L’allau d’històries basades en crims —resolts o no— ha constatat la incapacitat dels guionistes de trencar la màxima per la qual la realitat sempre supera la ficció. Ja s’hi poden esmerçar, que no podran aconseguir-ho.
Els girs argumentals de segons quins capítols de Crims mai no haurien sorgit del cervell d’un guionista cinematogràfic. En cas d’haver-los proposat, el director o productor de torn segurament hauria suggerit la necessitat d’acomiadar-lo per allò de fer volar massa la imaginació.
En efecte, el gran accelerador de l’audiència dels crims reals cal buscar-lo en l’aparició dels pòdcasts radiofònics i de les plataformes televisives digitals que permeten un seguiment a la carta. Pel telèfon mòbil, la tauleta, l’ordinador o el televisor, amb imatges o únicament amb el so, podem capbussar-nos en històries corprenedores que ens interpel·len com a éssers humans, perquè ens mostren els límits ignots que de vegades gosem travessar.
N’hi ha que veuen o escolten Crims asseguts al sofà de casa, d’altres que ho fan en el metro o en el tren, a la sala d’espera de la consulta del metge o mentre esperen que el fill o la filla isquen de les activitats extraescolars. Veure o escoltar. Escoltar o veure. L’ordre dels factors no n’altera el resultat. A través de les aplicacions de TV3 i de Catalunya Ràdio o de les diverses plataformes —Movistar +, iVoox, Apple Podcast…— on es troba disponible, Crims ja és més que un espai d’èxit. És un fenomen en si mateix.
Vicente Garrido, prestigiós catedràtic de Criminologia de la Universitat de València, en dona fe: “Sens dubte, Carles Porta és el gran referent del true crime a Espanya”. Ho confirma des d’un despatx gegant atapeït de literatura criminal i de contingut psicològic. Una escena rotunda, homogènia, que tan sols trenquen la pipa i la mascareta que hi ha damunt d’un petit cendrer. La pipa i la mascareta, dos elements incompatibles que simbolitzen el passat i el present.
Autor de nombrosos llibres, l’any passat va publicar-ne un que ve a ser la Bíblia dels amants d’aquest gènere: True crime: La fascinación del mal (Ariel), el vademècum imprescindible —amb més de 640 pàgines— per als malalts de les sèries basades en crims reals. “En el llibre explique, des de la criminologia, els casos reals que han aparegut en les sèries i les pel·lícules, tant des del punt de vista de la víctima com de l’assassí”, comenta.
Amb tot, Garrido qüestiona que les sèries basades en fets reals capten més l’atenció que no les de ficció. “Una obra de ficció pot enganxar-te tant o més, a qui li agrada el true crime, acostuma a agradar-li el gènere criminal en general”. I es remunta al cine mut per trobar les primeres cintes basades en assassinats. “Alfred Hitchcock mateix n’hi va fer”, recorda. Més endavant, en 1960, s’inspiraria en un assassí en sèrie per tal de rodar Psicosi.
La fascinació del mal
Però, centrant-nos en el subtítol del seu llibre, per què ens fascina el mal?
Garrido ho té claríssim: “Perquè toca elements essencials de l’ésser humà i de la societat, i ho fa introduint un llenguatge que dramàticament és atractiu, amb els trops característics de les grans obres de ficció que ens apassionen. Un bon true crime sap modular el llenguatge i els ressorts dramàtics del mitjà en què es desenvolupa. Per això resulta tan divertit.”
En aquest sentit, s’afanya a rebutjar les acusacions de “morbo” que alguns han atribuït a aquest gènere. “Si ens hi fixem una mica, és una asseveració molt pobre. Què significa el ‘morbo’? La paraula prové de mòrbid, és a dir, de ‘malaltís’. Vol dir això que als espectadors de true crime o de l’obra de ficció criminal ens agrada allò malaltís? Em sembla absurd! Si maten algú prop de ta casa, no t’interessarà? O diràs: ‘Oh, no! Quina cosa més malaltissa, m’estime més no saber-ne res’?”.
“És morbós reparar en els detalls més escabrosos d’un assassinat, no explicar l’assassinat en sí”, continua. “El ‘morbo’ equival a gaudir amb l’abundància de sang, acarnissar-se amb les imatges més impactants, explicar-nos, fil per randa, com va agonitzar la víctima abans de morir.”
