El llarg camí cap a la glòria literària

Fins a assolir el seu actual estatus de clàssic indiscutible de la literatura catalana, d’obra d’abast creixent, que la pel·lícula augmentarà amb tota seguretat, la ‘Incerta glòria’ de Joan Sales ha hagut de recórrer un llarg camí. Paral·lel a la polièdrica i complexa trajectòria del seu autor, poeta, narrador i editor.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Més que poc conegut, Joan Sales era un personatge mal conegut”. Aquesta frase de Carlos Pujol, traductor d’Incerta glòria al castellà, resumeix molt bé l’enigma Sales. Algú “com sol passar amb les persones més aparentment senzilles (...) obstinadament complicada”, com el va definir la seua malguanyada biògrafa, Montserrat Casals i Couturier. Una complexitat que el vent dels temps posteriors a la Guerra Civil i la innata tendència humana a la simplificació tendiren a reduir i encotillar. Un còmput reduccionista que va condicionar durant un temps la lectura de la seua obra magna, Incerta glòria. I de la mateixa figura de l’intel·lectual.

Joan Sales (Barcelona, 1912 - 1983) fou una persona religiosa, però no doctrinària. Que no combregà amb el catolicisme ranci i fatxenda dels vencedors de la guerra. Un patriota català que practicava un patriotisme crític, gens complaent. Un nàufrag a la deriva envoltat de taurons. El títol del documental que li va dedicar Francesc Canosa l’any 2014, L’home incòmode, la veritat que fa nosa, englobava també aquell encaix feixuc i dificultós de Sales en el món que li tocà viure. Un personatge cabdal de la cultura catalana a qui la distància i el temps transcorregut ha dotat de lectures i consideracions més ajustades.

Nascut d’una família de tradició catòlica, el jove Sales arribà a ser un dels fundadors del Partit Comunista Català, el 1928, filiació que salta pels aires en confrontar el seu ideari en formació amb l’ortodòxia estalinista. Primer esclat heterodox. Els anys anteriors a la Guerra Civil troba el seu cau com a professor de llengua, traça els seus primers cercles d’amistats, com ara amb el poeta Màrius Torres (amb el qual mantindria una molt valuosa i il·lustrativa correspondència) i es casa amb Maria Folch el 1933. A l’esclat de la guerra, pren partit pel bàndol republicà i lluita en qualitat d’oficial en els fronts de Madrid, Aragó i Catalunya, tret biogràfic que ajuda a entendre la novel·la. Acaba el conflicte com a comandant d’infanteria, tot i que fou processat per no haver denunciat dos dels seus germans, que no s’havien incorporat a files.

Els personatges de Lluís i la Carlanda, en un dels fotogrames de l’adaptació cinematogràfica d’Agustí Villaronga. Els personatges de Lluís i la Carlanda, en un dels fotogrames de l’adaptació cinematogràfica d’Agustí Villaronga.

Amb el triomf de Franco visqué l’amarga experiència de la derrota, els camps de concentració francesos i l’exili a Mèxic. Allà desenvolupà una tasca ingent com a agitador cultural, promotor de Quaderns de l’Exili (1943-47) o editor de les Poesies de Màrius Torres (1947), entre més. Sales, justament, torna a Catalunya relativament aviat, el 1948, amb l’objectiu de contribuir des de l’edició al redreçament cultural del país. El seu gran llegat és “El club dels novel·listes”, col·lecció impulsada amb Xavier Benguerel i dirigida per Joan Oliver que seria l’embrió de Club Editor. En aquella plataforma, debuten autors com Mercè Rodoreda o Blai Bonet.

Paral·lelament, va surant l’obra pròpia, com ara els poemes escrits en la guerra i en l’exili, Viatge d’un moribund (1952). Però el país necessita una narrativa, “novel·les llegívoles i escrites en un català viable, escrit amb sentit comú”. Una literatura per eixamplar lectors, vuitcentista en certs sentits, més acostada a Dostoievski que als models d’avantguarda i experimentació. Una novel·lística, amb tot, de volada, com demostrava el seu olfacte editor. Incerta glòria, publicada el 1956, serà la seua aportació.

Aquella primera versió, capada per la censura, contenia el diari d’un soldat del front d’Aragó (Lluís), acompanyat d’una segona part molt breu, amb mitja dotzena de cartes de Trini i un narrador, que no és cap dels personatges de la novel·la, que explica fets complementaris. I, al final, unes notes explicant què se n’ha fet dels personatges. Amb un estil bastant oral, que captava l’argot dels soldats i que, en successives edicions, anà sofisticant-se.

La novel·la fou acollida a Catalunya amb certa fredor, malgrat haver rebut el premi Joanot Martorell. No obstant això, la traducció al francès, el 1962, publicada per Gallimard, tingué una recepció crítica molt més càlida. Maria Bohigas, néta de Sales i actual referent de Club Editor, fa constar un fet curiós: una d’aquelles crítiques parlava d’Incerta glòria en termes elogiosos, però apuntava com a errada de construcció que cadascun dels personatges era mereixedor d’una part pròpia. A partir del 1969, les posteriors versions de la novel·la, fet i fet, contindran aquella estructura, amb Lluís, Trini i Cruells com a successius narradors.

Sales ja havia acabat de construir la seua catedral literària, un drama complex que mostra els efectes devastadors de la guerra en les persones. Novel·la d’idees, que traça la recerca existencial, de trobar un sentit a la vida, la “set de glòria”. Novel·la de personatges inoblidables, de criatures contradictòries cercant aire fresc entre la podridura.

A aquesta lúcida i monumental obra, amb tot, li va costar molt entrar en el cànon literari català. En la Literatura catalana contemporània (1971) de Joan Fuster, el suecà ressalta el valor poètic de l’obra, però la marca com a “novel·la religiosa”, un segell que l’acompanyarà durant dècades. Altrament, la Guia de la literatura catalana contemporània (1973), que Jordi Castellanos conforma a partir del dictamen de sis crítics totèmics —Josep Maria Castellet, Joan Ferraté, Albert Manent, Joan Lluís Marfany, Joaquim Molas i Joan Triadú—, no considera Incerta glòria entre les cinquanta obres assenyalades. I la canònica Història de la literatura catalana d’Ariel (1988) es limita a incloure Sales en un subcapítol compartit amb Blai Bonet sota l’epígraf bastant pàl·lid d’autors “catòlics”.

D’aleshores ençà, la sort de la novel·la s’ha capgirat. A causa de molts factors, com el relleu generacional entre la crítica, d’una mirada sense prejudicis i sense hipoteques capellaires. Un veritable canvi de paradigma: a hores d’ara poques veus gosen discutir la dimensió d’Incerta glòria, la consideració com una de les grans novel·les de la literatura catalana de sempre, sense etiquetes redundants o reduccionistes. Una de les darreres empentes fou la traducció a l’anglès de l’any 2012, una Uncertain Glory traduïda per Peter Bush que enlluernà els crítics d’Irish Times, The Times Literary Review o The Guardian.

La mirada cinematogràfica i atrevida d’Agustí Villaronga, que repta el lector de la novel·la a mirar amb uns altres ulls i ompli de preguntes els que no l’han llegida, en una productiva sinergia, és l’estació final d’una glòria molt menys incerta ja. D’un acte de justícia poètica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.