Perfils

L’escriptora, la periodista, la dona

Montserrat Roig, entre una doble efemèride: 70 anys del seu naixement i  25 anys de la mort de la carismàtica escriptora i periodista. Tracem el seu ric i complex perfil a través de testimonis i de la primera de les biografies que es publicaran enguany.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si Montserrat Roig haguera sobreviscut al càncer de mama que posà fi a la seua vida, el passat dia 13 de juny hauria complit 70 anys. Aquesta barcelonina de l’Eixample, nascuda al si d’una família burgesa, de dreta liberal, morí amb tan sols 45 anys. El mes de novembre farà 25 anys d’això. Una vida curta però viscuda, intensa. Aprofitada: la desaparició prematura contribuí, sense dubte, a solidificar i engrandir el mite, l’aura de periodista i escriptora feminista i compromesa, la dona amb una personalitat aclaparadora, d’una presència atractiva i magnètica. La precursora de la figura de la lletraferida mediàtica, en el seu cas amb substància. L’entrevistadora minuciosa, exhaustiva, capaç d’extraure tot el suc dels entrevistats per la via de fer-los sentir-se còmodes i protagonistes. I no a l’inrevés. La treballadora incansable que va fer compatible la maternitat amb una carrera periodística i literària de volada.

Perquè, a més de tot això, de la figura carismàtica i popular, a banda dels centenars d’articles, columnes d’opinió, entrevistes i reportatges, Roig deixà un grapat de llibres referencials, entre els quals caldria citar, com a mínim, el seminal Els catalans als camps nazis (1977), la brillant investigació en fons i forma sobre les víctimes catalanes de la Shoah, Premi de la Crítica Serra d’Or; l’assaig L’agulla daurada (1986), fruit dels seus viatges a Sant Petersburg (aleshores Leningrad), Premi Nacional de Literatura Catalana; o les novel·les El temps de les cireres (1977) i L’hora violeta (1980), entre més. Llibres molt llegits i venuts, que gaudiren de traduccions i d’una difusió considerable a la resta de l’Estat, i que la van convertir en una de les figures catalanes amb més projecció estatal i internacional.

El temps, amb tot, aquesta contemporaneïtat veloç incapaç de digerir el present, i menys encara de mirar al passat amb una certa perspectiva, tendeix a difuminar fins i tot trajectòries tan reeixides com la de Montserrat Roig. És per això que, oportunament, la doble efemèride està servint per recuperar la seua figura. El mateix dia 13 de juny, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, tenia lloc un homenatge amb la presència, entre altres, de la periodista Rosa Montero, amiga de Roig, i d’un dels seus fills, Roger Sempere. A l’acte també foren presents Betsabé Garcia, autora de la biografia Amb uns altres ulls, acabada de publicar en Roca Editorial, que ens serveix per traçar el perfil de la periodista i escriptora. I també assistiren a l’homenatge amigues com ara la fotògrafa Pilar Aymerich i la cantant Marina Rossell, amb les quals ens hem entrevistat expressament per a aquest número d’EL TEMPS.

A més d’això, hem recuperat testimonis més antics, com ara la imprescindible conversa que mantingueren per a la revista Cultura Montserrat Roig i un dels seus principals referents, Maria Aurèlia Capmany, pocs mesos abans que el càncer les portara ambdues a la tomba. Un diàleg commovedor i revelador. També recuperem, entre altres, les entrevistes que Lluís Bonada féu per a EL TEMPS a l’editor Josep Maria Castellet i al dramaturg Josep Maria Benet i Jornet amb motiu del desè aniversari de la mort de l’escriptora.

“Tu seràs periodista”

Maria-Montserrat, la sisena filla de set germans i germanes del matrimoni format per Albina Francistorra i l’advocat i escriptor Tomàs Roig, vingué al món al número 37 del carrer de Bailèn, a l’Eixample. Aquella era una família burgesa i catòlica, conservadora, però també liberal. I que donava molta importància a la cultura. Segons recull la biografia escrita per Garcia, a la casa pairal es recitaven poesies, hi havia tertúlies sobre llibres i tràfec permanent de persones del món cultural, com ara Carme Montoriol, Joan Oliver, Carles Fages de Climent o Lola Anglada. La petita Montserrat es movia entre aquelles persones, parant l’orella, alimentant la curiositat. “Tu seràs periodista, tant voler saber el perquè de les coses”, va vaticinar la mare amb una precisió absoluta.

Un entorn, en qualsevol cas, que explica moltes coses. “Des de petita em vaig acostumar, a casa, a llegir llibres catalans, vull dir, hi havia una sèrie d’autors que eren perfectament coneguts, però que no es relacionaven amb el món exterior, perquè el món exterior era un altre”, confessava a Xulio Ricardo Trigo en una entrevista per a EL TEMPS del 1989.

