L'holocaust català

Història d’un llibre mític i necessari

Un dels grans esdeveniments bibliogràfics de la tardor és la reedició del mític llibre de Montserrat Roig ‘Els catalans als camps nazis’, un volum que va destapar una realitat ignorada, la deportació de milers de republicans als camps d’extermini nazis. Ens acostem a la història d’aquest llibre, al seu titànic procés de gestació i en repassem la transcendència passada i present.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Ah! Però és que hi va haver catalans als camps nazis?”. Quan la periodista i escriptora Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) es va posar a la feina, a principis de la dècada de 1970, de fer surar davant la mirada pública la deportació de milers de dones i homes republicans als camps d’extermini nazis, aquesta era encara una història gairebé desconeguda. La consciència pública de la dimensió de l’extermini nazi, l’abast de l’horror, formava part ja del domini públic, fins i tot a l’Estat espanyol. 


Allò que el gran públic no coneixia, perquè al règim franquista no li interessava, era el fet que milers d’homes i dones republicans havien compartit la malaurada sort del poble jueu i diverses minories ètniques, polítiques o religioses d’arreu d’Europa. Uns quants d’aquells deportats aconseguiren sobreviure després de sofrir penalitats inconcebibles. I una jove i prometedora escriptora i periodista nascuda a l’Eixample fou l’encarregada de donar-los veu i fer visibles aquelles històries esgarrifoses de mort i supervivència. El resultat fou un llibre cabdal, Els catalans als camps nazis, publicat el 1977 per Edicions 62, quan encara es resolien les tensions entre el règim que finia i una incipient democràcia. Un colp de puny. Un treball d’investigació periodística monumental, parit amb sentit de l’exhaustivitat i enriquit amb la bona ploma de l’escriptora. Un projecte de gestació ben complexa que posà a prova les forces i la tenacitat de Montserrat Roig. Un biga mestra de la historiografia catalana que, passades quatre dècades, torna a editar-se amb una complida introducció de Rosa Toran Belver, historiadora i investigadora dels camps nazis i les seues víctimes. Una nova edició “llargament esperada”, d’una obra “cabdal i pionera per al coneixement de la història del nostre país”, escriu Toran. “No es tractava sols de donar a conèixer la trajectòria dels republicans deportats, sinó de posar damunt el paper la responsabilitat del franquisme en els milers de morts, condemnats després que caigués sobre ells el vel de l’oblit. Per a l’autora, era una lluita política, la que tenia lloc en els anys immediats i posteriors a la mort de Franco; era la defensa dels valors democràtics”, rebla la historiadora.

El xoc amb les deportacions

Als inicis de la dècada de 1970 Montserrat Roig és una ben prometedora escriptora que ha guanyat el premi Víctor Català amb el recull de contes Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. Una dona, alhora, conscienciada i compromesa políticament i social, alineada amb les lluites nacionals, socials i de gènere. I que s’ha de guanyar les garrofes com a periodista. En equip amb la fotògrafa Pilar Aymerich, Roig comença fent entrevistes per a Serra d’Or i, a poc a poc, diversifica l’activitat amb col·laboracions per a publicacions com Destino o Triunfo. Un d’aquells reportatges, del 1972, és “Españoles en los campos nazis”, amb el desconcertant encapçalament “Una generació romàntica”. Per bastir aquest article per a Triunfo l’escriptora entrevista tres supervivents: Ferran Planes, Joan Pagès i l’escriptor Joaquim Amat-Piniella, qui aconsegueix publicar el 1963 —quasi dues dècades després d’haver-se escrit, el 1946— la novel·la autobiogràfica K.L. Reich, basada en les vivències a Mauthausen. Pagès, per la seua banda, era un significat membre del PSUC que treballava des de França per establir llaços entre els antics deportats. Per a Roig, tot allò va ser un xoc. Un tema, el de la deportació i l’extermini de catalans, del qual “ella mateixa es reconeixia ignorant com a integrant de la generació nascuda després de la guerra d’Espanya”, acota Toran en la introducció.


“Per a mi també va ser una sorpresa, conèixer de primera mà aquelles històries em va trasbalsar”, recorda per a EL TEMPS Pilar Aymerich, a qui entrevistem a propòsit de la nova edició del llibre. Fruit del reportatge per a Triunfo és també la fotografia històrica que reproduïm en aquest reportatge. “Quan arribo al lloc de l’entrevista, em trobo tres persones grans segudes al voltant d’una tauleta i un magnetòfon mentre explicaven horrors”, recorda. La possible imatge no es corresponia amb la solemnitat i gravetat de la història que s’estava narrant. La fotògrafa baixà al carrer i trobà una mena de descampat amb un mur al fons. “Els vaig posar en filera, com estarien en un camp de concentració i, automàticament, els van canviar les cares. Era una fotografia que no tenia filats però que transmetia el dolor”, relata. La fotògrafa tan sols disparà una vegada. “Vaig veure que ja tenia la imatge i no vaig voler fer-los patir més”, rebla.

Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella. La colpidora fotografia de Pilar Aymerich.


També el 1972, abans de fer el reportatge esmentat, Roig havia llegit Cartes des dels camps de concentració, obra pòstuma de Pere Vives, editada per Edicions 62, que conté les cartes de l’autor a Agustí Bartra i els seus familiars des dels camps de concentració francesos. La periodista escriurà un article al·lusiu en Tele/eXpres. L’article de Triunfo, de fet, anirà encapçalat per una cita brutal de Pere Vives: “Morir d’aquella manera bovina és una suposició que em revolta”.


Els camins cap a Els catalans als camps nazis ja s’estaven solcant. Poc després, Montserrat Roig coneix l’advocat i historiador Josep Benet Morell, un home obsessionat amb la reconstrucció cultural de Catalunya, que li proposa fer un llibre sobre els deportats catalans. Benet veu en la jove algú que ha demostrat interès en la qüestió i que té solvència periodística i literària. Però la futura icona de la cultura catalana té dubtes. El projecte obliga a fer entrevistes a França. És complex i car. Li ocuparà un temps que ha de dedicar a escriure els articles i fer les entrevistes que li paguen les factures. A més, està enllestint la seua primera obra de ficció realment important, El temps de les cireres.

Un projecte gegantí

Fet i fet, la idea inicial era fer un llibre curt amb un grapat de testimonis, però el tema es va anar embolicant: entre 1973 i 1975 Roig arreplega una cinquantena de testimonis, majoritàriament de Mauthausen, però també de Ravensbrück, Dachau, Buchenwald i d’altres instal·lacions menors. I tot i el títol del llibre, l’abast de l’estudi acaba eixamplant-se als republicans procedents del conjunt dels Països Catalans. Fins i tot s’hi inclou persones no nascudes als territoris de parla catalana però que hi residien. Aquella no era la primera vegada que s’abordava el tema, però cap estudi no havia contemplat tal volum de testimonis. “Una investigació de cinc anys i un treball bastant titànic, tenint en compte que no hi havia els mitjans que tenim ara”, anota Aymerich.


Una tasca ingent, amb una enorme càrrega humana, també. Hi ha un abans i un després per a Montserrat Roig amb la coneixença de personatges com Joaquim Amat-Piniella, mort durant el procés de gestació, el 1974, i a la memòria del qual dedica el llibre. Una connexió vital i emocional com la que experimenta amb Neus Català, supervivent del camp de Ravensbrück i una figura central en la confecció del llibre i en el canvi personal i professional experimentat per l’autora. Ambdues dones protagonitzarien una entrevista mítica el 1977, després de la publicació del volum, en l’espai d’entrevistes que la barcelonina tenia al centre de producció de Televisió Espanyola a Catalunya. “Totes aquelles històries i el contacte amb aquelles persones et feien millor persona. Neus català era això, una persona extraordinària, i els tres antics deportats de la fotografia de Triunfo eren també persones admirables”, assenyala la fotògrafa.

Neus Català i Montserrat Roig. La supervivent i l'amiga periodista.


Les dimensions creixents del projecte obligaren a diversos ajornaments: una de les primeres intencions era publicar-lo el 1975, coincidint amb l’aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial i amb l’alliberament dels camps. No serà possible. En el període final de confecció del volum està embarassada del seu segon fill. “Durant l’embaràs, la Montserrat em deia: ‘Pilar, no sé com sortirà aquest nen, després de tants mesos immersa en l’horror dels camps’”, relata Aymerich. “Espero amb molt d’afany parir, per poder-me entregar de ple al llibre”, li diu Roig, a Miquel Serra, en una carta. 


A banda d’això, hi havia el tema econòmic. Amb la mort de Franco s’obria la possibilitat de publicar a Catalunya —la primera intenció de Josep Benet era fer-ho a les Edicions Catalanes de París—, però l’editor d’Edicions 62, Josep Maria Castellet, no veia clara la publicació pels deutes del segell. I perquè encara hi havia pendents unes 100.000 pessetes en despeses de viatges i materials. La resta, fins a 230.000 pessetes, havia estat sufragada per l’advocat i polític Josep Andreu Abelló. “D’una manera desinteressada i sense haver vist el manuscrit”, aclarí l’autora.


