-Què els duu a Javier Padilla i a vostè a escriure Malestamos?
El llibre parteix de moltes converses que hem mantingut al llarg dels anys. Partim de la sensació que hi ha un buit sistèmic, una falta de paraules i conceptes per explicar el malestar i certes sensacions desagradables que res tenen a veure amb el que és clínic. Però com que no hi ha paraules i maneres de definir-ho, la gent acaba utilitzant el marc clínic. És normal que la gent recórrega al marc clínic perquè és l'únic recurs que troba que té al seu abast. Però la realitat és que el marc clínic no cobreix bé aquest malestar. El llibre que hem escrit tracta de posar paraules a tota aquesta part que no és patològica, però que tampoc no és desitjable que estiga ací. Potser si la podem mirar des d'un altre marc o la pensem d'una altra manera, serà més útil.
-I com s'hauria de definir aquest espai intermedi?
Crec que el que és interessant és observar que ens està passant a escala col·lectiva, no individu a individu. No podem quedar-nos amb el fet que hi ha centenars de milers d'individus als quals els passa el mateix i tractem cadascun d'ells de forma individual. Per tant, el que volem és mirar des de l'esfera col·lectiva per poder mirar més enllà. Altrament, des de la perspectiva individual acabem buscant solucions a través del marc clínic.
-En realitat el seu llibre és una crida a la politització del malestar. Fa un temps que la qüestió de la salut mental s'ha incorporat a l'agenda política i mediàtica. Creu que es parla de la forma correcta sobre salut mental?
Entre els professionals hi ha hagut molt de debat sobre si aquesta sobreexposició era quelcom positiu o negatiu. Trobem, per exemple, que s'està reproduint una desigualtat perquè només s'està parlant d'un tipus de salut mental no estigmatitzada. En canvi, no es parla dels trastorns mentals greus i l'atenció que se'ls hauria de donar. D'altra banda, hi ha el risc que parlar tant de salut mental comporte una certa banalització.
Nosaltres pensem que, en principi, és bo que s'haja posat el focus en aquesta qüestió; que deixe de ser tabú; i que els eventuals problemes que sorgisquen en aquesta emergència de la qüestió, tractem de reconduir-los. La salut mental és un tema important a escala col·lectiva i n'hem de parlar i pensar al seu voltant.
-El problema és que la majoria dels enfocaments que es donen són individualitzadors i es resolen per la via terapèutica. Si una persona té ansietat perquè té una càrrega de feina excessiva i, a més, no sap si li renovaran el contracte perquè el sistema laboral és precari, no té molt de sentit donar-li una píndola. És a dir, estem descarregant aquest patiment de qualsevol càrrega política. Correm el risc de solucionar amb píndoles problemes que, en realitat, són problemes socials?
Amb píndoles o amb psicoteràpia. Perquè hi ha aquesta creença segons la qual com que la psicoteràpia sempre ha estat més restringida, cal reivindicar el seu millor accés. Però el que no podem fer és convertir-la en la panacea, la solució a tots els problemes. La psicoteràpia no pot resoldre tots els problemes i encara menys aquells que tenen la seua base en les condicions de vida de les persones. Clar que té capacitat de resoldre determinats problemes però no pot ser la resposta a problemes socials.
Per tant, hi ha dos grans problemes en el marc actual. En primer lloc, que els problemes col·lectius no es poden resoldre des de la individualitat. Fa dècades que predomina la mirada individual. En segon lloc, dins del que és individual, el marc clínic no està fet per explicar la subjectivitat humana. En el moment què el marc clínic esdevé hegemònic intentem explicar la subjectivitat humana -que és molt complexa i molt àmplia- amb una ferramenta que està feta per a molts poquets. És com si tinguérem un martell en la mà i pretenguérem resoldre tots els problemes amb ell. El martell funcionarà molt bé si has de clavar un clau, però molt malament si has d'obrir un bric de llet. Perquè segurament obriràs el bric amb el martell, però la cuina t'haurà quedat tota bruta i hauràs vessat inútilment la meitat de la llet.
Per tant, el marc clínic per explicar la complexitat humana és un marc molt pobre. El marc clínic serveix per entendre la patologia o el que en cada moment es considera patologia, però no per entendre tot el que ens passa, com ara el cansament o l'angoixa.
Per tant, estem tractant de reflexionar sobre un sentiment d'època amb un marc molt i molt pobre. El resultat és una reflexió que es queda coixa. Malestamos no vol donar formules màgiques, perquè no les tenim, però sí vol aportar unes claus inicials per poder pensar des de perspectives que van més enllà del marc predominant actual.
Abans d'aquest llibre, vostè va publicar Como tranformar los barrios para una mejor salud mental. Com es transforma un barri per tenir una salut mental més bona?
Aquest llibre es pot considerar un antecedent, un llibre més tècnic que estava adreçat a professionals de la psiquiatria. Malestamos vol ser una versió per a un públic més generalista. Ara bé, com es transforma un barri per millorar la salut mental de la gent que hi viu? Tant de bo els milions i milions d'euros que s'han destinat a investigar l'impacte de la flora bacteriana intestinal en la salut mental s'hagueren dedicat, ni que fora una xicoteta part, a investigar com transformar els barris. Hi ha molt encara per investigar. Ara bé, el que sí sabem és que un dels principals factors protectors enfront de l'adversitat en salut mental és disposar de xarxes fortes, gent a la qual recórrer en cas de trobar-te malament, o bé que poden recórrer a tu en similars circumstàncies.