La primera vocació, amb tot, fou la teatral. I tingué traducció en el seu pas, durant l’adolescència, per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG). Roig no traduí la seua pulsió interpretativa en res seriós, però aquell període és important perquè a l’EADAG coneix persones importants en la seua vida, com ara Maria Aurèlia Capmany, Pilar Aymeric o Josep Maria Benet i Jornet, que la recorda com una jove “molt inquieta, molt inquieta. Anava de bòlit intentant descobrir el món”. “Ella volia ser actriu i volia ser escriptora de teatre i de narrativa”, contava el dramaturg, tastador d’alguns dels primers escrits de Montserrat. Capmany, mentrestant, la recordava com una noia “molt pallanga, molt camallarga i molt inquieta, i molt conflictiva!”. No passaren desapercebudes l’una per a l’altra. “El que recordo és que tu em feies molta por. Em feies una por horrorosa, perquè eres una senyora que sabia molt i que, a més a més, fumaves amb l’esquerra, que no volies fumar amb la dreta..., perquè les senyores fumaven amb la dreta. Em feies molt de respecte”, confessava Roig a la seua veterana amiga.

Escriure és una cosa seriosa

El pas per la universitat, i més en aquella època convulsa, també és un moment clau de la seua existència, a diferents nivells. A la Universitat de Barcelona, fa filosofia i lletres a finals de la dècada de 1960. Roig coneix allí una altra figura clau, Joaquim Molas, professor de literatura, que exerceix un important influx sobre la futura escriptora. “Tant per a ella com per a mi, Molas va ser clau. No tenia res a veure amb el que feien a la universitat. Molas aconseguia apassionar-te. Vam convertir-nos en el que més tard se’n van dir moletes”, explicava Benet i Jornet. “Una sola de les classes d’en Molas valia més per a mi que totes les altres de la universitat juntes. Puc dir que tot allò que he après quant a mètode, ciència i rigor ho he après amb ell”, deia la interessada.

'Per a mi, escriure en català era natural. No vaig haver d’elegir entre una llengua i l’altra'

Els primers anys de la universitat són, altrament, els dels inicis en l’escriptura. “Amb disset, divuit anys, em va passar unes coses escrites a mà. Li vaig dir, mira, aquesta frase i aquesta m’ha agradat. Es va enfadar una mica, però jo li vaig contestar que amb disset, divuit anys, dues bones frases és molt. Li vaig aconsellar que llegís molt i visqués molt. I durant un temps no va escriure”, relatava Benet i Jornet. Com s’arreplega a la biografia sobre l’escriptora, l’influx del dramaturg és important, la persona que enfronta a Roig amb la duresa de la l’escriptura encarada amb exigència i rigor. “Si has d’escriure, escriure no et pot resultar una distracció divertida, sinó una obligació de vegades fins i tot dura”, li dirà. I també: “Escriure és una cosa seriosa, que no vol estones perdudes. Has d’estar escrivint sempre”, li diu en una llarga carta. Escriure molt. A totes hores. I llegir també moltíssim, autors clàssics i contemporanis. Li demana “constància, tenacitat, humilitat”. La futura escriptora en prendrà nota. I el vehicle escollit serà el català. “Hi ha companys de generació que van haver de dubtar entre una llengua i l’altra... per a mi escriure en català era natural (...) la meva llengua literària era el català”, confessava a Capmany.

Juntament amb aquest compromís amb la llengua i la cultura, hi ha la conscienciació política, que viu l’esclat en els anys universitaris. Després de militar en diverses plataformes esquerranes, Roig s’afilia al PSUC, partit amb el qual manté una relació discontínua en el temps (“era el partit més nombrós i dinàmic, l’únic que aconseguia mobilitzar la gent”, rememora Benet i Jornet) i participa en fets històrics de la lluita contra el franquisme com ara La Caputxinada, la cèlebre assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDUB), al convent de Caputxins de Sarrià, al març de 1966.

