Qualsevol que haja vist Dopesick tindrà la sensació, en llegir Sedados, que una obra i l'altra són plenes de concomitàncies. La sèrie dirigida per Danny Strong -i estrenada a Disney+ la passada tardor- ressegueix la història d'un metge rural -interpretat per un excels Michael Keaton- en una zona minera dels Estats Units on els dolors crònics derivats d'accidents i de la duresa de la feina eren el pa nostre de cada dia. Es tracta del fil conductor a través del qual exposar l'estratègia que la farmacèutica Pordue Pharma va posar en marxa per ampliar, legalitzar i normalitzar la comercialització d'opiacis. Mitjançant l'engany, la persuasió i un calculat domini dels fils de poder, aquesta companyia propietat de la família Sackler va construir un imperi a força de generar addiccions en la ciutadania. L'epidèmia, que prèviament la periodista Beth Macy havia retratat a Dopsick. Dealers, doctors and the drug company that addicted America, encara dura i la reparació que han pagat els botxins és ridícula en comparació al dolor que van causar.
Sedados, escrita pel psicòleg britànic James Davies i que acaba de traduir al castellà Capitán Swing, posa el focus sobre la sobremedicalització per fer front als problemes psicològics. No es tracta, però, d'un llibre de psicologia. En absolut. Es tracta, sobretot, d'un llibre que et sotraga, en la mesura que desemmascara un model d'abordatge als problemes de salut mental caracteritzat per la individualització dels problemes. "Menys píndoles i més sindicats!" és el leit motiv que traspua al llarg dels onze capítols que conformen l'obra. Sedados, és cert, és un llibre que es narra des de les experiències i les formes de fer de les institucions de Regne Unit, però les reflexions, els qüestionaments i les lliçons que hi emanen són extrapolables a qualsevol país occidental.
Més encara ara, quan els mitjans ens hem posat d'acord en posar el focus sobre la pandèmia de la salut mental: angoixa, incertesa, trastorns,... L'assaig de Davies té, sobretot, la virtut d'abordar la qüestió des d'un prisma diferent. Perquè a hores d'ara molts dels problemes de salut mental que es diagnostiquen són, en realitat, el resultat d'unes condicions socials, polítiques i laborals opressives. Es prioritza, però, un abordatge individualitzat, basat en la sedació i en la despolitització del patiment; un abordatge que situa a la persona com a responsable dels seus mals i que omet, deliberament, l'arrel d'uns problemes que han estat causats per un turbocapitalisme que ens aliena, ens aïlla i ens explota. Estem resolent amb receptes d'escitalopram, fluoxetina o paroxetina, problemes que es podrien resoldre si tinguérem nivells de sindicalització més alts, comunitats de suport més a la vora, serveis socials menys precaris i taxes de desigualtat més baixes.
Només en el Regne Unit el consum de medicament psiquiàtrics s'ha multiplicat per 400 des de principis de la dècada dels 80. La patologització de les angoixes, les tensions i els patiments derivats del sistema és, doncs, la coartada que el perpetua. L'arbre, senzillament, no ens deixa veure el bosc.
La mà invisible
Res no és casual, però. El llibre de James Davies explica com, des de diversos flancs s'ha actuat en favor d'aquesta patologització. Detalla, per exemple, com des de 1980 el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Transtorns Mentals (DSM) -considerat la 'bíblia' dels psicòlegs- ha ampliat la definició de malaltia mental per abastar cada volta més àmbits de l'experiència humana. De les 106 reconegudes a principis dels 70 se n'ha passat als 370 actuals. Davies va investigar el procediment per determinar la inclusió o la catalogació de nous trastorns i va arribar a la conclusió, després de diverses entrevistes, que el procediment de validació del comitè del DSM era, en moltes ocasions, deficient i mancat de les dades suficients. De fet, la majoria de psiquiatres que hi prenien part tenien vinculacions econòmiques i comercials amb la indústria farmacèutica. Per acabar de tancar el cercle, a hores d'ara és la mateixa indústria farmacèutica qui compra i distribueix entre els professionals de la psicologia els DSMs.
Davies també desvetla com des de mitjans de la dècada d'aquest segle, en les consultes del Servei de Salut britànic s'utilitzen dos breus qüestionaris (PHQ-9 i GAD-7) amb l'objectiu que els metges i les metgesses puguen determinar si els pacients pateixen depressió o ansietat i, en cas afirmatiu, quin és el nivell de severitat. Els dos qüestionaris, però, establien llindars molt baixos, de forma que es facilitava la dispensació de psicofàrmacs. Per exemple, una persona que en les dues darreres setmanes manifestava tenir poca gana; haver dormit malament i haver experimentat dificultats de concentració i falta d'energia, es considerava un pacient amb una "depressió moderada" i, per tant, seguint les directrius del Servei Nacional de Salut, havia de prendre antidepressius. Això ha fet que, d'ençà que s'introduïren els dos qüestionaris, al Regne Unit el consum s'haja incrementat notablement. El 2002 es dispensaven al voltant 25 milions de receptes d'antidepressius per any; el 2020 eren 75 milions.
I vet ací el fet més notable: tant el qüestionari PHQ-9, com el GAD-7 van ser creats i redactats per Pfizer Pharmaceuticals, la qual havia finançat la seua distribució a través del Servei Nacional de Salut. Pfizer és, a més, la companyia productora d'Effexor i Zoloft, els dos fàrmacs antidepressius i ansiolítics més receptats al Regne Unit.
Això en el plànol mèdic. En l'ideològic, la cultura de l'individualisme emanada a partir de finals de la dècada dels 70 i principis dels 80, amb Margareth Thatcher com a principal adalil, és essencial per apuntalar aquesta sobremedicalització. Al capdavall, es tracta d'una cultura que anima a la gent a buscar en la seua pròpia persona les causes de les seues dificultats i les possibles solucions. Com escriu Davies, l'imperatiu moral va passar a ser la remodelació del jo interior a través de l'esforç personal, la força de voluntat, l'autoajuda, el consum o altres intervencions. S'individualitza el nostre malestar emocional i mental i se l'aliena, consegüentment, de les causes estructurals i els condicionants socials. "El nostre èxit social -escriu Davies- es considera indicatiu d'una elevada aptitud personal (més que d'una situació socialment privilegiada o avantatjosa) i el nostre fracàs social és indici d'una falta d'aptitud personal (més que d'una situació de pobresa, discriminació o desigualtat). El patiment derivat del fracàs social -abatiment (distímia), por (ansietat) i desmoralització (depressió)- es considera producte d'una deficiència personal (el xic no és prou ambiciós) o d'una malaltia mèdica que la tecnologia possiblement permetrà eliminar algun dia".