La terrassa de l’hotel Casa Cacao, adscrit al Celler de Can Roca, ofereix una perspectiva magnífica de la part vella de Girona, amb el riu Onyar i el Sagrat Cor en primer terme. “Aquesta ciutat té una fama meravellosa, una imatge immaculada, és un lloc preciós, però amaga una història negra tremenda, una quantitat ingent de crims foscos molt potents”, adverteix a mode de salutació Carles Porta (Vila-sana, Pla d’Urgell, 1963). No és gaire estrany que hi visca des de 2018.
Porta és el pare d’un fenomen mediàtic —transmediàtic— anomenat Crims. Ja fa tres anys que arrasa en format pòdcast i a l’antena de Catalunya Ràdio i dos que és el rei indiscutible de la graella de TV3. Un huracà que ha trencat fronteres i ara bufa fort a la plataforma Movistar +.
Les dades d’audiència acumulada impacten tant com els crims reals que narra: 204.000 oients en directe a la ràdio, 3,6 milions d’espectadors en els 33 capítols televisius i més de 35 milions de reproduccions dels programes de ràdio i televisió en totes les plataformes on és present.
A més, en el rànquing de frases que formen part del patrimoni immaterial de Catalunya, el seu “intentarem posar llum a la foscor” ja ha superat l’“ara no toca” de Jordi Pujol i l’enyorat “en un momento dado” de Johan Cruyff. Parlem-ne, doncs, amb el protagonista.
Comencem!
—Intente posar llum a la foscor: què té el true crime per fer-lo tan suggeridor?
—La crònica negra ha interessat sempre. Els llibres de novel·la negra sempre estan entre els més venuts, mantenen una tensió narrativa molt potent. En aquest sentit, el true crime és un gènere estrictament narratiu. L’èxit prové de les grans plataformes televisives: HBO amb The Jinx, Netflix amb Making a Murderer, que en desembre de 2015 va marcar un abans i un després... En pòdcasts, el va marcar Serial, en 2014.
—És una moda passatgera o ha vingut per a quedar-se?
—És obvi que ara hi ha un boom. Jo espero que el mercat s’autoreguli i que el lector, l’espectador i l’oient entenguin què és true crime autèntic i què no.
—Som una mica psicòpates, tots plegats?
—Probablement, sí, tots tenim una part psicòpata. Però som capaços de controlar-la. Ganes de matar algú, tothom n’ha tingudes.
—“Per què matem?”, pregunta la veu en off de Crims. Això interpel·la tothom.
—És una pregunta col·lectiva. Que un humà mati un altre humà perquè sí —i no em poso en casos extrems, com ara guerres o genocidis— és significatiu. Cap altra espècie no mata pel fet de matar, d’eliminar l’altre. El [forense gironí] Narcís Bardalet m’ho va demanar un dia i m’ha fet pensar molt: “I per què estimem?”. Cadascú té les seues raons i les seues circumstàncies. N’hi ha tantes com persones. Però tots tenim una part fosca i els nostres crims ens defineixen com a societat. Ara bé, jo no soc un expert en criminologia, només soc un narrador.
—Tenia clar que Crims seria un èxit?
—Tenia clar que Crims agradaria, però no que arribaria a aquest nivell d’èxit. Això m’ha superat a mi, a tot l’equip, a Catalunya Ràdio, a TV3, a La Campana i a tothom. Però, per sobre d’aquest èxit, m’agrada el retorn que té el programa.
—Què vol dir?
—L’altre dia, en una conferència a la UOC, va aixecar-se una professora de victimologia del grau de Criminologia i mireu què em va dir [busca en el seu telèfon i llegeix]: “Com a victimòlegs, entenem que Crims suposa una part de justícia reparativa, restaurativa, des del punt de vista del reconeixement social de les víctimes; una reparació davant un protagonisme que no tenen durant un procés judicial i policial en què són victimades pel sistema i silenciades”. És molt bonic que et diguin això, demostra que Crims va molt més enllà d’un programa de tele.
—Més de tres anys després, sent la mateixa passió que en el primer capítol?
—Tot just aquest matí ho rumiava mentre em tractaven un problema de cervicals. M’han posat en una màquina de magnetoteràpia i pensava que de jove vaig caure en la marmita de la passió, perquè m’apassiono molt amb tot. I crec que es nota. Si no poses passió a cada cosa, acabes convertint-la en híbrida, amb poca força. Els nostres capítols tenen molta passió, molta intensitat. Arribem a les emocions primàries gràcies a la nostra passió. Amb nosaltres la gent passa por, té ràbia, s’alegra, sent compassió… Aconseguir-ho amb un producte audiovisual no resulta senzill.
—Malgrat la seua qualitat elevada, no és habitual un producte d’aquestes característiques en prime time. Costa d’imaginar-lo en les televisions generalistes espanyoles.