Matrimoni, feminisme i alliberament sexual

En aquell context convuls coneix l’arquitecte Albert Puigdomènech, el seu primer marit, aleshores un jove activista universitari que patí la repressió franquista. Una Montserrat encara molt jove es casa amb ell, l’any 1967, “per no fer patir el pare. Es va casar per poder viure junts la vida de l’època”, recordava Benet i Jornet. El matrimoni no prosperà però tingué un fill en comú. També per aquells anys, iniciàtics per a Roig en tantes coses, comença a interioritzar les teories feministes de Simone de Beauvoir, via Maria Aurèlia Capmany. Aquestes qüestions i la relació amb la maternitat (Capmany mai no va tenir fills), tenen un pes extraordinari en la conversa d’ambdues. “Montserrat, tu deies que m’admiraves molt, però jo a la gent de la vostra generació us admiro per una altra cosa, que de seguida vau decidir convertir-vos en mares, tenir fills”. Roig, aleshores, contesta que vivia això com una necessitat: “Jo no volia elegir. En aquella època em vaig enrabiar amb la Simone de Beauvoir quan, en un moment de les seves memòries, diu: ‘Jo vull ser escriptora i els meus fills són les meves obres’. Jo no veia aquesta separació. Jo no volia elegir, doncs, entre una cosa i l’altra, sinó que creia que ho podia fer tot. Evidentment, pagues un preu. És molt difícil tot. Però no ho vaig dubtar”, li respon. “Però no mitifico la maternitat. De vegades és feixuga. He estat una mare destralera. Al matí se’m cremaven les torrades. Però he procurat no ser una mare protectora”, reblava en un altre moment.

Capmany i Roig descriuen un ambient masclista a l’època que ho envaeix tot, fins i tot els ambients progressistes. L’escriptora, de fet, pren consciència en la universitat d’aquell viscós masclisme ambiental. I relacionat amb això, la manera com ambdues revisen l’alliberament sexual, “l’estendard que van portar uns quants, i sobretot mascles, per al seu propi profit (...) I si tu li deies que no a un noi perquè no et venia de gust d’anar-te’n al llit amb ell, o perquè no t’agradava, immediatament eres qualificada d’estreta”, resumia Montserrat. “A mi em deien escalfabraguetes”, intervé Maria Aurèlia. “A mi m’agradava que m’anessin al darrere, que em fessin carícies i tot això, però anar-me’n al llit, jo no ho veia tan clar”, reblava. I la seua amiga recordava que fins i tot Mercè Rodoreda havia estat titllada així. Perquè era bonica i li agradava el coqueteig. “Perquè el coqueteig està molt bé. Però això no vol dir que te’n vagis al llit a cada moment. És molt cansat!”.

El feminisme de Roig, de fet, mai no va ser incompatible amb el joc de la seducció. Benet i Jornet ho explicava meravellosament en l’entrevista amb Bonada: “Era Gèminis i d’una banda era una persona molt seriosa, responsable, molt educada, preocupada sincerament pels problemes de la gent, de la societat. I de l’altra, la persona més frívola que he vist en la meva vida. Això a vegades la feia patir. Era coqueta, li agradava seduir. Molt. Li encantava”. L’aparcada vocació teatral podria formar part d’aquella vocació de seducció. Preguntat Benet i Jornet si el periodisme havia acabat aquella vocació, respon: “Sí. Sempre, però li va quedar la cosa de sortir a l’escenari. Un dels seus somnis era sortir al Molino de vedet”. Ben mirat, la posseïdora de les “cames més maques de la literatura catalana”, com es deia aleshores, no hauria desentonat.

Castellet, per la seua banda, deia que el feminisme de Roig no era “excloent ni crispat”. Era, segons l’editor, una persona obsessionada a refer ponts, “també amb els homes”. I remet com a explicació d’aquell tarannà a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, del 1991, un dels seus darrers llibres.

Fotografia del 1991 que acompanyava la darrera conversa entre Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, a la revista Cultura

L’escriptora periodista

Montserrat Roig es va llicenciar en filosofia i lletres l’any 1968. I ben aviat veié que la seua vocació literària donava fruit: l’any 1970 apareix Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, un recull de relats. Un llibre que, segons Capmany, “em va interessar moltíssim i em va agradar”. És un molt bon inici, avalat a més pel premi Víctor Català. En construcció, una escriptora de cap a peus... Que ha de fer de periodista. Perquè la professionalització literària, en la Catalunya de principis d’aquella dècada, és molt complicada. S’ha de viure d’una altra activitat. I un dels primers treballs de Roig és a l’Enciclopèdia Catalana. D’allà féu el salt al periodisme. Benet i Jornet explicava aquella transició: “A l’Enciclopèdia va treballar a la part de literatura de Joaquim Molas. Allò tampoc no li agradava. Arribava tardíssim i jo, que era el coordinador del grup, m’enfadava molt amb ella. Feia el que li passava pels nassos. a la primera crida de Serra d’Or d’escriptors joves va presentar una entrevista triple amb Josep Lluís Marfany, Ovidi Montllor i jo, els que tenia més a mà, amb fotos de Pilar Aymerich. Va quedar segona i la van publicar. En veure que sabia fer entrevistes, la revista li va proposar de fer-ne regularment, perquè Baltasar Porcel n’havia deixat de fer. I aquest va ser l’inici de la seva carrera periodística, les entrevistes llargues de Serra d’Or”. Un tema que ampliem en l’entrevista amb Aymerich [veure pàgines 62 a 64].

