Perfils

El director del costat fosc

El director de ‘Pa negre’ i ‘Incerta glòria’, Agustí Villaronga (Palma, 1953), és el nostre cineasta del mal i la foscor —dels qual es va distanciant a poc a poc sense allunyar-se’n mai. Això, però, no té gaire a veure amb la seva biografia, la seva infantesa ni les seves experiències laborals formatives, des de pel·lis com ‘Objetivo: sexo’ fins al teatre de ‘Yerma’, amb la companyia de Núria Espert. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cap als 18 anys, quan l’Agustí ja havia decidit ser director de cinema, el soterrani dels Villaronga, a Palma, es va colgar d’aigua per una inundació. Mirant de rescatar alguns dels records que s’acumulaven en aquell magatzem oblidat —com de les golfes d’una casa de pel·lícula americana— ple de cartells i pasquins de cinema, càmeres de 9,5 mm i cromos d’actors i de pel·lícules, Agustí Villaronga va trobar el diari que el seu pare va escriure quan va ser obligat, de ben jove, a anar a la guerra. Des d’aquelles pàgines, trencant la sòlita incomunicació entre pares i fills de la postguerra, el pare de l’Agustí confessava que li agradava tant el cinema, que el seu somni seria treballar de director de cine. “Això em va emocionar molt —explica Villaronga a EL TEMPS— perquè jo tenia uns 18 anys o així i ja volia dedicar-me al cine. Per això, quan a casa havia dit que volia fer cine, així com la meva mare va expressar molts dubtes, el meu pare em va donar suport des de bon començament”.

La mare de l’Agustí Villaronga era de Palma; el seu pare havia nascut a Barcelona i s’havia quedat orfe de molt jove. Els seus avis paterns eren firaires —no titellaires com diuen algunes biografies erròniament. Anaven a fires i mercats, sobretot a vendre bosses de pell. L’Agustí recorda que les cosines segones del seu pare —a qui va conèixer d’adolescent en un viatge a Barcelona— encara tenien una parada al mercat de Sant Antoni (“Jo sempre volia vendre les bosses que estaven penjades més amunt —rememora—, perquè s’havien de pescar amb una mena de pinça”).

Quan el seu pare es va quedar orfe, el va “recollir” una modista de Mallorca (“La tia Lola li deia, tot i que en realitat no era família”), que el va agafar de mosso fins que el van fer anar a la guerra de molt jove. En acabar la guerra, va tornar a Mallorca i es va fer carter.

Aquells cromos de cinema, la càmera de 9,5 mm, la col·lecció de pasquins de pel·lícules del seu pare serien els fotogrames que formarien la infantesa de l’Agustí Villaronga. Potser per això, cap als 16, un Villaronga decidit a estudiar cinema, i preocupat perquè acabava de tancar l’EOC (Escola Oficial de Cinematografia) de Madrid va decidir demanar una plaça a Roma, al Centro Sperimentale d’en Roberto Rossellini: “Abans fins i tot de fer el PREU, vaig escriure a l’Escola que tenia en Rossellini. Li vaig enviar una carta i em van dir que era millor que tingués més edat i uns estudis inicials més fets. Finalment vaig decidir matricular-me a la Universitat de Barcelona, en Filosofia i Lletres, on hi havia algunes assignatures que tenien relació amb el cinema i amb el teatre. Era quan feia classes en Miquel Porter i Moix”.

De manera que la formació cinematogràfica teòrica de Villaronga es va bastir sobre les seves “visites a les filmoteques”, les classes d’història del cinema d’en Porter Moix, “les de semiòtica i semiologia, que també estaven enfocades cap al cinema” i les d’art dramàtic de Ricard Salvat: “En Salvat és una persona que em va influir molt. L’admirava molt i em va influir en positiu. A més, després Salvat va crear una Escola nocturna d’Arts visuals, on s’estudiava música, teatre i pintura. I jo vaig estar dos anys anant-hi a aquella escola. Molta gent que després ha fet cine estava allà. Recordo, per exemple, l’Antonio Chavarrías [director de cinema i fundador de la productora Oberon]. Cobraven 3.000 pessetes per la matrícula de tot l’any”.

