Gatell i Soler també han publicat conjuntament Miquel Batllori: Records de quasi un segle (Quaderns Crema, 2000) i Martí de Riquer: Viure la literatura (La Magrana, 2008). I en aquesta mateixa línia, Glòria Soler també ha editat en solitari Diari d’un funàmbul. Les llibretes d’Alexandre Cirici Pellicer (Comanegra, 2014).
—Jaume Vicens Vives fou l’historiador català més influent dels anys cinquanta del segle passat, però la seva activitat s’inicià abans de la guerra, durant els anys trenta. En quines coordenades polítiques el situen durant l’etapa republicana?
—La primera etapa de joventut de Vicens va transcórrer entre Girona i Barcelona, i va estar marcada per les vicissituds familiars i el neguit econòmic. La seva entrada a la universitat durant els darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la República desvetllaran les primeres inquietuds polítiques que prendran forma a través de tres articles publicats al periòdic l’Avançada, els quals mostren una clara voluntat política de compromís amb la República. Utilitzant una expressió seva, les seves afinitats polítiques el situarien dins un “social-catalanisme” que fluctuaria entre Esquerra Republicana i la Unió Socialista de Catalunya.
—Quina fou la seva trajectòria professional fins al final de la guerra?
—Vicens pertany al que podríem anomenar “la generació republicana del 1931”. Un any abans, quan en tenia només 20, havia acabat Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i el nou món de la república i de l’autonomia catalana semblava oferir-li tota mena d’oportunitats. Era un jove ambiciós i brillant que ben aviat va iniciar la seva carrera acadèmica com a professor de l’Institut Escola i ajudant a la Universitat. Després de participar en el creuer d’universitaris per la Mediterrània, l’estiu del 1933, va inscriure’s en els cursets que convocà la República per cobrir places de professors, i obtingué el número u d’Espanya de l’especialitat de Geografia i Història. Poc després, el 1935, va guanyar una plaça de catedràtic d’institut. La docència i la realització de la tesi doctoral sobre Ferran II i la ciutat de Barcelona, dirigida pel professor Antonio de la Torre, ocupaven tot el seu temps i l’allunyaren del món polític. No obstant això, foren anys que marcaren profundament la seva personalitat i trajectòria com reconeixeria poc abans de morir: “encara volo amb el gas entusiasta del 33”. Fou en aquest context que Vicens va irrompre a la historiografia catalana amb una sonada polèmica amb Antoni Rovira i Virgili, a qui va retreure les seves interpretacions excessivament romàntiques i poc fonamentades, fet que li va valdre ser acusat de “poca sensibilitat catalanesca” per certs sectors catalanistes.
—Un cop acabada la guerra, Vicens decidí quedar-se, fou depurat i en bona mesura hagué de tornar-se a fer un lloc en un món acadèmic franquista que no tenia res a veure amb el republicà. Quina lectura fan del seu acostament al règim franquista els anys quaranta?
—Entre marxar a l’exili i quedar-se a Barcelona, va optar per això segon. Anys més tard, arribà a posar en dubte aquella decisió: “potser no ho hauria fet si hagués previst la duresa de la lluita”. Un cop acabada la guerra, tractà de reingressar al cos de catedràtics de segon ensenyament amb la seva destinació anterior i també de retornar a la docència universitària. L’obertura d’un expedient de depuració li ho va impedir fins al 1942, any en què fou destinat a l’institut de Baeza (Jaen). També va ser exclòs com a concursant en diferents oposicions universitàries, sempre per motius polítics. Privat de la docència, va haver sobreviure fent tota mena treballs editorials fins que el 1942 fundà l’editorial Teide, dedicada a llibres de text. Les relacions amb el grup fundador de la revista Destino el van portar a publicar regularment uns articles de geopolítica escrits amb el pseudònim Lorenzo Guillén així com el llibre Geopolítica del Estado y del Imperio, que complauen al règim pel seu to germanòfil i ajuden Vicens a superar el seu procés de depuració i a reprendre la seva carrera acadèmica. Per tant, més que “d’acostament” hauria de parlar-se de les “estratègies” emprades per a poder obrir-se camí en un món que s’havia tornat hostil.
—I del seu acostament a certs sectors d’Opus Dei (CSIC, Arbor)?