—Ara ens busquen tots… [Somriu.] No he arribat a parlar amb cap d’elles, però si mireu els resultats, la darrera temporada a TV3 hem fet un 25,8% [de share] de mitjana! Són xifres altíssimes que criden l’atenció de la resta de televisions. Al capdavall, totes viuen de l’audiència. I, certament, l’aposta de TV3 per un programa d’aquest tipus en prime time va ser molt valenta. L’horari d’emissió ha sigut un multiplicador impressionant.
—TV3 corria el risc de ser acusada de sensacionalisme, d’incloure continguts groguencs.
—A l’inici, de crítiques, n’hi va haver. No moltes, però alguna sí. Cadascú, en funció de les seues circumstàncies, té situat el grogòmetre en un nivell determinat. Sigui com sigui, si nosaltres fóssim sensacionalistes o grocs, no tindríem l’audiència que tenim. Si fóssim grocs, TV3 tindria un problema i no ens miraria tanta gent, perquè n’expulsaríem molta. En canvi, la nostra elegància a l’hora d’explicar històries, la nostra intensitat narrativa, així com el nostre rigor, el nostre respecte i el nostre ritme narratiu —les tres erres que m’agrada remarcar sempre— ens fa més transversals. Arribem a moltíssima gent d’edat i condició social diversa. Fem un producte apte per a molts públics. Nosaltres sí que eixamplem la base.
—Resta pendent la quarta erra: la del rendiment. L’èxit abassegador dels pòdcasts i les visualitzacions en línia de Crims té el retorn econòmic que mereix?
—L’explosió del fenomen del pòdcast és molt nova i no sabem com monetitzar-lo. Els meus guionistes i jo no cobrem drets d’autor per un relat que és absolutament narratiu, però les cançons dels nostres capítols, sí. Me n’he queixat a les organitzacions escaients, com l’SGAE, però els drets d’autor no són enlloc. La llei, de moment, no els preveu.
—De qualsevol manera, està garantida la continuïtat de Crims a TV3 i Catalunya Ràdio?
“La CCMA té un 'sottogoverno' que mana més que els directius, i això ha posat 'Crims' en perill”
—Jo estic molt content amb la presidenta de la Corpo [Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Rosa Romà] i amb el Consell de Govern de la Corpo, tant l’actual com l’anterior. Van creure’s Crims i em sento valorat. Estic molt content amb els directors actuals de TV3 [Sígfrid Gras] i Catalunya Ràdio [Jordi Borda], perquè també valoren el producte i ens acompanyen. Però la CCMA té un sottogoverno que moltes vegades mana més que els directius. I això, que ha posat en perill de manera claríssima la continuïtat de Crims, dificulta molt la negociació de qualsevol contracte. Sobretot ara que tenim moltes ofertes i molt suculentes de televisions espanyoles i de totes les plataformes. Jo m’he volgut quedar a Catalunya Ràdio i TV3 perquè Crims naix a Catalunya Ràdio i TV3, perquè tenim un públic meravellós en català que vull continuar tenint. Però tothom ha de sumar perquè això pugui existir. I notes que hi ha uns segons estaments, unes mans negres, que no ho posen fàcil. Això significa un fre, és un problema a l’hora de pensar en un maridatge per molts anys. Les cúpules de la tele i de la ràdio hi estan absolutament a favor, però en els segons graons passa alguna cosa que ho fa difícil.
—Són qüestions polítiques?
—No, no, no, en absolut! Ja m’agradaria, perquè llavors tot seria més clar. És més complicat d’interpretar i no vull anar-hi més enllà. De les qüestions organitzatives i estructurals, no en parlo mai, però les noves direccions i els nous consellers han de trobar la manera de funcionar amb més agilitat i a favor d’obra. La casa hi juga a favor, però quelcom falla si costa tant d’arribar a acords. El procés de renovació de Crims no ha sigut agradable. Si tots volem que Crims continuï, no em torturis per fer-ho possible.
—Què costa de produir una hora de pòdcast i una altra de televisió de Crims?
—Hi ha dues parts. Una primera que els Excels de producció no entenen: la documentació. Hi ha una minoria de casos que de seguida els tenim investigats, però la majoria de vegades tardem un any i mig a recollir les dades. La segona part és l’execució física del capítol: els guions, les entrevistes, els rodatges, el muntatge. En la tele això costa entre sis i vuit mesos, que s’han de sumar a l’any i mig anterior. No podem produir tant. Aquesta és una de les coses que vull que la gent entengui: no podem fer tants capítols, ni a la tele ni a la ràdio. No tenim prou temps. Perquè ho hem de fer bé. Si mai rellisquem, se’ns menjaran vius.
