La setmana passada, el president dretà de Xile, Miguel Juan Sebastián Piñera, visitava Madrid i en el seu discurs davant del rei Borbó parlava de “la mare pàtria”. Un concepte que la dreta espanyola ha recuperat recentment amb renovada força, després de dècades d’un ús tan declinant com que semblava destinada a l’esvaïment. És una expressió marcada pel franquisme. Durant la dictadura, sempre que s’acostava l’aniversari de l’arribada de Cristòfol Colom a les costes americanes, el 12 d’octubre —oficialment conegut com el Día de la Raza—, les invocacions oficials i de la premsa oficialista —tota— a la madre patria eren contínues i massives. Per això, després de la fi del règim de Francisco Franco, l’expressió anà declinant fins gairebé quedar reduïda a l’ús que en feien sectors d’ultradreta espanyola i ocasionalment alguns dirigents llatinoamericans quan volien regalar les oïdes espanyoles per algun motiu.
A pesar que entre bona part dels caps d’estat i de govern d’Amèrica Llatina s’ha anat evitant aquest tipus d’expressions, que tenen un clar valor simbòlic d’ofegament i silenciament del llegat indígena americà, ha estat el nou president mexicà —des de 2018— el que ha regirat tot el panorama de la lluita contra els símbols de l’opressió colonial espanyola a Amèrica.
AMLO
L’1 de juliol de 2018, el candidat esquerrà a la presidència federal, Andrés Manuel López Obrador, guanyava les eleccions mexicanes. Per primera vegada, la màxima magistratura política de la segona economia d’Amèrica Llatina era d’esquerres. El dia 1 de desembre següent es culminava el traspàs de poders i AMLO —així és conegut popularment, per l’acrònim format per les inicials dels noms i llinatges— prenia possessió del càrrec.
El tarannà que imprimí des del principi al seu mandat incloïa el recurrent discurs a favor de la revisió del paper colonitzador d’Espanya a Mèxic —quan el territori era conegut com a Nova Espanya— i de la reivindicació d’honors per a les comunitats originàries, les indígenes.
El mes de març de 2019, envià una carta al rei espanyol, Felip de Borbó, i al cap d’Estat del Vaticà, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, en la qual els instava a demanar “disculpes” pels greuges comesos durant la colonització espanyola en nom de la creu catòlica i, específicament, pels abusos de tota mena que es cometeren contra els pobles originaris. Una missiva que, val a dir-ho, el president mexicà va filtrar als mitjans de comunicació. Una pràctica poc ortodoxa en els usos diplomàtics.
La carta d’AMLO provocà una fenomenal enrabiada del nacionalisme espanyolista. Fins i tot el Govern espanyol criticà “la manera” com el president mexicà havia fet pública la carta enviada al monarca. La premsa dretana de Madrid li va dir de tot i molt, a López Obrador. Des d’ignorant a demagog passant per ultra radical d’esquerres. O tot plegat, en no pocs casos.
El Vaticà contestà al cap d’uns dies amb una nota diplomàtica, dient que “el papa Francesc (pseudònim oficial del citat Bergoglio) ja va demanar disculpes el 2015”. Es referia, en efecte, a una visita de l’argentí a Bolivia, durant la qual digué que “s’han comès molts i variats pecats contra els pobles originaris d’Amèrica en nom de Déu” i que per això demanava perdó en nom de la seva organització.
En els últims anys, juntament amb Bergoglio, altres caps d’estat i/o de govern han demanat disculpes pels actes aberrants perpetrats pels seus respectius antecessors durant els processos de colonització. Així ho ha fet França cap a Algèria; Alemanya per l’exterminació dels pobles herero, nama i san a l’actual Namíbia a principis del segle XX; Gran Bretanya per les brutalitats comeses durant la colonització de Kènia i en particular contra el poble kikuiu —moltes veus han reclamat que s’estenguin les disculpes de Londres als altres pobles massacrats a nombroses colònies durant cinc segles: Tasmània, Jamaica, Irlanda, Iraq, Malàisia, Afganistan, Àfrica o, també, l’Índia—; Canadà per la repressió de les comunitats originàries; Bèlgica pel genocidi al qual sotmeté els pobles que habitaven el Congo, on es calcula que la població va ser reduïda a la meitat en mig segle; Japó per les atrocitats perpetrades contra filipins, coreans, birmans, indonesis i xinesos durant l’ocupació colonial dels seus territoris en la primera meitat del segle XX... Tot i així, s’ha de dir que sempre han estat disculpes parcials pel que aquests governs consideren “excessos”, però que no ha existit mai una acceptació formal del caràcter en essència pervers de la respectiva colonització. Ara bé, a pesar de tot, disculpes són.
