La baixada a l'infern del PP valencià

L'acumulació de pecats durant els 20 anys de govern al capdavant de la Generalitat Valenciana ha suposat el descens dels populars a l'avern. El calvari econòmic de la formació després d'anys d'opulència, l'impossibilitat de criticar l'executiu del Botànic pel llast de la corrupció i les travetes de Montoro, l'escassa influència a Madrid quan el PPCV decantava abans congressos estatals i l'enfrontament intern entre diversos sectors constitueixen el viatge pel foc purificador de l'oposició.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com si es tractara dels cercles del paradís de la Divina Comèdia de Dante, el PP pujava un escaló a cada convocatòria electoral fins a accedir al cel. Si Eduardo Zaplana va posar els fonaments per aconseguir aquest estat d'eufòria, el mandat de Francisco Camps va comportar l'obtenció de la divinitat. L'aflorament d'alguns dels pecats comesos l'any 2011 va provocar el pas pel purgatori del PP durant l'etapa d'Alberto Fabra. Que el partit de la gavina fos desnonat de la majoria les institucions del País Valencià l'any 2015 va suposar el descens de la formació a l'infern d'estar apartat del poder.

Amb un regall de pecats acumulats durant les dues dècades de govern a la Generalitat Valenciana, el PP viu el seu particular viatge per les flames purificadores de l'oposició. Els problemes econòmics, la divisió interna, la impossible oposició al Govern del Botànic i el menyspreu de la direcció estatal són els càstigs pels excessos passats. Un recorregut per aquesta mena d'adaptació dels cercles de l'avern de Dante per cada falta comesa.

-La fi de l'opulència. La complicitat amb diversos empresaris -segons apunten les diferents causes judicials que assetgen el PPCV- i les victòries incontestables a les urnes van multiplicar els ingressos dels populars. No debades, a l'organització d'actes electorals megalòmans, s'hi va sumar el canvi de seu. En plena època de la febra de la rajola, la formació va abandonar-hi la vella i van instal·lar-se al carrer Quart. L'edifici, de quasi 1.700 metres quadrats amb garatge i un 30% propietat de l'empresari Vicent Cucarella, esquitxat al cas Taula, va convertir-se en el símbol de l'opulència dels conservadors.

La pèrdua del poder, però, ha condemnat el PPCV. Amb l'argument d'evitar el fantasma de les rodes de premsa lligades als escàndols de corrupció, el PP ha deixat el carrer Quart per a ocupar la tercera planta de l'Edifici Amèrica. Dels quasi 20.000 euros de lloguer de la vella seu, passen a pagar-ne 2.800. Això sí, només compta amb 600 metres quadrats. L'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) al grup parlamentari de les Corts Valencianes i la repetició de la jugada a la Diputació de València han estat els darrers intents per quadrar un balanç minvat d'ingressos. La càrrega pels anys anteriors de vins i roses.

-El bumerang de la corrupció. Les sospites sempre han perseguit el PPCV. De Zaplana a Camps. Això sí, no sempre els ha afectat de la mateixa manera. La divisió de l'esquerra i les majories aclaparadores a les Corts Valencianes entrebancaven amb força qualsevol intent de fiscalització. I les denúncies, en els anys de poder omnímode, gaudien de menys altaveus per tal de fer-se públiques. Si aquest mur parlamentari va començar a trencar-se durant els últims anys de Camps al capdavant del Consell, amb el PP a l'oposició el calvari judicial els impedeix criticar sòlidament el Govern del Botànic.

Francisco Camps i Mariano Rajoy a un acte electoral del PP.

A cada denúncia de manca de transparència i de suposada mala gestió del Govern valencià, els populars veuen com un nou moviment judicial en el llarg llistat de causes de corrupció que tenen a sobre frustra el seu treball. L'operació judicial contra l'ex-alcalde de Sagunt i diputat, Alfredo Castelló; la imputació de l'ex-regidor i ara diputat no-adscrit Miquel Domínguez, o les investigacions judicials del cas Taula són alguns exemples. «Nosaltres volíem parlar de finançament. Però cada vegada que convoquem una roda de premsa, els jutjats ens impedeixen fer oposició al Consell», va confessar Eva Ortiz, secretària general del PPCV, després de la imputació de Domínguez i la declaració del capitost de la Gürtel, Francisco Correa, contra Camps.

-Menyspreu de Madrid. «El model de Camps és el que vull per a Espanya». Aquesta frase, pronunciada per Mariano Rajoy durant un acte electoral en els comicis espanyols del 2008, mostrava la importància del País Valencià com a feu de popular. De fet, el suport de Camps i de Rita Barberá en la disputa per la presidència del PP en el Congrés de València va permetre al gallec continuar dirigint el partit. Un amor - «jo sempre estaré darrere de tu, davant, o al teu costat», va dir-li a Camps, en plena eclosió del cas Gürtel- que va trencar-se quan les sospites apuntaven de forma directa a l'ex-president.