—Vostè va cobrir successos al diari Segre. Els periodistes fan massa seguidisme de la versió policial i trepitgen la presumpció d’innocència dels teòrics culpables?
—Sí, aquest és un dèficit periodístic. Donem per bona qualsevol informació de la policia, cosa que afecta la presumpció d’innocència de qualsevol persona, ni que hagi estat detinguda. Són dinàmiques que costa de trencar, perquè l’única informació a què sovint tenen accés els periodistes és la policial. En escriure, atorguen una credibilitat absoluta a aquesta versió, que no sempre acaba sent la correcta. Si hi afegim el paper dels fiscals i dels jutges, la perversió és total. Per no parlar del moviment independentista… La justícia s’està autodestruint. A la resta d’Europa no hi ha gaires filtracions de sumaris. Aquí, costa que no es filtrin dades.
—Quan a més d’un crim hi ha infidelitats, el ressò del cas es redobla? Pense en el cas de la Guàrdia Urbana de Barcelona o en el crim de Patraix, a València, amb Maje com a protagonista principal.
—No. Allò que multiplica l’interès del cas són les circumstàncies que l’envolten. El cas de Maje —van tardar a enxampar-la— contenia molts girs. D’infidelitats, n’hi ha a cada cantonada. Vivim en una societat molt infidel, hi ha molt de banyut i molta banyuda pel carrer, però afortunadament, no tothom mata. El cas de la Guàrdia Urbana va tenir tanta repercussió perquè tots els protagonistes eren policies; això ho poses en un guió i no t’ho creus.
—Vostè és dels que pensa que la realitat sempre supera la ficció.
—És evidentíssim. En Bardalet insisteix a dir que els crims més horrorosos els comet la gent més normal. Són els més sorprenents, els que no t’esperaries mai de la vida.
—El doble crim del pantà de Susqueda, a la Selva, és el més enigmàtic dels no resolts a Catalunya els últims anys?
—Fa temps que hi treballem. Des del 2017. Aquell és un entorn molt complicat, tan bell com feréstec, no se sap per què van poder matar el Marc i la Paula, hi ha moltíssims dubtes sobre el sospitós assenyalat per la policia… Tenim moltes coses gravades, però no n’hem emesa cap. Encara tardarem un any i mig o dos a fer-ho. De moment, hi ha el llibre de la Tura Soler [El pantà maleït, La Campana, 2017].
—Hi aportareu novetats?
—Ja ho veurem. El nostre objectiu no és resoldre els crims, ni aquest ni cap altre, sinó explicar-los de la millor manera i des dels angles més diversos. I en aquest cas, especialment, no hem de córrer.
—Alcàsser va marcar un punt d’inflexió en la manera de tractar els crims?
—Periodísticament, sens dubte. El periodisme porqueria es feia i es continua fent, però Alcàsser té dues cares. D’una banda, la cara televisiva exagerada —que tothom va considerar natural— d’uns pares que buscaven les filles desaparegudes. Un cop van trobar-les mortes, els mitjans no s’hi van retirar i van convertir Alcàsser en un xou. De l’altra, hi ha el llibre del [exredactor d’EL TEMPS] Joan Manuel Oleaque, Des de la tenebra [de l’editorial Empúries], un dels grans llibres de no-ficció de la història d’aquest país. És un llibre enorme, enorme, l’he llegit dues vegades i m’encanta.
—Acabem. Hi ha actituds psicòpates en la política?
—[Riu.] La sang dels crims normals és més honesta que la que corre per la política, on hi ha actituds psicòpates professionalitzades.
—Vostè sempre parla tan pausadament, amb aquesta calma?
—[Riu.] Que bo! Sí, soc així, però li poso molta passió, soc vehement. Jo vull que m’entenguin, i perquè m’entenguin, has de vocalitzar bé, has de dir les coses ben dites, en l’ordre correcte... Ara, quan m’enfado, aparta’t, perquè llavors surt tot l’anticlímax acumulat. Tinc molta mala llet.
—Amb un accent occidental ben genuí, per cert. Això normalitza les diferents varietats dialectals del català.
—Parlo com els valencians. Ja se sap: lleidatans i valencians, cosins germans. Nosaltres parlem com parlem des de temps immemorials; els que han pervertit l’accent de la llengua han sigut els de Barcelona, que fan malbé gairebé tot. Quan m’imita el Fermí Fernàndez [a Polònia], en destaca sobretot l’accent, i em sembla molt xulo! He lluitat tant com he pogut per mantenir intactes l’accent i les construccions lleidatanes davant l’intent d’estandardització de la llengua. A la tele, el sigut me l’han canviat per l’estat tota la vida, fins que han comprovat que m’era igual que me’l canviessin. Jo el continuo dient com es deia a casa meua. I, si no, que canviïn la normativa! Quan algú de Girona va a un altre lloc, s’afanya a dir que és de Girona; quan algú de Lleida va a un altre lloc, s’afanya a canviar d’accent. I això els passa també als mallorquins i als valencians. És un complex absolutament equivocat! Potser és tossuderia meua, però mai no me n’he avergonyit, de parlar com parlo. És com sempre s’ha expressat la meua família. De fet, el meu accent i la meua manera pausada de parlar han permès que molta gent de fora aprengui català amb Crims.