A parer seu, n’hi ha que confonen el true crime amb les notícies vulgaritzades sobre successos que alguns mitjans de comunicació ofereixen en la seua programació. “Qui ens vulga fer veure que són la mateixa cosa, va molt errat”. Encara més, Garrido sosté que el true crime ha d’anar més enllà, o siga que “ha d’aspirar a informacions noves o a oferir un angle nou de cada cas”.
El sorgiment de plataformes com a bolets n’ha contribuït l’expansió. “Han donat feina a molts realitzadors, editors i guionistes de bon nivell que estan fent productes molt bons”, defensa el criminòleg, amb el seu coneixement minuciós de cada sèrie que s’estrena.
“Ací també es fa un bon true crime”, afegeix. “Carles Porta n’és el capdavanter, però m’agradaria destacar també Muerte en León, que narrava de manera fantàstica l’assassinat d’Isabel Carrasco, la presidenta de la Diputació lleonesa, i El Palmar de Troya, sobre aquella secta sevillana”. Segons ell, Muerte en León va proporcionar “una anàlisi aprofundida i intel·ligent dels embolics polítics, molt més rica que no la que veiem als noticiaris”.
Precisament, a això es refereix Garrido en parlar de la capacitat del true crime de tocar temes sensibles que afecten el conjunt de la societat. Una altra cosa és la qualitat de cada obra, en funcions dels recursos disponibles. “No és el mateix una pel·lícula de l’oest feta per John Ford que un spaghetti western rodat a Almeria amb quatre duros”, exemplifica de manera planera.
Seguint amb el símil, Carles Porta és el John Ford del nostre true crime. Director i presentador de Crims [vegeu entrevista], els seus programes acumulen milions i milions de reproduccions. I tot plegat, des de TV3 i Catalunya Ràdio, amb el seu català made in Vila-sana, a la Plana d’Urgell. Porta, al més pur estil Ford, dispara sense contemplacions: “Molt del que a Espanya es ven com a true crime, no ho és, sinó que té una vocació excessivament periodística. Crims tampoc no és 100% true crime, però parteix del periodisme per transitar cap a la novel·la, cap a la literatura, cap al cinema. Fem servir tècniques de ficció per explicar la realitat. En canvi, molts dels pòdcasts es queden en el periodisme: tenen una vocació enunciativa, informativa, però els manca la intenció narrativa.”
Porta insisteix a remarcar —“faig un exercici narratiu, no investigatiu”— que no és cap expert en criminologia, sinó un periodista que narra històries. “M’he fet un fart de signar llibres i contestar mails de gent que em diu que s’ha matriculat en criminologia per Crims, i encara que jo sempre els faig bona cara, preferiria que haguessin fet periodisme.”
Però els seus programes, tal com exigeix Garrido a un bon true crime, han reeixit a l’hora d’oferir perspectives innovadores o d’aportar testimonis cridaners. En són la mostra fefaent els dos capítols sobre l’assassinat de la jove bibliotecària Helena Jubany, en què un agent de policia fins i tot va assenyalar, amb nom i cognoms, una persona en concret.
Porta ho recorda bé: “Quan aquell policia va fer aquella declaració, jo era allà mateix, i en finalitzar la gravació vaig preguntar-li si era conscient del que havia dit: ‘Acabes d’acusar una persona amb nom i cognoms i acabes de dir-li de tot a un jutge!’. Però ho tenia tan interioritzat, ho tenia tan clar i sentia tantíssim la necessitat de treure-ho del pap, que em va contestar: ‘Sí, en soc plenament conscient i n’assumiré les conseqüències, si és que n’hi ha’.”
La reobertura del cas de la mort de Jubany —un dels que ha aixecat més polseguera— no es va produir gràcies a la declaració d’aquest agent, sinó per l’aparició de nous testimonis pel sacseig que va provocar l’emissió del programa per TV3. De fet, l’advocat de la família Jubany va passar a ser Benet Salellas, que deu anys enrere havia rebutjat l’oferiment per un excés de feina. “En Benet va veure el programa, va recordar de quina família es tractava i de seguida va posar-se a la seua disposició”, es felicita Porta.
De sèries de televisió i pòdcasts que estan ajudant a esclarir crims del passat o fins i tot a exculpar-ne algun condemnat, ja n’hi ha un cabàs. El primer de tots, de 2014, té un nom curt però directe: Serial.