El tipus de barri és un dels majors factors de protecció de la salut mental. Hi ha barris i arquitectures que afavoreixen els espais d'encontre i hi ha barris i arquitectures que afavoreixen estils de vida individualistes. Tota forma d'urbanitzar que permeta l'intercanvi, l'existència d'espais verds, la interacció, així com llocs de treball que no obliguen a grans desplaçaments; tota l'arquitectura que afavoreix l'encontre i la sobirania sobre el temps té un impacte positiu en la salut mental. Seria molt interessant que aquestes línies d'investigació es prioritzaren perquè la investigació en salut mental s'ha centrat en la mirada biomèdica.
-Al capdavall, la mirada biomèdica és la menys comprometedora, la que no qüestiona l'estructura o les injustícies socials. La sensació, llegint el llibre, és que la individualització dels problemes de salut mental és la gran victòria del capitalisme.
En efecte. La mirada biomèdica és la més senzilla d'aplicar i, per tant, la més fàcilment mercantilitzable. Hem d'assumir que el capitalisme traurà benefici econòmic de qualsevol cosa. Si, de sobte, la societat en el seu conjunt, volguera construir espais millors, segur que el capitalisme també hi trauria profit. Cal entendre el marc en què estem. Però és veritat que hi ha determinades narratives que tenen un impacte més positiu sobre la vida de les persones. La mirada exclusivament biomèdica en salut mental no aporta els resultats que promet.
-En el llibre alerta del risc de la uberització de l'atenció en l'àmbit de la salut mental. Què vol dir?
En el marc capitalista és molt fàcil veure la salut mental com un producte de consum. I tan bon put esdevé un producte de consum, hi ha un negoci i algú que ofereix el servei a la baixa i aparentment la fa molt accessible. La psicoteràpia funciona gràcies al vincle amb el terapeuta. Aleshores, quan una plataforma de l'estil de Terapy Chat o similar t'ofereixen una psicoteràpia en unes condicions molt accessible, no t'estan oferint un marc multidisciplinar d'atenció, ni una garantia de longitudinitat ni de continuïtat com la que et proporcionaria la xarxa pública.
-Actualment, i en aquest context en el qual s'ha popularitzat parlar de salut mental, se sol advertir que manquen recursos públics per fer-hi front. És aquest un enfocament adequat?
Indubtablement, les xarxes públiques de salut mental necessiten més recursos. Això és un fet inqüestionable. Manquen psicòlegs, però manquen també treballadors socials i infermeres especialistes en salut mental. Tècnicament per estar en ràtios equivalents a països del nostre entorn, mancarien també psiquiatres. Calen, per tant, professionals i recursos.
D'una altra banda, sobre el paper, les xarxes de salut mental no tenen un mal disseny: donen una atenció multidisciplinar integral tot prioritzant a les persones amb trastorn mental greu. El problema és que si els demanem a les xarxes de salut mental que responguen al patiment que estan vinculats a les condicions de vida, té igual quants recursos posem ací, perquè mai no hi haurà prou recursos. Si tots els patiments s'acaben convertint en problemes de salut mental, col·lapsarem el sistema i, a més, no aconseguirem proporcionar-los una solució.
-Per tant, calen menys ansiolítics i més sindicats?
En primer lloc, com a societat hauríem d'exigir-ho tot. En segon lloc, no s'haurien de contraposar uns elements i els altres. El que és evident és que el marc clínic de la salut mental no té el factor preventiu que sí té un sindicat. La prevenció que nosaltres podem fer té sobretot a veure amb el fet que es milloren les condicions de vida. No són coses comparables, però està clar que a escala social necessitem que tots els fronts estiguen coberts. Per tant, jo no tinc per què triar, però necessitem que, qui necessita un sindicat, el tinga; i qui necessita un psiquiatra, que el tinga.
-El llibre en molts aspectes recorda a Sedados, de James Davis, que parla de la patologització de la salut mental. Ell qüestiona, per exemple, la intervenció de les grans farmacèutiques a l'hora d'incorporar noves patologies al Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns mentals, considerat la bíblia de la salut mental.
Aquest és un tema que era un poc tabú, però del qual ja ha començat a parlar-se. No hi ha dubte que la indústria farmacèutica ha tingut un paper brutal en com s'ha modificat el criteri clínic en els últims anys. Però, sobretot, on nosaltres hem volgut posar l'èmfasi en el llibre és en el marc clínic.
-El llibre ofereix, sobretot, un canvi de mirada. Com ha caigut aquest qüestionament entre el gremi?
A veure, els professionals de la salut mental amb una mirada súper biomèdica entenc que ho veuran d'una altra manera, però la majoria de professionals tenim una visió més integradora, que incorpora una mirada psicosocial. El que portem veient de fa anys és que se'ns demana que resolguem una sèrie de patiments que no podem resoldre. Nosaltres estem sent testimoni d'aquest patiment. La psiquiatra Belén González diu que els professionals en salut mental som els taquígrafs del desastre. A voltes el més útil que fem és alçar acta del que veiem. A voltes quan més ajudem al pacient és quan fem un informe de les seues circumstàncies i el patiment que li està generant, perquè això pot activar prestacions.