Maria Bohigas: «‘Incerta glòria’ és una novel·la sobre la inconsistència de la veritat»

Maria Bohigas, néta de Joan Sales i responsable del segell Club Editor, parla de la trajectòria de la novel·la del seu avi, de les dificultats de lectura que ha tingut al llarg del temps fins a la canonització present, la connexió amb un públic jove i el salt que suposa l’adaptació cinematogràfica. Una pel·lícula de la qual parla gairebé amb la mateixa passió que l’obra que la va originar. Una lectura de cel·luloide amb renúncies literàries necessàries.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Maria Bohigas arriba a la redacció d’EL TEMPS el matí de dimecres, la jornada posterior a la preestrena d’Incerta glòria. Amb un semblant que revela alhora la satisfacció i el cansament dels moments viscuts amb intensitat.

Incerta Glòria va viure un revifament amb motiu del centenari de Joan Sales, l’any 2012. Molta gent jove s’hi, va incorporar a la novel·la. Amb la pel·lícula està passant el mateix, no?

—El revifament ve d’abans del centenari, de dues traduccions, la castellana i la francesa. Per poder ocupar un lloc entre el públic català va haver de passar per l’aval exterior. I això no és pas una exclusiva catalana. Ha necessitat sempre aquest moviment cap enfora, perquè havia tingut dificultats cap endins. En el fons, la novel·la conté un retrat de la guerra que no fa goig a les autoritats franquistes, per descomptat que no, però a les republicanes tampoc. És una novel·la que, justament, no fa compliments a ningú. I li calia sortir i tornar a entrar. El centenari va ser un moment de revestir-la d’una autoritat, de trobar un públic que s’havia renovat. I és això que dius: està connectant amb un públic relativament jove. Mira: a l’editorial tenim treballant una persona que es diu Guillem Rierola i que va començar a estimar la literatura a través d’Incerta glòria. I és un xicot de vint-i-vuit anys. I com ell, molts. Hi ha aquest fenomen, que és preciós, d’una novel·la que ja té seixanta anys i que comunica molt directament amb un públic que en té vint-i-cinc, trenta. Que no és contemporània en absolut d’aquest públic i que no té amb ella una relació de simpatia generacional, però s’hi ha establert un diàleg. I això és molt bonic.

—Estem parlant de públic, però també la recepció crítica ha anat canviant.

—Aquí hi ha una suma de punts de vista i de treballs, d’implicacions. Un canvi de paradigma. Des de diversos fronts alhora. Un personatge que ha tingut un paper clau des de la universitat ha estat el Xavier Pla. Hi ha també un sector de joves periodistes que s’han mirat aquesta novel·la amb veritable passió. Hi ha un seguit de directors de teatre i cinema que han considerat que era una obra completament atractiva i han tingut ganes de treballar-la. No únicament l’Àlex Rigola i l’Agustí Villaronga, que han estat els que ho han fet finalment, sinó el Marc Recha, el Joan Ollé, la Carme Portaceli... Hi ha tota una sèrie de gent que s’ha interessat per Incerta glòria en el darrer decenni. Ho veig com un símptoma d’un canvi de sensibilitat. Vida i destí de Grossman va poder ser llegida després de la caiguda del mur de Berlín...

—Peter Bush, traductor a l’anglès d’Incerta glòria, considera que està al nivell de la de Grossman. Un paral·lelisme ben trobat, a més.