—Vicens estava decidit a tornar a la Universitat, però tenia molt clar que no ho aconseguiria sense determinats suports. En aquells moments, els membres de l’Opus Dei tenien una influència molt gran al CSIC i també entre els qui controlaven l’accés a les càtedres d’Història. Gràcies a Antonio de la Torre, Vicens va aconseguir entrar al CSIC i la coneixença del catedràtic d’Història de Sevilla Florentino Pérez Émbid el va introduir en els cercles de l’Opus. Aquestes relacions van ser força decisives perquè Vicens obtingués la càtedra el 1948. Va ser un acostament a alguns membres mes que no pas a l’Opus Dei com a organització, de la qual mai en formà part. L’amistat amb Pérez Émbid va afermar-se amb els anys, quan aquest es va traslladar a Madrid en ser anomenat director general de Propaganda i d’Informació del Ministeri d’Educació Nacional. L’historiador andalús va veure en Vicens una persona clau per a un millor coneixement de la realitat política i cultural catalana, mentre que per a l’historiador català l’andalús va esdevenir un home d’influència ben situat a les esferes del poder. Ambdós van establir una mena de “pont” entre Madrid i Barcelona i una col·laboració que funcionà molt més en el terreny cultural i universitari que no pas en el polític. Fou en aquest context quan va començar a escriure a la revista Arbor, de la qual Pérez Émbid n’era el secretari. El “grup Arbor”, liderat per Rafael Calvo Serer, pretenia una certa renovació del franquisme —des d’una òptica catòlica, tradicionalista i molt conservadora— i per a Vicens va esdevenir la plataforma d’entrada als cercles influents de Madrid.
—Quina fou la visió que en tingueren els sectors catalanistes que havien pres una actitud resistencialista i que negaven qualsevol col·laboració al règim?
—L’escletxa oberta l’any 1935 entre Vicens i la historiografia romàntica va eixamplar-se un cop finalitzada la Guerra Civil. Sobre això, Josep Benet explicava que sempre va haver de fer front a l’oposició dels puritans, que van ser molt durs amb ell perquè consideraven que no havia mantingut la fermesa. Certament, alguns dels exiliats catalans, sobretot d’Amèrica, censuraren les seves col·laboracions a Destino i en continuaren malfiant fins i tot quan va publicar Notícia de Catalunya. Aquestes reticències van anar lentament desapareixent a mesura que l’activisme i les obres de Vicens desmentien la seva suposada col·laboració amb el règim. Vicens era conscient que “navegava amb el vent de proa” i que trobaria tota mena de dificultats i d’incomprensions.
—A partir del seu retorn a Barcelona el 1948 com a catedràtic, Vicens es mostrà realment molt actiu. Des de la seva nova posició a la Universitat de Barcelona començà a teixir una xarxa de relacions i a establir un grup de deixebles (Reglà, Mercader, Nadal, Giralt, Fontana, etc.) i col·laboradors com el seu amic Santiago Sobrequés. Quin fou el seu impacte en el terreny historiogràfic?
—Els seus treballs van suposar l’arribada a Catalunya i a Espanya dels corrents historiogràfics europeus. D’alguna manera, va introduir la història social i econòmica que propugnava l’Escola dels Annales francesa i, en pocs anys, va crear una “escola” historiogràfica caracteritzada per la seva voluntat de renovació i d’establir lligams estables amb les més actives tendències historiogràfiques europees. Des de la seva càtedra de la Universitat de Barcelona va impulsar també una sèrie d’instruments al servei d’aquesta renovació com ara el Centre d’Estudis Històrics Internacionals (1949), la revista Estudios de historia moderna (1953) i la revista bibliogràfica Índice histórico español (1953). L’historiador britànic Raymond Carr va dir de Vicens que era “l’únic historiador hispànic que escrivia història com ho feien els altres historiadors europeus”. L’entusiasme de Vicens i la seva capacitat de treball li van fer guanyar deixebles allà on anava. Però aquest dinamisme provocà tanta admiració com enveja. Dins del petit món universitari català i espanyol, alguns historiadors tradicionals i propers al franquisme el consideraren un intrús perillós i agosarat. En canvi, les seves propostes renovadores van entusiasmar els més joves i inquiets historiadors. Vostè n’ha citat alguns dels més representatius.
—Consideren que cal donar un sentit polític a la seva tasca de renovació historiogràfica? En quin sentit?
