviesa, en canvi, va ser una referència per als integrants de l’àmbit del qual ell va formar part. Des del minut zero. Des d’aquell viatge a Barcelona que va ser un revulsiu, un punt de partida des del qual un país vençut va poder reviscolar.
