L'exalcalde de Bucaramanga, una ciutat colombiana quasi fronterera amb Veneçuela, i empresari multimilionari, Rodolfo Hernández, és una persona de verb incendiari i proclames aparentment contra «els privilegis» dels polítics. Septuagenari, de moral ultraconservadora i amb una fortuna amassada durant la dècada dels setanta del segle passat com a especulador immobiliari, ha emergit en la segona volta de les presidencials de Colòmbia. Populista, masclista, d'afirmacions racistes i, fins i tot, d'admiració al genocida Adolf Hitler, tot i que després va assegurar que havia estat un lapsus, ha dinamitat l'ampli avantatge assolit pel candidat de l'esquerra, Gustavo Petro, durant la primera volta d'uns comicis que avaluen aquest diumenge si la societat colombiana aposta després de molts anys per un president de caràcter progressista.
Actiu en les xarxes socials, especialment a Tik Tok, i relativament al·lèrgics als debats, Hernández ha irromput com a candidat de proclames regeneradores i contra la corrupció, a pesar que compta amb una investigació oberta per presumptes irregularitats relacionades en una adjudicació a una companyia en la qual el seu fill actuava com a lobbista quan el multimilionari ultraconservador era batlle. «És un populista. No té una ideologia molt marcada, ni representa a les classes polítiques tradicionals. Ha fonamentat el seu discurs contra la corrupció i contra els de sempre», exposa Anna Ayuso, investigadora principal d'Amèrica Llatina al Centre d'Estudis i Documentació Internacional de Barcelona (CIDOB), qui agrega: «Hernández ha aconseguit sumar suports gràcies a la mala reputació de l'actual president, Ivan Duque; i a la caiguda d'Álvaro Uribe. S'anticipava una mobilització d'una part de la societat, incloent-hi sectors de les classes mitjanes, que estaven farts de la classe política».
«Hernández va presentar-se a les eleccions com a una persona que venia a superar l'actual govern de Colòmbia i que apareix en l'escenari electoral com a un outsider de la política tradicional. No s'enquadra, d'entrada, en l'eix esquerra-dreta d'una forma clara. Quan se l'escolta, però, les seues posicions, especialment en el marc moral, són extremadament conservadores. Destaca, per exemple, la seua postura en matèria de gènere, ja que considera que les dones haurien de quedar-se a casa i no treballar», radiografia Sergio Pascual, membre del consell executiu del Centre Estratègic Llatinoamericà de Geopolítica i exdirigent de Podem. «Hernández sembla captar una part del públic antipolític, cansat dels polítics tradicionals, així com una part dels sectors conservadors», agrega.
Encara que «la societat colombiana no etiqueta Hernández com a candidat d'extrema dreta», l'empresari multimilionari compta amb un discurs de tendència trumpista. «Hernández és un polític conservador, però ostenta aspectes que poden enganyar l'observador: la certa reforma agrària que defensa, la reducció de l'IVA, una lògica de substitució d'importacions i política aranzelària forta, les quals han estat connectades amb certes polítiques que tradicionalment han mantingut dirigents esquerrans de Llatinoamèrica. És un personatge ambivalent, que encaixaria en el populisme de dretes o, per definir-ho de manera més clara, en el trumpisme», analitza. «En algunes qüestions xoca amb el neoliberalisme tal com el coneguem, és a dir, de caràcter oberturista i globalitzador, però en altres és un polític conservador a l'ús. Tot i aquestes diferències, és continuista en l'àmbit econòmic, la qual cosa a Colòmbia es tradueix en una visió conservadora», precisa.
«La dreta tradicional, encarnada per figures com els expresidents Álvaro Uribe i José Manuel Santos, fa temps que està dividida arran del procés de pau amb la guerrilla de les FARC. Aquesta bretxa política junt amb el clima de protestes que va haver-hi abans de la pandèmia mostren un descontentament contra la classe tradicional política, el qual ha sabut aprofitar Hernández amb un missatge contra els privilegis dels polítics», incorpora Ayuso, per arredonir: «Aquesta gent descontenta, en la seua gran majoria, sembla que encara no té la capacitat per votar a l'esquerra en una societat de caràcter conservador com ara Colòmbia, la qual està marcada per l'experiència de la guerrilla de les FARC».
El contrincant d'Hernández és l'exguerriller Gustavo Petro, qui ha aconseguit unir a pràcticament tot el conjunt de l'esquerra i compta amb el suport de formacions ubicades al centre ideològic. Fins i tot, va imposar-se en la primera volta amb un folgat 40,32%. «El candidat de l'esquerra, Gustavo Petro, no és un radical, més aviat compta amb un discurs socialdemòcrata. S'ha allunyat de les tendències bolivarianes, però la configuració social de Colòmbia pot perjudicar-lo. També alguns suports com ara el del president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, que no són positives per a les seues aspiracions electorals», retrata Ayuso, qui completa: «L'antipetrisme és molt fort, un fet que atorga una bona bossa de vots per a Hernández». «A Colòmbia, hi ha una sort de vacuna contra l'esquerra. Haver viscut moltes dècades de conflicte armat entre l'Estat i la guerrilla han fet que molta gent, al marge de la seua posició ideològica, siguen renuents a apropar-se a un candidat que s'associa al món de l'esquerra», coincideix Pascual.
