En català tenim creps, que hem pres del francès crêpe, i altres noms afins locals i tradicionals pasteres, crespells, crispells, pascaions, orelletes, bunyetes, crispetes o crispets. A quasi totes les llengües hi ha denominacions tradicionals: pfannkuchen, en alemany; pannencoeken en neerlandès –en ambdós casos vol dir coca de paella–, pancake en el món anglosaxó, panqueque a l’Amèrica Llatina i fins i tot rotlle de primavera a la Xina i nem al Vietna, sí bé en aquests darrers casos es presenten enrotllats i farcits. En francès també es diu galette. Les creps són originàries de de Bretanya, on es diuen krampouezh. És un plat consumit diàriament en tot el país, especialment per la Festa de la Candelera, com a part de la tradició local. Habitualment se serveixen acompanyades de sidra. Es distingeixen dos plats semblants: les creps elaborades amb blat i generalment reservades als dolços i les galetes elaborades amb blat sarraí, blat negre o fajol, en general reservades a farciments salat.
A Gascunya i a la Vall d'Aran l'elaboració de creps dolços, si bé entrecreuat per l'influx franco-internacional, parteix d'una base tradicional: les crespes, crespèls en occità referencial, en gascó i aranès crespèths o pasteres, o sigui, creps dolços.
En català s’ha adoptat la paraula crep, procedent, com hem dit, del francès crêpe. Si fos una llengua forta, segurament haguérem mantingut l’autòcton crespell –i la variant crispell–, mot encara viu en algunes comarques. Recordem, de pas, que hi ha creps dolces i creps salades, com els crispells o crespells de bacallà, d’arengada, de sardina, de cervell, de badocs o flors de carbassera, de flors de borratja o “borraines, de l’Ebre... Recordem també que en bretó la crep, com hem dit, és krampouez, un nom que els francesos han amagat curosament, i que les originals no es fan amb farina de blat, sinó amb fajol, una planta que també tenim a la Garrotxa. També s’hi fan els blinis russos, similars a els creps que serveixen, entre altres coses, per menjar el caviar.
Al Llibre de totes maneres de potatges, un manual català paral·lel al tan comentat Llibre de Sent Soví (segle XIV) hi apareixen les crespes o crespells, així com la variant freixol –en castellà frijuelo, i hi ha formes asturs i galaicoportugueses com ara filloa o filhó–, una elaboració que no és només francesa, ni tan sols bretona, sinó pràcticament universal, del Llevant ibèric –crespell, crispell, orelleta, bunyeta, pascaió al Pallars, tannara a l’Alt Empoprdà– i també a Occitània –pascajon, crespèl, crespa, crespèth, crespèra, torton, farinada, pascada, pastèra i crespèra– i a la Vall d’Aran –pascadon– passant per França –merveille, crêpe, galette– fins a Hongria, Romania, República Txeca), Grècia, Turquia, el Vietnam i el Magrib.
Els noms catalans i occitans fan referència al temps –Pasqua, pascaió al Pallars–, a l’ingredient –farinada– o a la forma –crepell o crispell ve del llatí crispus, arrissat– i els galaicoportuguesos i espanyols al gruix – hojuela, filhó, filloa–, i l’italià, a part de crispella i crespella, a la tècnica –frictelle, fritelle.
En altres llengües productes semblants porten el nom d’orella: de les orelletes catalanes i occitanes –aurelhetas– a les orelles d’Aman dels jueus askenasites –aman tashen–, fins a les galaicoportugueses orelhas de frade o les orelletes i orellanes de les Balears, passant per les bunyetes rosselloneses, que son el mateix, si bé el seu s’emparenta amb bunyol, en francès beignet i bigné en piemontès. En algunes comarques, com el Baix Empordà, el Gironès, etc., es fa servir la paraula gresoleta i gresaleta: hi ha gresoletes dolços –torradetes de Santa Teresa– i salades –de bacallà, cervell, etc. El Diccionari Català Valencià Balear recull gresaleta: Greala petita. “Feu-hi un clotet com una grasaleta”, tret del Llibre de Secrets d’Agiricultura, Casa rústica i pastoril, del frare del segle XV Miquel Agustí. Però en relaitat aquest terme ja s’utilitzava a l’Edat Mitjana. El mateix Diccionari diu que “gresoleta” és “pastís fet de pasta fregida després de barrejar-se amb ou, canyella i sucre (Palafrugell, Camp de Tarragona)”. Hi ha gresoletes de bacallà, de cervell, de patata, de sèmola, etc.
A la Manxa, en la part fronterera amb el País Valencià (Albacete) també hi trobem les orejetas o orejones –nom germà del baleàric orellana, també aplicat a aquest crespell. Els jueus alsacians han francesitzat el nom d’aquest crespell amb el nom d’oreillettes, en francès corrent merveilles. Per als alemanys són pfannkuchen, per als neerlandesos pannekoeken i per als nord-americans pancakes. També hi ha diversos “pans” de l’Índia, el Pakistan, etc. que es fan amb la mateixa tècnica. A Sardenya, les orilletas (orelletes) són uns creps de Carnaval, fregits i recoberts amb mel. En canvi, les orecchiette, en italià, designen un format de pasta.
Moltes d’aquestes elaboracions, tan transversals, que sempre tenen com a base la farina de blat –també hi és present el fajol i el moresc– tenen rèplica amb els crespèths de la Vall d’Aran, a Amèrica amb les tortilles mexicanes i els pancakes nord-americans, que sovint s’associen a una festivitat del calendari religiós –Carnaval, Pasqua, la Candelera etc.
El poeta J.V. Foix, a Onze Nadals i un Cap d’Any (1960), imagina un “panicer dels frares” que aniria al Portal de Betlem “a fer ballmanetes / i a omplir la post, de puntetes / de flaons i de crespells” (el flaó, un dels dolços més antics d’Europa, d’origen medieval com els crespells és un pastisset farcit amb mató).
En definitiva, és una preparació que es troba als Països Catalans i a tot el món, amb versions amb blat, fajol, blat de moro (com les coques a la calfor valencianes o les tortilla mexicanes), etc.