El nacionalisme català modern, sobretot el que es presta a la pulsió independentista, s’ha situat, bona part d’ell, en orígens i ara, a l’espectre polític de l’esquerra. La seva ha estat una propensió cap a les idees redistributives de caire socialdemòcrata, quan no directament una inclinació pel pensament socialista, tant en la seva variant marxista com en les diferents heterodòxies que subjauen al filòsof alemany o els primers laboralismes a la britànica. Haurien de passar encara uns quants anys des de la victòria de les tropes revoltades, amb Franco al capdavant, perquè opcions polítiques d’ideari més conservador o liberal adquirissin una certa rellevància entre l’opció dita separatista anys ençà. I és que així es deien a sí mateixos els independentistes de la primera meitat del XX: separatistes.
La militància de post-guerra la sostingueren durant els primers 40 els fills de la derrota de la guerra civil, persones com el dirigent d’Estat Català, Joan Cornudella, o la cara visible de Nosaltres Sols, Daniel Cardona. Aquesta entesa assentaria les bases del Front Nacional de Catalunya (FNC), amb una cosmovisió i praxi del primer antifranquisme, de resistència, armat en part, pròpia dels que encara veien factible derrocar el règim per la força. És en aquest context, el 1942, que es fan els primers esforços per obrir la secció universitària del Front, un àmbit on l’independentisme seria (i encara és) hegemònic i que permetria el relleu militant i generacional les properes dècades.
És la transigència aliada respecte al govern de l’Estat espanyol resultant del cop i la guerra el que permetria al jovent incorporat a les files del FNC els anys 50 prendre les regnes de l’organització. La derrota moral que implicà que l’Europa vencedora donés l’esquena als desafectes a Franco va desmobilitzar la militància nacionalista que subscrivia idees del primer terç del segle XX i donaria pas a una generació que bregaria per actualitzar l’ideari secessionista i situar-lo en les coordenades del pensament de la seva època: la dels finals dels 50 i principis dels 60.
Un independentisme sense etnicisme
Aquests nous vents cristal·litzarien en dos articles publicats el gener de 1957 i l’abril del 1958. Es planteja una idea cabdal del secessionisme català dels nostres dies: “La immigració forma una massa obrera que cal captar per al nacionalisme”. Aquestes paraules atribueix el politòleg Fermí Rubiralta a Joan Cornudella, la figura amb el paper més actiu pel que fa a la definició de l’ideari nacionalista del nou FNC. El Consell Nacional del Front, convocat el 24 d’abril de 1960, aprofundiria en aquesta línia. La manera de dur les classes populars immigrants al terreny nacionalista era assumir la lluita per la millora de les seves condicions de vida.
Entre els documents d’aquest consell, a més, hi trobaríem una de les primeres referències al terme Països Catalans i a l’adopció de la veu “independentista”, que deixaria enrere el menys amable “separatista” i culminaria el procés de renovació i clarificació ideològica del nacionalisme radical. Així és com Rubiralta refereix aquest espai polític a la seva obra Una història de l’independentisme polític català (Pagès, 2004). D’aquesta forma forma es prenia distància de concepcions nacionalistes que veien en la sang l’essència de la nació, com les que defensava el precursor del nacionalisme basc, Sabino Arana.
Tots els elements de l’imaginari i la iconografia de l’independentisme d’esquerra eren sobre la taula. Era només qüestió de temps que un partit cabdal en la vertebració d’una esquerra independentista d’ideari marxista sorgís.
El naixement del PSAN
Al número de setembre - octubre de 1964 de l’ARA, el butlletí de l'FNC, hi llegiríem per primer cop el lema “per una Catalunya lliure i socialista”. Més endavant, en aquesta mateixa publicació, es consideraria la consigna una síntesi de l’ideari del Front. El Consell Nacional de l’abril del 65 assumiria explícitament la doctrina del socialisme com un dels eixos de la seva proposta política. Però el de l'FNC era un anticapitalisme més en sintonia amb el laboralisme britànic de les primeres dècades del segle XX que el de la retòrica d’alliberament nacional d’arrels marxistes dels seus militants més joves.
L’estiu del 66, aquesta esquerda generacional ja no es podia dissimular. Una ponència de Joan Cornudella permetria que el jovent frontista, inspirats ideològicament per les tesis tercermundistes, aquells que s’incorporarien a l'FNC a partir dels 60, s’organitzessin al voltant de la contraproposta de Josep M. Ferrer i Ferrer. La seva fou una generació molt influïda per les lectures fusterianes. El 1962 ja s’havia publicat Nosaltres els valencians i Qüestió de noms.
La contraposició de ponències donaria lloc a la ruptura de la qual en naixeria el 1969 el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Rubiralta explica al seu llibre que fou un divorci net, poc traumàtic, malgrat que desposseí l'FNC de pràcticament tota la seva base jove. Però el context polític dels últims anys del franquisme provocaria que els dos espais coincidissin en moltes ocasions en iniciatives més àmplies. A l’independentisme revolucionari recent nascut li esperaven anys d’intensa activitat i nous reptes en moments de molta efervescència ideològica.