En la cuina dels Països Catalans diversos plats fan esment de la cassola: arròs a la cassola, fideus a la cassola, cassola de Mallorca, cassola de peix de l’Alguer...
A les comarques lleidatanes del pla i de l'horta, són molt populars les cassoles de tros. El tros és la terra que es cultiva, expressió que també es diu a Girona, i a les comarques citades són el plat de cassola per definició. Sempre es tractava d’una cassola de terrissa, però modernament se solen fer servir altres materials, entre els quals hi ha l’alumi de fosa –el millor, ja que recorda l’escalfor i difusió proporcionades per la cassola.
I, precisament, les cassoles de tros tenen alguna similitud amb els platillos gironins, si més no per la varietat d'ingredients que ambdós gèneres de plats poden comportar. També, val a dir-ho, tant a les Balears com al País Valencià i a l’Alguer hi ha plats similars, sovint basats en l'arròs i els llegums. Igualment podem situar en aquest context alguns plats de mar i muntanya, dits també de terra i mar-
Les cassoles de tros o de pagès, com també es diu, en el seu origen eren elaborades pel propi pagès en anar al camp, dit també tros. La teoria, doncs, és que s'hi fa servir allò que s'ha pogut emportar de casa –especialment l'apreciadíssim confitat o porc de la tupina– i el que pot trobar a l'hort.
Segons la temporada, doncs, hi ha cassoles d'hivern i d'estiu, amb més productes vegetals o amb menys. Les de festa se solen anomenar cutxipanda –o catxipanda–, una paraula procedent de l'espanyol parlat a l’Aragó, i que també s'aplica a una classe de coca, equivalent a la de recapte.
En diversos pobles de les comarques de Ponent –Segrià, Pla d'Urgell, la Noguera, etc.– se celebren concorreguts concursos de cassoles de tros: esmentem els d'Alcarràs, Linyola, Alcoletge, Alpicat, Juneda, Vilanova de la Barca, etc. Alcarràs ara ha passat a l’imaginari col·lecitu per la pel·lícula del mateix títol, que honora el cinema català i en català, la seva gent i la seva directora.
Una cassola de tros pot tenir confitat o tupina –llom, llonganissa o botifarra, costella de porc o costelló– normalment en poca quantitat, més que res per donar gust amb cargols, conill de bosc, albergínies, pebrots, tomàquets, patates, espinacs, bledes.També s'hi pot emprar el bacallà, les carxofes, els ous durs, l’arròs: la cassola de tros és, potser, el plat genèric de la nostra cuina –amb alguns arrossos– que admet més ingredients.
Aquest plat s'assembla a la cassolada d'altres comarques, com el Pallars o la Franja de Ponent. No obstant, el nom de cassola o cassolada pot indicar, de la Riba a l'Empordà i del Solsonès a Mallorca, plat de carnaval a base de porc. El nom cassola, altrament, per designar un plat –de carn o de peix– es fa servir des de l’edat Mitjana, passant pel Barroc fins l’època moderna –a l’Alguer equival al suquet de peix. Diversos plats de la cuina catalana porten l’afegit a la cassola: arròs, fideus, pollastre rostit, patates amb costella de porc, cargols, peix, romesco, etc. La cassola pot ser de terrissa o bé de ferro colat o alumini de fosa –cassola catalana, en aquest últim cas. L’expressió cassola o cuina de cassoles és també un genèric que indica la cuina casolana feta per les dones. La cassola és un recipient molt típic de la cuina catalana, que no existeix en la cuina francesa, però sí en l’espanyola, la italiana i alguna altra de mediterrània. A Provença, i a Menorca, és el tian o tià, tianu a Còrsega, tiana al sud d’Itàlia. Al Llenguadoc es fa servir cassola, que ha donat nom al cassolet de mongetes. En canvi a l’Alguer i al nord es fa servir cassola per indicar un plat guisat –cassoleûla a Llombardia.
Les cassoles de tros tenen la característica d'incloure, en general, tots els ingredients al mateix temps, ja que és un plat, com he dit, originàriament elaborat pels pagesos al seu tros, i per tant, aquest espai culinari no permet excessives complicacions. Més tard, en passar als restaurants, s’han anant fent més complexes, fins i tot amb versions de mar i muntanya.
Una cassola de tros d’hivern sol tenir cap de costella de porc o tupina, cargols, espinacs, patates, a més d’un sofregit fet amb ceba, tomàquets, alls... També s’hi sol afegir un bitxo.
Hi ha diverses cassoles locals. La de Juneda, per exemple, té cansalada, de costella de porc, conill, llonganissa –botifarra crua–, botifarra negra, caragols, patates, espinacs, albergínia, pebrot, cebes, alls i got de vi blanc –hi ha qui hi afegeix cervesa–, llorer, timó –farigola– i bitxo, tot en proporcions variables al gust de cadascú.
A Linyola hi posen de caragols –bovers o plans–, llonganissa o botifarra, costella de porc, cansalada, cebes, tomaques triturades, espinacs, un bitxo, grans d’all, un got i mig de brandi, un got i mig de vi ranci, pebre negre i la sal corresponents. S’hi sol incloure una picada feta amb una llesca de pa fregit, un grapat d’ametlles, dues nous, alls i el fetge del conill.
A Torregrossa la fan amb cansalada, costella de porc, papada de porc, llonganissa –botifarra crua–, botifarra negra, cebes, pebrots verds i vermells, espinacs, albergínies, cebes, tomàquets, timó –farigola–, alls, vi blanc, etc. A la Noguerra hi afegeixen una picada d’ametlles. Altres hi posen carn magra de dos colors, carxofes, etc.
A les terres de Ponent se celebren diversos concursos i festes dedicats a la Cassola de tros. A Juneda, per exemple, el dia 3 de juny de 1979 es va celebrar el primer concurs de cassoles de tros. Actualment el concurs se celebra el primer diumenge de juny. Esmentem també els concursos d’Alcarràs, Linyola, Alcoletge, Alpicat, Juneda, Vilanova de la Barca, etc. També se’n fan de cassoles de tros a Fondarella, Torregrossa, Lleida, etc.
Naturalment, la cassola de tros és un plat únic, ja que la seva quantitat d’ingredients poden atipar a qualsevol persona. En tot cas pot ser precedida per una amanida coronada amb unes postres lleugeres de fruita.