CRÒNIQUES VALENCIANES

El triangle amorós del Botànic

Les primàries del PSPV, un moment de màxima tensió, han tornat a evidenciar la solidesa de la relació entre els socialistes i Compromís. Conscients de la transcendència d'aquest procés intern, tant Mónica Oltra com Vicent Marzà van respirar alleujats i van afanyar-se a felicitar Ximo Puig. Els tres principals responsables públics dels partits que integren el Govern del Botànic tenen clar que el mal dels seus socis és el seu mal, i que els seus èxits, vés per on, també els beneficien.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Feia pocs minuts que s’havia iniciat l’escrutini de les primàries del PSPV, quedava nit per davant, però la tendència era clara: Ximo Puig revalidaria la secretaria general de la federació socialista valenciana. Neguitós com es trobava, Vicent Marzà va afanyar-se a agafar el telèfon per tal de felicitar-lo. Va ser dels primers a fer-ho.

El president i el conseller d’Educació van connectar des del començament, tan bon punt es van conèixer. Avui, quan parlen en solitari a les Corts o al Palau de la Generalitat, separats de la resta de membres del Consell, semblen pare i fill, i no sols per la diferència generacional. Puig acostuma a abraçar Marzà, l’agafa dels muscles de manera còmplice i sovint riuen junts. Se’ls veu més units que molts companys de partit.

Qui havia de dir-ho dos anys enrere, quan Marzà estava fart de veure Puig a les pàgines del diari Mediterráneo. El percebia com un polític professional, alcalde perpetu de Morella i màxim exponent del PSOE de Castelló de tota la vida. Per contra, ell, un jove professor de llengües, encarnava la saba nova, la força emergent de Compromís que pretenia destronar la “vella política”. I, també, un sobiranisme indissimulat que responsabilitzava els socialistes de bona part dels mals atàvics del País Valencià.

Les darreres setmanes, Marzà ha parat força atenció a les primàries del PSPV. Gràcies a la immediatesa dels mitjans digitals i les xarxes socials, tothom pot seguir pràcticament en viu cada acte de cada agrupació, així com saber quina posició adopta cadascú. Per això el conseller no va ocultar la seua alegria en llegir que les companyes de gabinet Carmen Montón i María José Salvador i el diputat Manolo Mata s’alineaven públicament del costat de Puig. Malgrat que el 21 de maig tots tres havien simpatitzat amb Pedro Sánchez, en el combat valencià van fer pinya per aturar l’avanç del sanchista Rafa García. Tenien clar que una bicefàlia a la federació valenciana introduïa un element distorsionador a l’Acord del Botànic de cara a la segona meitat de legislatura i les eleccions de 2019. I d’esglais, ja n’arriben suficients del Tribunal Superior de Justícia.

A Mónica Oltra, d’entrada, Ximo Puig tampoc no li generava empatia. Gens ni mica. Un lermista de pedra picada sotmès a l’aparell del partit, rumiava cervell endins. Va caldre que el propi Manolo Mata —el seu advocat particular— interpretara el paper de Celestina i que Puig i ella es disfressaren de Calixto i Melibea. Un matrimoni de conveniència amb un lletrat com a intermediari. No, aquella tragicomèdia no pintava bé.

Sempre que pot, Oltra presumeix ara que el Govern valencià va ser el segon més ràpid a constituir-se després de les eleccions autonòmiques de 2015, però era obvi que imperava la desconfiança. El recel. I tan cert com això és que Oltra també ha viscut amb l’ai al cor el procés de primàries del PSPV, temerosa de les derivades que amagava. Un Puig afeblit abocava el Consell a la inestabilitat. Compromís hauria pogut traure profit d’una eventual crisi socialista, però un president precari era un escenari dantesc. És justament aquesta solidaritat davant l’adversitat la llavor que ha fet germinar el Botànic, un quadripartit en minoria —amb el suport extern d’una cinquena formació, Podem— que presenta més bona salut que no alguns governs monocolors. Tots plegats han superat, en només dos anys, dues eleccions estatals en què competien pel lideratge de l'esquerra al País Valencià i una investidura fallida de Pedro Sánchez que va rebre el "no" dels socis valencians.

Aquest no ha estat, per tant, el primer test d’esforç que supera l’entesa PSPV-Compromís. Quan van esdevenir-se els “fets d’octubre” —tal com Puig es refereix a la defenestració de Pedro Sánchez, el nomenament d’una gestora i l’abstenció a la investidura de Mariano Rajoy— cap membre del Govern no li va retreure res al president. Ni tan sols no es va escoltar l’expressió "PPSOE”, que havia estat un dels estendards de la coalició valencianista a l’oposició i llavors cobrava validesa plena. Les úniques acusacions, i esporàdiques, van centrar-se en la persona de Susana Díaz, a tall de les seues declaracions sobre el corredor mediterrani. El senador Carles Mulet va fer el cim en estripar una fotografia seua mentre exclamava “¡qué asco de señora!”. Una coreografia que Oltra va censurar, per bé assegurava compartir la reivindicació de fons.

No fa ni dues setmanes, amb motiu del debat sobre els objectius de dèficit i el sostre de despesa de 2018, Oltra també va remarcar que els paràmetres valencians els fixaria el Govern del Botànic, “no Blanqueries i encara menys Ferraz”. Un atac sense contemplacions al secretari d’organització, José Luis Ábalos, que hores abans havia advertit que la postura socialista vindria fixada per l’executiva federal, perquè el PSOE “no és una confederació de partits independents”. “Les majories absolutes i el despotisme ja s’han acabat”, va reblar la vice-presidenta valenciana en unes declaracions que van obtenir l’agraïment immediat de Ximo Puig. De sobte, Oltra havia exercit com a escut del president valencià en la seua pugna amb Sánchez i Ábalos.

El Botànic, en definitiva, ha aconseguit alterar el full de ruta opositor  del PPCV. El manual de partida instava a explotar la previsible divisió interna entre socialistes i Compromís, i sobretot, subratllar la relació insostenible entre Puig i Oltra, els dos principals protagonistes. Isabel Bonig esperava un tripartit Dragon Khan com el català o un bipartit mal avingut com el gallec. En canvi, l’absència de disputes sorolloses al si de l’executiu ha obligat a dirigir els focus cap a qüestions merament governamentals, com ara la defensa dels concerts sanitaris i educatius, els drets civils, la llengua o la necessitat d’una nova radiotelevisió pública, un terreny en què el Consell se sent còmode. Al capdavall, significa contraposar els dos models de gestió.

Allà on molts valencians —d’ideològicament afins, també— esperaven trobar guerra, hi ha hagut pau. En lloc d’odi, prima l’afecte. Si les cares visibles del PSPV i Compromís mantenen aquest bon feeling  fins la primavera de 2019, el Botànic tindrà opcions serioses de rebrotar. Qui els ho havia de dir fa dos anys a Puig, Oltra i Marzà.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.