—Vicens va reaccionar al predomini d’una historiografia franquista descaradament ideològica i poc rigorosa, que considerava nefasta i antinacional la contemporaneïtat mentre sublimava el passat imperial hispànic. Davant del que ell qualificà d’“ensayismo filosofante”, proposà una història rigorosa i basada en els documents històrics, però també compromesa amb el seu temps. Així, fou dels primers historiadors que posà èmfasi en els estudis d’història social i econòmica i a construir una visió acurada dels segles XIX i XX. Defensava que calia estudiar la contemporaneïtat hispànica, amb les seves grans contradiccions i tensions, entre d’altres coses per entendre les causes de la crisi dels anys 1936-1939 i la mateixa realitat del franquisme. En el seu llibre Industrials i polítics, per exemple, presenta un enfocament del segle XIX català que permet entendre molts dels problemes del segle XX. Lògicament, aquestes ambició i heterodòxia eren força mal vistes pels seus col·legues més tradicionals.
—A partir de quin moment Vicens començà a establir relacions estretes amb sectors antifranquistes?
—No podem parlar d’un moment concret, sinó d’una tendència que progressa a mesura que es referma la seva carrera docent. Per posar una primera data, el 7 de desembre de 1949, Vicens fa una conferència a la Unió Excursionista de Catalunya, seu de l’Associació Miramar. Aquesta organització aglutinava joves de diversos sectors units en la resistència contra el franquisme i el reconeixement del fet nacional.
—Quan consideren que Vicens, des d’un terreny civicocultural i polític, començà a fer pròpiament antifranquisme? Com?
—Quant a això, és important assenyalar l’amistat entre Jaume Vicens i Josep Benet, a qui va arribar a través del seu cunyat Frederic Rahola. Benet, juntament amb Maurici Serrahima i Alexandre Cirici, introdueixen l’historiador dins l’ambient resistencialista. A començaments dels anys cinquanta, les columnes culturals que signa a Destino donen impuls a obres i projectes amb dificultats per obrir-se pas dins el règim. La seva participació en diverses plataformes catalanistes i les bones relacions amb alguns membres de la jerarquia cultural madrilenya el porten a intervenir en defensa dels interessos culturals del catalanisme. Ara bé, la publicació de Noticia de Catalunya, el Nadal del 1954, va ser un element decisiu per convertir Vicens en un referent clau, en un home que transmetia idees noves i originals, i que també era un dinàmic activista cultural. Per això va atreure també l’atenció de gent tan variada com Joan Reventós, Jordi Pujol o l’abat Escarré de Montserrat, o els exiliats Josep Tarradellas i Manuel Serra i Moret. Les reunions que convocava a la casa del carrer Santaló van esdevenir la seva via personal d’organitzar una xarxa de gent, sobretot joves, sensibilitzada i compromesa amb la cultura i la catalanitat.
—A partir del 1951, hi hagué un canvi de govern a Espanya i semblà que sectors oberturistes anaven guanyant quotes de poder. Tot i així, entre aquests sectors que propugnaven una obertura envers el món català, hi havia un clar enfrontament entre el nucli d’intel·lectuals neotradicionalistes de l’Opus Dei vinculats a la revista Arbor i els intel·lectuals falangistes evolucionistes (Ridruejo, Laín Entralgo, Tovar), que organitzaren els congressos de poesia com a punt de trobada entre les cultures catalana i la castellana. Vicens apostà clarament pel primer grup, tot i que era el més reticent a incorporar elements de l’Espanya republicana. Quina anàlisi fan d’aquest posicionament tan contundent de Vicens?
—Vicens recelava molt dels falangistes, encara que fossin evolucionistes com Dionisio Ridruejo. Els considerava caducs, centralistes i notablement anticatalans. A més, els feia en bona part responsables de les denúncies polítiques que havia patit i de la seva depuració política. En canvi, potser amb una certa innocència, considerava que la gent de l’Opus Dei respirava uns aires més nous, una voluntat de cercar una certa evolució del règim i una relativa compressió envers la catalanitat. Des de la perspectiva actual, aquesta postura ens pot semblar un xic il·lusa, però, si ens situem en la trista panoràmica dels anys 50, qualsevol signe de canvi polític, per petit que fos, era vist com a una esperança.
—De fet, com vostès han dit, Florentino Pérez Émbid, home d’Arbor i de l’Opus Dei i amic personal de Vicens, fou nomenat director general de Propaganda i d’Informació, cosa que el feia responsable de la censura. Ho va ser entre 1951 i 1957. Quina influència tingué Vicens a facilitar la publicació de llibres en català?
