A les muntanyes colombianes, un home conegut pel nom de guerra “Nider” està assegut en una cadira de plàstic amb els braços plegats i reflexiona sobre si hauria de fer la transició completa a l’agricultura ecològica. “Els europeus volen que tot sigui ecològic”, diu, assenyalant el turó de l’altra banda dels camps d’alvocats. Ara mateix, està fertilitzant diversos fruits amb un adob fet per ell mateix amb femta de truita com a part d’un projecte pilot. “Si tot va bé, passarem a ser 100 % orgànics”, diu.
Nider, o Jhan Carlos Moreno, va passar gran part de la seva vida sent guerriller a la selva colombiana. Ara és el director d’una comuna agrícola formada per 437 excombatents. Rere seu hi ha jardins d’herbes, un camp de verdures i unes quantes gallines que piquen el terra. Té un gran pastor alemany estirat entre les cames.
Al bell mig del paisatge es troben alguns barracons, amb les parets pintades amb ocells i combatents amb roba de camuflatge. Aquest campament d’exguerrillers de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) és un lloc surrealista. Per accedir-hi s’ha de recórrer una carretera serpentejant a través de les muntanyes del Cauca, passant per boscos de bambú i pobles de cases fetes de fang, fins a dalt de tot d’un turó, on s’acaba la carretera.
Quan les FARC van signar un tractat de pau amb el govern l’any 2016, centenars d’antics rebels van fundar aquí una comuna, a la que van anomenar Nuevo Mundo.
Però en moltes zones de Colòmbia, cinc anys després del Tractat de l’Havana, la pau és poc més que una bonica idea del passat. Algunes de les persones que viuen al campament dels antics rebels semblen desil·lusionades, abandonades a mercè dels altres. “L’Estat no està complint els termes del tractat de pau”, diu Leonardo González, que treballa amb Indepaz, una ONG de Bogotà. “No s’està protegint adequadament els exguerrillers”.
El problema comença amb el camí que duu a la granja d’alvocats, que serpenteja per territori enemic. A les parets de les cases hi ha guixada la paraula FARC al costat del nom “Dagoberto Ramos”. Ramos és el líder d’un grup de dissidents de les FARC que ara ha reprès la seva lluita i també es fan dir FARC. Marquen el seu territori amb grafits. A les regions rurals, l’Estat (la policia i l’exèrcit) està pràcticament absent. Aquest buit l’han omplert bandes armades d’exguerrillers que es lucren amb el narcotràfic i grups paramilitars com els Águilas Negras, que persegueixen aquelles persones que van ajudar a garantir la pau.
Els antics combatents que ara intenten dur una vida tranquil·la són el punt de mira d’amenaces, se’ls exclou de la societat i els costa guanyar diners, diu González. “La majoria dels projectes no funcionen”. Per això, diu, molts tornen a incorporar-se, a poc a poc, a la lluita armada.
Alhora, Moreno diu que “gairebé no hem perdut a ningú”. Al contrari, observa com algunes famílies s’han unit a la comuna. Llavors, com és que aquest projecte és molt més exitós que els altres?
“Estratègia i ubicació”, diu Moreno. Mentre abraça el gos, explica que l’any 2016 van encarregar una anàlisi de mercat i van comprovar que “l’alvocat tenia potencial de creixement per les pròximes tres dècades i que cada any tenia més oportunitats d’exportació”. El pla de trenta anys dels exguerrillers marxistes també inclou 2.000 porcs, així com una piscifactoria i una planta d’energia renovable. Actualment, Moreno està buscant un enginyer que els ajudi a donar forma a aquests projectes. També vol contractar un director de màrqueting extern, així com cinc psicòlegs “per millorar el benestar de la nostra gent”.
Passa per davant seu un home amb una samarreta de tirants, un antic comandant que va perdre un ull i una mà en trepitjar una mina. Té caragols i una placa metàl·lica a l’espatlla i a la part superior del braç perquè es curi més de pressa la ferida de bala. Assenteix amistosament.
