Ençà i enllà

Tots els colors de Barcelona

Al món hi ha racons que generen un idil·li inevitable. Imatges consolidades en l’imaginari, fruit d’un patrocini impulsat des de les elits culturals més opulentes. Espais compartits, de diversitat garantida, espectadors de les primeres passes dels moviments més justos que, quan van nàixer, eren dels més extravagants. La Rambla és, però, molt més que tot això. Sobta aquesta fama en un carrer adreçat, als seus inicis, a arreplegar les aigües residuals de l’àrea de Collserola per expulsar-les al mar. Tal com relatava el periodista Lluís Permanyer al documental La Rambla, secrets d’un escenari, aquell carrer amb pendent “va passar de recollir aigües a recollir vianants”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vianants que, abans de ser els turistes, eren barcelonins que van conèixer la Rambla com a centre de tots els conflictes. Per exemple en la revolta dels Segadors, quan, al juny  de 1640, una concentració en la Rambla fou el preludi d’una explosió de violència contra la noblesa local. Les relacions econòmiques entre Catalunya i Castella i l’exigència militar sobre Catalunya per participar en la guerra contra França va esclatar, també, en aquest passeig.

Segles més tard, a les acaballes del XIX, la violència anarquista buscava sembrar el terror entre les classes benestants barcelonines, que tenien les seus de reunió a la Rambla. Entre més llocs hi havia el Liceu, que el 1893 va patir una explosió protagonitzada per Santiago Salvador. El resultat fou de més d’una vintena de morts. Una altra explosió, l’any 1905, al costat d’una floristeria, posà fi a la vida de dues treballadores, fet que va provocar una gran concentració de rebuig.

Dècades més tard, durant la Guerra Civil, els distints partits polítics s’apoderaren d’immobles ubicats en aquest passeig, que serví, una vegada més, com a punt d’enfrontament entre les distintes faccions. Personatges com George Orwell, que fou milicià del Partit Obrer d’Unificació Marxista ­—POUM­—, feren estada a l’edifici de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. El cos de Buenaventura Durruti va ser traslladat per la Rambla, des d’on se’l va homenatjar de manera multitudinària el novembre de 1936. L’any següent, la Rambla també va viure part dels anomenats Fets de Maig, quan les forces oficials de la República s’enfrontaren al POUM i al sindicat anarquista CNT en una lluita de poder que va deixar centenars de morts. La Rambla era l’espai propici per assajar barricades.

No tot foren desgràcies i tensions, però. Hi hagué també la creació d’innombrables espais culturals que encara avui romanen. L’entorn espacial és el mateix. L’ambient, però, és ben distint. Entre més, hi ha el teatre més antic de l’Estat, el Principal, fundat a finals del segle XVI com a Teatre de la Santa Creu i momentàniament tancat. Fou gairebé la casa de molts il·lustres catalans del segle XX com ara Salvador Dalí o Joan Brossa, entre tantíssims més. L’avantguarda burgesa del cap i casal català es va instal·lar a la Rambla, on trobaren racons com el primer cafè, el Caponata, fundat el 1750, testimoni de “tertúlies polítiques i conspiracions”, apunta Lluís Permanyer en el seu documental.

La Rambla en els anys 70 / Associació d'Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla / Pérez de Rozas

També esmenta la inspiració parisenca que va assimilar la Rambla, on s’instal·laren botigues luxoses que “copiaren els bulevards”. La fonda Cuatro Naciones fou el primer negoci d’acollida que es va construir amb aspiracions elitistes. Eren finals del XVIII i va veure passar personatges destacats del moment com ara el pianista Frédéric Chopin, Buffalo Bill i d’altres relacionats amb el món de l’oci cultural i l’espectacle. Ben a prop es fundà l’Orient, hotel emblemàtic de la ciutat, durant la primera meitat del XIX. Al cap de poc, es crearia també el Liceu, punt de reunió de la burgesia. Una situació que aprofitaren els venedors per instal·lar-se de cap a cap de la Rambla: les floristes, els comerciants d’ocells o els ofertors de queviures. Els últims quedaren organitzats al mercat de la Boqueria... El resultat, una convivència interclassista de la qual tothom gaudia.