Del pòdcast al carrer
Li diuen Adnan Syed i van condemnar-lo a cadena perpètua per haver assassinat la seua xicota, Hae Min Lee, mentre tots dos estudiaven batxillerat. El setembre passat, quan ja feia 23 anys que es trobava engarjolat, Syed va poder quedar en llibertat després que així ho decretara la jutgessa Melissa Phin. El pòdcast Serial n’ha estat el detonant.
“Serial fou el primer pòdcast de true crime, el que va encendre la metxa”, subratlla Xavier Martínez. Gran coneixedor del món dels pòdcasts, cada setmana fa les seues recomanacions a la secció fixa que té reservada a EL TEMPS.
“Van ser dotze episodis de periodicitat setmanal emesos entre octubre i desembre de 2014”, relata. “Realment es tractava d’un spin-off de l’exitós programa de ràdio This is american life”.
“Sarah Koening, la seua impulsora, va remuntar-se als fets ocorreguts a Baltimore en 1999 i encara té un rècord planetari: el del pòdcast que més ràpidament va arribar als 5 milions de descàrregues en la plataforma iTunes”, destaca Martínez. “En total, ja en porta més de 300 milions, i vuit anys després d’aquella dotzena de lliuraments, n’han publicat un tretzè amb motiu de l’alliberament de qui va ser considerat culpable de l’assassinat de Phin.”
Xavier Martínez afirma que els crims reals “s’han erigit en el gènere estrella dels pòdcasts, per bé que encara n’hi ha molts més de conversacionals”. No obstant això, ni el criminòleg Vicente Garrido —“no tinc prou temps i si haguera de subscriure’m a tots els que hi ha, acabaria arruïnat”— ni tampoc el periodista Carles Porta —“intento escoltar tot allò que surt, però em falta temps; amb un coneixement més elevat de l’anglès, m’hauria enganxat a alguns que tenen un estil narratiu molt bo, però parlen massa ràpid i em perdo de seguida”— no són uns grans consumidors de pòdcasts.
“El ben cert és que Serial va despertar l’atenció de molts pel gènere negre i alguna gent va començar a investigar pel seu compte gràcies a aquest pòdcast”, emfasitza Martínez. “Fins i tot se’n fa una paròdia d’això a la sèrie Only murders in the building (“Tan sols assassinats a l’edifici”), protagonitzada per Steve Martin, Martin Shot i Selena Gómez de Hulu a Disney +. Són tres veïns d’un edifici de l’Upper West Side de Nova York que investiguen un assassinat al seu edifici publicant un pòdcast.”
Al marge de les bromes, els pòdcasts també poden conduir a la presó. Que li ho pregunten, si no, al protagonista de la sèrie The Jinx, la sèrie d’HBO que narra la misteriosa desaparició i possible mort de la primera dona de Robert Durst, en 1982, així com de l’assassinat d’una amiga seua, en 2000. A Durst, a més, ja l’havien absolt, en 2003, de l’assassinat d’un veí seu de Texas, esdevingut el 2003.
… I de casa al món
És el pòdcast de true crime degà de l’Estat espanyol. Ho afirma orgullosa Elena Merino, l’autora d’Elena en el país de los horrores, que enguany ha complert deu anys de vida.
Natural de Sant Vicent del Raspeig (Alacantí) —“la meua família paterna encara parlava el valencià o el català, com li vulgueu dir, però no ens el va transmetre”—, Merino sempre va sentir atracció pel gènere negre. “Amb 12 o 13 anys, al·lucinava amb els casos que Margarita Landi explicava a través de la televisió”, evoca. “Potser això sí que és herència de mon pare, perquè a ell li entusiasmava aquest gènere”.
El primer contacte d’Elena Merino amb el true crime es remunta al 1997, el mateix en què Carles Porta va elaborar un 30 minuts monogràfic sobre el triple assassinat de Tor, al Pallars Sobirà. En el cas d’ella, bastant més modestament, aleshores engegava a rodar un programa de ràdio a l’emissora municipal del Campello (Alacantí). El jardín de los horrores, se’n deia, i fins al 2010 va anar d’ací cap allà —Onda 2000 d’Alacant, Ràdio Sant Vicent— fins que va decidir-se a aprofitar el sorgiment dels pòdcasts per tal d’ampliar el seu públic potencial.