Agustí Villaronga: Vicentet a 'Perros callejeros 2'

L’aprenentatge pràctic de Villaronga va ser encara més heterogeni, divers i polifacètic. El director de Pa negre va fer d’actor, director artístic i, quan va caldre, fins i tot de maquillador. Va ser actor de la companyia de teatre de Núria Espert gairebé tres anys, va ser un quillo de Perros callejeros II (1979), va fer de gairebé tot a Objetivo: Sexo, pel·lícula de Jordi Cadena i Domènec Font del 1981, i es va formar com a director artístic a La plaça del Diamant.

L’experiència més intensa, i extensa, com a actor va ser al costat de Núria Espert: “Vaig estar a la companyia d’Espert uns dos anys i mig fent Yerma. Vàrem fer una gira per Espanya de gairebé un any i després una gira internacional d’un any i mig. Em vaig acomiadar a Buenos Aires quan anaven cap a Mèxic, però havíem estat a Suïssa, als EUA i molts de llocs. A més, com la Núria tenia un nom en el món del teatre internacional, teníem contacte amb gent interessantíssima: jo recordo estar amb la Mia Farrow, amb Peter O’Toole... venint de Palma, vaig descobrir tot un món; això et canvia el cap, et fa més obert: a mi em va ser molt útil”.

Segons col·laboradors propers de Villaronga, aquesta etapa d’actor se li notarà força a l’hora de dirigir. La productora Isona Passola, que ha treballat amb Villaronga, en quatre projectes, entre els quals Pa negre i Incerta glòria, ho expressa així a EL TEMPS: “Només veient com dóna les ordres als actors, és tan diferent dels altres... se’ls aproxima tant que els tranquil·litza molt. L’ofici d’actor és duríssim i pateixen molt perquè és molt insegur. I més en cine, que ho has de donar tot en un segon i el que no donis en aquell moment que estàs rodant, ja no ho donaràs: ara rodes el començament i ara rodes el final, i t’has d’estar situant en el registre emocional en un minut. Jo he vist grans pors en grans actors. Però l’Agustí té una cosa molt tranquil·litzadora: la manera que té de parlar amb ells i de tranquil·litzar-los quan es bloquegen. És un gran director d’actors”.

Al cinema, en canvi, Agustí Villaronga hi va entrar sobretot com a director artístic i el que calgués: “El primer que vaig fer era en una pel·lícula que es deia Objetivo: sexo, en la qual vaig fer de tot: vestuari, fins i tot maquillatge, i atrezzo. De tot. Després sempre vaig estar relacionat amb el productor Pepón Coromina [primer productor de Bigas Luna o Pedro Almodóvar]. Abans, fins i tot, de La plaça del Diamant [Francesc Betriu, 1982] hi estava involucrat en el departament d’art”.

Villaronga ja havia parlat de la importància d’aquesta experiència en una entrevista en profunditat que Pere Antoni Pons li va fer a la revista Lluc fa uns deu anys: “Potser el més important que vaig fer en aquella època fou el vestuari de La plaça del Diamant. Allà vaig aprendre molt: eren quatre mesos de rodatge, el projecte era potent, d’envergadura. Tot allò va ser fantàstic, perquè la feina del cine és molt matada, perquè hi ha temporades que no pots treballar, en què estàs deprimit perquè no pots tirar endavant els projectes que voldries. Ara bé, quan pots treballar, la feina del cine és brutal perquè tot és tan frenètic i excitant que gairebé no dorms”.

La voluntat de Villaronga era rodar el seu primer projecte com a director amb la producció d’en Pepon Coromina —Josep Lluís Coromina i Farreny— però un càncer de pulmó el va matar als 41 anys, el 1987. “Després d’això el projecte de Tras el cristal passaria per mans de gent molt diferent. Finalment va ser la Teresa Enrich la que va agafar el projecte i el va tirar endavant”.

Tras el cristal tindrà una bona acollida de la crítica i “es farà notar” al seu pas per Berlín. Sobretot pel seu retrat del mal, la foscor, els personatges turmentats. Un univers inquietant que s’anirà repetint, molt o poc suavitzat, en les seves obre posteriors.

