Els macarrons són molt populars en la cuina catalana, així com en la de les Illes Balears. Mentre que els fideus pertanyen a la cuina antiga catalana, és a dir, d'almenys l'edat mitjana, els macarrons van ser segurament bastant posteriors. Les primeres citacions apareixen al Calaix de Sastre del Baró de Maldà, escrit entre finals del segle XVIII i principis del XIX. Els feia en brou i servits amb formatge, i els esmenta diverses vegades. Al receptari del segle XIX La cuynera catalana, el primers des del segle XVIII, ja apareixen tres receptes de macarrons, amb carn i verdures o suc d'estofat. En una d'elles els macarrons es couen en el suc de la carn i les verdures, mentre que a les altres dues –una d'elles, de fet, és una altra versió de la primera– ja es couen en aigua bullida a part, a l'estil italià. Això sí, de la segona, també adverteix al final de la recepta que els "macarrons seran més substanciosos i delicats cuits amb caldo", a la manera catalana i italiana (pasta in brodo).
En diem i els fem així: macarrons a la catalana, macarrons a la cassola, macarrons gratinats, macarrons al forn, macarrons amb suc de rostit amb grevi –típic de Menorca, aquí també es diuen canons–; macarrons amb menuts, macarrons amb pernil, macarrons amb sobrassada, macarrons gratinats, macarrons amb suc, macarrons a la rossini, macarrons a la bolonyesa, macarrons amb sèpia, macarrons amb bacallà, macarrons amb tonyina... Actualment també es fan en forma d’amanida, o sigui freds –amb tonyina, verdures, etc.
Segons una llegenda –sembla que sorgida als Estats Units als anys trenta del segle XX–, els macarrons van ser portats a Itàlia per Marco Polo, quan va tornar a Venècia del seu viatge a la Xina el 1292. No obstant, està documentat que els macarrons, així com les pastes en general, ja es feien servir a Itàlia almenys un segle abans. Per exemple, el geògraf i viatger àrab Muhammad al-Idrisi, que va viure al Regne de Sicília al segle XII, a la seva obra Kitab Ruyar(El llibre de Roger), ha documentat els macarrons a l'illa de Sicília.
És un del plats mítics de la cuina familiar catalana: sempre enyorem els macarrons de l’àvia o de la mare, cadascun d’ells amb els seus matisos i propietats. Ara, pràcticament, s’ha convertit en un plat infantil, si bé –encara que s’anunciï amb noms aparatosos com macarrons a la bolonyesa o macarrons a la Rossini– sovint mal fets i amb més tomàquet que res més. Els macarrons a la catalana, en canvi, a penes tenen tomàquet. N’hi ha versions amb carn picada, llet i mantega.
Els macarrons, de probable origen italià –i potser també àrab–,
són coneguts a Catalunya des d'antic. Si més no, apareixen en una traducció medieval del Corbaccio. I el baró de Maldà, al segle XVIII, els esmenta diverses vegades, sovint servits amb escudella i formatge rallat. I hi han pres carta de naturalesa amb receptes adaptades i molt populars, que poden tenir la particularitat de poder-se guisar a la cassola.
Cal dir que en els textos italians fins recentment, els maccheroni, com encara s’escau en els països del Magrib, es refereixen a formats de pasta diferents del que a Catalunya entenem per macarrons, que a Itàlia se solen anomenar penne (plomes). També, dintre els macarrons hi ha les penne rigate, els rigatoni, els sedani, els ziti, els mezzani, els mezze maniche, etc.
Apareixen en els receptaris del segle XVIII. Tot això pel que fa al nord d’Itàlia. Però més al sud, i particularment a Nàpols, de fet, no hi podreu menjar macarrons, ja que aquest mot continua designant diversos formats de pasta. Una paraula que s’hi assembla són els maccheroncelli (en napolità maccaruncielle). Per tant, els maccaroni napolitans dels textos antics no es refereixen, forçosament, als macarrons actuals. De fet, s’assemblen a les tallarines (tagliatelle) i als espaguetis. En genovès se’n diu macaròn, i en sicilià maccaruni. Maccherone és la paraula toscana.
A Itàlia no es posen d’acord sobre l’origen etimològic de la paraula napolitana maccare (schiacciare en italià, aixafar, esclafar), que equival al català macar, que apliquem a la fruita aixafada o tocada. Si no ens arrisquem a acudir al català –recordem que Nàpols, al segle XV, era la capital política i culinària de la corona catalanoaragonesa–, potser seria convenint fer-ho a l’àrab, que ja ha donat paraules com fideu –que del català va passar a l’italià i al sard amb fidei, fidelini, etc.– i d’altres. Al Magrib, macaruna (o macarouna), també, a Algèria, Tunísia, etc. vol dir format de pasta ampli –fideus, espirals...
Ja coneixem receptes del segle XVIII de macarrons en brou o escudella –a Itàlia pasta in brodo–, que han arribat fins al nostres dies. A la regió de Girona encara fa relativament poc eren corrents, i es preferien als galets. Sembla que, com a Nàpols, fins pràcticament el segle XIX era un producte per a la gent rica. A La cuinera catalana (1833) –curiosament, a l’apartat de rebosteria– hi ha els “macarrons amb caldo de l’olla”, uns “altres macarrons” –a la cassola, amb “suc d’estofat”– i uns “macarrons a la cardinal”, que suggereixen una cuina rica i elegant. En aquest cas, parlem d’una mena de timbal, amb suc d’estofat, ous, formatge ratllat i gratinats ”amb una cobertora d’aram o de llauna i se posarà foc a sobre i a sota la cassola”. A La cuina catalana, de Josep Cunill de Bosch (1907), hi ha uns “macarrons amb suc” –amb carn rostida i picada i sofregit, idèntics als actuals–, uns “macarrons a la napolitana” –com els anteriors, però amb l’afegit de tomàquets partits, gratinats– i els “macarrons gratinats”, amb capes de formatge. El cuiner Ignasi Domènech, a La teca (1924) ens explica els “macarrons amb menuts de pollastre o gallina al gratén”, recepta molt elaborada, on hi inclou pernil, formatge, etc., “és un plats dels més exquisits”, en diu, així com també ho serien els “macarrons a la italiana”, amb salsa de tomàquet.
En els llibres publicats després de la Guerra d’Espanya hi apareixen diverses receptes de macarrons –amb carn picada, amb pernil, amb cansalada, amb xoriço, amb moixernons, amb peix, etc.–, però en cap llibre hi ha aquesta exquisida recepta catalana amb carn rostida.
Els macarrons són objecte d’una novel·la, Per un plat de macarrons (2009), de Mercè Canela i Darabuc, i també de diverses cançons.