—Amb els preus pels núvols i un futur ben negre, la gent l’atura per carrer i li demana que, per favor, pose llum a la foscor de la seua vida?
—M’ho diuen molt! És una frase que ha fet fortuna. Si Crims ha tingut èxit, aquesta frase ja és d’una altra galàxia. No m’ho esperava, però m’encanta. La gent és molt amable amb mi. És fantàstic.
—Senyor Porta, gràcies per escoltar-nos. Torne tan aviat com puga.
RETRAT ROBOT D'UN CONTADOR D’HISTÒRIES
Carles Porta va nàixer a Vila-sana, al cor del Pla d’Urgell, l’any 1963. Un poble menut, a quatre quilòmetres de Mollerussa, que amb prou feines arribava als cinc-cents veïns. Vivia envoltat de pagesos i ramaders, però ell somiava llaurar històries i per això va matricular-se en la carrera de Periodisme. Uns estudis que venien amb un pa sota el braç: en el primer curs de la llicenciatura, va entrar a fer pràctiques al diari Segre i ja no va deixar de treballar. “A classe, no hi anava gaire”, admet com qui confessa un delicte. “Roser Perera, que llavors era la meua companya, va ajudar-me moltíssim, sempre li dic que té dues carreres i jo, cap ni una”. Ella li passava els apunts i ell aprenia en el periodisme local, “una gran escola que exigeix rigor, ja que et proporciona un retorn immediat d’allò que publiques”.
És en aquella etapa primerenca quan va prendre contacte amb els successos. “A la redacció teníem un escàner amb les freqüències de la policia i dels bombers, i generalment arribàvem abans que no ells als accidents o als crims”, recorda. “Vaig veure un munt de cadàvers sense tapar i sempre pensava: ‘Lleida és tan petita que algun dia te’n trobaràs el d’un familiar o conegut’. Però, per sort, no va ser així”. Amb tot, aquella experiència va inocular-li un “respecte” cap a les víctimes que ha mantingut intacte.
Exhaust de la feina a Segre, va decidir establir-se un temps a Anglaterra per tal d’aprendre la llengua de Shakespeare. “I un cop allà, de sobte, va trucar-me el delegat de TV3 a Lleida, el Ramon Mesull, per proposar-me d’ocupar la vacant de Carles Solà, que marxava a Barcelona”. Era març de 1990, i malgrat que la idea no l’entusiasmava, Mesull va persuadir-lo de les bondats de la televisió pública, on acabaria fent de tot: operador d’imatge, redactor, ENG (producció electrònica dels informatius) i l’agost de 1992, ja radicat a la Barcelona olímpica, va emigrar un mes a Sarajevo per cobrir la guerra dels Balcans als telenotícies i el 30 minuts. Va anar-hi de la mà de Carles Bosch, a qui considera un dels seus grans mestres. De 30 minuts, entre 1992 i 2005, va fer-ne 30.
El més simbòlic va signar-lo l’abril de 1997, centrat en el triple assassinat de Tor (Pallars Sobirà), un cas que havia conegut de prop i del qual ja havia redactat alguna notícia als informatius. Vist amb perspectiva, aquella entrega de 30 minuts constituïa un antecedent del Crims que arribaria més de dues dècades després.
“Era el 97 i ningú no parlava de true crime”, explica Porta, que va deixar la televisió per muntar la seua productora. Al cap d’uns pocs mesos, en novembre de 2005, publica el seu primer llibre, Tor, tretze cases i tres morts (La Campana), la seua plataforma d’enlairament en el camp dels crims reals.
No es considera un periodista de successos, sinó un narrador. “Un narrador de bones històries, cosa que no es valora massa, però que és superimportant”, continua. “Exactament igual com feu vosaltres a EL TEMPS: escriviu històries que han de perdurar i que s’han de poder llegir demà mateix o d’aquí a un mes.”
Porta no sols ha conreat el periodisme. A banda del de Tor, ha escrit vuit llibres més, tots ells a La Campana: El club dels perfectes, Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira, Fago, Li deien pare, El dia que vaig marxar —una novel·la juvenil sobre el suïcidi—, Crims: tot el que llegireu és real, Crims: llum a la foscor, La farmacèutica i L’amic president, centrat en Carles Puigdemont. Ha estat professor a la Universitat de Lleida i gràcies a Crims ha guanyat el Premi Nacional de Comunicació i un Ondas.