«Petro fa més de tres dècades que està integrat en la política democràtica colombiana. Ho va fer quan Colòmbia va eixir de la dictadura i de la repressió que va experimentar el país durant els anys vuitanta. De fet, va entrar en el grup que participaren de la nova constitució colombiana. Tanmateix, hi ha molta gent a Colòmbia que no aconsegueix dissociar esquerra de conflicte armat. Ocorre com el Perú, on encara hi ha un pòsit de la guerra civil entre l'Estat i Sendero Luminoso», explica, per precisar: «Cal tenir en compte que el moviment M-19, que fou la guerrilla en la qual va participar Petro, és molt diferent de l'estampa que tenim a Espanya i a Europa d'una guerrilla. Fou una guerrilla urbana, centrada en grans esdeveniments mediàtics, com ara quan va robar l'espasa de Bolívar, que és un símbol per a Colòmbia. Fou una guerrilla que va lluitar puntualment contra una dictadura disfressada de democràcia. Per aquest motiu, de fet, compta amb un relatiu prestigi. I, per tant, no carrega amb tots els estigmes que sí que carrega les FARC».
A pesar de les diferències entre la guerrilla del M-19 i les FARC, la qual des de fa lustres ha estat impregnada pel narcotràfic, la condició d'antic membre d'un moviment d'aquestes característiques podria passar factura a Petro durant la segona volta de les presidencials. «Hi ha un sector que no perdona l'etiqueta de guerriller. Es tracta de capes de la societat que volen un canvi, però no volen que les transformacions vinguen per part de l'esquerra i, per això, és molt probable que escullen la papereta d'Hernández», apunta Ayuso, per subratllar que «no hi ha divisions a l'esquerra, més enllà de grupuscles marginals». «Petro va fer un moviment intel·ligent, això no obstant allunyat de qualsevol lectura tacticista. Responia a una voluntat real. Estic referint-me a la incorporació com a vicepresidenta, en cas que guanye els comicis, de Francia Márquez, qui encarna les apostes de les esquerres clàssiques», indica.
«Existeixen sectors urbans que donaran suport a Petro, com ara a l'àrea de Bogotà. S'ha de recordar, no debades, que l'actual alcaldessa de la capital colombiana és d'esquerres. El candidat progressista ha fet moviments intel·ligents com ara situar una vicepresidenta que representa un vot jove i de canvi», assenyala Ayuso, qui creu, en canvi, que «en altres ciutats mitjanes i al camp l'esquerra ho tindrà més complicat». «La seua condició d'exguerriller no ajuda, perquè la guerrilla de les FARC ha deixat nombroses ferides a Colòmbia. Per a un sector de la societat, és molt complicat desvincular la guerrilla de la violència que ha experimentat el país. Això es va evidenciar en els referèndums pels acords de pau, on recordem que va guanyar el 'no'. Hi ha un sector de la societat que té aquest tema molt a dintre, i que, en conseqüència, no votarà Petro», raona.
Aquestes eleccions, més enllà de determinar el rumb polític de Colombià, són importants per la dimensió del país llatinoamericà en el conjunt del continent. «En clau geopolítica, Petro i Hernández són com la nit i el dia. En cas que guanyara Petro, estaríem parlant de l'entrada d'Amèrica Llatina en una lògica de defensa d'una economia sostenible, així com d'una aposta d'integració llatinoamericana en un moment en el qual hi ha molts països que comparteixen la mateixa visió. Si Colòmbia emprenguera aquesta senda, atès la seua condició de país central en Amèrica Llatina per ser amb 50 milions d'habitants l'estat amb més població i per actuar des de sempre com a un irradiador de cultura i sentits comuns, seria un reforç extraordinari a aquesta cosmovisió. I més per la condició de Colòmbia com a cap de pont dels Estats Units d'Amèrica a la regió», contextualitza Pascual, qui assegura: «Petro és una figura que entraria dintre d'una nova onada de líders amb una forma diferent d'entendre l'esquerra i el progressisme envers la generació d'Hugo Chávez, Lula da Silva, Evo Morales, Rafael Correa o els Kirchner».
Si la victòria fora per a Hernández, segons aquesta analista, «estaríem parlant d'un retrocés de diverses dècades de lectura del món per als colombians». «Estem parlant d'un senyor masclista, que no entén les noves generacions, ni connecta amb l'ecologia. No debades, ha dit que fusionaria el ministeri de Cultura amb el de Medi Ambient. Seria una involució per a Colòmbia, que ja està en una situació dramàtica després de dècades de governs d'extrema dreta», considera. I valora en clau geopolítica: «Es mantindria la connexió de Colòmbia amb els Estats Units d'Amèrica i s'alinearia amb els pocs països que queden en mans de forces dretanes, com ara Paraguai, Equador i Brasil. Colòmbia es juga el seu futur, però Amèrica Llatina també ha d'estar ben pendent d'aquestes eleccions. L'esquerra global, al seu torn, hauria d'estar atenta a la capacitat que tindria una victòria de Petro de contagiar a la resta de moviments i formacions progressistes».
«Hernández és un populista, i l'èxit del seu discurs no ha estat una sorpresa, ja que ha triomfat en altres països. El seu perill és obrir massa la boca. No ha acudit fins ara als debats perquè, en realitat, és un candidat feble. Molta gent l'escull com al mal menor. S'està beneficiant d'un vot antipetrista, perquè està clar que la dreta votarà sí o sí per evitar el triomf del candidat d'esquerres. Hernández, per aquestes circumstàncies, ja compta amb el 40%. La incògnita està en els altres sectors, en saber si hi ha abstenció o no», fa una panoràmica Ayuso, que expressa: «Quan va començar la campanya, semblava que hi havia un favorit. Ara no hi ha res clar. De fet, els mapes electorals ens donen una idea de la divisió que existeix a Colòmbia arran del procés de pau». Colòmbia, per tant, haurà d'escollir aquest diumenge entre l'esquerra de Petro i el trumpisme d'extrema dreta d'Hernández.