El mateix AMLO ha predicat amb l’exemple. S’ha unit a la resta de caps d’estat que han demanat disculpes i ell ho feu “pels abusos comesos per l’Estat mexicà després de la independència” contra les comunitats originàries. No obstant tants d’exemples —els quals, si més no, indiquen que quelcom està canviant a l’hora de valorar els processos de colonització—, Espanya s’ha mostrat immune a aquest corrent polític creixent en tot el món. Madrid es nega a demanar cap disculpa. Com va dir a la CNN el 27 de març de 2019 l’aleshores cap de la diplomàcia espanyola, Josep Borrell, “per suposat que Espanya no demanarà disculpes”. Ni el govern de Pedro Sánchez ni el rei espanyol troben que calgui disculpar-se per res. És una qüestió d’estat. Tal com deixava clar la BBC el 4 d’abril de 2019, hi ha una expressa voluntat de no afrontar la qüestió, cosa que es palesa en el fet que “a Espanya s’ensenya (a l’escola) molt poc sobre (la veritat de) la conquesta i colonització” d’Amèrica.
AMLO tornava a insistir, a finals de 2019, que la seva petició al monarca Borbó no era “cap ofensa” ni ganes de “molestar” ningú, i menys “el poble espanyol”, sinó que es tractava de trobar un punt per poder recórrer el camí “de la reconciliació” i “mirar junts cap al futur com a germans”. No va passar desapercebuda la qualificació familiar: germans. O sigui iguals. No fills de la mare pàtria.
El president mexicà no s’ha aturat des d’aleshores. Aquest mateix estiu ha insistit en diverses ocasions en la qüestió. El passat 13 d’agost, en la commemoració del 500è aniversari de la caiguda de Tenochtitlán, el 1521, criticà la conquesta espanyola a càrrec d’Hernán Cortés, la qualificà de “desastre” i “fracàs” per la mort “de milions de persones” i, altra vegada, demanà perdó “a les comunitats originàries pels abusos” comesos per l’Estat mexicà després de la independència.
De bell nou, els ariets de l’orgull imperial per la conquesta i colonització d’Amèrica, com els diaris ABC, La Razón, El Mundo, entre d’altres, carregaren fort ferm contra el president mexicà. De fet, tots els citats —així com webs d’agitació ultra com OKDiario i Libertadidigital— porten permanentment d’ençà el 2019, amb la famosa carta d’AMLO, una vertadera croada ideològica per intentar convèncer els ciutadans que la seva visió imperiofílica és la vertadera. En especial, es nota la intenció quan s’acosta cada 12 d’octubre. Enguany han començat a l’agost, aprofitant les declaracions del president mexicà. Sempre són enceses proclames a favor de la idea que la colonització no fou això, sinó una “trobada de civilitzacions” i fins i tot reivindiquen la figura d’Hernán Cortés com a “alliberador” de les comunitats mexicanes “índies”, a les quals “els asteques sotmetien” sense miraments. Vaja, com si Cortés hagués portat el germen de les llibertats a Amèrica.
Mentre creix a Espanya en intensitat histèrica la defensa de la invasió i colonització del continent americà, a l’altra banda de l’Atlàntic el que augmenta i s’estén any rere any és la reivindicació de les comunitats originàries i la condemna a la política de sang, foc i creu d’Espanya entre els segles XVI i XIX. Ho recordava AMLO: “Amb humilitat hem de recordar aquells fets. Hi ha gent que diu que ja passaren, que tot està oblidat. Però existeix un moviment general que per tot esbuca estàtues (de colonitzadors), en els Estats Units per exemple” i que cerca la reconciliació amb el passat. Quelcom que “és el que nosaltres demanàrem” al rei espanyol “de forma respectuosa”, però que “ni tan sols tingueren la delicadesa de contestar. Els faltà humilitat”. Pitjor encara: “Feren escarni, burles, i amb arrogància” desplegaren “insults” destinats tant a ell com a qualsevol que manifesta dubtes sobre el passat colonitzador de l’espasa i la creu espanyoles en el continent americà.