Una part del tractat de pau era que cada combatent que entregués les seves armes rebria fins a 8 milions de pesos per part de l’Estat, uns 2.000 euros. Els fundadors de la comuna van invertir aquests diners en un fons comunal per a poder guanyar-se la vida cultivant alvocats. Els fruits es vendran en el mercat internacional, a França i Alemanya.
“Això no té res a veure amb el capitalisme”, diu Moreno. “Estem passant de l’estructura militar a una cultura empresarial”. També explica que no és tan senzill, ja que allà la gent està acostumada a seguir ordres, però ara ha d’assumir responsabilitats personals.
Moreno ha col·locat una fotografia familiar del seu fill i la seva dona sota la carcassa transparent del seu telèfon mòbil. El seu fill té sis anys i l’estan criant els seus avis, com era natural entre guerrillers. Parlen molt per telèfon i es veuen un cop l’any pel seu aniversari. “Tenim centenars de nens”, diu Moreno.
Molts dels excombatents no dormen al campament, sinó que viuen amb les seves famílies en els poblats propers i duen una vida força normal. “Aquí intentem ser feliços”, diu Moreno.
Però 2021, fins ara, ha estat l’any més sanguinari des del tractat de pau.
“Molta gent intenta destruir el procés de pau”, diu Moreno, “li tenen por a la veritat”. Sosté que la veritat està sortint lentament a la superfície després de cinquanta anys de guerra civil. Diu que excombatents de les FARC estan demanant perdó a aquells a qui van causar patiment. Tres cops per setmana, els exguerrillers es reuneixen amb la gent dels pobles a l’ajuntament de Caldono per una mena de sessió de teràpia. Encenen espelmes. Els combatents parlen de les seves vides i demanen perdó a les mares que van perdre els seus fills. A vegades, fins i tot, s’abracen.
“Però també sabem el que no hem fet”, diu Moreno. Segons les Nacions Unides, gran part de la matança de civils és culpa dels grups paramilitars. Els militars també van cometre crims contra els drets humans i molts d’ells encara no s’han resolt avui dia.
“Estan matant a tothom que pugui ajudar a resoldre’ls”, diu Moreno. En total, 261 excombatents de les FARC han sigut assassinats a Colòmbia els últims cinc anys. Els activistes pels drets humans lluiten contra l’amnistia dels responsables, però el govern de dretes d’Iván Duque ho refusa.
La situació ha fet que Moreno perdés diverses persones. El novembre de l’any passat, uns assassins van parar una emboscada a un dels seus camarades, que repartia menjar en moto per guanyar uns diners extres per a la seva família. Els assassins van fer una comanda falsa i el van assassinar amb metralladores.
Moreno assenyala les muntanyes boscoses. “Estan per allà dalt i segueixen intentant encalçar-nos”. Diu que els grups armats ofereixen un sou d’entre 500 i 2.500 euros al mes, depenent quin era el teu rang dins de les FARC. Si et negues, diu, amenacen la teva família. “Qui són?”, es pregunta. Els guerrillers mai van pagar sous, diu, tot ho fèiem per la causa.
“Mai deixaran de fer-nos ofertes. Saben que tenim els millors combatents”.
Moreno entra a la cuina, on la seva dona Alba Valencia, de trenta-nou anys i membre de les FARC des de fa més de dues dècades, està preparant cafè. Es van conèixer a la selva i són parella des de llavors.
Les parets estan recobertes de mapes. Moreno assenyala on són els camps i els estables, però també els llocs on no hi són. “No puc anar aquí, està tot ple de camps de coca”. Assenyala una regió marcada amb un cercle vermell. “Tampoc pots anar allà, s’està construint una línia de tren i ja sabem que hi haurà violència. Aquí tampoc, les multinacionals hi estan plantant oli de palma i enviaran als paramilitars i ens expulsaran”.
En un punt del mapa hi ha clavada una xinxeta vermella. Moreno diu que van poder escollir on instal·lar la seva comuna i van decidir-se per un lloc estratègicament òptim en un turó espaiós, a tan sols sis hores d’un dels ports més grans de Colòmbia, a Buenaventura, i en una zona protegida amb forta presència indígena.