—Sí. I hi ha el punt de vista i la nosa que fan, també. L’associació és molt bona perquè són novel·les, cadascuna d’elles, que han requerit un temps molt llarg abans de poder ser realment llegides pel públic. Perquè engeguen a passeig totes les veritats establertes sobre un fet traumàtic, que és una guerra i tot el que comporta i tot el que avala. Tots aquests avals se’n van a fer punyetes. Vida i destí i Incerta glòria eren novel·les que necessitaven la caiguda del teló d’acer. I necessitaven que no hi hagués aquesta mena de comunió i cohesió del sector progressista en el sentit de no tocar els herois de la revolució. Ara, els herois de la revolució es poden tocar. I, de vegades, massa i tot. Tens la sensació que s’està anant a un discurs que és una mena d’equiparació dels bàndols. I no es tracta d’això, de dir que tot és igual. Incerta glòria no ho fa, això. No és una novel·la que caigui en el parany del revisionisme, un parany obert a molts discursos, també a Catalunya.

—S’ha fet una lectura esbiaixada de l’obra pel tema de les motivacions religioses? No caldria posar l’accent en la visió humanista?

—Humanista i, sense cap mena de dubte, cristiana. I això va ser un obstacle durant molt de temps per al Joan Fuster o per al Joaquim Molas, per posar dos exemples significatius. Són coses, d’altra banda, ben comprensibles si et situes a l’època. No costa d’entendre l’anticlericalisme o la manca de simpatia per una sensibilitat catòlica en els anys cinquanta. Que després això hagi tingut conseqüències tan ridícules com ara que Fuster, que era un home intel·ligent, digués que Incerta glòria era una novel·la catòlica, és una cosa bastant...

"El de Sales és un fervor religiós dostoievskià, gens ni mica eclesiàstic"//Jordi Play.

—Fuster deia que era “religiosa”.

—Hum... Quan el llegeixes, insisteix en aquest aspecte. I home, catòlica, no sé què vols que et digui. Cristiana, sense cap mena de dubte. Però catòlica, papal... No gaire!

—No, des d’un punt de vista doctrinari.

—Gens ni mica. I d’una altra banda, parla d’uns personatges completament cremats de fe, perquè la fe és un dubte permanent, la fe és el terror a la desaparició de la fe. I tot, absolutament tot, condueix a perdre la fe. L’experiència de la vida t’ha de conduir fatalment a perdre-la. És el terror a perdre l’única cosa, com diu el Soleràs, que et permet treure els ulls de l’oceà de merda que és la societat humana. Que Sales és religiós i fervent? Absolutament. Ara, és un fervor dostoievskià, és un fervor que no és gens ni mica eclesiàstic. I quan parlo d’un públic jove que descobreix Incerta glòria la cosa va per aquí, tot just per una sensibilitat molt actual: no hi ha res on agafar-se. Res. Per a aquestes generacions no hi ha hagut guerra, però hi ha hagut una implosió de totes les coses que eren mínimament fiables, totes sense excepció. Una mena de guerra sense guerra. I a mi em fa la sensació que Incerta glòria parla molt directament al públic d’aquesta ensulsiada sense morts: tot condueix a no tenir fe en res.

—Parlem una mica de la trajectòria de la novel·la, de la tasca impagable de Sales com a editor, però en algun moment, com en un imprevist, la conversa deriva cap als seus inoblidables personatges. I cap a la pel·lícula.

Incerta glòria tracta d’uns personatges que es veuen atrapats en una guerra civil. Amb totes les seves absurditats. Tres personatges que expliquen la mateixa història. I aquestes tres versions no encaixen. Cap ni una. És una novel·la sobre la inconsistència de la veritat. I, al mateix temps, sobre la recerca apassionada de la veritat. Ell ho deia de manera molt simple, i quasi molt innocent: he volgut dir la veritat. Aquesta novel·la l’he escrita perquè vull dir la veritat del que he viscut. Ara bé: per dir la veritat fa servir un personatge, com el Soleràs, que diries que es passa la vida mentint, ningú no se’l creu. I al mateix temps és el que té el sentit més agut de la realitat de les coses, del que impliquen. Una cosa ben interessant de la pel·lícula és que l’Agustí Villaronga ha decidit de creure’s el Soleràs. I la Carlana està construïda d’acord amb el que n’explica el Soleràs. I té raó.