Malgrat que a Madrid no volen assumir-ho, la realitat és que, tal com AMLO deia, cada any hi ha més actes a Amèrica a favor de la reclamació del reconeixement de les comunitat originàries i de condemna de la colonització i dels colonitzadors. I López Obrador s’està convertint, en aquests dos últims anys, en la referència d’aquest fenomen que s’estén sense aturall per tot el continent. El 2020, l’alcaldessa esquerrana —de la mateixa formació que el president— de Ciutat de Mèxic, Claudia Sheinbaum, ordenà la retirada de l’estàtua de Cristòfor Colom que presidia des del segle XIX la principal avinguda de la ciutat, el passeig de la Reforma. La setmana passada, Sheinbaum anunciava que en el seu lloc s’erigirà una nova estàtua, la d’una dona indígena: “És de justícia social, és un reconeixement dels nostres pobles, dels pobles originaris i del que representen les dones. És el millor homenatge que podem fer a les dones de Mèxic, a les dones indígenes”. La representació de Colom havia rebut amenaces de destrucció per part d’activistes indigenistes, si les autoritats no la retiraven. L’alcaldessa esquerrana assegurà que “la situarem en un lloc digne, però pensem que en el centre de la nostra ciutat hi ha d’haver un reconeixement a la dona indígena”.
En els últims dos anys, decisions simbòliques per l’estil s’han generalitzat a Amèrica, des d’Argentina, al sud, fins al Canadà i Alaska, al nord, passant per la majoria de països que hi ha entremig. Els exemples augmenten cada cop més. El Ministeri de Cultura colombià ordenà la retirada al juny d’algunes estàtues de Colom i Isabel la Catòlica situades en instàncies oficials, després de diversos intents de grups del poble misak d’esbucar-les. En els Estats Units s’han retirat honors a Colom i a d’altres colonitzadors en diferents ciutats, en especial a les de Califòrnia, un estat on fins i tot s’ha canviat el nom del 12 d’octubre, que de ser el Dia de Cristòfor Colom ha passat a ser el Dia dels Pobles Indígenes, Aborígens i Nadius. I han seguit l’exemple californià altres estats com Virgínia, Arizona, Vermont, Nou Mèxic, Alaska, Minnesota, Oregon, Hawaii i Dakota del Sud. En un bon grapat de països llatinoamericans el que s’anomenava Día de la Raza ha pres en els últims anys noves denominacions. A Argentina, el 12 d’octubre és des de 2007 el Dia de la Diversitat Cultural Americana. A Veneçuela, des de 2002 és el Dia de la Resistència Indígena. El mateix nom té a Nicaragua. A Uruguai es diu Dia de les Amèriques...
A pesar dels laments i dels insults dels mitjans imperiofílics espanyols, la Nova Amèrica s’està desfent del passat simbòlic que els colonitzadors hi deixaren. I en aquest procés, que no sembla tenir retorn enrere possible, AMLO s’ha convertit en els últims dos anys segurament en el nom més destacat de la reivindicació del paper indígena i de la crítica —des d’un govern— a la colonització espanyola. Per a enguany s’espera que el sempre polèmic López Obrador faci un encès discurs coincidint amb la festa de la independència, que se celebra en l’aniversari del Grito de Dolores. El president ja ha advertit que en aquesta ocasió el seu discurs serà sonat. El 15 d’agost passat, quan faltava un mes per a l’esdeveniment, assegurà durant una roda informativa que “el Grito d’enguany serà memorable perquè estem en el dos-cents aniversari de la independència”. Com és tradició, a les onze de la nit del 15 de setembre —aniversari de l’inici del moviment independentista i que és oficialment la festa nacional de la independència, tot i que la llibertat s’assolí el 27 de setembre de 1821—, el president llegirà el seu discurs a la plaça del Zócalo de Ciutat de Mèxic. L’any passat l’acabà amb vint visques —als herois de la independència, al poble, a la justícia social, a les comunitats indígenes...— i la premsa més favorable al president ja fa més d’un mes que especula amb què dirà enguany i, així, crea una gran expectació.
AMLO serà per ventura un demagog populista, tal com l’acusa la premsa espanyola conservadora, però a desgrat dels preservadors de l’orgull imperial hispànic, el president mexicà s’ha convertit en el gran referent del procés de revisió del passat colonial per a tota Llatinoamèrica. Es podria dir que, d’alguna manera, dos segles després de la independència política mexicana, AMLO lidera la nova independència americana d’Espanya. La simbòlica.