Gènova, quan la pressió mediàtica era insuportable, va obligar Camps a plegar. Un fet, però, que no va ser més que l'inici del sorgiment de nous fronts judicials que van provocar el menyspreu de Rajoy cap al PP valencià. Malgrat els intents de Fabra per marcar una línia roja -de vegades, massa difuminada- contra la corrupció, la direcció estatal dels populars va aplicar un cordó sanitari al País Valencià. Només Barberá, un referent històric del PP espanyol i amiga íntima de Rajoy, podia provocar que dirigents estatals xafaren terres valencianes.

Si aquest rebuig cap al PPCV va provocar que Rajoy fera cas omís a la reivindicació d'un millor finançament que feia Fabra amb la boca xicoteta i que els valencians només comptaren amb una secretaria d'Estat nascuda al País Valencià -Susana Camarero- i un ministre amb residència a Xàbia (Marina Alta), José Manuel García Margallo, la situació actual no és millor. Ha empitjorat, de fet.

Isabel Bonig, Cristóbal Montoro y Eva Ortiz.

Tot i que la secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, va beneir el nomenament d'Isabel Bonig cap a líder del PPCV, la influència a Madrid ha estat ben escassa: ni alts càrrecs al nou govern de Rajoy, ni permís per refundar el PPCV. La complicitat més gran entre els vice-secretaris joves -Andrea Levy, Pablo Casado, Fernando Fernández-Maillo, Javier Maroto- amb Bonig i el distanciament de la presidenta dels populars valencians amb Barberá (qui va defensar-la davant Rajoy) pot haver-hi influït. La reacció desigual de Cospedal i Rajoy respecte de la direcció valenciana sobre la mort de Barberá han posat de manifest les complicitats amb Gènova.

A més a més, l'hostilitat del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, cap al País Valencià en el finançament ha minvat les possibilitats d'oposició dels populars cap a l'executiu bipartit. La utilització «electoralista» del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), el «fustigament» amb la multa de Brusel·les i la negativa a corregir el maltractament fiscal que pateixen els valencians han entrebancat els interessos del PPCV.

-Divisió interna. A pesar que les batalles orgàniques sempre s'ha produït al PP, la garantia d'estar en el poder ha acabat per evitar -excepte en casos puntuals- que el foc fos major. Amb les comarques del sud del País Valencià convertides en un autèntic camp de batalla entre diferents bàndols -moltes vegades amb disputes heretades del vell enfrontament entre partidaris de Camps i de l'ex-president de la Diputació, José Joaquín Ripoll- la mort de Barberá ha obert una escletxa en el partit. I ha provocat que el PPCV perda el seu màxim referent i la figura amb més influència fins fa poc a la direcció estatal.

La duresa de Bonig amb la línia roja -que va més enllà del que marquen els estatuts- va provocar durant els dies posteriors a la mort de l'ex-dirigent que Camps o l'ex-alcaldessa d'Alacant, Sonia Castedo, criticaren fermament la posició actual del PPCV. Tant que Camps ha amagat en tornar a la primera línia política (va declarar que voldria ser alcalde de València) i bona part del sector cristià del PP -el mateix Camps, Juan Cotino, César Sánchez, Miquel Domínguez- ha plantejat ressuscitar la vella fundació Lluis Vives amb l'ajuda de la Universitat Catòlica de València.

Eva Ortiz i Isabel Bonig/EFE.

Unes afirmacions que s'hi sumen a l'enfrontament entre els regidors imputats a l'Ajuntament de València i la direcció valenciana, on Gènova ha evitat decantar-se massa del costat de Quart. La imposició d'una gestora després de l'expulsió dels implicats al cas Taula encapçalada per Luis Santamaria i la difícil situació del PP a la tercera ciutat més important de l'Estat espanyol, ja que només reconeix un dels nou regidors amb els quals compten, ha provocat malestar a les bases. L'elecció dels compromissaris de València per al congrés estatal del PP, de fet, ha estat tensa.

Vicente Betoret, que en el seu dia va apostar per Bonig, ara s'ha distanciat d'ella després que el seu nom sorgira al cas Taula. Un fet que ha comportat que les informacions sobre que la direcció valenciana baralla un candidat alternatiu a Betoret per ocupar la secretaria provincial de València s'hagen disparat. Amb aquest escenari a sobre, l'aparició d'uns missatges de l'ex-diputat provincial Antonio Lis, de l'òrbita de Betoret, apostat per derrocar a Santamaria -afí a Bonig- han evidenciat clarament el conflicte intern.

Una batalla, però, que compta amb altre actor. Es tracta de José Luis Bayos, ex-president de Noves Generacions que va plegar després de ser acusat de delicte d'estafa per suposadament haver demanat diners a la propietària d'un local a canvi de la llicència d'obertura. Una jugada, de moment, al marge de la resta de guerres internes que mostren la descomposició d'un PP que paga els pecats del passat. I que desitja que les flames de l'infern d'estar-hi en l'oposició siguen, amb tot, només per a quatre anys.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.