Aquella carrera tindrà continuïtat en diverses publicacions. I derivades com ara les cèlebres entrevistes de televisió al circuit català de TVE. I, mentrestant, anirà construint una carrera literària ben potent. Josep Maria Castellet, el mític editor d’Edicions 62, copsa el seu potencial i li publica Ramona, adéu, del 1972, que prefigura l’èxit del posterior El temps de les cireres, premi Sant Jordi i una obra cabdal en la seua trajectòria. Però Castellet destaca sobretot Els catalans als camps nazis, un llibre fonamental en la producció de Montserrat Roig: “La feinada (...) va ser tremenda, de redacció, perquè és un llibre molt extens, però també de consultes i entrevistes”. “Als trenta anys, passa una vivència personal que molta gent més no ha tingut, que és el tracte amb els supervivents. En una persona jove com ella, això, penso, és un impacte brutal. No havia viscut la guerra i estava descobrint un fet horrorós”, contava Castellet.

De la Montserrat Roig escriptora, l’editor ressaltava “la seva capacitat d’expressió dels sentiments. Molt oberta als altres. Una de les seves virtuts més clares va ser la de saber comunicar-se amb els seus lectors. Poques vegades he vist autors que puguin despertar tant entusiasme en els lectors com ella”. “Un dels pocs autors catalans d’aquesta generació que ha tingut una gran acceptació i autèntics fans”, rematava.

En l’entrevista sobre l’autora, Castellet fa revelacions interessants. Com ara que “en els llibres de creació patia, tenia dificultats. M’havia ensenyat originals de novel·les i la veies insegura. No estava satisfeta d’ella mateixa. Li quedava un punt d’insatisfacció que crec que hauria resolt si hagués tingut més temps. Ben aviat hagués donat una novel·la que volia extensa, de la que s’hauria sentit satisfeta. Una novel·la ben barcelonina. Ella era molt barcelonina. Una novel·la sobre l’evolució de Barcelona a través de la mirada femenina, de la dona que estava darrere la finestra”. La manca de temps, per la necessitat de fer compatible l’escriptura amb la criança dels seus dos fills (en tingué un segon fruit de la relació amb Joaquim Sempere) i el treball de periodista, que necessitava per pagar factures, però que també suposà un aprenentatge, foren una constant al llarg de la seua vida. En el tram final d’elaboració dels llibres, de fet, havia de tancar-se un parell de setmanes a l’habitació d’un hotel, aliena a distraccions, compromisos i articles de premsa.

Aquestes eres, diguem-ne, les condicions. Les ambicions eren les màximes. El mirall d’aquella carrera literària necessàriament incompleta, per la mort prematura, Mercè Rodoreda. Una autora per la qual Roig tenia autèntica fixació, conta Castellet. Betsabé Garcia escriu en la biografia: “La Montserrat somiava convertir-se en la Rodoreda següent. Ambicionava ocupar un lloc similar al que tenia llavors la seva autora fetitxe”.

Especular si ho hauria aconseguit o no en el cas que haguera tingut una carrera més llarga és ociós. Però és legítim pensar, com feia Castellet, que hi havia encara una gran obra per fer, una d’aquelles novel·les rotundes (o més d’una) per fer encara més gran el seu llegat. Deixa, en tot cas, una petja inesborrable. El record d’una personalitat molt marcada que modelà la seua carrera literària i periodística amb un segell molt personal

Potser fou un altre dels seus amics, Joan Fuster, amb el qual va protagonitzar una mítica entrevista al circuit català de televisió espanyola, el 1977, qui va traçar millor la personalitat de l’autora, com destaca Garcia en la biografia. Fou en el pròleg per a la reedició, aquell mateix any, de Molta roba i poc sabó...: “Montserrat Roig assumia –podia evitar-ho– el rol de ‘dona escriptora’: senzillament, d’una dona que escriu. Quan intentava les primeres provatures, probablement no se n’adonava. A la llarga, era una condició que, convertida en consciència, primaria en els seus escrits. Com així mateix el fet d’haver triat el català com a idioma d’expressió literària. Era una opció profunda: nacional. Instintiva, heretada, premeditada? La seva opció, tanmateix. I, després, allò altre: el marxisme més o menys ben digerit –no m’hi ficaré en el càlcul–, que la duu a una tercera militància. La ‘personalitat literària’ de Montserrat Roig, ara com ara, ve marcada per aquestes proclivitats. Feminista? Posem-hi: dona. Catalanista? Diguem-ne: catalana. Marxista? Com la majoria dels marxistes del país: aproximativament”. Garcia no pot evitar coronar la cita amb un entusiasta: “Joan Fuster la va clavar”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.