—Soleràs és un personatge amb una connexió brutal amb els joves, molt modern.

—Bé. El que passa és que, quan una novel·la té la capacitat de comunicació intacta, diem que és una novel·la moderna. I no ho estem dient bé. Què vol dir modern? Perquè hi ha coses modernes que són una merda! [rialles]. Hi ha novel·les que tenen un impuls propi, no són generacionals, el producte d’un temps. És una novel·la sobre la joventut escrita des de la pèrdua de la joventut per part d’un home que és capaç de ser enormement expressiu i acollidor per a joves que han nascut cinquanta anys després. Tot gira al voltant d’això. I el Soleràs no té res a veure amb ser modern o no modern.

—Entrem ara en una fase de diàleg entre la novel·la, la pel·lícula i l’espectador, lector o no. Com afronta Maria Bohigas tot aquest procés?

—Amb molta alegria, perquè el canvi de lectura és de les coses més divertides que hi ha. I molt especialment aquí, a Catalunya, que hi ha una forta tendència a no tolerar més d’una lectura per obra. No poden conviure ni dialogar dues interpretacions discrepants, es neguen l’una a l’altra. Lluites que, en general, són estèrils i personals. Per tant, per a una editora com jo, per a la qual és molt important tornar a posar en el centre d’atenció del públic obres que es van publicar fa cinquanta o seixanta anys, el que necessiten com el pa i com l’aire és la varietat de lectures.

Incerta glòria va ser una novel·la que va fer la viu-viu a còpia de ser etiquetada com la gran novel·la de la guerra escrita des del bàndol dels vençuts. Bé. Que històricament és important, és un fet. Que literàriament això tingui importància, ho dubto. El que em sembla és que la pel·lícula té un llenguatge poètic formidable. Més enllà de les converses amb el Soleràs i aquestes parts dialèctiques que fan pensar una mica en La muntanya màgica, s’ha de recordar que Sales, en primer lloc, era poeta. I que té aquesta capacitat de fer cabre en una imatge molt expressiva, com ara la de la mantis religiosa que devora el mascle, tot un univers de pensament. I això ho té la poesia. És una novel·la amb un llenguatge poètic enormement corprenedor i ric. I el que ha fet Villaronga, per necessitats narratives, és posar la guerra completament al rerefons i centrar-se en unes tensions d’atracció i repulsió entre homes i dones, de sacrifici i traïció. Dualitats amb la Carlana com a centre d’atenció, amb aquella frase que no és a la novel·la però trobo encertada: “És molt difícil sobreviure”. És esplèndida com a resum d’Incerta glòria.




L'extra: Incertes renúncies

Maria Bohigas va estar al cas en tot moment de les atrevides intencions d’Agustí Villaronga pel que fa a l’adaptació. Renúncies en algun cas òbvies, com ara al vessant dialèctic d’Incerta glòria. D’altres, més doloroses, com ara al personatge de Cruells, un element central (i fascinant) de l’obra literària però que obria “una dimensió quasi impossible de traduir en el cinema”, atorga l’editora. El director també advertí que els personatges de Trini i la Carlana se situarien al centre, serien “el veritable camp de batalla”. “Jo no tinc una gran cultura cinematogràfica. I davant de tot això, la meva reacció va ser: deixa’l fer. Ho farà bé”, diu Bohigas. I confessa sentir-se sorpresa per les troballes visuals del film. Per l’ambientació goyesca: “En això hi ha una comprensió molt profunda de Sales, que ve d’una tradició que no és el noucentisme: era el barroc espanyol i era Goya”. Al costat de tot això, “una expressivitat extremada que també hi és a la novel·la”, diu amb relació a les poderoses escenes parides per Villaronga. “A Catalunya, l’única manera de renovar la lectura d’una obra és sortir de la literatura. Haver passat pel teatre i el cinema és un bé enorme per a Incerta glòria”, conclou.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.