En 2022, el pòdcast Elena en el país de los horrores ja camina per la dotzena temporada. Fins a la cinquena encara va ser netament voluntarista, però a partir de la sisena, el 2016, va adherir-se a la plataforma Spainmedia Radio —encara sense exclusivitat— i va començar a convidar experts del món de la criminologia com ara Manu Carballal, Javier Arries, Eduardo Casas o el mateix Vicente Garrido. En 2017, va duplicar el contingut mensual, de quatre a vuit lliuraments, i la vuitena i novena temporades va passar a formar part del catàleg d’iVoox Originals.
Avui el seu espai es troba allotjat a la plataforma Podium Podcast, del grup Prisa, ha presentat algun programa en viu i ha produït un parell d’spin-offs. “A la ràdio vaig estar uns quants anys sense cobrar ni un euro, no em donaven ni les gràcies, mentre que ara els patrons que hi estan subscrits em proporcionen uns ingressos”, es felicita Merino. “Ara he pogut millorar l’edició i els recursos tècnics de la mà de bons professionals.”
Periodista de formació, va iniciar els estudis de criminologia quan encara era una diplomatura, però no va completar-los. “No aspire a comparar-me amb un criminòleg, ni de bon tros! Al programa convide experts que sí que ho són i que poden explicar les circumstàncies concretes de cada assassinat. Jo em limite a fer una tasca divulgativa”.
Del camí recorregut fins ara, tan sols se’n penedeix de l’exclusivitat que va signar amb iVoox, perquè li va impedir de continuar en plataformes —com iTunes i Apple Podcast— on fins llavors també exhibia el seu producte.
Merino es documenta a partir d’una biblioteca especialitzada de més de 500 volums i dels llibres electrònics que adquireix assíduament. “Guarde tot allò que em sembla interessant i també accepte suggeriments de l’audiència. No obstant, acostume a preparar-me les temporades amb l’antelació suficient; m’agrada tenir els capítols programats amb temps”.
“El bon periodista de crònica negra ha d’empatitzar fins i tot amb els dolents”, opina, “però quan es tracta d’un tema de víctimes infantils, has d’engolir molta saliva”. En uns altres casos, en canvi, sí que resulta més fàcil aquesta empatia: “Hi ha criminals que han sigut víctimes de la vida mateixa, quan analitzes com van arribar a matar, no aconsegueixes justificar-ho, però sí que pots arribar a entendre el seu comportament”. En aquests casos, diu, és impossible evitar tenir “molta compassió”.
Amb la veterania que atresora, Elena Merino indica que el tractament informatiu del cas Alcàsser va marcar un abans i un després en el gènere negre. “Gràcies a aquella experiència, ara gaudim d’un periodisme de successos gairebé impecable: els cossos i forces de seguretat i les víctimes són el que més importa”. Lluny queda el periodisme groguenc d’El Caso, en què les notícies autèntiques i les que eren deliberadament falses compartien pàgines, elevant a la màxima potència l’espectacularització dels successos.
En efecte, s’ha millorat notablement, d’aleshores ençà. En 2018, la tràgica mort del xiquet andalús Gabriel —a mans d’Ana Julia Quezada, la parella del seu pare— va poder resoldre’s gràcies al silenci de les forces policials i al paper molt més temperat que van tenir els mitjans de comunicació. La desaparició i posterior troballa del cadàver va concentrar l’atenció de les televisions, però el tractament que se’n va fer va ser clarament més ètic.
Ara bé, Alcàsser, la sèrie produïda per Netflix que va revisitar la captura i mort de les tres xiquetes valencianes, un episodi que es remunta a les acaballes de 1992 i els inicis de 1993, no va transcendir tant com es podia esperar.
“A penes va aportar-hi novetats i es feia massa llarga; n’hi haguera hagut prou amb la meitat de capítols”, considera Vicente Garrido. “Els personatges no estaven prou ben perfilats”, observa Carles Porta. Porta, com Garrido, també considera que Muerte en León sí que era un treball reeixit, en la línia del que ha de ser un true crime.
Una criminòloga a la cabana
La catalana Clara Tiscar té un altre pòdcast —també en castellà— veterà i exitós. Criminopatía, se’n diu. A Merino li agrada molt, així com la tasca “admirable” de Porta i Canónicas, que es presenta a Podium Podcast com “el relat invisibilitzat de les cinc víctimes de Jack l’Esbudellador”. “N’hi ha d’altres que no m’agraden gens i alguns que es llancen a la piscina descaradament, sense la formació necessària, cosa que els porta a efectuar acusacions molt greus que resulten indemostrables i ja els han costat alguna demanda”.