—Vicens va aprofitar les seves bones relacions personals amb Pérez Émbid per aconseguir una més gran tolerància de la censura franquista envers les publicacions en català. Va intervenir a favor de l’Institut d’Estudis Catalans i va intentar evitar els efectes de la censura a les obres d’autors catalans, entre els quals Josep Pla, Gaziel i Xavier Benguerel. La seva influència, però, era força limitada i el seu llibre Notícia de Catalunya fou revisat a fons per la censura, la seva publicació aturada durant mesos, i ni tan sols Florentino Pérez va aconseguir la prevalença del seu títol original: Nosaltres els catalans. En aquesta mateix context, després de molts mesos d’estira-i-arronses, tampoc van obtenir l’autorització per publicar una revista periòdica en català.
—Fins mitjans dels anys cinquanta, Vicens tenia l’esperança que el règim franquista podia evolucionar a través d’una restauració monàrquica que pogués avançar cap a un règim liberal. En què es basava aquesta aspiració? Va fer algun moviment per fer-ho possible?
—En aquells anys, aquesta aspiració no era només de Vicens, sinó també de bona part dels dirigents de l’oposició antifranquista. L’evolució del franquisme no es preveia fàcil, però qualsevol signe de canvi polític, per modest que fos, esdevenia una possibilitat que calia aprofitar. El 1957, durant la segona vaga de tramvies, Vicens va organitzar trobades semiclandestines a casa seva on participaren des de franquistes evolucionistes fins a socialistes, passant per tota mena de catalanistes. A part d’actuacions concretes i immediates com aquesta, pensava que calia emprendre una tasca a més llarg termini per preparar i afavorir el canvi que tard o d’hora havia d’arribar. I, en aquest sentit, proposava la conveniència de crear un teixit social favorable a desvetllar la burgesia catalana que, acomodada en els negocis del dia a dia del franquisme, havia renunciat al seu compromís amb la societat.
—També fou a mitjans dels anys cinquanta que Vicens es plantejà guanyar una càtedra a Madrid. Quina lectura en fan en clau política?
—Va ser una proposta que li feren alguns amics de Madrid, entre ells el mateix Pérez Émbid. Intentaren convèncer-lo que amb la seva força i dinamisme triomfaria a la capital d’Espanya, esdevindria un referent, ampliaria la seva influència i gaudiria d’un brillant futur acadèmic i fins i tot polític. Va dubtar força, però decidí no fer-ho. Potser va ponderar el raonament del seu amic Miquel Batllori: “Si vas a Madrid, aquí no t’ho perdonaran mai, i allà no t’ho agrairan”.
—Vicens estava convençut que, per aconseguir el redreçament de Catalunya, calia tornar a articular una classe dirigent catalana que prengués com a model la generació del 1901, és a dir, la primera generació de dirigents de la Lliga Regionalista. Fins i tot, per tal d’acostar-se a aquest sector, Vicens decidí traslladar-se a la nova Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Què va fer per aconseguir-ho? Quin paper reservava als joves de l’alta burgesia catalana?
—El 1954, Vicens publica a Destino un article titulat “Hacia una nueva burgesia”, on defensa la necessitat de preparar una minoria burgesa moderna i europeista capaç de redreçar el país. Calia preparar intel·lectualment una nova minoria de joves que agafés el relleu de la generació anterior a la guerra i que encapçalés un projecte de “redreç” alternatiu a la dictadura. La seva opció havia d’aplegar tant el compromís de les dretes en la política social com la renúncia de les esquerres a l’enfrontament social. Sols així es podria superar el trauma violent de 1936. Per assolir aquest propòsit i alhora impulsar la renovació historiogràfica que duia a terme, el curs 1955-1956 va decidir incorporar-se a la Facultat d’Econòmiques com a professor encarregat del curs d’Història Econòmica d’Espanya. Des d’aquesta nova plataforma, projectava establir contacte amb la part de la societat més influent, en la qual volia incidir. Amb aquest mateix propòsit, un parell d’anys abans havia contactat amb el grup “Comodín”, gènesi del Cercle d’Economia.
—Creuen que finalment aquests joves van acabar tenint el paper rector que Vicens volia que prenguessin?
—Pensem que sí. Hi ha una generació de la postguerra que va tenir com a llibre de capçalera Notícia de Catalunya. Entre els seus deixebles hi ha hagut historiadors i economistes que han tingut una influència innegable durant la transició política espanyola. Dels membres del Cercle d’Economia cal destacar l’empresari Carles Ferrer Salat, primer president de la CEOE (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials), el polític Jordi Pujol, el ministre de Sanitat Ernest Lluch i un munt de consellers de la Generalitat.