“Era una pel·lícula molt personal —reflexiona Villaronga per a EL TEMPS—, com espontània, i feta sense pensar massa en les possibles reaccions del públic. Quan, després, vaig veure les reaccions d’alguna gent, que si la pel·lícula era molt forta i tal, em va sorprendre perquè jo no havia tingut consciència en cap moment d’això. No tenia consciència que la pel·lícula pogués trasbalsar tant algunes persones. Ho vaig fer amb molta ingenuïtat”.

També la premsa hi va incidir: “De fet en la primera roda de premsa a Berlín, a mi se’m va acudir dir que era com una història d’amor i la gent flipava. Però jo ho deia sincerament. No veia les implicacions. Era una pel·lícula que no es posicionava moralment ni èticament i, per això, hi va haver gent que pensava que era una pel·lícula neonazi! En absolut”.

 

Fosa en negre

L’estil tenebrós de Villaronga continuarà en la seva segona pel·lícula, El niño de la Luna, però aquí la crítica no va ser tan unànime i el públic la rebutjarà. Després el director faria un intent frustrat d’adaptar La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, un fracàs que l’enfonsarà: “No és que jo digués que deixava el cinema; és que, de sobte, el cinema em va donar l’esquena. Després d’El niño de la Luna, quan em vaig posar a fer La mort i la primavera, que era una pel·lícula difícil de fer, una mica a contracorrent, necessitava finançament. No era una pel·lícula petitona. I després de dos anys de lluitar i lluitar, no va sortir. Llavors el meu crèdit com a director va quedar molt tocat. Jo no podia anar a una productora i parlar amb el cap massa alt. I qui em va treure d’això va ser la Isona. Ella es va plantejar fer El passatger clandestí, un Simenon per a la cadena ARTE. Però reconec que jo havia d’anar amb el cap molt baix fent això. Per part de la Isona, no, però per part del productor francès se’m demanava ‘acatar, acatar, acatar’. Jo no tenia cap mena de força en aquell moment”.

Diu la Isona Passola que el va trobar treballant en una pastisseria, “al barri de Sant Antoni, fent croissants” i desencantat del cinema. “Jo el vaig anar a buscar perquè, en aquell moment, vaig aconseguir un contracte amb ARTE, la cadena de televisió franco-alemanya, i quan em van demanar un director d’aquí, jo el vaig proposar a ell. Em semblava que era el bo. Em semblava que era qui podia oferir un producte amb més qualitat i un nivell més potent per a una cadena com aquesta, que té una alta exigència artística”.

Assegura Passola que, en aquell moment, es resistia a fer cinema una altra vegada. “Deia que no es volia trair i que era horrorós i era dificilíssim fer cine. En aquell cas vaig ser jo qui el va tranquil·litzar i li vaig aconsellar que tirés metres. Perquè això del cinema, al capdavall, és un ofici, i s’ha de treballar i treballar per aprendre’l. Això dels joves valors que fan la gran pel·lícula —com és el seu cas—, està molt bé, però després hi ha l’ofici i l’ofici vol dir fer-ne moltes, de pel·lícules”.

Villaronga no recorda haver estat tan refractari a tornar al cinema. “Potser en algun moment vaig dir que llençava la tovallola, però, en el fons, no he sentit mai de veritat que la llençava”.

Aquest capítol, però, explica per què, en rebre el Goya per Pa negre, anys després, Villaronga diria que Isona “l’havia tret del pou” i ella, com a productora de la pel·lícula premiada, li respondria que ell “l’havia pujat a la glòria”.

El passatger clandestí era una pel·lícula d’encàrrec i aconseguiria treure Villaronga del forat, fer metratge i tornar al cinema: “El passatger... —confessa a EL TEMPS— em va posar una altra vegada dintre del món, i després, la pel·lícula que recordo que, de sobte, em va tornar una mica a una posició normal, va ser El mar, que també va produir Isona. Era una pel·lícula personal —en el sentit que jo m’hi trobava molt còmode: era de Blai Bonet, de Mallorca. La sentia molt pròxima per moltes coses. I, a més, va ser una pel·lícula que va anar bé, de la manera que poden anar bé aquestes pel·lícules. Això em va tornar a col·locar una mica en una situació que ja no era un desastre”.