La comunitat indígena Nasa controla la zona que rodeja el petit poble de Caldono. No toleren el cultiu comercial de coca ni les armes en el seu territori. La Guàrdia Indígena funciona com una mena de força policial, tot i que desarmada, que intenta mantenir els grups criminals allunyats.
Noranta-cinc exguerrillers de la comuna tenen arrels indígenes de la comunitat Nasa. “Els indígenes han decidit acollir de nou als combatents”, diu Carolina Buitrago, una psicòloga de Bogotà de vint-i-quatre anys. Apareix de sobte a la cuina de Moreno, duu unes ulleres grans i un maquillatge impecable. Buitrago treballa com a voluntària a l’agència estatal que atén als excombatents a les “zones de reinserció”, com li’n diuen aquí. “Aquesta és la joia del procés de reinserció i els indígenes en són la clau”, diu.
La comuna està controlada pels líders Nasa locals. Pugen al turó amb els seus tradicionals pals de fusta i bosses de mitja per reunir-se amb Moreno i Buitrago, per “enfortir el teixit social entre excombatents i indígenes”.
Una nena indígena està asseguda a la taula de la cuina mentre menja una galeta salada. “Aquí cuiden els nens entre tots”, diu Buitrago. Al campament en viuen més de vint. Els més petits són encara nadons. Molts antics combatents van tenir fills durant la lluita i van haver d’entregar-los als avis o als veïns perquè els protegissin.
Fins i tot ara, no poden estar amb ells perquè encara pateixen per la seva seguretat. “Les dones pateixen molt”, diu Buitrago, “però tenir fills a la comuna també els permet expressar el seu instint maternal”.
Uns quilòmetres més avall del turó, Miller Fernández, de trenta-quatre anys, obre la porta de la cortiella de la comuna entre grunys i güells dels animals. El terra i els animals estan nets, i la paret lateral està oberta, per allà es poden veure les palmeres i els turons boscosos. Els porcs estan dividits en cledes per edats: els més grans, a l’esquerra i els més joves, a la dreta.
“Abans, la nostra feina era lluitar, ara ens dediquem a produir”, diu Fernández. Tenia tretze anys quan es va unir a les FARC, i el que fa ara no ho considera “feina” comparant-ho amb el que havia de fer abans. Diu que ha après molt sobre porcs i el sorprèn la quantitat d’atenció que demanen. Li agraden els animals perquè són “criatures sensibles”, i li fa pena perquè passat un temps els sacrifiquen. “Intento que estiguin sempre a gust”, diu. Cada dia els renta amb una mànega.
A vegades, en els moments de tranquil·litat, els records del conflicte es barregen amb els pensaments de Fernández. “A la selva, sempre estaves en tensió”, diu. “Ara em relaxo i després apareixen les imatges”. Diu que la seva família l’està ajudant a deixar de banda el passat i a centrar-se en el futur. A més, està orgullós de la seva feina i de millorar les vides del grup.
“No tenim problemes psicològics”, diu Moreno, el director de la comuna.
“Molts pateixen d’estrès posttraumàtic, però per la cultura, no ho mostren”, diu la psicòloga Buitrago.
Llavors, a finals de març, el grup de Dagoberto Ramos va enviar una carta a l’ajuntament de Caldono. “Declarem que l’alcalde, la policia indígena i tots els líders de la Junta Veïnal local són objectius militars. Teniu 42 hores per abandonar el territori, si no ho feu, haurem d’agafar les armes. Cordialment, la gent de les muntanyes”.
“Todo tranquilo”, diu Moreno, està tot bé. D’aquí poc arribarà la primera collita d’alvocats i l’ajuntament té previst pagar sous per valor de 330.000 euros.
Moreno diu que no espera res dels polítics, però les FARC han decidit fer la pau. Ara la seva feina, diu, és mantenir viu el procés de pau. Creu que es tracta de sanar el país.
A vegades pensa en totes les persones que han mort. Els familiars, amics i camarades que ha perdut. Després s’imagina que els morts estan vius i reflexiona sobre com podria posar-los a treballar a la granja, si serien millors sembrant cebes o collint alvocats, alimentant als porcs o tenint cura dels peixos.
Traducció d’Ariadna Gil Besolí