Edicions 62, finalment, apostà per l’obra. El treball, valuós i alhora necessari, s’ho valia. Per la transcendència d’un tema que romania en la ignorància pública. Pel valor dels testimonis, alguns arreplegats de manera anònima. Per la brutalitat gairebé inconcebible del que contaven, amb un procés de deshumanització que costa de pair, fins i tot des del bagatge textual i audiovisual d’un lector del 2017. I perquè l’autora, a més de bastir un treball exhaustiu i molt conscient, havia bolcat en el text el seu talent, una prosa punyent i vigorosa. “És un pis fosc, tan fosc com la barriada i com la ciutat. És difícil emmarcar un home com en T. dins d’aquest ambient, tan allunyat del seu passat, de la seva memòria. És com si anés a trobar un home que no té res a veure amb la seva imatge: l’ombra d’un passat amb força que ara s’escola entre les boires d’una ciutat provinciana, els ocells del balcó i la jubilació”, escriu en la primera part, a propòsit d’una de les visites per obtenir testimonis.

Francesc Boix, poc després de l'alliberament de Mauthausen.


Altrament, dos circumstàncies més aviat casuals acabaren arrodonint el projecte. La primera és la de les fotografies del camp de Mauthausen que il·lustraren el volum. Les instantànies les havia fetes Francesc Boix, que treballava com a fotògraf en el camp per recollir la macabra activitat de les SS. En col·laboració amb uns altres companys, Boix en fa còpies i les trau fora de la instal·lació. El fotògraf morí prematurament a París, el 1951, però alguns d’aquells negatius, tant el que il·lustrava el que es feia a Mauthausen com els de l’alliberament, arribaren a les mans de Roig durant la confecció del treball. Li’ls lliurà Gregorio López Raimundo, germà de Joaquín, un íntim amic de Boix que també havia estat deportat a Mauthausen i que, en morir el fotògraf, se n’havia fet càrrec. “La Montserrat em va dir d’obrir els negatius. Els vaig posar a l’aplicadora i aleshores em vaig adonar de l’horror dels camps de concentració”, conta Aymerich.


L’altre element que enriqueix el llibre són els annexos, especialment l’apèndix amb la molt detallada llista dels “Ciutadans dels Països Catalans morts a Mauthausen”, amb els noms, l’any de naixement i la procedència. Aquell era un material que havia estat amagat per Joan de Diego, Josep Bailina i Casimir Climent. Aquests republicans, treballadors de la secretaria del camp, convertiren el material, a l’alliberament del camp, en una sèrie de llistes que, molts anys més tard, també arribarien a les mans de la periodista. Dades esgarrifoses: dels 6.980 deportats comptabilitzats a Mauthausen, tan sols van sobreviure 2.194 persones. 


Per què havien anat a parar als camps els republicans? Per què hagueren de morir tantes persones? Eren preguntes pertinents. Roig arribà a mantenir una petita reunió amb l’antic ministre franquista Ramon Serrano Súñer, aleshores un ancià. Malauradament, la tenaç periodista no aconseguí que reconeguera la complicitat del règim en les deportacions. 


Una recuperació necessària

Comptat i debatut, el llibre tingué un impacte crític i social enorme. Fou guardonat el 1978 amb el premi Serra d’Or i provocà un autèntic trasbals, perquè posava el focus sobre una història que el franquisme —i no sols el franquisme— havia silenciat. Aymerich revela un fet cridaner: “Quan va sortir Els catalans als camps nazis, la Montserrat no parava de rebre cartes. Gràcies a això, algunes persones havien descobert que els seus pares havien estat als camps. Perquè hi havia supervivents que no en parlaven”.


Per a Aymerich, la nova edició del llibre, l’última reimpressió del qual data del 2001, és una bona notícia. “Per fi. Ja era hora! Em consta que durant el 70è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial, el 2015, molta gent el buscava i no el trobava”, al·lega. “Nosaltres, la gent més gran, no ens adonem, però hi ha coses que no s’expliquen a les escoles. Les noves generacions no saben el que va passar”.


“Des que sóc responsable d’Edicions 62 tenia en ment fer-ne una nova edició. El problema de fons és que al llarg del temps havíem rebut dels familiars algunes rectificacions que calia comprovar. I teníem dubtes sobre com fer-ne una nova edició ben feta”, al·lega l’editora, Pilar Beltran. “No volíem fer una edició anotada, però calia contextualitzar i explicar. I quan la Rosa Toran s’hi ha pogut dedicar, amb la introducció, doncs hem quedat molt contents. Ara fa dos anys que la nova edició d’Els catalans als camps nazis s’havia convertit en un objectiu prioritari. Es tracta d’un projecte ambiciós a nivell empresarial, rebla. “El més important era recuperar un llibre cabdal per a la historiografia catalana, que posava sobre la taula un tema que no s’havia tractat”.

“Una altra cosa que hi ha ajudat”, prossegueix Beltran, “és que després de dormir el somni dels justos, com passa amb els autors importants, hi ha hagut una recuperació de la figura de Montserrat Roig. Però el que ho fa possible del tot són els lectors: aquest és un llibre que hauria d’estar a totes les prestatgeries catalanes”. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.