Isona Passola va trobar, amb El mar, l’excusa per arrossegar Villaronga fora del seu univers fosc sense obligar-lo a deixar-lo del tot. Villaronga reconeix aquesta atracció per la tenebra, sense cap explicació oculta: “Ja sé que faig pel·lícules fosques. No sé per què. No crec que hi hagi res a la meva vida personal que tingui res a veure amb això. Vaig tenir una infància normal —bé, de normal potser no n’és ningú, però vaja, no recordo cap trauma ni tragèdia”. Ho assumeix, sense més: “No sé d’on deu venir. Cadascú tira per on tira. Sempre m’ha atret molt el món fosc de les coses; sempre m’ha atret moltíssim. Però no sé per què. A d’altres els pot atreure la comèdia o parlar d’un problema sentimental. A mi no m’atreu en absolut la història d’un matrimoni que se separa. En canvi, veure com el mal funciona, com el mal tergiversa les coses, tot aquest món fosc m’atreu i m’atreu mirar-ho sense jutjar-ho massa —intentant entendre-ho fins i tot: posant-me en la seva pell, per saber com es genera el mal, com es produeix i es desenvolupa”.

Agustí Villaronga, a la presentació d'Incerta glòria

‘Pa negre’

La Isona Passola ha sabut trobar tres obres cabdals de la literatura catalana que demanaven aquest encís pel mal i alhora generaven un Villaronga per a tots els públics. Primer, El mar, una “experiència fantàstica”, segons Passola, que va guanyar el premi de la Secció Oficial de Berlín a l’experimentació. Un premi que Passola va creure que calia superar: “Parlant amb ell, li vaig dir: ‘Et buscaré un tema amb el qual tu no t’hagis de trair, perquè et conec molt, però que t’obri a més públic’. I vaig trobar Pa negre. Ell dirigeix molt bé les criatures, entén molt bé tot el món de la humiliació que hi ha a Pa negre. I Pa negre va ser l’èxit que va ser”.

Pa negre —reconeix Villaronga— va arribar al públic. Jo la vaig agafar molt seriosament; m’hi vaig involucrar molt anímicament i emocionalment. Tenia un punt de partida molt positiu, que era el de l’Emili Teixidor, que tenia un món propi que el públic reconeix fàcilment. Això ajudava molt; simplement explorant el seu món i posant-hi cullerada al mig amb coses meves, ja tenia més connexió amb el públic”.

Però d’altres experiències personals, que Villaronga no vol explicitar, han acabat acostant-lo a un cinema menys críptic. “L’èxit de Pa negre no em va canviar però va coincidir que després de Pa negre, la meva manera de pensar —per qüestions molt personals, de fet— va canviar i vaig intentar lluitar per fer un cinema més proper al públic. Em vaig adonar que hi ha gent interessada en el cinema però que està molt lluny de la cultura cinematogràfica. De sobte aprens que hi ha gent que no pot llegir subtítols perquè no pot llegir ràpid; o que determinades coses els resulten molt elitistes —coses que per a nosaltres són normals no ho són per ells i no les acaben d’entendre”. Villaronga està actualment rodant una “pel·lícula d’encàrrec” sobre el rei Faysal d’Aràbia, en anglès, entre Londres, Madrid i l’Aràbia Saudita.

Isona Passola té la intenció de continuar treballant amb Villaronga, però de moment ja té una trilogia: “Amb la trilogia d’El mar, Pa negre i Incerta glòria Villaronga ha deixat —que és el que jo pretenia, per a mi i per a la cultura del país— tres obres que quedaran. Ja entenc que pot rodar coses més conjunturals, però això ha de quedar com un referent de la nostra literatura. Agustí té sensibilitat literària però no la tenia gens arrelada a la cultura d’aquí. Era mallorquí però molt desconnectat de les arrels de la nostra cultura. Amb El mar va obrir un camí i s’hi va reconèixer i la cultura catalana el va reconèixer”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.