A Torrent (Horta) trobem una altra podcastera amb milers de seguidors. En concret, 20.000 a iVoox. Li diuen Ana Mendoza, té 32 anys i té el títol de criminòloga. En el seu currículum figuren treballs amb la policia local de Castelló de la Plana i amb Laxshmi, una associació que lluita contra el crim que se centra en casos sense resoldre. Mendoza ha escrit articles en revistes especialitzades de Mèxic, Itàlia i els Estats Units.
El cuquet dels pòdcasts li va picar de fa temps i va traduir-ho, en principi, amb una participació periòdica al programa El sueño de Andrómeda, on explicava un cas o feia un guió que uns professionals locutaven després. D’allò ja fa una dècada, quan iVoox tot just acabava de nàixer.
Aquella inquietud va evolucionar més tard i va consolidar-se amb Crónicas de la calle Morgue, un pòdcast propi que ha estrenat l’1 de gener d’enguany i que, efectivament, acumula 20.000 subscriptors en 10 mesos. Una part d’ells abonen una quantitat simbòlica per escoltar els programes de pagament —els de dijous— i tothom pot escoltar els que penja en obert cada diumenge. En total, vuit lliuraments al mes. I una infinitat de casos per davant. “No me’ls acabaré mai”, assegura amb convicció.
La irrupció de Mendoza va cridar l’atenció de Juan Ignacio Solera, fundador i director d’iVoox, plataforma amb la qual ha arribat a un contracte d’exclusivitat. “M’ha donat moltíssim més trànsit, promocionen els seus productes originals i això es nota”, exposa ella.
Ara es dedica íntegrament a fer els pòdcasts, que tenen una durada de 30 minuts i li costen de fer una mitjana de 12 hores. Això sí, només ha hagut d’invertir-hi els 120 euros que li ha costat el micròfon amb què grava els programes.
La sala de gravació no està a sa casa, sinó a la parcel·la d’un xalet que els seus pares tenen a Montserrat (Ribera Alta). Allà, enmig del jardí, disposa d’una cabana de fusta que no cal insonoritzar perquè ja ho està prou.
“Ho faig tot jo mateixa, no tinc guionista ni editor ni res… No sé si podré viure d’això o no, però és una carrera de fons i pense esforçar-me tant com puga”, continua Mendoza. “M’hi he llançat de cap, he vist que funciona i que encara puc progressar més.”
Entre els temes que l’impacten més, destaca “els crims dels anys setanta i dels vuitanta als Estats Units, quan encara no existien els recursos d’anàlisi de l’ADN que hi ha avui, quan les empremtes dactilars calia analitzar-les durant mesos per comparar-les amb totes les que tenien a la base de dades”.
Mendoza, que també té un club de lectura de novel·la negra —Poirot, se’n diu— i un bloc amb una mitjana de 25.000 visites mensuals, va rebre no fa molt un correu electrònic que va alegrar-la especialment. Es tractava de Jaume Domènech, porter del València CF que acaba de lesionar-se per una llarga temporada. Li demanava recomanacions de lectures de true crime per a aquesta etapa de recuperació que inicia ara.
“Si m’arriben a dir fa uns anys que estaria fent un pòdcast i que tindria un cert impacte, no m’ho hauria cregut. De fet, em costava molt de parlar en públic. Ara, en canvi, fins i tot he pogut fer un parell de conferències sobre perfilació criminal a Madrid i Mèxic.” Ana Mendoza també és una gran seguidora de Crims i no entén que assassinats com el d’Helena Jubany puguen prescriure al cap de 25 anys.
Ella subscriu absolutament que, arribat el moment, tothom seria capaç de matar. “Jo encara no soc mare, però si veiera en perill la vida del meu fill, de segur que ho faria”, sentencia.
Una opinió plenament compartida pel també criminòleg Vicente Garrido, que va més enllà i ho lliga al fet que el 70% o 80% de les persones matriculades en les facultats de criminologia siguen dones: “En el nostre codi genètic portem imprès que hem de fer tots els possibles per garantir la nostra supervivència, i elles, com a mares que han sigut sempre, són les primeres a demostrar-ho”.