Pol d’atracció

I el fet d’esdevenir un indret ancestral d’inspiració d’artistes de talla mundial. Esmentar-los tots seria impossible. Molts, però, són de referència obligatòria. Perquè la seua petjada encara roman en la memòria de les generacions que han conservat la feina en aquell passeig diferenciat. Una d’elles és Carolina Pallès, florista, que manté el quiosc familiar, obert el 1888, any de la primera Exposició Universal que hi va haver a Barcelona. Carolina representa la quarta generació que el regenta, després que les seues avantpassades, també anomenades Carolina, hagen impulsat el negoci des de fa quasi 130 anys. “El Dalí era client nostre i li portàvem les flors al Ritz”, relata l’actual Carolina, que compta 50 anys. El que més guarden en la memòria, però, és la narració de les seues antecessores sobre la visita de Federico García Lorca, que les va visitar el 1935, un any abans del seu assassinat. El Teatre Principal va ser l’escenari de Doña Rosita la Soltera, obra del poeta granadí protagonitzada per la també emblemàtica actriu Margarida Xirgu. “Aquest fet em va impactar: la meva àvia, en aquell moment, devia tenir 25 anys”. I ara en fa tres, en aquesta mateixa floristeria, li van retre un homenatge al Lorca. “Feren la roda de premsa aquí mateix i van tornar a fer l’obra. Va ser molt emocionant”, recorda entusiasmada.

Carolina Pallès, florista de la Rambla / Jordi Borràs

Quan Lorca visitava la Rambla, aquest carrer ja s’havia convertit en el punt de concentració dels seguidors del Barça quan celebraven els triomfs de l’equip. També en l’espai on s’instal·là Valdés, una de les administracions de loteria més antigues de l’Estat. I on les flors havien trobat el millor punt de venda. La Rambla passava a ser un lloc de concentració amb impulsos d’emotivitat. Tal com cantà Miquel Porter, les floristes de la Rambla “venen flors per a les festes de rics, de pobres i de morts”. Els qui patien desgràcies i els qui gaudien dels millors moments es trobaven al mateix lloc de Barcelona. Una altra florista, Carme Romero, fa 35 anys que treballa a la Rambla i descriu el seu treball com un “servei als sentiments de les persones”.

Carme Romero, florista de la Rambla / Jordi Borràs

Aquest fou el resultat de molts factors que transformaren la Rambla com a territori de reunió. La seua ubicació estratègica, favorable a acollir tota mena d’activitats impossibles de realitzar en uns altres punts de la ciutat, n’és un dels motius. La Rambla formava la segona muralla de Barcelona, quan la Ciutat comtal era una ciutat tancada. En un moment determinat s’amplià el Raval i la Rambla esdevingué un espai d’oci, obert, on la gent podia respirar. Al voltant del 1860 s’eliminaren les muralles. Barcelona s’obrí a l’Eixample i la Rambla començà a hostatjar els teatres i els cafès per ser, definitivament, la zona de passeig, de reunió i l’espai cotitzat per fer comerç.

Anticipació

La Rambla, per tant, ha estat un indret d’avantguarda en molts aspectes. I d’anticipació, és clar. Xavier Masip és el gerent de l’Associació d’Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla, una entitat veïnal creada als anys 60 per preservar els interessos de la zona. Per tots els elements descrits anteriorment, Masip considera que la Rambla és el lloc “per prendre el pols a la ciutat, on es donen els fets abans que es traslladen a la ciutat i al país: quan no hi havia turisme ni oci a Barcelona, a la Rambla ja en teníem”.

Aquesta condició de termòmetre es pot observar en qualsevol època: en els enfrontaments durant la Guerra Civil, que dividiren parts presumptament unides contra un enemic comú; en el sorgiment de moviments com el FAGC, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, que el 1977 reivindicà a la Rambla la llibertat de tendència sexual; en les tribus urbanes més extravagants com els punks o tants altres que trobaren la llar social en aquell context bohemi diferenciat. O, per què no dir-ho, el darrer atemptat patit, del qual no es descarten noves versions ­—tant de bo no siga així— al país. Tot, o gairebé tot s’inicia a la Rambla, on tot passa abans que es generalitze.

Qui havia de dir que tot això succeiria en l’escenari construït per canalitzar les aigües residuals? 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.