Annals de la història

El doctorat de Santi Vila

El nou Conseller d’Empresa i Coneixement Santi Vila ja és doctor. Aquest dilluns 10 de juliol ha defensat la seva tesi a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC)—una de les sucursals acadèmiques de l’Opus Dei a Barcelona. Amb un tribunal format pels catedràtics Joaquim Albareda (Universitat Pompeu Fabra), Conxita Mir (Universitat de Lleida) i Anna Maria Garcia (Universitat de Girona), Vila ha presentat la seva tesi doctoral dedicada a la figura més representativa de l’integrisme catòlic català i espanyol dels temps finiseculars vuitcentistes: Fèlix Sardà i Salvany.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Poques vegades un conseller del govern en exercici de les seves funcions esdevé doctor de l’acadèmia. Ha estat el cas de Santi Vila. Vila no és solament un polític amb una dilatada carrera, d’alcalde de Figueres i diputat del Parlament de Catalunya a conseller en diversos governs de la Generalitat. Vila és també historiador de vocació. De la seva època de professor associat a la Universitat de Girona en queda el record d’estudiants a les seves classes d’història contemporània—de 2001 a 2004 a la facultat de lletres. Era l’inici de segle XXI i Vila s’havia foguejat en el món acadèmic de la mà de Jordi Canal, el controvertit historiador olotí, professor a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales i assot unionista contra el nacionalisme català en diverses tribunes de l’espanyolisme—des de les FAES als congressos de catalanitat hispànica de Somatemps. Canal, un dels principals experts sobre el carlisme, va dirigir el 1999 a la Universitat de Girona la tesina de Vila—ja dedicada a la figura de Fèlix Sardà i Salvany i el Sexenni democràtic (1868-1874).

Canal ha desaparegut de l’escena de la carrera acadèmica de Vila. Del 1999 al 2017 han passat divuit anys. Vila tenia un pendent doctoral, que resol amb la tesi Félix Sardà i Salvany, "Influencer" integrista, en temps del sexenni i la restauració. Pel camí han canviat lleis orgàniques i plans d’estudi. Vila també ha canviat d’universitat i de director. L’historiador Xavier Baró i l’UIC són la nova etapa de Vila. Adjunt a la UIC i associat a la Universitat de Barcelona, Baró ha centrat la seva investigació en el barroc i la historiografia, concretament la Companyia de Jesús i l’evangelització ultramarina al Pacífic. El tribunal també significa una nova etapa. De l’època en la qual Vila escrivia de la mà de Jordi Canal articles acadèmics de desconstrucció del nacionalisme català ha passat a un tribunal militantment antagònic, amb Albareda (un dels artífexs del Tricentenari i expert principal del 1714), Mir (eleccions de la Restauració, i franquisme) i Garcia (revolució liberal i republicanisme decimonònic, a més d’oponent fontaniana de Jordi Canal).

Vila ha estat acompanyat per un selecte públic de l’elit cultural i política catalana. Els exconsellers Andreu Mas-Colell i Irene Rigau han fet acte de presència, de la mateixa manera que la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, el director de l’Institut Ramon Llull, Manuel Forcano, i l’escriptora Isabel-Clara Simó. També ha assistit Josep Maria Carbonell, antic diputat pel PSC, expresident del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, degà de la Facultat Blanquerna i president de la Fundació Joan Maragall. Carbonell és un actiu militant catòlic progressista, a més de signant d'un manifest contra la celebració del referèndum del proper 1 d’octubre.

Vila ha fet el seu discurs de defensa de la tesi marcat per les referències al present i mancat dels agraïments de rigor. Ha dedicat la seva tesi «als qui dubten i pateixen els qui no dubten mai.» Com si fes honor al seu cessat antecessor Jordi Baiget, Vila ha insistit al llarg de la seva defensa que la temptació integrista existeix arreu i tostemps. Per a Vila, l’integrisme no és un mer moviment catòlic intransigent i extrem, sinó que és una actitud, que pot connectar Sardà i Salvany amb Le Pen. A l’extrem de l’integrisme hi ha l’humanisme i una mena d’esperit liberal, que vindica amb una cita de Prat de la Riba. Poques vegades un acte acadèmic es pot tenyir tant de contingut polític.

Vila ha dedicat la seva tesi «als qui dubten i pateixen els qui no dubten mai.» Com si fes honor al seu cessat antecessor Jordi Baiget.

L’estudi d’un integrista com Sardà i Salvany es va desgranant al llarg del discurs del conseller com l’antítesi del que ell mateix vol ser. Sembla com si l’estudi d’aquesta figura li serveixi d’antimodel. Més enllà d’aquest propòsit vagament explicitat al llarg del discurs, Vila abunda en la comprensió d’un catolicisme català i espanyol incapaç d’obrir-se a la concepció liberal de la modernitat. En aquest sentit, Vila és poc innovador—molt més fontanià que fraderià—, i poc deutor de les darreres recerques en catolicisme i modernitat generades al món anglosaxó. Semblantment, Sardà i Salvany és l’excusa per connectar el catalanisme finisecular vuicentista i novosecular noucentista amb el catolicisme més burgès conservador. El perfil del catalanisme acaba essent més de Torras i Bages i els vigatans, que del republicanisme catalanista fallit d’Almirall. És a dir, Vila és més de Solé Tura que de Termes. Els dos historiadors reivindiquen orígens oposats del catalanisme polític: l’un de la burgesia conservadora, l’altre de les classes populars radicals.

Sardà i Salvany va ser la retronadora veu integrista de la Catalunya de la Restauració. Profundament traumatitzat per l’experiència revolucionària del Sexenni, Sardà va apostar sempre pel carlisme i per defugir qualsevol mena de transacció o conciliació amb el món modern. Fruit d’això va ser el seu El liberalismo es pecado (1884), la Revista popular i l’Acadèmia Catòlica de Sabadell. Com bé recorda Vila, Sardà va emprar els instruments liberals com la premsa i la mobilització de les masses per fer un apostolat integrista. En aquest sentit, va seguir el camí marcat pels ultramontans i intransigents francesos. Curiosament, Sardà estava més en contra dels catòlics conciliadors que dels vils liberals, republicans, socialistes i maçons. El propagandista catòlic cercava que la gent se signifiqués en la polarització perfecta entre bons i dolents. Com recorda Vila en el seu discurs, la polarització i significació dels individus dificulta després que canviïn d’opinió—una altra referència a l’actualitat.

El doctorat de Santi Vila és una d’aquelles finestres obertes als estrets lligams entre universitat i política, entre història i política. La tesi de Vila fa història, alhora que és un compendi del que pensa (i no vol pensar) Vila. Tota tesi és un procés, una mena de penitència que cal seguir per albirar l’objectiu. Com el procés independentista català. Vila avui ha acabat el seu procés personal i ha explicitat, un cop més, quines són les seves complexes i ambivalents opcions polítiques davant el conflicte a punt d’esclatar entre Catalunya i l’Estat espanyol.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.