—En què es basaven i quin abast real tingueren projectes de Vicens com l’Aliança per al Redreç de Catalunya (ARC) o el Consell de Coordinació Social Catalana? Quins sectors de l’antifranquisme hi estaven involucrats i hi donaven suport?
—Al llarg de la segona meitat dels 50, el seu activisme dins els cercles opositors catalanistes es va intensificar fins al punt de promoure un programa d’actuació comuna, que va intitular “Aliança pel redreç de Catalunya”. El document és una crida a superar la situació provocada per la Guerra Civil i a construir una nova Catalunya basada en els principis de la democràcia social i el reconeixement dels seus drets nacionals. Encara que Vicens no va ser mai un home de partit, la seva voluntat d’aplegar persones de tarannàs diversos el va portar el 1958 a promoure el Consell de Coordinació Social Catalana, on hi eren convocades personalitats del món cultural i polític català. No tenim informació precisa dels qui van assistir a les reunions preparatòries, però el cert és que la seva malaltia i mort els anys següents van fer que la iniciativa no anés més enllà dels papers.
—A finals dels cinquanta, Vicens era optimista i creia que la dictadura podia caure o, si més no, començar-se a desintegrar. Quin paper tingué en la planificació d’un possible retorn de Tarradellas? Quin era el rol que Tarradellas esperava que Vicens prengués?
—Va ser Tarradellas qui va voler conèixer Vicens, interessat pel que escrivia i feia. Al novembre del 1959, després d’uns primers contactes epistolars, van trobar-se a un hotel de París a través de Frederic Rahola, que havia estat el secretari de Tarradellas durant la guerra i en mantenia el contacte. El president, que en aquells moments estava discutit per bona part de les forces polítiques de l’exili i de l’interior, volia aplegar al seu voltant un conjunt de persones de confiança i pensava que Vicens podia tenir-hi un paper molt destacat i convertir-se en una mena de representant seu a l’interior. La malaltia de l’historiador va estroncar el projecte, però un escrit de Josep Pla que resumeix unes converses amb Tarradellas deixa ben palès que, en els seus plans polítics, aquest atribueix a Vicens la iniciativa i l’establiment de contactes a l’interior. La mort prematura de Vicens ens impedeix especular sobre el que hauria pogut fer Vicens si hagués acceptat la proposta. De les esperances que el president de la Generalitat havia posat en l’historiador en són testimoni les paraules que va escriure a Margarida Xirgu, exiliada a Buenos Aires, per comunicar-li la “pèrdua del millor soldat amb qui comptava avui Catalunya”.
—Finalment, els projectes de Vicens quedaren truncats per una mort prematura el 1960, quan tan sols tenia 50 anys. No podem saber com hauria anat, però quina creuen que hauria estat la seva evolució política en les dècades posteriors?
—S’ha especulat molt sobre això. La personalitat de Vicens fa pensar que mai hauria deixat de ser un home polític. La seva forma d’entendre la tasca intel·lectual parteix de qüestionar la realitat i d’incidir-hi. D’altra banda, el seu tarannà competitiu el porta a voler estar sempre en primera línia i a mantenir viu el seu compromís cívic. Unes paraules seves en poden ser la clau: “Hom ha de triar entre ser un fabricant d’olives sense pinyol o un fabricant d’idees amb pinyol”. Està clar que ell s’identifica amb la segona possibilitat. Josep Benet en una conversa informal va deixar anar que Vicens hauria eclipsat Jordi Pujol si hagués viscut vint anys més. Però, com dèiem abans, tot queda en especulacions.
—Com valoren el seu impacte global en la política catalana dels cinquanta?
—Quan va morir, Vicens era segurament l’intel·lectual més prestigiós que hi havia a Catalunya, una figura a qui respectaven fins i tot els seus més grans adversaris professionals i polítics. Avalat pel prestigi professional com a catedràtic universitari i pel consens que aplegava com a activista cívic i cultural, gaudia d’una autoritat moral com pocs tenien al país. Era brillant, audaç i amb projectes ambiciosos, encara que sovint se li ha retret la seva ingenuïtat i el seu ímpetu. Volia anar de pressa, com si intuís que el temps de què disposava era curt. Però els anys van fer germinar les llavors sembrades. Del seu reconeixement com a historiador capaç de renovar la historiografia i de crear una escola activa se’n van encarregar ben aviat els seus deixebles. I el seu compromís amb un catalanisme plural i amb el redreç democràtic del país va fer que dos polítics tan dispars com Josep Benet i Jordi Pujol es reconeguessin hereus del seu llegat.